Després de dècades en desús, l’antic graner de Sant Martí de Tous, que havia estat un punt de trobada per als habitants d’aquest petit municipi, va tornar a convertir-se en un espai obert als veïns. A l’edifici de dues plantes ara ja no hi reposen piles de sacs de gra. Des del 2015 l’espai històric custodia una cinquantena de butaques i un escenari a peu pla al primer pis, i un taller amb aire de rondalla farcit de màscares i titelles de fil i de drap, al segon. El vell magatzem de cereals de Tous és ara la Casa del Teatre Nu, la sala de teatre regentada per la mateixa companyia (Teatre Nu), que ofereix programació d’arts escèniques estable en aquesta vila de poc més de mil habitants.
L’afició al teatre, a casa nostra, no és probablement la que el sector voldria. Les sales de les capitals s’inventen cada any campanyes i festes per atraure els espectadors que han deixat de visitar-los, i actors, directors i companyies es queixen de la precarietat del sector. L’any passat, el projecte “Cap Butaca Buida” va aconseguir fer pujar aquestes xifres a Catalunya, i a Barcelona van arribar una ocupació rècord del 60%. Davant d’aquestes dades, el cas de la Casa del Teatre Nu despunta com l’excepció que, des de la ruralitat i amb la força d’una comunitat unida, confirma la norma.
A Sant Martí de Tous viuen mil dues-centes persones. Per arribar-hi des d’Igualada, la capital més pròxima, o des d’altres municipis veïns, s’ha de conduir vint minuts per una carretera de revolts pronunciats. I malgrat això, malgrat no ser a dues parades de metro del centre històric d’una capital, la sala és plena. Cada setmana. El 2023, la Casa del Teatre Nu va tenir una ocupació mitjana del 84%.
Quin és el seu secret? Hem anat a visitar-los per preguntar-los-ho.
Teatre de proximitat
Víctor Borràs i Maria Hervàs van fundar la companyia Teatre Nu tan bon punt van sortir de l’Institut del Teatre. Des de llavors, han apostat pel teatre rural de qualitat i, després de quinze anys produint i girant, van decidir obrir la casa de la companyia i fer-la sala de teatre i un espai obert al poble on viuen. “Fa vint-i-cinc anys que fem espectacles i bona part de la nostra tasca s’ha centrat en municipis petits, a girar pel territori. Ara que tenim un espai és natural que sigui on vivim, un lloc petit, i a prop dels nostres veïns i veïnes”, explica Hervàs.
És aquesta proximitat el que fa que el poble i la comarca se’ls estimin. Els veïns passen per davant de la sala, en tornar de comprar cansalada a Cal Codina o de fer un cafè al bar Don Paco, i entren i pregunten. I saluden i potser demanen que els guardin entrades per a la funció de l’endemà o que els expliquin què preparen per a aquell cap de setmana. Ho fan perquè es coneixen. Perquè viuen a dos carrers i perquè segur que han participat en la creació del Qüento de Nadal amb altres touencs, s’han fet seu el Festival de Llegendes de Catalunya que dirigeix la companyia o han sentit de boca dels seus fills com són els tallers de “teatre des de dins”, que Teatre Nu organitza amb l’escola del poble.
O potser han vingut a veure unes quantes obres, o la presentació d’un llibre, o una exposició i senten que l’espai és una mica seu. Com un veí del poble, que és invident, però que gaudeix d’anar al teatre, i que, amb la direcció, han trobat la manera d’acostar-li l’experiència. El conviden a venir abans de la funció perquè pugui tocar l’escenari i els actors, parlar amb els protagonistes i fer-se una idea del que està a punt de presenciar.
El secret de l’èxit, diu Borràs, “és explicar-ho, fer que la gent se senti partícip, compartir la creació, posar el teatre al centre de la quotidianitat de les persones”. “El fet de sentir el teatre com un element quotidià fa que la gent s’hi acosti i ho vulgui compartir, descobrir”, afegeix el codirector del teatre.
El ruralisme per bandera
A Sant Martí de Tous hi ha silenci. Un silenci desconegut per als qui solem moure’ns per ciutats atapeïdes de turistes, cotxes i asfalt. Hi ha silenci i racons naturals que guarden llegendes i carrerons que tutelen records. Les coses passen a un altre ritme. I tot això, asseguren, és inspirador.
Borràs, que també escriu, explica que l’entorn té un pes molt important en la seva dramatúrgia. A Els ossos de l’irlandès —una de les seves últimes produccions, guanyadora dels premis Frederic Roda i Quim Masó— es veu clar com, malgrat no anomenar mai l’indret on passa la trama, l’obra respira com l’espai on s’ha gestat. Potser quan es va estrenar al festival Temporada Alta, el públic no sabia per on caminaven els tres amics protagonistes, però quan es va representar a Sant Martí de Tous segur que l’espectador podia reconèixer l’escenari.
Fidels defensors del teatre rural, en el seu vessant de companyia, Teatre Nu no veu Barcelona com a objectiu. Portar Els ossos de l’irlandès al Teatre Poliorama és una fita de la mateixa magnitud que fer-ho als teatres d’Olesa de Montserrat, Bellpuig, Vic o a casa seva, a Sant Martí de Tous.
“A vegades, es diu que Barcelona és el nucli de creació. És un nucli, però el nucli pot estendre’s a tot el territori i guanyar possibilitats i racons molt especials, on es pot gaudir de moltes històries, veure molts artistes i descobrir les arts escèniques des d’una altra mirada”, explica Hervàs.
Per cada biblioteca, un teatre
L’any que ve, Teatre Nu celebrarà un quart de segle com a companyia. A hores d’ara el comptador ha arribat a les 3.000 funcions repartides per centenars de municipis diferents, entre sales de teatre, ateneus, espais polivalents i teatre de carrer. Ho celebren i també recorden que, malgrat que no ho canviarien, han hagut de picar molta pedra “com a companyia petita que treballa des de la ruralitat”. “Hem hagut de buscar el públic sota les pedres i portar el teatre on no n’hi ha”, diuen.
Té un punt de tossuderia ideològica, el seu projecte. Hervàs, de fet, té una proposta de llei per fer a l’Administració pública. Diu que, de la mateixa manera que cada municipi de més de cinc mil habitants li pertoca legalment una biblioteca estructurada, equipada i amb programació, “amb el teatre hauria de passar el mateix”.
Quan se li demanen els detalls del reclam, assegura que “no hauria de ser només als pobles de més de cinc mil habitants, sinó en tots”. “En tots els pobles hi hauria d’haver una programació estable de teatre protegida per llei, més gran o més petita, de sala, de carrer, per a grans, per a petits, circ, música, dansa, arts escèniques, teatre… Perquè l’accés a la cultura és un dret”, assegura.
Una residència artística
Convençuts de la màgia del racó on viuen i fan teatre, l’any 2020 van decidir que volien compartir-lo amb altres creadors. Que volien obrir una branca nova al seu projecte —que fins llavors ja comprenia la producció d’espectacles i festivals, la direcció d’un teatre i la gestió de projectes pedagògics i educatius. Esdevindrien residència artística.
Dit i fet. En plena pandèmia van visitar una antiga fàbrica tèxtil, que està a prop de la sala i estava a la venda. I d’aquell edifici, que tenia habitatges i espais buits, en van fer allotjament, sales d’assaig i de producció. La residència que acolliria una cinquantena de grups de creació vinguts d’arreu del territori, d’altres racons de l’Estat espanyol i de diversos països de Llatinoamèrica, amb qui han teixit llaços professionals i d’amistat.
En el moment que els visitem, tenen un grup de residents. Són una companyia formada per quatre joves que tot just surten de l’Institut del Teatre. Vinguts de diversos racons del territori —Premià de Mar, Sant Llorenç de Morunys, València i Mollerussa—, Joan Martínez, Núria Ginestà, Clara Climent i Lulu Sauch passen deu dies a la residència artística del Teatre Nu.
Els components d’Urmah —així s’anomena la companyia— preparen una adaptació de l’obra clàssica “Els cecs” de Maeterlinck a través del teatre visual. En la seva proposta, juguen amb la interacció entre quatre titelles foscos i tenebrosos i els seus manipuladors, que, a diferència del que sol passar amb el teatre de titelles, també tenen una dimensió artística.
Les sensacions de la jove companyia, després d’una setmana treballant a Sant Martí de Tous, amb l’ajuda i el consell dels professionals de Teatre Nu, confirmen que al poble es respira una pau inspiradora. Diuen que tots junts i aïllats, connectats amb la natura que els envolta, han treballat com mai.
I de seguida destaquen sorpresos que a Tous ha desaparegut l’anonimat al qual estan acostumats a la gran ciutat. “Vam venir des de Barcelona amb transport públic carregant els titelles, que no són petits ni passen desapercebuts, i ningú va reaccionar de manera especial. Va ser arribar aquí i que la gent comencés a preguntar què fèiem, quan ens podien veure…”. A Tous, per sort, el teatre s’acosta tant a la seva gent com la seva gent s’acosta al teatre. •