Política

La ‘perversió’ de les primàries

Quan les primàries als partits no han servit per res.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les primàries per escollir cap de llista de cara unes eleccions estan més de moda que mai. Des de finals dels noranta han estat el pin ideal per fer lluir l'americana de pana del progressisme. Tanmateix, com a tot allò mainstream i a la pana, els costa mantenir la credibilitat. Més quan, a vegades, alguns dels seus impulsors les perverteixen a cor que vols. Des de primàries amb un únic candidat on l’escollit acaba essent substituït per un altre, passant per caramboles rocambolesques i acusacions d'irregularitats. El que ve a continuació és un recull dels greatest hits de les primàries pervertides dels Països Catalans.

Surt del mig

Tot és bonic. La militància t'ha escollit per representar el partit a les pròximes eleccions i tu ja penses quina cara posaràs al cartell de campanya. De sobte, però, la direcció del partit et comunica que el teu perfil no és l'ideal, que és millor que facis un pas al costat i cedeixis el lloc a algú més popular.

El darrer cas d'aquesta mena ha estat el de Joaquim Forn que, sent un pres polític, ha accedit a ser el candidat de Junts per Barcelona a la capital catalana. Aquesta tria, pilotada des de Brussel·les, suposa que Neus Munté, a qui la militància del PDeCAT havia escollit com a candidata, quedi relegada al segon lloc de la llista. Una posició que, de facto, seria el primer si no fos perquè Munté veu fins i tot la veu amençaada per la possible irrupció en l'escena municipalista d'Elsa Artadi. L'actual consellera de Presidència i mà dreta de Carles Puigdemont no descarta res i ha reconegut més d'una vegada que l'opció està sobre la taula.

Neus Munté i Joaquim Forn, al centre de la imatge el 14 de juliol de 2017 al Palau Sant Jordi, quan hi va haver el canvi de consellers al si del Govern Puigdemont un cop l'executiu es decidia a fer l'1 d'octubre / Efe


Una jugada similar va fer Esquerra Republicana amb Alfred Bosch. L'actual conseller d'Exteriors s'havia guanyat la condició de cap de llista a la capital catalana -ja havia estat alcaldable el 2015- en unes primàries internes en les quals no va tenir cap competidor. No obstant això, la direcció del partit, en vistes que la campanya electoral barcelonina s'intensificava i orbitava sobre la figura de Pasqual Maragall, va decidir apostar per un perfil més mediàtic, l'aleshores conseller d'Exteriors i germà de l'exalcalde, Ernest Maragall. L'operació es va tancar amb un intercanvi de papers. Bosch ocuparia el lloc de Maragall a la Generalitat de Catalunya i aquest es presentaria a unes noves primàries.

Alfred Bosch i Ernest Maragall se saluden el 23 de novembre de 2018 quan el segon fa el traspàs de poders al primer / Efe

El fenomen, però, no és ni nou ni barceloní. Els inventors de tot això, potser, van ser els socialistes valencians. Corria l'any 1998 i el PSOE celebrava unes primàries per escollir candidat per les eleccions estatals. Josep Borrell guanyaria contra pronòstic, però els problemes amb Hisenda el farien caure en favor del seu contrincant, Joaquín Almunia. En paral·lel, al País Valencià, Joan Romero, Antoni Asunción i Clementina Ródenas es disputaven ser escollits candidats a les Corts valencianes. Romero es va imposar a les primàries, però les pressions internes el van acabar fent dimitir. Amb les banderoles de campanya penjades i havent declarat en una entrevista a EL TEMPS que es veia "president la Generalitat", Romero feia el seu pas al costat. El seu lloc l'acabaria ocupant Antoni Asunción.

Clementina Ródenas, Joan Romero i Antoni Asunción en un debat a la Cadena ser el 1998 quan tots tres eren candidats a les primàries del PSPV / Efe



Enredant per allà, enredant per aquí

D'aquesta manera deia Peret que l'havia pujat el seu pare. I d'aquesta manera assenyalen alguns que els seus competidors han aconseguit imposar-se a les primàries. En detriment seu, clar.

El màxim enrenou en aquest sentit el van generar les primàries del PSC per escollir l'alcaldable de Barcelona a les eleccions municipals de 2015. Moltes veus denunciarien suposades irregularitats per part de la candidatura de Jaume Collboni, que hauria "comprat" el vot de la comunitat pakistanesa de Ciutat Vella. Atenció al relat que en feia el diari Ara:

"El 70% dels participants en les primàries –obertes a tota la ciutadania– no eren militants ni simpatitzants del PSC, la qual cosa ha provocat sorpresa. Però encara ha resultat més curiós que molts dels votants eren estrangers. A Ciutat Vella, desenes de pakistanesos han acudit a votar, i alguns testimonis han assegurat als mitjans de comunicació que persones del partit s'havien acostat als immigrants i els havien ficat sobres a la butxaca. La majoria dels votants a Ciutat Vella eren pakistanesos. Ciutat Vella ha estat, justament, el districte de la ciutat on la participació ha estat més elevada. Alguns no sabien ni català ni castellà, i molts no semblaven tenir clar què es votava".

Jaume Collboni / Jordi Play



Aquest any el PSC de Barcelona s'evitarà problemes. En no haver-hi candidats alternatius a Collboni, l'actual regidor repetirà com a alcaldable.

El 2014, les primàries de MÉS per Mallorca, que involucraven el PSM-Entesa, Iniciativa i Esquerra Republicana es van veure tacades per les denúncies d'un dels partits que hi van concórrer. Tal com recollia Mallorca Confidencial, els republicans van denunciar que el PSM-Entesa i Iniciativa-Verds havien arribat a un acord per fer fora a ERC de la direcció. Així, segons els perjudicats, la llista de noms promoguda per l'aparell de MÉS va ser publicada amb tres dies d'antelació als mitjans de comunicació i coincidia amb "la llista finalment escollida". A més, asseguraven que "en les primàries de MÉS hi va haver repartiment de quotes".

Més recentment, en les primàries a la direcció de Podem, va ser Xavier Domènech qui es va veure envoltat de sospites. La candidatura de qui era secretari ceneral de Catalunya en Comú tenia com a objectiu -amb el vistiplau de Podemos- incorporar Podem Catalunya a la confluència. La comissió de garanties del partit morat a Catalunya va emetre un informe segons el qual la direcció estatal del partit incomplia "tant els estatuts i els reglaments de Podem com la legislació vigent" en avalar la candidatura de Domènech. La mateixa comissió assenyalava també incompatibilitats amb el fet que una mateixa persona optés a ser màxim dirigent de dues formacions polítiques a la vegada. Finalment, però, la comissió de garanties estatal deslegitimaria la seva equivalent catalana, Domènech guanyaria les primàries i Podem s'integraria a Catalunya en Comú.

Jugades mestres

Aconseguir una bona plaça de sortida en una llista pot ser també fruit de l'enginy, la conxorxa o els pactes entre despatxos. Tot s'hi val, i a vegades és fins i tot sense voler.

És el cas de la jugada que van fer els opositors de la llista oficialista de Podem al País Valencià en el moment d'escollir el candidat a les Corts valencianes el 2015. Pablo Iglésias i Íñigo Errejón s'havien posat d'acord -qui ho diria ara- per donar suport a la llista planxa que proposava l'aspirant a candidat Antonio Montiel. Com era previsible, va acabar guanyant. No obstant això, la victòria va tenir un regust amarg i un pèl estrambòtic. Algunes de les persones que ocupaven llocs del final de la llista de Montiel acabarien, contra pronòstic, en llocs de sortida i essent escollits diputats. Entre ells, un jove Antonio Estañ, actual secretari general del partit. Tot plegat va ser possible perquè els partidaris de José Maria Copete, el candidat alternatiu, van optar per assenyalar a les llistes obertes alguns dels candidats del final de la llista de Montiel. Aquests vots, sumats amb els dels partidaris de Montiel que votaven la llista completa, els va fer avançar posicions.

No sempre és tot tan fortuït. Sovint el càlcul polític hi té un paper rellevant. És el cas de les primàries dels comuns per aportar gent a la llista de Podemos a les eleccions europees. Tradicionalment, aquest espai situa una persona entre els llocs de sortida. Aquest cop, sobre el paper, està previst que ho sigui l'eurodiputat Ernest Urtasun, que es va imposar a les primàries de Catalunya en Comú. D'altra banda, un segon català opta a llocs de sortida. Es tracta de Gerardo Pisarello, tinent d'alcalde de Barcelona que cerca un bon lloc com a representant de les ciutats del canvi, escollit com a candidat a partir d'unes primàries que va organitzar Barcelona en Comú i a les que només s'hi va presentar ell. Els partidaris d'aquesta estratègia es mostren segurs de poder aconseguir dos llocs de sortida per a candidats catalans. Des de dins de Catalunya en Comú alguns sectors ho han vist com un tacticisme per esquivar les primàries i aconseguir la plaça als despatxos de Madrid.

De despatxos va també l'embolic de primàries d'una possible, però en suspens, confluència entre Podem i Esquerra Unida a les Corts valencianes. Ambdues formacions han fet les seves primàries internes per escollir caps de llista. L'acord és que Podem designarà qui és el número u. La resta de llocs està previst que es negociïn entre les direccions dels partits.

Els clàssics

Potser, la màxima perversió possible d'unes primàries és que només s'hi presenti un candidat -avalat per la cúpula, és clar. Les urnes són merament per refrendar, doncs, la decisió. D'exemples, a l'hemeroteca, n'hi ha més dels exposats.

Joan Saura, per exemple, va ser refrendat amb aquest mecanisme fins a dues ocasions dins d'Iniciativa. Joan Herrera com a candidat a dirigir el mateix partit el 2009 i Joan Coscubiela com a aspirant a candidat per Barcelona a les eleccions catalanes del 2015 van seguir la mateixa via. Per cert, Coscubiela acabaria anant segon a la llista per darrere de Lluís Rabell en integrar-se el seu partit a la coalició Catalunya Sí Que Es Pot. Alejandro Fernández també va arribar a la presidència del PP català a finals del 2018 amb aquesta mateixa fórmula.

El cas més cridaner de tot plegat, però, és el de les primàries de Compromís per escollir el cap de llista a les eleccions valencianes del 2015. En aquella ocasió, la formació va habilitar tres urnes de votació. A la primera s'hi escollia el cap de llista, càrrec al qual només s'hi havia presentat Mònica Oltra. A la segona es triava el segon, en aquest cas Enric Morera, també l'únic aspirant. Finalment, en una tercera urna, sí que hi havia possibilitats de triar qui aniria per darrere.

Quan es tracta de primàries, les fórmules de les direccions per deixar-ho tot ben lligat no coneixen confins.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.