Quan ja tothom recollia la jaqueta, després que la sala s’escalfés les mans aplaudint els magnífics Ernests Villegas, Pepo Blasco i Josep Julien en acabar l’estrena al teatre Poliorama, una dona preguntava als seus acompanyants si sabien qui era, l’irlandès. “No us sona?”, feia. I sense esperar la resposta aclaria “és el portuguès, aquell indigent que rondava pel poble en bicicleta”.
Segurament aquells tres espectadors devien venir de Sant Martí de Tous, el petit poble de la Catalunya central que inspira ‘Els ossos de l’irlandès’ i on hi ha la casa de la companyia que el porta a escena (Teatre Nu). S’equivocaven. “Al poble hi havia dos indigents, el portuguès i el Carlos. L’irlandès s’inspira en el Carlos, un noi que solia caminar de nit pel mig de la carretera”, explica el dramaturg, Víctor Borràs, que també viu a Tous.
Aquest joc de rumors a la platea del teatre on es reestrenava aquesta comèdia rural semblava la culminació accidental de l’exercici sociològic de portar les dinàmiques dels pobles a la capital. I és que ‘Els ossos de l’irlandès’ aconsegueix fer això dalt de l’escenari. Tres amics d’una vila petita on tothom es coneix es retroben vint anys després perquè plou a bots i barrals i l’aigua és a punt de desenterrar el secret que comparteixen. I els vincles personals i els territoris hostils que se’n generen reapareixen després de dues dècades.
Per Borràs, que amb l’obra va guanyar els premis Quim Masó i Frederic Roda, l’espurna de la dramatúrgia ve de la necessitat de parlar “del fet que una persona com l’indigent pugui desaparèixer d’un dia per un altre i ningú el trobi a faltar”. I per a fer-ho, teixeix tot una comèdia de situació entre tres brètols malparlats amb molt poca intel·ligència emocional i una masculinitat tòxica que es fan, alhora, molt humans.
"Tres personatges brètols, malparlats, amb molt poca intel·ligència emocional i una masculinitat tòxica es fan, alhora, molt humans."
“Els personatges tenen masculinitats tòxiques, han fet coses horribles i no les han sabut gestionar, però sí, són humans. Són els nostres veïns, som nosaltres mateixos”, diu Borràs. I explica que li interessava posar aquesta contradicció, i d’altres, a l’escenari. Fer que el públic deixi anar una rialla i ben seguit es plantegi si hauria de riure, de tot allò.
Preparar l'oralitat malparlada
Capaç d’emular amb excels el llenguatge oral dels habitants toscos d’un poble petit, Borràs planteja uns diàlegs dinàmics, plens de paraulotes i rèpliques i talls. Preparar-ho, expliquen els actors, ha estat difícil, però molt divertit.
"L’engranatge de rèpliques va tan de pressa que necessites fer-lo, no pots passar-lo en una taula”
L’Ernest Villegas encarna el Llorenç, un home solter que viu amb la seva mare, cuida gossos i no ha anat mai més enllà de la rotonda del seu poble. “Vam pixar sang per aprendre’ns el text, perquè l’engranatge de rèpliques va tan de pressa que necessites fer-lo, no pots passar-lo en una taula”, explica. I alhora recorda —i se li veu a la cara— que s’ho han passat molt bé en el procés de construcció dels personatges i dels subtextos, sota la direcció de Xevi Ricart.
Per sort, Villegas també és d’un poble petit, Sant Miquel de Balanyà, i no li faltaven referents per a imaginar la corporalitat i els deixos del personatge. “Al meu poble hi ha homes que de cinc paraules que diuen quatre són paraulotes —‘hòstia puta posa’m un cafè collons cag’un déu’", fa—, i alhora tenen una humanitat molt pura".
Reivindicar la ruralitat com a escenari
En preguntar-los si se senten part de l’onada d’obres que fan servir la ruralitat d’inspiració —els llibres d’Irene Solà, Alcarràs i tantes altres—, humils com són, no saben massa què respondre. “Les històries passen a tot arreu i no tothom viu a les ciutats. Me n’alegro molt que hi hagi més obres situades al territori, perquè això vol dir que el públic s’hi acostuma”, diu Borràs.
De fet, si hi ha un referent clar per ‘Els ossos…’ és el teatre irlandès, que sovint situa la trama en aquest entorn rural. Amb la intenció de referir-s'hi explícitament, Borràs va fer d’Irlanda el país d’origen del personatge de l’indigent i va incorporar elements com la pluja, el fang i els personatges toscos, que sovint apareixen en aquesta mena de teatre.
La ruralitat, la comunitat i la proximitat, però, són temes recurrents en moltes de les produccions de Teatre Nu, la companyia que Borràs codirigeix amb Maria Hervàs. I, malgrat això, la proximitat es fa extrapolable. Víctor Borràs es va perdre l’estrena al Poliorama —diu que sovint es perd les estrenes, i que això sembla portar-los bons auguris— perquè està preparant una adaptació d’'Els ossos de l’irlandès' a Buenos Aires, al Teatre Moscú. Ara, però, l’escenari no serà un poblet de la Catalunya central sinó una vila de l’Argentina rural.