16 històries de dignitat

Família Ponsatí: “Som federalistes desenganyats”

És dimecres i la família de Clara Ponsatí es reuneix al barri barceloní de Sarrià, a casa de l’àvia, la gran de la família, que compta amb 93 anys. Montserrat Obiols és la mare de l’exconsellera i l’única que no s’ha estranyat gaire de la reacció de l’Estat davant els esdeveniments de la passada tardor. Recorda, encara, els foscos anys quaranta, quan superava l’adolescència en un país vençut. Al seu voltant seuen Oriol, Anna Maria i Berta, tres dels seus cinc fills. Falten l’Agnès i, evidentment, la Clara. També hi és el Jordi Malet, de 27 anys, el seu net i fill de la Clara, exiliada en un país, Escòcia, on té un treball i un prestigi com per dur una vida normal, malgrat tot. De fet, el seu fill reconeix que troba a faltar la mare. Tant com sempre, però. Perquè està acostumat a viure lluny d’ella. Ell, recorda el seu oncle Oriol, va nàixer a Catalunya «per accident». De menut li era més fàcil parlar l’anglès que el català. Ara viu tot amb ràbia, però la distància és més digerible per a aquell que ja l’ha viscut.

Entrevista gravada el 5 de setembre de 2018.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Em farien una petita presentació familiar?

Oriol: La Berta és la quarta dels cinc germans (1960). Jo soc l’Oriol, número dos (1954). L’Anna Maria, la que vindrà (1953), és la gran. Després de mi ve la Clara (1957). I l’Agnès, la més petita de cinc germans (1963), que viu a Madrid.

A què es dedica el fill de la Clara Ponsatí?

Jordi: Estic treballant, ara mateix, d’operari, construint cases de fusta.

Montserrat: Digues que ets arquitecte, tu!

Jordi: Sí, sí...

També ets humil, pel que veig.

Jordi: Jo vaig estudiar arquitectura, sí, però em vaig cansar del despatx.

Viatgen molt cap a Bèlgica i Escòcia?

Oriol: Sí, durant l’estiu ens vam anat alternant.

Són d’ací, del barri?

Oriol: Els cinc vam nàixer al carrer Còrsega, a l’Eixample.

La Clara què va estudiar?

Oriol: Econòmiques.

I a què s’ha dedicat?

Oriol: La Clara ha fet vida acadèmica. Va estudiar econòmiques a la Universitat de Barcelona, però va marxar de seguida a Minnesota, als Estats Units. Allà va fer el doctorat. Després va anar a la Universitat de Princeton i després va tornar aquí per posteriorment tornar a marxar, aquest cop a San Diego.

Jordi: I tornà a Barcelona, se’n va anar a Toronto i després a Washington, que va ser on la van denegar la càtedra Príncep d’Astúries.

Oriol: A Washington, la Clara estava a la càtedra Príncep d’Astúries, subvencionada per una empresa multinacional. Representava l’Estat espanyol a Washington, aquesta càtedra. I a partir d’algunes declaracions de la Clara en alguna televisió, el Ministeri d’Exteriors va forçar la l’empresa perquè no li renovessin la càtedra. Era el 2014.

Què és el que va dir?

Oriol: Va parlar sobre les balances fiscals i el deute. Eren declaracions que el Ministeri d’Exteriors considerava infidels, tot i que havia parlat com a professora universitària i en termes acadèmics, no polítics.

Jordi, el seu fill, va nàixer aquí a Barcelona?

Oriol: De casualitat! Va tornar de San Diego i recordo que ens deia “fuck you, fuck you” [riuen].

Per tant, ella ha passat mitja vida fora. Sempre com a docent?

Montserrat: Sempre com a professora universitària, sí.

Berta: I com a investigadora.

Oriol: Ella és especialista en una cosa que és teoria del joc, que és com el sistema econòmic i la societat negocien entre sí.

La Clara ha fet militància política alguna vegada?

Oriol: Vull recordar que de jove havia estat al PSUC, oi?

Berta: Cap als 17 anys o així.

Montserrat: O més jove encara.

Va ser de les poques independents que va entrar al Govern català.

Oriol: El Comín també ho era, d’independent. Ell era proposat per Esquerra Republicana i la Clara pel PDeCAT.

Berta: La Clara va entrar més tard que els altres, amb el Joaquim Forn, a l’estiu.

Oriol: Tot i que el Forn era una persona de militància de tota la vida. Havia estat a l’Ajuntament de Barcelona amb el Xavier Trias. Ella no.

Esperaven que ella entrara al Govern català?

Montserrat: No.

Berta: Va ser totalment per sorpresa. Li ho van oferir.

Jordi: La van enganxar de miracle. Tot just tornava després d’haver estat a Grècia amb uns amics seus i havia de tornar a Escòcia.

Per què Educació?

Oriol: Ella ha desenvolupat una gran tasca investigadora, sobretot en l’educació d’àmbit universitari.

Tenint en compte la seua especialitat, els va sorprendre la cartera que li van oferir?

Oriol: Jo crec que en aquell moment el que necessitaven era una persona que estigués disposada a portar el gran projecte, el del referèndum, endavant.

Berta: I que tingués el tema de la independència clar, com una meta.

Els va espantar? Els va il·lusionar?

Jordi: A mi em va deixar completament desencaixat. No ho esperava gens. Va venir a casa i em va dir “Jordi, hi ha això, què faig?”.

Oriol: En aquell moment, tothom tenia clar que aquell era un ofici de risc.

Berta: Una proposta compromesa.

Oriol: Què suposava el risc? Jo feia imaginacions que hi hauria represàlies judicials, però desenterrar reaccions de l’any 1934 no...

No pensaven en cap cas arribar a aquest punt...

Oriol: No. Represàlies potser sí. Potser exili també. Però l’acusació de rebel·lió... A més, tampoc em pensava que alguna gent callés davant aquest cop d’Estat. Hi ha hagut un cop d’Estat judicial i la cúpula d’aquest poder està congregada.

[arriba Anna Maria Ponsatí, que s’incorpora a l’entrevista]

Vostè, Montserrat, ha fet que sí amb el cap. Que sí que esperava que arribaren a aquest punt des de la judicatura...

Montserrat: Sí. Perquè tenia records.

Quan s’apropa l’1 d’octubre, la preocupació augmenta?

Oriol: A mesura que es veia que es podia materialitzar el referèndum, es veia que l’Estat l’havia de reprimir. La represàlia és per haver fet el referèndum.

Berta: Per haver facilitat la votació.

Com van viure l’1 d’octubre?

Oriol: Apassionadament.

Berta: Cadascú votava en una escola. Jo vaig estar tot el dia al meu col·legi. Des de les 6 del matí.

Oriol: Jo vaig anar a votar fora de Barcelona i després vaig venir cap aquí.

Jordi: Jo vaig estar a Sant Cugat.

Viu allà?

Jordi: Ja no, però hem viscut sempre allà i encara hi estava empadronat.

Com va viure aquell dia la Clara Ponsatí?

Oriol: Estava a la Conselleria, on hi havia un centre de votació i va tenir els seus estira i arronsa.

Montserrat: La van tirar per terra.

Berta: La van sacsejar, sí, va dir ella.

Oriol: I té una denúncia oberta. La Policia va entrar al col·legi electoral on hi havia la Conselleria. I va sortir ella i un policia la va tirar al terra.

Jordi: I li van llevar l’ordinador.

Oriol: Era a la Via Augusta amb el carrer Amigó. Al costat de la parada de metro de Muntaner.

En quin moment arriba la inquietud que ella possiblement haja de marxar o puga entrar en presó?

Oriol: Aquí en vam parlar una setmana abans i estava clar que havia de desaparèixer.

Jordi: Però tampoc no va dir res. Ens vam acomiadar un dia per anar a la feina i després, quan vaig tornar a casa, ja no hi era.

Anna Maria: Ja hi havia la sensació que podia anar a presó. Li va preguntar a la Berta, una altra Berta, penalista, i li va explicar com funcionava l’euroordre, els 30 anys de condemna per rebel·lió... I va pensar “ui, què dur que és això”.

Jordi: Però no hi havia citació, encara.

Berta: No, però ja hi havia rumors. I la Clara ho preguntava.

Oriol: I ja estava el José Manuel Maza [Fiscal General de l’Estat] amb allò de “más dura será la caída”.

Berta: Ja sonaven campanes. Això era una setmana abans d’anar-se’n.

Com van viure el dia 10 d’octubre?

Oriol: Si jo fos polític ho hagués fet d’una altra manera. Dit això, doncs no sabíem si era carn o peix.

Berta: Desconcert. Aquesta seria la paraula.

Oriol: Jo estava a l’Arc del Triomf seguint-ho en directe. I el 27 d’octubre sí que vam brindar. La mare no.

Montserrat: Perquè soc gat vell. I me’n recordava quan el Lluís Companys estava a la presó.

Berta: La mare ho veia amb la visió de vuitanta anys enrere. Nosaltres pensàvem que aquesta fase estava superada. Però vam descobrir que no.

Oriol: Però cal dir que mai no tornarem a estar on estàvem abans.

Anna Maria: El temps va endavant, no endarrere.

Oriol: Poden tornar a intervenir l’autonomia, però la gent no canviarà. No es pot tornar enrere.

Montserrat Obiols, mare de Clara Ponsatí / Ariana Nalda

Com van viure el dia 27 d’octubre?

Oriol: Ja es veia que l’endemà de la declaració ningú no tindria la força de defensar-la.

Berta: Ho vèiem perquè llegíem les notícies. I la Clara era totalment discreta.

Montserrat: No ens deia res. Mai de la vida va dir ni piu.

Jordi: Penso que si vam celebrar alguna cosa va ser que ens havien atonyinat i que d’alguna manera ens n’havíem sortit. Però quedava la sensació que no havíem aconseguit el que volíem i que, malgrat tot, calia celebrar alguna cosa. Més enllà d’això, tots sabíem que allò era paper mullat.

Oriol: El que no va ser paper mullat va ser el referèndum de l’1 d’octubre. Potser més tard es farà un altre d’acordat, però aquest sempre el tindrem. I després del 21 de desembre, aquí estem.

Ella mai no va dubtar entre exili i presó, imagine.

Berta: Tenia ben clar que a la presó no hi volia anar. Potser el fet que ella hagi viscut tant de temps a fora feia que ho veiés més fàcil.

Oriol: Hi ha altres exiliats que clar, això de l’exili se’ls feia una muntanya, perquè estaven lluny de casa, perquè parlaven idiomes estranys. Però en el cas de la Clara, aquest no era cap problema.

Com van viure la situació judicial a Escòcia?

Berta: De por sempre n’hi havia, però confiàvem que la justícia europea no seria com la d’aquí.

Oriol: Durant la primera euroordre, ja tal com els va tractar la policia belga, amb guants, tal com marca el protocol, i quan el jutge els va enviar a casa i els va dir que ja els cridaria... El tracte de la justícia belga no tenia res a veure amb el que hi havia a Espanya.

El trasllat a Escòcia va ser un alleugeriment?

Oriol: Ella ja havia dit que com a consellera no volia continuar. Ja havia presentat la dimissió al Carles Puigdemont. I tenia la intenció de tornar a la seva feina anterior, a la Universitat de St. Andrews, que li havia donat una excedència. Els de la Universitat es van portar molt bé. Li van posar totes les facilitats.

Ella a Escòcia és una persona molt respectada.

Oriol: Sí.

Berta: També és respectada aquí, òbviament. I a la societat escocesa, allà van fer el seu referèndum, i no entenen que la persona que ha facilitat que a les escoles es pogués anar a votar l’acusin d’això i d’haver generat violència per haver trencat un dit petit a un policia, quan se’l va trencar ell fent el que feia. És que això és el que diu la instrucció del Llarena! Ara, quan emeten la segona euroordre enmig les vacances, a l’agost, i ha de tornar a entregar-se, ella queda impressionada, perquè està en un país que no coneix, que no és el seu... I sí que vam passar una mica de por. Però tenim la sort que l’advocat va parlar amb la policia, el van prometre que no la tindrien emmanillada... Jo estava amb ella allà, perquè hi vam anar a passar les vacances.

Jordi: Jo estava anant en cotxe.

Berta: I vas arribar quan ella sortia. I fins que no parlem amb l’advocat, allò és una mica... no sé si por, però estressant sí. I patim, clar que patim.

En la premsa escocesa se li va respectar molt.

Berta: L’advocat va sortir a les notícies i tal. Abans que ella s’entregués estàvem fent turisme per Escòcia i la gent li donava ànims pel carrer. La paraven i la reconeixien.

Jordi: I encara ara.

Anna Maria: La societat escocesa, diguem-ne, té simpatia per la causa.

Aquesta defensa és més per la simpatia d’Escòcia per la causa o pel seu prestigi acadèmic?

Oriol: Una mescla de totes dues coses. Clar, és que parlem d’una persona que és directora d’una facultat de la segona universitat més antiga del Regne Unit. I la més antiga d’Escòcia.

Anna Maria: I la societat britànica en general és més respectuosa amb aquestes qüestions polítiques. I si a sobre ets professor d’universitat tens com una aureola, un carisma que fa que  que fa que la gent no entengui que una persona així ha d’anar a la presó.

Berta: I per haver volgut votar.

En tot aquest temps, quin és el suport que més els ha satisfet?

Oriol: Jo et diré que els suports que no esperava són els que més m’han agradat. Gent que políticament té una opinió molt diferent, que fins i tot està en contra del dret a l’autodeterminació, però que diu, “ja em sap greu”. Després hi ha molta gent que no és de la corda independentista però reconeix el dret de Catalunya a autodeterminar-se. Sempre et trobes amb gent que no combrega amb l’independentisme però que són conscients del que ha passat. I després hi ha els silencis que fan ràbia. Parlo de coneguts. I crec que a Europa el procés no ha tingut el recorregut que hauria d’haver tingut. Sobretot a nivell d’estructures de poder. Sí que ha tingut simpaties de flamencs, escocesos i això. Però la Unió Europea...

Anna Maria: També va ser impressionant el suport de la gent quan va donar diners [per pagar fiances i advocats], en molt poc de temps se’n van recollir molts.

Berta: L’advocat mateix li va dir a la Clara que ja li pagaria, perquè clar, se li havia de pagar. I ell li va dir que tranquil·la, que ja faríem el crowfounding, idea que ell mateix va suggerir.

Anna Maria: Perquè clar, la decisió de marxar de Bèlgica a Escòcia tenia avantatges, però també inconvenients. A Escòcia estava més sola en aquest sentit.

Jordi: També el fet que a Bèlgica teníem més o menys la garantia de com aniria tot, però a Escòcia no ho teníem tan clar.

Jordi Malet Ponsatí, fill de Clara Ponsatí / Ariana Nalda

Hi ha hagut algun moment en tot aquest temps que els haja satisfet especialment?

Berta: La retirada de l’euroordre, evidentment.

Tot i que la Clara Ponsatí no era de tradició militant, en la família són militants polítics o polititzats?

Berta: De la família directa no. Però tenim discussions polítiques.

Oriol: Familiars polítics en tenim, eh?

Berta: Però no en el nucli directe. El germà de la mare és el Raimon Obiols [secretari primer del PSC entre 1983 i 1996], per exemple. Però som una família amb conviccions polítiques fortes, una altra cosa és que no militem.

Jordi: Jo recordo sempre que en els dinars de diumenge els nens corríem per què i els grans parlaven de política.

Montserrat: Sempre.

Berta: I alguns hem fet la transició de ser votants socialistes, del PSC -parlo de mi mateixa-, i ara soc independentista.

Oriol: Som federalistes desenganyats.

Berta: Quan Iceta diu segons què dius, “tio”...

Volen dir alguna cosa més?

Jordi: Ara parlo per mi. Des que a la Clara la van fer consellera hi ha una mica la sensació que de realisme màgic: saps exactament el que ha passat i és tan surrealista tot plegat que no t’ho acabes de creure. Quan els Jordis van anar a declarar ja pensava: se’ls quedaran. Però en el moment que se’ls queden et fots una hòstia monumental, tot i que ja n’ets conscient. El que passa és massa surrealista com perquè passi. I el mateix ocorre amb tot el Govern, quan van tornar a declarar al març. Ets conscient del que està passant, però alhora no vols acceptar-ho. Llavors és aquest realisme màgic, aquesta sensació que m’ha acompanyat durant aquest temps: saber què està passant...

Berta: I no acabar-t’ho de creure. Pensar: “no pot ser, no pot ser, no pot ser” i, alhora, “està passant, està passant, està passant”.

Jordi: Exacte.

Estan molt forts, pel que veig.

Jordi: Bé, la situació és particular. Quan em pregunten si trobo a faltar la meva mare, és que ella ha estat fora tota la vida, treballant i estudiant. És més el fet de tenir una certesa...

Montserrat: Pensar que les coses arribarien on han arribat, amb les possibilitats que hi ha ara de reconduir-les... És molt gros.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.