Diuen els qui el coneixien que Vicent Diego desbordava entusiasme i energia; que allà on sorgien dificultats, ell s'hi involucrava. Ho feia en el treball, amb la família i allà on calia. No debades, era un esportista consumat. De jove, havia jugat en l'equip de futbol del seu poble, Catarroja; havia demostrat la seua habilitat al ping-pong (en fou campió regional l'any 1959); i havia presidit el club de tenis d'aquesta localitat de l'Horta Sud. Com molts altres per aquestes contrades, s'aficionà a córrer quan al running no li deien running i tothom s'hi referia com footing. Amb més de vuitanta any, va aconseguir pujar al pòdium en les proves de 100 i 200 metres en el Campionat d'Espanya Màster a l'Aire Lliure.
Totes les competicions, però, tenen un final. I el final de la cursa de vida de Vicent Diego Ramón va arribar diumenge passat, a 86 anys. Amb ell marxa un dels referents del cooperativisme contemporani valencià, algú sense el qual la vitalitat que ha assolit l'anomenada economia social al País Valencià no s'entendria. Ell formà part del grup d'homes que impulsà, a partir de la dècada dels setanta, cooperatives com Caixa Popular, Consum, l'Escola Comarcal o la Florida. "Fou un home d'una tenacitat i unes conviccions insubornables", resumeix qui fora conseller d'Hisenda, Vicent Soler.
El 1970, Diego i altres col·legues viatjaren a Mondragón. Fou l'esperó definitiu per a la modernització del cooperativisme valencià.
potser Diego fruïa de competir en la seua faceta esportiva, però, en la seua faceta social i econòmica va fer de la cerca del bé comú la seua màxima. La seua militància en els moviments socials començà des de ben jove. En plena dictadura, trobà en la Joventut Agrícola Rural Catòlica (JARC) un espai a través del qual vehicular les seues preocupacions socials. Aquell moviment l'encapçalava, a l'Horta Sud, el mossèn Josep Albà, un home molt influït pel Concili Vaticà II, és a dir, algú que era partidari de l'obertura de l'església catòlica. Com s'explica al llibre L'alba d'un poble: Biografia de mossèn Josep Alba (1913-1998), escrita pel filòleg i historiador Rafael Roca, aquest religiós va inculcar als seus alumnes les idees del cooperativisme i d'un incipient nacionalisme.
Als campaments i jornades que ell organitzava, per tota la comarca de l'Horta Sud, es parlava de llengua i de democràcia, de llibertats i de tolerància. Albà desplegà, indubtablement, la seua influència sobre Diego i altres col·legues que, temps a venir, tindrien papers destacats en la política local i l'univers de l'economia social. Deixebles d'Albà foren, a més de Diego, Albert Taberner (portaveu d'Esquerra Unida a les Corts), Vicent Ahuir (alcalde de Meliana pel Bloc Nacionalista Valencià) o Josep Maria Soriano Bessó, director de Caixa Popular.
La figura de Soriano Bessó estigué, de fet, sempre molt lligada a la de Vicent Diego. D'alguna manera foren el John Lennon i el Paul McCartney del cooperativisme valencià. Corrien els principis dels anys setanta i el País Valencià havia esdevingut lloc d'arribada de milers d'immigrants procedents de tots els punts d'Espanya. Diego va captar la necessitat que hi havia d'habilitar habitatge assequible per a tota aquella gernació de persones que perseguien una vida millor.
Fou a Beniparell, a tocar de la seua Catarroja natal, que impulsà la primera cooperativa d'habitatges.
La fórmula funcionà i Diego va voler replicar-la en altres localitats. Per a això, involucrà al seu amic, Soriano Bessó, i altres amb qui havia coincidit a les JARC, com ara Paco Pons (qui temps a venir esdevindria president de l'Associació Valenciana d'Empresaris). Cooperativa de Viviendas, anomenaren a aquella iniciativa. Covipo en fou el nom comercial. "Eren gent que, des del món del cristianisme, tenien una profunda sensibilitat social", explica Soler, aleshores un jove a punt de llicenciar-se que també es va involucrar en la gestió de Covipo.
L'any 1970 ja tenien sis grups d'habitatges en marxa. Aquell estiu, es produí un viatge que seria decisiu en la vida de Diego i la resta dels promotors de Covipo. Viatjaren a Mondragón, el bressol del cooperativisme al País Basc, un exemple ben reeixit de com l'economia social podia generar el benestar col·lectiu d'una població. De tornada d'aquella estada se n'adonaren que hi havia, encara, molt camp per córrer i que el cooperativisme no tenia perquè cenyir-se, exclusivament, a l'àmbit de l'habitatge o a sectoragrari. També assumiren que, per continuar tirant endavant, calia professionalitzar la gestió.
Fou així com va nàixer Coinser, una cooperativa de serveis que fou el germen de projectes com ara Consum, Caixa Popular o Florida, cooperatives que avui han esdevingut emblemàtiques en l'àmbit de l'economia social, no només al País Valencià sinó a tot l'Estat. "En ple franquisme, ell apostava per l'esperit democràtic, també en la gestió econòmica i empresarial", recorda Emilio Sampedro, president de Concoval, la Confederació de Cooperatives Valencianes que ell mateix contribuí a crear.
"Vicent Diego i Josep Maria Soriano Bessó van ser a la Comunitat Valenciana el que José María Arizmendiarrieta al País Basc -explica Sampedro en referència al mossèn que va impulsar el cooperativisme a Mondragón-. Sense ells, probablement el cooperativisme valencià no seria el que és ara". "Quan el cooperativisme d'habitatge i de serveis irromp, el cooperativisme agrari vivia una situació desastrosa. D'alguna manera la bona gestió que es va fer en aquells àmbits va contribuir a reviscolar i a fer creure en el futur, també, del cooperativisme agrari", apunta l'exconseller Soler.
També a l'àmbit de l'educació arribà aquesta dèria. Com a cooperativa de pares, mares i docents es va constituir la Nostra Escola Comarcal, l'any 1973, una iniciativa que bevia d'una experiència anterior en què Vicent Diego i la seua dona, la mestra Conxa Romero, van estar directament implicats: l'escola Tramuntana, impulsada l'any 1968 per un grup de famílies i mestres que abominaven dels mètodes pedagògics nacionalcatòlics.
Era una escola activa i participativa íntegrament en valencià. Una revolució en aquell món anquilosat dels col·legis franquistes, de la que participaren uns mestres novells que havien demostrat la seua sensibilitat per la recuperació de la llengua a través de la secció de pedagogia de Lo Rat Penat. Entre els qui participaren d'aquell projecte cooperatiu hi havia Josep Lluís Blasco i Adela Costa, Josep Vicent Marqués i Cèlia Amorós, Valerià Miralles, Doro Balaguer, Emèrit Bono o Ernest Lluch.
"La Tramuntana va ser un projecte absolutament trencador, on es comptava amb la participació de les famílies i s'utilitzaven mètodes assemblearis impensables en aquells moments", explica Carme Agulló, professora de la Universitat de València especialitzada en la història contemporània de l'educació al País Valencià. Filles de Tramuntana foren la Comarcal (on va exercir com a mestra, fins a la jubilació, Conxa Romero), a Picassant, però també les Carolines (1972, Benimàmet) o la Gavina (1975, Picanya). Totes tres es constituïren com cooperatives. Propietat de la família Diego era Villa Carmen, el primer espai que ocupa la Comarcal, allà pel 1973.
J.M. Tarazona: "Formà part d'aquells convençuts que no només calia una mirada local, sinó que s'ha de fer país sobre la base de la comarca"
"La voluntat de Vicent sempre fou la d'impulsar projectes més enllà de la ciutat de València. Eren gent amb una visió des del poble i cap a la comarca, perquè per a ells fer comarca era també una forma de fer país", explica Agulló.
"Ell tenia un fort sentit de pertinença a la comarca. No només era de Catarroja, sinó que anava molt més enllà i pensava en la comarca com un lloc de trobada -explica Josep M. Tarazona, actual president de l'Institut d'Estudis Comarcals de l'Horta Sud (Ideco)-. Vicent Diego va ser d'aquella gent que als anys setanta i vuitanta estaven convençuts que no només cal tindre una mirada local sinó que s'ha de fer país sobre la base de la comarca. És per això que entra en contacte amb altres persones dels pobles del voltant per trobar els elements comuns i les inquietuds compartides. És la comarca el marc sobre el qual vol treballar".
El seu compromís cívic tingué rèplica en l'àmbit polític, per bé que només de forma transitòria. Home de tarannà democratacristià, va formar part de la Taula de Forces Polítiques i Sindicals constituïda durant la convulsa transició valenciana. Fou, també, un dels impulsors de la Unió Democràtica del País Valencià, un intent -frustrat i efímer- de bastir una proposta política centrista i de tarannà valencià.
"Vicent ha estat un home molt important per a la història recent del País Valencià, tant per al cooperativisme com des del punt de vista cívic. Mereix tots els honors", sentencia Carme Agulló. Diego va formar part, junt amb altres, del grup promotor de la Confederació de Cooperatives de la Comunitat Valenciana (Concoval) i va ser conseller d'aquesta entitat des de la seua constitució, l'any 1989 fins a maig de 2023. En fou també president entre 2009 i 2011 i va representar aquesta entitat en la junta directiva de la Confederació Empresarial Espanyola d'Economia Social. "
És un dels pares del cooperativisme contemporani valencià", sentència Emilio Sampedro, actual president de Concoval. Amb més de 6.000 habitatges construïts al País Valencià a través de Covipo, fou president, des de la seua constitució, de la Federació de Cooperatives d'Habitatge de la Comunitat Valenciana.
El País Valencià és actualment. la segona autonomia on l'economia social té un pes més important en el conjunt de la seua economia. 59.000 persones hi treballen i generen un volum de vendes de 8.926 milions d'euros. En part per això, València ha estat triada la capital espanyola de l'economia social per l'any 2024. Divendres passat, de fet, s'inaugurà oficialment aquest reconeixement. La designació és també un tribut a aquelles persones que, pas a pas, han recorregut el camí d'un l'èxit compartit. I Vicent Diego, ha estat un d'aquells caminants.