La història de Toni Signesno no és, probablement, la més heroica del 29 d'octubre. Tampoc la més intrèpida. Al contrari que tants altres aquell dia, ni va perdre la casa ni va patir per la seua vida. Ell es troba entre la llarga llista de damnificats pels objectes malbaratats. Hi ha qui ha perdut l'àlbum familiar; hi ha qui ha vist com s'ha llançat a perdre el rellotge de paret que va heretar de la mare; hi ha qui no rellegirà mai més les cartes que el seu novio li enviava des de la mili.
Res comparat amb una pèrdua humana, òbviament. Però sí amb el seu particular valor sentimental. Al capdavall, en cada objecte que ens pertany hi ha una part de nosaltres. Per això és tan delicat i tan feixuc buidar els armaris quan moren els pares.
El 29 d'octubre, Toni no va perdre un àlbum familiar, ni un rellotge de paret, ni un farcell de cartes rebregades. El 29 d'octubre la llengua de tarquim li amarà la col·lecció d'EL TEMPS que guardava en el rebost del soterrani de sa casa a Paiporta. Dos mil cent set números llençats al fem. I amb ells, la crònica periodística dels Països Catalans, el relat setmanal d'un país. Des d'aquell primer número publicat el 28 de maig de 1984 fins al darrer abans de la dana, aquell que parlava de l'enfrontament electoral entre Donald Trump i Kamala Harris. Temps era temps.
Des d'aquell primer número, han passat set presidents dels Estats Units, vuit a Catalunya, set al País Valencià i nou a les Illes. També la caiguda del Mur de Berlín, dues guerres a l'Iraq, els Jocs Olímpics de Barcelona, la clonació d'una ovella, l'atac a les Torres Bessones, l'aprovació del matrimoni homosexual o l'atac terrorista de les Rambles. La vida, la particular i la col·lectiva.
"Els que estaven més avall estaven plens de fang i els que no, havien agafat humitat. En una revolada, els llençarem tots al contenidor. Encara estan ací fora perquè no l'han buidat", explica Toni. Amb la col·lecció se n'anaren molts altres objectes que ell i la seua dona tenien acumulats en el soterrani: una catifa, mobles, joguets dels seus dos néts, maletes... També tota la col·lecció de Saó, que guardava religiosament. "Em sap greu perquè eren molts anys. Fins no fa molt els tenia recopilats a les golfes, però com que hi havia tantes, fa uns set anys vaig acabar baixant els farcells i, mira, així ha acabat tot...", rumia.
La seua casa, un unifamiliar de dues plantes, golfes i soterrani, està al sud de Paiporta, fora del nucli urbà, a un quilòmetre aproximat de la llera del barranc del Poio, que ací tothom coneix com barranc de Xiva. A aquesta urbanització en diuen 'els Pitufos'. El batejaren així perquè, amb aquells sostres amb dues aigües, semblaven les cases dels barrufets.
En realitat, també aquestes unifamiliars són el fil d'altres dues històries que es poden trenar: d'una banda, la història de l'enlairament econòmic de València i la seua àrea metropolitana allà per la dècada dels setanta. Uns anys de creixement econòmic i de transformació social i urbanística que generà una enorme demanda d'habitatge. De l'altra, la història del cooperativisme valencià.
Perquè fou a l'Horta Sud que allà per la dècada dels setanta, al caliu dels moviments cristians de base, que es covà el cooperativisme valencià contemporani, la base del que avui s'anomena l'economia social. De l'Horta Sud i d'aquella època procedeixen Caixa Popular, l'Escola Comarcal, la Florida o Consum. I també Covapo, la cooperativa d'habitatges que impulsaren, entre molts més, Vicent Diego, Josep M. Soriano Bessó o Paco Pons.
"Jo treballava de comercial a l'estranger, així que viatjava molt per Europa. I veia aquelles cases unifamiliars d'altres països i pensava: 'Que no en podríem fer com aquestes al costat de València?'", explica Toni Signes, qui aleshores vivia a València ciutat amb la seua dona, amb qui acabava de formar una família. Suggerí la idea als contactes que tenia a Covapo i els agradà. Cap a l'any 1975, començaren les primeres gestions.
Paiporta, un municipi que aleshores estava en plena expansió urbana, els semblà una bona ubicació. Els cooperativistes interessats començaren a pagar les seues quotes i compraren cent fanecades de terra d'horta en l'extraradi del municipi. Allà on abans hi havia carxoferes, tomateres i encisams -i prèvia requalificació urbanística- alçaren aquella cooperativa d'habitatges unifamiliars, cadascun amb el seu respectiu jardí. Cases conformtables per a una puixant classe mitjana treballadora.
En total, 120 llars organitzades al voltant de quatre places. Per batejar aquells nous carrers triaren noms que evocaven els cims del País Valencià: Aitana, Penyagolosa, Perenxisa, Montgó, Mariola i Garbí. "El que volíem era viure com si estiguérem en un poble, que l'espai ens ajudarà a sentir-nos part d'una comunitat", explica Toni, mentre es mira l'embalum de cotxes que s'acumulen en la campa contigua a la seua casa. "La destrossa ha estat brutal", rumia.
I això a pesar que ells es poden sentir afortunats. L'aigua no arribà a entrar-los dins de casa, només s'infiltrà al soterrani a través d'una claraboia. De fet, aquell 29 d'octubre fou per a Toni, com per a tants valencians i valencians, un dia qualsevol. Com cada dimarts havia assistit a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània a esmorzar amb un grup d'amics que, com ell, van ser rectors en la seua joventut. Una estona per enraonar d'açò i allò, com a bons jubilats que són. Tornà a casa cap al migdia i després de dinar es retirà a llegir un dels molts llibres i publicacions que acumula a casa. Cap a les 17.30 hores va rebre la telefonada de la seua filla Neus, que viu al nucli urbà " 'Diuen que si se n'ha eixit el riu', em va dir".
Allà, a Paiporta, no havia plogut ni una gota així que Toni, curiós, va anar a pegar una volta per comprovar si el rumor era cert. La catàstrofe era, a aquelles hores, encara incipient a l'Horta Sud. "Cap a les set menys quart vaig tornar a eixir i em vaig trobar uns veïns. Aleshores sí que vaig vore com venia l'aigua tèrbola, grisa, bruta".
Tornà cap a casa, conscient que alguna cosa de ben grossa passava. A les set i mitjà tenien el jardí tot ple d'aigua i fang i només uns vint minuts després es quedaren a les fosques, incomunicats, sense notícies del que estava passat 700 metres més enllà. Sense saber que al nucli urbà, la llengua de fang havia posat fi a la vida de 45 persones.
"Si ho compares amb totes les desgràcies que han passat, ens podem sentir afortunats", reflexiona Toni. I remata: "Molt afortunats". Al contenidor de fora de casa, reposa la seua col·lecció d'El Temps, recaragolada per la humitat, probablement, podrida. També aquell número en què el company Víctor Maceda el va entrevistar amb motiu de la publicació de ¿Por qué nos salimos? Los secularizados, un llibre on Toni i altres col·legues explicaven perquè havien penjat els hàbits. També aquella peça, que Toni recorda amb estima, se l'endugué la barrancada. Un mal menor, però un mal, al cap i a la fi.