Entrevista

Antoni Morral: «ERC és molt plural i té molta gent que defensa el que nosaltres pensem»

Antoni Morral i Berenguer (Cerdanyola del Vallès, 1957) és un polític transversal. Va ser alcalde de la seva ciutat natal entre 2003 i 2009 amb Iniciativa per Catalunya-Verds. Posteriorment va ser secretari de l’Assemblea Nacional Catalana i més tard va esdevenir diputat del Parlament de Catalunya per substituir un antic convergent: Joaquim Forn, que va deixar l’acta a inicis de 2018, quan ja es trobava en presó. Ara és secretari general de la Crida Nacional per la República, moviment presidit per Jordi Sànchez que vol convertir-se en l’espai transversal de tot l’independentisme.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—Vostè ha estat molts anys membre actiu d’Iniciativa, partit en què també va estar implicat Jordi Sànchez...

—Però el Jordi mai no ha estat un home de partit. Ha estat, més aviat, una persona compromesa, un independentista d’esquerres, però sempre bellugat en els moviments socials i al món acadèmic. Dins l’independentisme ell sempre ha estat molt equidistant. Ha estat a l’entorn d’Iniciativa, però també d’Esquerra Republicana. És un home pont, dialogant, de teixir complicitats. I molt conscient que l’independentisme no té marca de partit, que és una proposta transversal.

—Vostè sí que ha estat un home de partit.

—Jo vaig començar a militar en Nacionalistes d’Esquerra (1979) molt jove, quan es va constituir. Després, NE va fer un acord amb el PSUC i vam fundar Iniciativa per Catalunya, que després va ser Iniciativa per Catalunya-Verds. Jo vinc d’aquesta tradició. A NE tots eren independentistes i una bona part se’n va anar a Esquerra Republicana. Jo en aquell moment vaig considerar que era més útil quedar-me a l’espai d’Iniciativa, perquè hi podíem estar els independentistes i estàvem en contacte permanent amb el federalisme. Em semblava que podia fer més pedagogia a Iniciativa, on vaig estar fins al 2015, quan en les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre de 2015, amb el Raül Romeva, vaig marxar.

—La seva tria com a secretari general de la Crida obeeix a un intent de donar un aire transversal al moviment?

—És una pregunta que se li hauria de fer més aviat al Jordi [Sànchez]. Jo soc una persona que ve d’un món concret. No soc del PDeCAT ni d’ERC. Vinc del món de l’esquerra, tinc molta sintonia amb el pensament del Jordi des de fa anys. I aquest conglomerat d’elements suposo que han fet que sigui secretari general de la Crida, a més de ser persona de confiança del Jordi.

—Com se sent una persona procedent d’Iniciativa fent política envoltada de gent de l’antiga Convergència?

—El moment que vivim és molt excepcional. A la Crida hi ha gent que ve de Convergència, d’Esquerra, dels comuns i gent que no està a l’òrbita de cap partit. És un espai transversal i, per tant, no és incòmode. La Crida és un espai que es planteja un objectiu compartit per un ventall ideològic molt ampli: fer efectiu el mandat de l’1 d’octubre. Entenem que l’1 d’octubre es va fer un referèndum des de les energies socials i les complicitats institucionals sota la repressió de l’Estat. L’1 d’octubre incorpora uns valors molt potents: la participació, la sobirania, la resistència, la solidaritat i, sobretot, la unitat. Aquest és l’ideari de la Crida. Per tant, no m’hi sento incòmode. Tots compartim el mateix objectiu, i intentem trobar l’estratègia teixint complicitats i buscant la unitat de la ciutadania.

—Des de bona part d’Esquerra Republicana, en canvi, sospiten que la Crida és una nova reformulació de l’espai postconvergent. Per què creu que aquest partit no s’ha volgut sumar a la Crida?

—Faré una reflexió des del respecte més escrupolós a les estratègies dels partits i especialment a la d’ERC. Perquè cada partit té la legitimitat per elegir les seves. Però, dit això, els partits independentistes convencionals tenen altres interessos a més del mandat de l’1 d’octubre. Hi ha els qui tenen objectius més ideològics —liberals o socialdemòcrates—, i la Crida el que busca és un espai que estigui per sobre d’això: la llibertat, la sobirania, l’autodeterminació i la independència. Aquests objectius compartits són totalment complementaris amb les dinàmiques dels partits. Per tant, ens sembla que el que cal és construir aquests espais d’unitat complementaris amb els partits. És cert que això es dona en un moment en què hi ha una rivalitat —legítima— per liderar l’hegemonia política del país entre PDeCAT i JxCat i ERC, però pensem que hi ha un objectiu que està per sobre de tot això. I la Crida, amb tota la modèstia, intenta superar això. És lògic que des d’ERC ens vulguin col·locar com una organització més del mapa ideològic, però som una organització diferent. No som un partit polític convencional ni ho volem ser.

—Malgrat això, el gruix del seu moviment encaixa bastant amb el de Junts per Catalunya.

—No ho sé, perquè nosaltres tenim 53.000 adherits que van donar suport al manifest, 17.000 fundadors i tots els associats. Amb tot això, jo no m’atreviria a fer aquesta afirmació. El que sí que és cert és que la proposta de crear aquest espai ve de tres persones que estan a JxCat: Carles Puigdemont, Jordi Sànchez i Quim Torra. Alhora, la direcció disposa de persones dels comuns, d’ERC, de l’ANC... Hi ha molta pluralitat i molt d’equilibri.

Antoni Morral / Ariana Nalda

—Dins del Consell Nacional, les vuit primeres posicions les ocupen gent de JxCat, exceptuant Pep Andreu (ERC).

—JxCat no és un partit. Al seu inici ja era una proposta post-1 d’octubre amb l’objectiu de fer efectiu el mandat. Per tant, l’ideari originari de JxCat no és el d’un partit convencional. Molts dels seus integrants, entre ells jo mateix, som persones independents. Jo no vinc del món conservador del país, al contrari.

—Ho deia perquè vostè fixa la dicotomia entre JxCat i ERC i situa la Crida fora d’això.

—Però és ERC qui empeny a identificar JxCat com un espai de centredreta, quan no ho és. JxCat té gent de centredreta, però també d’esquerres. Per tant, JxCat, de forma originària, és un conglomerat similar al de la Crida.

—I què es fa des de la Crida per atraure més persones d’ERC com ara l’alcalde de Montblanc, Pep Andreu?

—Estem en procés constituent. Dilluns [25 de febrer] vam tenir reunió i vam aprovar com entrar i organitzar-nos al territori. Ara organitzarem la Crida territorialment i sectorial. Quan entrem a configurar la Crida en el territori ens trobarem a pobles, barris i ciutats ens trobarem amb gent de JxCat, d’ERC, de la CUP, i caldrà configurar aquests equilibris que ens ajudin a créixer i a impulsar el moviment des de baix.

—La Crida té projecte electoral a curt termini i el curt termini són les eleccions europees del 26 de maig?

—És el debat que ara tenim damunt la taula. Aquesta setmana farem una consulta als socis, perquè la direcció no se sent legitimada per prendre una decisió d’aquesta envergadura. I fins i tot consultarem si consideren que ens hem de sumar com a col·lectiu a alguna altra organització que estigui oberta a acceptar la nostra participació. En el debat polític sí que entrem: sobre què fer a les generals, a les europees i a les municipals.

—La visió de la Crida és que l’independentisme ha d’anar a les eleccions de l’Estat espanyol?

—Jo crec que sí. La meva opinió personal —ja sé que hi ha alguna organització que hi renuncia— és que no hem de renunciar a estar presents a defensar el dret a l’autodeterminació allà on podem. I a l’Estat, com que no hi ha la voluntat política, penso que hauríem de fer un front al més ampli i unitari possible al Congrés, perquè qualsevol opció de Govern hagués de passar pel diàleg amb Catalunya per concretar una consulta i fer efectiu el dret a l’autodeterminació.

—Com a coalició? Llista unitària?

—Defensem que l’ideal és una llista unitària tant a les generals com a les europees. ERC està tancat en banda i la llista unitària no és viable, però a l’entorn de JxCat i altres actors es podrien configurar aquestes candidatures més àmplies i transversals. Però això dependrà de la decisió que prenguin els socis de la Crida.

—Hi ha oberta l’opció de presentar-se en competència amb el PDeCAT?

—Això està damunt de la taula també, clar. A nosaltres, quan hem nascut com a Crida, les direccions dels partits ens han vist amb certa incomoditat, perquè ens veuen com una organització nova que emergeix i que pot competir amb el seu propi espai electoral. D’altra banda, no ens cansem de dir que els partits tenen el seu propi espai, que és legítim, que no han de témer res, hi ha una complementarietat molt gran amb la Crida perquè és una altra cosa. Però tant ERC, que ens diuen que som un instrument del PDeCAT, com el mateix PDeCAT, que segons algunes de les seves manifestacions públiques no entenen ben bé la Crida... Doncs bé, aquí estem intentant crear complicitats i teixint espais d’unitat des de baix. Ja sabem que les cúpules dels partits responen a interessos corporatius que dificulten crear unitat. Per això nosaltres treballem des de baix per sumar persones i tenir la fortalesa perquè els partits entenguin que la podem compartir. Perquè no defensem models de societat, sinó drets de país.

—Si no hi ha acord amb el PDeCAT, amb quins drets electorals concorreran?

—Partim des de zero. No tenim drets electorals. Som una organització que, si ens presentem a les eleccions, és perquè no ens caldrien drets. Entitats com l’Assemblea Nacional Catalana o Òmnium Cultural són d’una fortalesa que, si es presentessin a unes eleccions, no els caldrien drets electorals. Nosaltres mantenim aquesta il·lusió. Si aquest espai d’acció política té fortalesa social, els drets electorals són una anècdota: tenir espais de publicitat, participar en els fòrums... Una altra cosa seria arribar a un acord de sumar drets electorals.

—Si només el PDeCAT els cedissin els seus drets electorals, acceptarien aquesta fórmula?

—No ho sé. No és un tema que estigui tractat. En cas que anéssim junts a unes eleccions amb el PDeCAT caldria parlar com ho fem.

—No el veig molt optimista amb aquesta possibilitat.

—No dic ni que sí ni que no.

Toni Morral / Ariana Nalda

—Recentment, en una entrevista a Vilaweb, deixava clar que una coalició amb el PDeCAT faria perdre el sentit de la Crida.

—Continuo dient el mateix: quan parlem de participar en unes eleccions, no estem dibuixant una coalició de dos partits. En aquest sentit, com que són decisions que no podem prendre com a direcció, sinó que les hem de consultar als socis i hem de veure com les concretem i volem reforçar la nostra identitat, no volem que la nostra identitat quedi confosa amb una altra organització política. Volem que la nostra identitat sigui la de la unitat i la transversalitat. Per tant, en aquest sentit, nosaltres hem de ser molt curosos.

—Imagina la Crida donant suport a una llista a les eleccions espanyoles en què hi hagi persones com ara Carles Campuzano, Ferran Bel o Jordi Xuclà?

—M’abstinc de respondre a això per respecte a les persones, a les organitzacions i a les trajectòries d’aquests diputats, que porten molts anys al Congrés i que han fet una feina que els seus partits valoraran. Veig la Crida participant en una organització molt nova, diferent, transversal i que no s’identifiqui en excés amb dinàmiques de partits que tenen tradició d’anys. Penso que aquestes persones que diu han fet la seva feina i tenen una gran experiència que cal valorar.

—I com veuria l’opció que Josep Rull encapçalés aquesta llista? És un dels noms que han sonat.

—Crec que els líders polítics que estan a la presó han de tenir un protagonisme de lideratge. No parlo del Rull, sinó de tots. També dels d’ERC. Penso que és un capital polític que té el país que cal que el sapiguem rendibilitzar el màxim possible en benefici del país.

—Per tant, si la Crida es presentés a les eleccions europees, una opció seria que hi anés Jordi Sànchez?

—En el cas de les europees crec que cal que esgotem totes les energies que tinguem perquè el país vagi en una candidatura unitària amb els valors dels reptes que tenim: llibertat, drets humans, autodeterminació i democràcia. En definitiva, els valors fundacionals d’Europa. Encara hem de batallar perquè aquesta candidatura sigui viable.

—ERC ha presentat la seva candidatura amb el Bloque Nacionalista Galego i EH Bildu.

—Sí, però ja veurem. Les coses poden canviar.

—Sí?

—Tal com està la vida i tal com està tot, jo no descarto res. La política, en aquests moments, està sotmesa a unes condicions molt variables. No descartem que això pugui canviar i que de cara a les europees ERC pugui obrir-se a una candidatura unitària.

—I si no hi hagués aquest acord, la Crida treballaria per presentar una altra llista?

—Batallarem perquè hi hagi aquest acord. No descartem aquesta possibilitat, hi estem batallant. Ho estem intentant. No descartem res.

—ERC està asseguda a la taula per parlar d’això?

—En aquests moments ens ha manifestat que planteja presentar-se a totes les eleccions com a ERC. L’estratègia l’han manifestat públicament. Però el país no només és ERC. Aquí hi ha molts actors i, a més, ERC també és molt plural i hi ha molta gent, bona part de la societat civil que defensa el que nosaltres pensem. I el país fa pressió, no només la Crida, per impulsar una candidatura unitària... Fins l’últim moment ho intentarem.

Pressing ERC?

—Bé, doncs sí.

—I pel que fa a la llista que el PDeCAT sembla que està dissenyant amb el PNB, aquesta opció la contemplen?

—Sabem que la circumscripció de les europees és a nivell estatal i que cada partit, per obtenir més vots, busca aliances a nivell estatal per reforçar la candidatura. L’aliança principal nostra és la catalana. I a partir d’aquí, si ho fem, podem buscar les complicitats oportunes a nivell estatal. Però és important que aquesta opció guanyi de forma devastadora, que els 2.300.000 persones que van votar l’1 d’octubre votessin una candidatura dient: volem l’autodeterminació. Aquest seria un missatge a nivell europeu determinant perquè l’Estat espanyol es replantegés el tema. Després, que cada candidat vagi al grup parlamentari que consideri.

Antoni Morral / Ariana Nalda

—A Barcelona, el seu alcaldable és Joaquim Forn?

—Sí.

—I de quina manera treballa la Crida en la confecció d’aquesta llista?

—N’està al marge. Hi ha gent de la Crida que està en aquesta candidatura o que hi treballa. Com també hi ha gent de la Crida que treballa en candidatures d’altres partits, per exemple el Pep Andreu [ERC]. Això ens enriqueix.

—Neus Munté va guanyar les primàries del PDeCAT. Creu que hauria d’ocupar un lloc avançat a la llista de Barcelona, per exemple el número dos?

—Aquí no m’hi vull posar. Neus Munté va guanyar les primàries del seu partit i triar el seu lloc a la llista correspon a Junts per Catalunya i al PDeCAT.

—L’ANC dona suport al projecte de primàries impulsat, entre altres, per Jordi Graupera, amb l’esperit d’unitat i transversalitat que reivindiquen vostès. Com és que aquests dos projectes no van sumar?

—Perquè han vingut en temps diferents. Potser haurien pogut sumar i potser hauria estat interessant que sumessin. És cert això que diu: són dues idees amb molts punts en comú. Però els tempos, el ritme i el mètode no ho han fet possible.

—Vostès, quan van nàixer, no es van vehicular cap allà.

—Perquè nosaltres, quan vam nàixer, no pensàvem en eleccions. I quan pensàvem en municipals, que eren les que es veien més a prop, sabíem que no ens posaríem allà, perquè ens interessa reforçar la unitat i fer-ho en les municipals és complicat.

—Pel que fa al seu municipi, Carles Escolà —de la confluència Guanyem Cerdanyola, on hi ha la CUP i Esquerra Unida i Alternativa— és un bon alcalde per Cerdanyola del Vallès?

—És un gran amic i el vaig tenir, a més, com a regidor del meu grup municipal quan jo era alcalde. És una gran persona. Però no ha fet un mandat. Em sap greu. Sé que això no és només responsabilitat seva, però és qui més responsabilitat té, l’alcalde, de poder configurar un govern amb majoria. Un ajuntament de 25 regidors governat només per cinc vol dir que no hi ha hagut la cintura ni la capacitat de diàleg i negociació que permetés tirar endavant un projecte de ciutat. I això el porta, ara a finals del mandat, a fer un balanç força pobre. En aquest sentit, em sap greu dir que en molts aspectes la ciutat ha perdut el tren. Per tant, no l’aprovo. Dit això, el Carles Escolà és una persona èticament íntegra per qui tinc molta estima.

—Canviant de tema, cal desobeir si s’aplica un nou 155?

—Si s’aplica serà molt greu, perquè no hi ha motius. Quan es va aplicar l’altra vegada tampoc no n’hi havia, però el fet que hi hagués aquell gest de les lleis de transitorietat i referèndum els va donar l’excusa per aplicar un 155 d’una duresa increïble. Però és que ara no hi ha cap motiu. Si es configura una majoria parlamentària al Congrés i apliquen el 155 sense cap motiu, això és d’una gravetat extrema. Un cop d’Estat en tota regla. Una vulneració de la Constitució espanyola que ells defensen. I la resposta de tot el país hauria de ser molt contundent. Seria tan greu, que l’Estat vulneri la seva pròpia Constitució, que no crec que passi. Crec que estan fent electoralisme amb aquesta amenaça.

—Pel que fa al judici, com l’està vivint?

—S’està veient molt clar el que ja dèiem: que és un judici polític. Només cal mirar el judici per veure la poca solidesa que té la Fiscalia. Tots els encausats han donat mostres sobrades de la seva innocència i s’han posat de manifest la manca d’arguments tant de l’Advocacia de l’Estat com de la Fiscalia.

—Vostè té una gran relació amb Jordi Sànchez. Què li va semblar la seva declaració?

—Impecable, d’una solidesa increïble. Vaig veure una persona que ens defensava a tots, a les 50.000 persones que estaven el 20 de setembre al carrer exercint el dret de protesta pacífica. Vaig veure un bon representant de la societat civil.

—I a nivell personal què va sentir?

—Va ser molt emotiu. La intervenció em va emocionar.

—Com influeix en la Crida el fet que Jordi Sànchez estigui empresonat?

—Ens complica la gestió, òbviament, perquè, tot i el contacte permanent que tenim amb ell diàriament a través dels advocats i setmanalment de manera presencial, no poder-lo tenir aquí, sense comparèixer davant els mitjans, no tenir-lo operatiu, tot això és un problema que també queda compensat per l’esforç que fem tots: ell també.

—Si finalment hi ha sentència condemnatòria, com veuria una nova declaració d’independència?

—Una nova declaració d’independència s’ha de valorar molt en el moment que es dona. Depèn de les condicions en què es doni. No és descartable, però jo diria que en aquests moments no...

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.