PARC NATURALS

Les claus de Penyagolosa

Aquest diumenge la Generalitat oficialitzarà la compra d’una part del pic de Penyagolosa, fins ara en mans privades. Pic reverenciat pels seus 1.800 metres d’altitud i fita senyera per a molts valencians i valencianes, l’operació està carregada de simbolisme. L’adquisició, en tot cas, arriba en un moment delicat en aquesta zona d’interior del País Valencià: la gestió de l’actual director del parc natural ha posat en peu de guerra els municipis que l’envolten. EL TEMPS s’endinsa en aquesta polèmica

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan tenia 25 anys Gregorio Benages va decidir marxar a l’Alcora per treballar en el sector tauleller. Era a finals de la dècada dels 70. Al capdavall, Gregorio seguia la senda de l’emigració que molts altres veïns havien pres en els anys precedents: el sector de la ceràmica alçava el vol i feia falta molta mà d’obra. Mancats d’alternatives econòmiques i laborals i oblidats per l’administració pública, molta gent de l’interior va sumar-se a la diàspora rural. A Gregorio, però, l’aventura no li va durar ni tres mesos. “A mi aquell treball tan mecànic no m’agradava; i a més a més no veia el sol”. Va decidir tornar cap al seu poble nadiu, Xodos, a la comarca de l’Alcalatén, i tornar a cuidar el camp i el ramat, com havien fet els seus pares. “La meua vida ha sigut la muntanya i els animals. I he sigut molt feliç”, confessa. I afegeix: “Pots ben dir que soc el darrer pastor de Penyagolosa”.

Gregorio —o Gori, com tothom el coneix per aquestes contrades— ho explica assegut en una roca sobre la qual s’erigeix el mas de Sanaüja. És una construcció robusta, de parets amples i dues altures, on els seus avis i després uns oncles van fer vida. Ell ara la gasta com una mena de centre d’operacions des del qual pot controlar el seu ramat,  una cinquantena de vaques charolaise que brostegen per aquestes muntanyes. El mas de Sanaüja, situat a 1.500 metres d’altitud, esdevé un mirador privilegiat: al fons, límpida, la mar Mediterrània; i una mica més a la dreta, el penyal de Penyagolosa, una massa emergent que s’enlaira cap al cel, majestuosa, i que esdevé penya-segat per la seua cara sud. “Una individualitat única i singular”, com la descriu Martí Domínguez en la seua novel·la La sega, ambientada per la rodalia.

El perfil de Penyagolosa, el segon pic més alt del País Valencià

A la mà, Gregorio sosté l’única clau que es conserva del mas. El pròxim 10 de febrer passarà a disposició de la Generalitat Valenciana. No sols el casalici, també les 147 hectàrees que l’envolten i s’estenen fins a la part més amuntera del pic, encara en terme municipal de Xodos. D’aquesta manera, el pic, que fins ara estava en mans privades, passarà quasi en la seua totalitat (no tot, perquè n’hi ha una part, el mas de la Cambreta i el mas del Bosco, que continuen pertanyent a particulars) al patrimoni públic.

L’operació s’emmarca, segons va dir Ximo Puig quan la va anunciar públicament, en “un procés de reparació i de reconstrucció de la Comunitat Valenciana”. Significava, va dir Puig, incorporar al domini públic “part de l’ADN de la nostra terra”. Fonts coneixedores de l’operació calculen en 1,2 milions d’euros l’adquisició. La intenció de la Generalitat, a mitjà termini, és comprar també el mas de la Cambreta. “Des del punt de vista simbòlic, aquesta és una operació molt important”, assegura el filòleg i excursionista Vicent Pitarch, qui l’any passat va publicar Penyagolosa fascinant, de nom venerable. “És el nostre Maigmó o el nostre Puigcampana. Per la seua silueta, podem dir que és una de les muntanyes més majestuoses del País Valencià”, afirma l’escriptor, periodista i biòleg Martí Domínguez, bon coneixedor d’aquesta zona. “La recuperació a mans públiques de Penyagolosa és una metàfora del que persegueix el Govern del Botànic”, afig Toni Marzo, director general de Medi Ambient.

 

Doctor No

“M’agradaria que conservaren el mas, que no el deixen caure i que el lluïsquen”, diu Gregorio. L’operació de compravenda inclou una clàusula per la qual aquest ramader podrà continuar fent ús d’aquest espai fins que es jubile d’ací a un any i mig. Ningú no li prendrà el relleu en el negoci, explica. De fet, els pastors que avui continuen treballant per la zona de Penyagolosa es compten amb els dits de dues mans. “En deu anys no en quedarà cap”, afirma taxatiu. Els requeriments administratius i sanitaris són un entrebanc en el dia a dia. “Ens obliguen a fer tràmits presencials que ens fan perdre tot el matí”, lamenta.

Darrerament la postura dels gestors del Parc Natural del Penyagolosa ha despertat el malestar entre una part de la població. “Tenen una postura tan estricta que ens dificulten el nostre dia a dia”, critica Gregorio. Ell mateix voldria millorar una pista d’accés al mas que s’ha malmès per l’efecte de la pluja i la neu. No s’atreveix, però, a demanar els permisos pertinents. “No ho faig perquè tem quina serà la resposta: no, no i no”. L’actitud de l’actual director, Miquel Ibáñez, és tan restrictiva, afirmen, que alguns l’han batejat maliciosament com el Doctor No. L’apel·latiu pot semblar còmic però amaga al darrere un malestar creixent entre la població local. “S’està gestionant el parc sense tenir en absolut en compte les necessitats i les inquietuds de la població local”, lamenta Artur Aparici, professor de la Universitat Jaume I i un dels màxims experts al País Valencià en sociologia rural.

Xodos, a la comarca de l'Alcalatén, està afectat pel Pla d'Ordenació dels Recursos Naturals

 

Poc parc per a tanta muntanya

Penyagolosa fou declarat parc natural l’any 2006. Molt abans, a principis de la dècada dels 90, un grup de veïns amb consciència ecologista, agrupats en la Coordinadora en Defensa del Massís del Penyagolosa, van intentar convèncer el socialista Èmerit Bono, aleshores conseller, de fer aquest pas. La coordinadora —on hi havia una vintena d’entitats entre grups ecologistes, llauradors i senderistes, però també veïns de la zona i els alcaldes de Xodos i Vistabella— clamava per dotar d’alguna figura de protecció  un espai tan singular com aquell. I ho feien, segons explica Aparici, que va participar en aquella entitat, “cercant una línia de desenvolupament socioeconòmic que optimitzara la compatibilització de l’increment de la qualitat de vida i del benestar social dels habitants de les zones rurals i de muntanya i la preservació, manteniment i desenvolupament del seu entorn rural”. O el que és el mateix, tractant de compatibilitzar la vida de les persones i la conservació de la natura. La inversió pública estimada del projecte fregava els 4.000 milions de pessetes i contemplava les connexions per carretera entre Xodos i Llucena i Vistabella i Vilafranca i Benassal

Aleshores, la Coordinadora apostava per fer un parc ampli, que incloguera els termes municipals que estan sota l’àrea d’influència de la muntanya. Ja en aquell moment, i  paral·lelament, molts veïns que feien usos tradicionals a la muntanya percebien aquelles maniobres amb reticències. “Vam haver de convèncer els nostres pares i iaios que això seria bo per al municipi”, explica una persona jove de la zona.

Van haver de passar quinze anys abans que la Generalitat —aleshores governada pel PP— fera el pas de declarar oficialment el parc. Fou en l’etapa de Rafael Blasco, com a conseller de Medi Ambient. Corria l’any 2006 i en ple tsunami urbanitzador a la costa, les declaracions de parcs naturals eren un rentat de cara per a l’Administració. L’àrea declarada parc, tanmateix, va resultar, a ulls dels seus promotors, esquifida, de prop de 1.100 hectàrees. Afectava els termes de Xodos, Vistabella i Vilafermosa, tres municipis que compten 917 habitants segons el cens. Amb tot i això, els termes municipals han d’ajustar la seua actuació al Pla d’Ordenació de Recursos Naturals (PORN) que el Partit Popular va aprovar aquell mateix any. El PORN pretén ordenar els usos i l’explotació dels recursos.

 

Un dilema irresoluble

I és en aquest punt que durant els últims anys han saltat les espurnes entre el veïnat dels municipis i l’actual director, Miquel Ibáñez, qui fou nomenat pel Govern del Botànic a principis de 2017. Després d'anys en què el Partit Popular va aplicar una política de gestió de parcs àtona, Ibáñez, segons els veïns consultats, ha optat per fer una interpretació del PORN massa restrictica que, en últim terme, dificulta el desenvolupament econòmic d’unes zones molt deprimides socialment, demogràficament i econòmicament. “Té una actitud absolutament hostil cap a la gent que vivim i hem mantingut aquesta zona tota la vida”, afirma una persona que ha hagut de tractar amb ell.  “Els veïns estan estigmatitzats, són vistos com enemics de la natura pel director del parc”, lamenta el sociòleg Artur Aparici, qui participa en el consell rector del parc en representació de la Fundació Penyagolosa per al Desenvolupament Rural.

La reunió on Miquel Ibáñez va presentar a la resta del consell rector la memòria d’activitats de 2017 va acabar, de fet, com el ball de Torrent. El director hi va escriure: “S’observa una manca d’implicació en la conservació del patrimoni natural en la població local, propietaris i autoritats; el que s’aprecia és més un interès per l’explotació directa o indirecta dels recursos naturals com si foren infinits o, en qualsevol cas, recuperables”.  I hi afegia: “Al contrari, la sensibilitat dels visitants és en general ben diferent, més receptiva i respectuosa, i són comprensius amb les normes de regulació”. Per a Ibáñez, en canvi, la població local “banalitza i/o menysprea” el medi natural.

Aquelles afirmacions van encendre en flama Belén Bachero, alcaldessa de Vistabella, i alhora diputada a les Corts Valencianes per Compromís, qui va reclamar que es retiraren aquelles paraules de la memòria ja que les considerava ofensives per als veïns. “És gràcies a les persones que han residit i resideixen en aquests municipis que aquest és un espai viu”, afirma a EL TEMPS Bachero, qui lamenta que es faça una “gestió excloent” del parc.

L’exemple del Club de Muntanya de Vistabella resulta ben il·lustratiu. Aquest col·lectiu dedica alguns caps de setmana a l’any a recuperar i netejar sendes entre masos que s’han degradat o  que se n’ha perdut el rastre. L’any passat, després de parlar amb els antics masovers, van netejar el camí que unia el mas de les Roques amb el mas d’Emeterio, amb la intenció de recuperar aquest patrimoni col·lectiu i facilitar la vida als senderistes. Aquella acció va acabar en una sanció de 500 euros.

L’Ajuntament, que no comprèn ni comparteix aquesta actitud bel·ligerant, s’ha compromès a fer-se càrrec de la multa. “Al final, el que aconsegueixen amb aquesta actitud repressiva, que fa que ens sentim com delinqüents, és que deixem de recuperar camins. De veritat algú pensa que això és bo?”, explica a aquest setmanari un vistabellà.

D’episodis com aquests, tanmateix, els veïns d’aquests petits municipis de l’Alcalatén n’han viscut diversos, segons expliquen. Com quan l’any passat el director del parc va prohibir a una brigada —que disposava de tots els permisos— retirar els arbres que havien caigut o s’havien malmès com a conseqüència de les nevades en l’àrea de l’ermitori de Sant Joan. Finalment, hi va haver d’intervenir un forestal per convèncer-lo de la necessitat de retirar aquell material.

A Xodos, un municipi amb greus problemes d’abastiment d’aigua, segons afirmen els veïns, es van paralitzar les obres per obrir un pou perquè els operaris van tallar la branca d’una carrasca. “Miquel Ibáñez està provocant que els qui érem defensors del parc ara ens hi hàgem de posicionar en contra”, lamenta Artur Aparici. 

 

El PORN per bandera

Des de la conselleria, tanmateix, addueixen que es limiten a aplicar la norma, això és el Pla d’Ordenació de Recursos Naturals. “Els problemes de compatibilitat i les controvèrsies són consubstancials a la gestió d’un parc natural”, assegura Toni Marzo, director general de Medi Ambient, de qui depèn aquesta àrea. Marzo, qui dona tot el seu suport a la tasca desenvolupada per Miquel Ibáñez, admet, però, que “potser ha faltat entesa”. Aposta per capgirar la situació amb la posada en marxa d’un pla de participació on els veïns, al contrari del que va passar en el PORN redactat en 2016, puguen dir-hi la seua. Tot plegat hauria de desembocar en l’actualització d’aquest document “perquè tots els agents implicats s’hi senten representats”.

No obstant, Marzo recorda la precarietat de recursos amb què treballen. “De 2009 a 2015 es va perdre el 80% del pressupost en espais naturals protegits. En 2015, quan arribàrem, hi havia una tercera part del personal de 2009. En canvi, en l’etapa del Botànic s’ha produït un increment del 117%”, explica. Per a aquest any contemplen destinar-hi una brigada més al parc natural de Penyagolosa. I amb tot, creu, no és suficient, perquè “amb els recursos actuals la nostra acció s’encamina només a la regulació d’usos —que és la que pitjor percepció social té—, quan en realitat també hauríem de fer polítiques de promoció i desenvolupament rural”. Fins no fa gaire, el centre d'interpretació del parc disposava d'un sol treballador, amb la qual cosa a penes no hi havia marge per fer activitats de consciènciació mediambiental o de difusió. L'any passat, sous de treballadors al marge, es dedicaren uns migrats 6.000 euros d'inversió al parc. Sis mil euros per a la que es considera la joia de la corona mediambiental de les comarques del nord del País Valencià. 

 

El conflicte com a meta

“Al final és un problema d’orientació. Amb el primer director que hi hagué, Josep Carda, també estava vigent el PORN, però ell no n’aplicava una visió estricta, sinó que interactuava amb els agents locals i es preocupava per les seues necessitats”, explica Artur Aparici, membre del consell rector del parc. Ara, en canvi, Miquel Ibáñez dificulta tant com pot, en opinió dels afectats, la celebració de qualsevol tipus d’activitat. El cinc-centenari pelegrinatge dels pelegrins de les Useres és percebut, segons la memòria de 2017, com una de les principals amenaces actuals del parc. “Sembla que les persones els molestem. L’any passat, en l’arribada dels pelegrins, estava com d’incògnit, darrere unes ulleres i una gorra, prenent moltes notes. No volen un parc natural, sinó un zoo”, es plany una persona que prefereix mantenir-se en l’anonimat. 

La CSP, una de les curses que acaben a Penyagolosa.

Una part del veïnat es queixa també de les dificultats que es posa a la celebració d’esdeveniments esportius. També ací, com en tants altres indrets amb valor mediambiental, la proliferació de competicions esportives ha estat una font de conflictes entre organitzadors i gestors del territori. L’any passat la conselleria va obligar a última hora a canviar el traçat de la cursa de bicicletes de muntanya Gegant de Pedra que habitualment envoltava el massís. La prova va estar a punt de no celebrar-se. Hi van adduir el PORN, que impedeix el pas de vehicles, amb moto o sense, fora de carreteres i camins, ja siguen agrícoles o forestals.

També va posar objeccions a la celebració de la Marató i Mitja Castelló-Penyagolosa, una cursa que es celebra des de fa vint anys, i la CSP, de 109 quilòmetres, les quals finalitzen a l’ermitori de Sant Joan i en la qual participen vora 2.500 corredors. L’any passat, a més, es celebrava el campionat del món de trail, una circumstància que donava projecció internacional a l’esdeveniment. També els organitzadors de la Cursa de Vistabella, classificatòria per al campionat d’Espanya, i que es celebra des de fa 13 anys, van haver de trampejar fins a l’últim moment les reticències de la Conselleria de Medi Ambient al pas per determinades zones. “Nosaltres som molt conscients que estem trepitjant un lloc amb valor mediambiental i per això, sempre que hi ha objeccions, tractem de parlar i d’arribar a acords. El problema és que topes amb una muralla i tot és “no, no i no”. El problema d’aquests gestors és que les persones els molesten”, diu un veí que ha viscut aquesta polèmica en primera persona.

Per a l’alcaldessa de Vistabella els impediments des de la Generalitat a les competicions esportives estan situant els municipis en una tessitura complicada. “És evident que cal regular els usos —assegura Belén Bachero—; però, quan s’apliquen els criteris més estrictes, estàs impedint una de les poques activitats que, a hores d’ara, dinamitzen econòmicament la zona”. L’any passat, per exemple, la celebració del campionat mundial de trail va omplir les cases rurals de Vistabella en les dues setmanes prèvies a la celebració de la prova.

Toni Marzo, director general de medi ambient, no s’ho mira de la mateixa manera: “Sempre que hi ha una restricció, la conselleria proposa una alternativa”. En tot cas, no s’està de destacar el que ell considera “la posició resistent” a les comarques de Castelló per acceptar les alternatives, “cosa que no passa a Alacant i València”. “S’ha creat una certa bombolla mediàtica sobre les prohibicions de les proves esportives de muntanya. El 99% dels expedients que es tramiten en la conselleria són favorables”.

“Aquests són municipis amb una situació demogràfica molt delicada. La declaració de Penyagolosa com a parc natural, l’any 2006, no ha actuat com un revulsiu econòmic per a la zona i ens hem d’agafar a aquelles activitats que, des d’un respecte coherent amb la natura, generen certa activitat”, argumenta l’alcaldessa de Vistabella. “Amb la gestió que fa l’actual director, la gent dels pobles sent que ell actua en el parc com si fora la seua finca i els propietaris i usuaris foren uns intrusos i uns subordinats. El que ens caldria és una gestió inclusiva, i no el que tenim ara”, argumenta Artur Aparici.

I, mentrestant, les vaques charolaise de Gregorio pasturen, tranquil·les, per les vessants del gegant de pedra. Netegen la muntanya i actuen, sense saber-ho, en la prevenció dels incendis. A Gregorio el propi director del parc li ha demanat que continue fent-ho, mentre mantingue l'explotació. El pastor coneix de cadascuna d'elles les seues manies i el seu comportament. Abans, fins i tot, els posava nom: Margarita, Rosa... Fa uns anys que va deixar de batejar-les, potser conscient que el seu és un ofici en extinció.

 

 El pic que Francisco Camps cobejava

Si bé el passat setembre Ximo Puig es va arrogar el mèrit d’haver concretat la compra del pic del Penyagolosa, el  cert és que el de Morella no ha estat el primer president de la Generalitat que es va interessar per culminar aquesta operació. Ja l’any 2008 el Consell de Francisco Camps ho intentà. Al capdavall, la idea d’incorporar-lo al patrimoni públic casava bé amb la gestió dels símbols d’aquella primera etapa Camps, quan els afers judicials encara no l’assetjaven. Fou sota el seu mandat que es comprà el claustre del monestir de Santa Maria de la Valldigna, el setembre de 2003. Aquell era el Camps que prenia possessió amb un exemplar dels Furs o que venerava la figura de l’arxiduc Carles d’Àustria. També hi havia pujat fins al capdamunt durant la campanya electoral que el convertiria en president.

L'opció de comprar el pic de Penyagolosa es posà damunt la taula per primera volta l'any 2008. En aquells intent intervingueren Carmen Olmos, aleshores directora general del Medi Natural de la Generalitat; Josep Carda, director del parc; Ximo Borràs, delegat del Consell a Castelló i un persona que va fer d'intermediària amb les diverses famílies propietàries. "Quan després d'alguns mesos de negociacions, per fi s'arrribà a un acord per pagar al voltant d'un milió d'euros als propietaris del mas de Sanaüja, Carmen Olmos va dir que la Generalitat no disposava d'aquests diners". Es barallà, aleshores, l'opció que fora la Universitat Jaume I, a través de la Fundació Penyagolosa per al Desenvolupament Rural, qui contribuïra a la meitat de la compra. En un primer moment, Paco Toledo, aleshores rector, va donar llum verd a l'operació, però finalment el desinterès dels uns i els altres va deixar aquella operació en aigua morta". 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.