El taller de Vitralls Bonet es troba en un carrer sense sortida de l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès), un cul-de-sac on s’agrupen molts altres tallers (mecànics, ferrers, fusters) i amb força trànsit de camions i furgonetes que ara pugen ara baixen. Abans eren al barri de Gràcia de Barcelona, al carrer d’Astúries, però tant la gentrificació com l’antigentrificació els van empènyer a marxar. Aquí tenen un taller semblant a una nau diàfana de mides mitjanes —profunda i ampla, però no massa—, amb uns baixos i un segon pis per a altres dependències (magatzem a sota i administració a dalt).
En Luard Bonet treballa en la restauració i nou disseny dels vitralls de l’església de la Bauma, de Castellbell i el Vilar (Bages). Unes vidrieres estaven parcialment trencades i s’han de restituir, mentre que altres es fan de bell nou amb un disseny dels Bonet.
Per a la restauració, Luard ha fet un calc de la vidriera per poder-ne fer una de nova des de zero. Com que la vidriera repeteix diversos segments iguals fins al remat de la part superior, on es tanca amb un arc, Luard calca només aquesta part superior i el segment que es repeteix. Al calc, en el lloc de cada vidre, escriu el nombre de peces iguals que s’han de fer per a la vidriera completa i un número que identifica el color: 24 x 7,11 (vint-i-quatre peces del color 7,11), una del color 187, etc.
El pas següent és retallar el vidre del color exactament com mana la plantilla. No se’n pot anar un mil·límetre, perquè, si no, no encaixa.
La majoria dels vitrallers, quan treballa en el detall, ho fa sense guants, perquè necessita el tacte per sentir la fredor del vidre si sobresurt sota la plantilla, si es mou la peça o el cartró o si ha quedat ben tallat. Els dits s’acostumen a evitar els talls fortuïts.
L’armari de les eines de cada vitraller és el seu tresor. «És sagrat», diu Luard. «Si algú hi posa la mà i després falta qualsevol cosa, és un drama». Cada eina és necessària. L’ordre és imprescindible, sobretot en els vidres.
La maqueta ha de preveure que entre els vidres anirà una capa fina de plom per subjectar-los. Per això els calcs en negatiu es retallen amb unes tisores que ja treuen un gruix específic per deixar espai al plom. Posteriorment, s’aplicarà una massilla especial en aquestes juntures amb el plom per impermeabilitzar la vidriera. D’aquesta manera, no passarà aigua entre el plom i el vidre quan ja estiguen col·locades.
S’emploma, se solda amb estany i després es munta una altra vegada a la finestra de l’edifici d’on s’ha retirat. Aquesta és una altra feinada que no té res a veure amb la resta del procés, però és essencial, tant a l’hora de muntar les vidrieres com de desmuntar-les del seu espai original. «Les vidrieres són resistents quan estan posades a l’obra —explica Luard—, però quan les traus són molt delicades. Es treuen tal qual, però s’encinta tot amb cinta de paper adhesiva perquè el plom està tan dèbil que poden caure els vidres fàcilment».
Luard Bonet fa la feina de restauració i també la de disseny i creació de nous vitralls. A l’església de Castellbell i el Vilar en posaran de nous en finestres que ara estan tapiades. Luard Bonet ha preparat el disseny a l’ordinador i després l’ampliaran. Abans es feia en quadrícula. Ara, explica el seu germà Jordi, normalment ho amplien amb el plòter, una impressora especial.
Jordi Bonet porta més la part administrativa, però també s’ha d’implicar sovint en el muntatge i desmuntatge de les vidrieres de l’edifici original.
Ofici de colors
La gamma de colors que poden necessitar els vitrallers és enorme. Luard mostra un vidre groc original del vitrall de la Bauma i un dels que faran servir ells. A banda de la brutícia que enfosqueix una mica el vidre original, no sembla un to diferent de groc. Els ulls del vitraller avesat potser han vist diferències que els del periodista no saben trobar. Hi ha un matís, és clar, però la diferència sembla mínima. Els vitrallers es barallen durant hores buscant els vidres més adients. Molts dels que ara tenen en aquest taller provenen d’un altre taller que va tancar fa uns anys, el dels Granell.
Els ulls dels vitrallers s’il·luminen quan parlen dels colors dels vidres. Jordi Bonet vol fer una tesi sobre uns vidres de colors que tenien als magatzems del taller Granell i als del taller Uriach, que poden tenir 120 anys i procedir dels Tiffany Studios, on treballava l’artista nord-americà del vitrall i cara estatunidenca del modernisme Louis Comfort Tiffany. Però sempre que s’entra en contacte amb altres tallers europeus —per exemple, alemanys— que en tenen de semblants, li donen a entendre que no són realment originals, sinó que se’ls copiaven els uns dels altres, de manera que hi ha molts dubtes que siguin de Tiffany: «Segurament no venia de Tiffany encara que siguin idèntics». Al taller dels Bonet hi han arribat a partir dels materials que han recollit «de l’antic taller Granell, del taller Espinosa i del taller Uriach. Són unes peces molt boniques», rebla Jordi Bonet. Tanmateix, comença a dubtar si se’n sortirà en la seva recerca sobre l’origen veritable, tant si són de Tiffany com si són de fidels imitadors.
Luard explica que allò que avui anomenen vidres Catedral no tenen molt a veure amb els vidres que abans s’anomenaven així. És culpa de la industrialització i de la deslocalització, que fa que ara aquest tipus de vidre només es faci a la Xina i amb una altra qualitat.
Ara pràcticament el cent per cent dels vidres es compren a l’estranger. Sobretot a França i a Alemanya, però també a Mèxic —on s’ha traslladat l’empresa dels Estats Units a qui li compraven—; i «a Polònia també en feien, però ja no en fan»... Hi ha alternatives, òbviament. «Hi ha gegants del vidre que també fan algun vidre de color, però pocs», diu Luard. «Han de gastar molta energia, i això contamina».
Jordi Bonet explica que «res no pot imitar la intensitat de color que té el vidre bufat: té un esperit que no es pot imitar i, a més, són vidres que duren per a sempre». Mostra un altre vidre: «Aquest es diu vidre de manxó (el procés per obtenir-lo és fer una bombolla, que després converteixen en un cilindre que posteriorment s’aplana i finalment es talla). Això es fa des de fa gairebé mil anys i és un material fora de sèrie, amb un color que té una intensitat que sorprèn».
Jordi explica que abans «aquí hi havia hagut una indústria local que feia un vidre industrial que podíem aprofitar per fer vidrieres, però això ha desaparegut i la majoria dels vidres que fem servir els comprem a fora. Aquests bufats són alemanys o francesos. Són molt cars, però són bons».
De l’Església a l’art contemporani
El client principal dels vitrallers continua sent l’Església —és la institució que té més vitralls— i tan aviat demana restauració com algun disseny nou per a espais que han quedat orfes. «Fa un parell d’anys treballàvem en els vitralls de la catedral de Barcelona, que són del 1330, un conjunt fora de sèrie». (Actualment, la feina i l’evolució de Vitralls Bonet, que l’any passat va celebrar el seu centenari s’exposa al Centre d’Artesania de Catalunya fins al 17 de novembre).
Els vitrallers també reben encàrrecs d’institucions que tenen edificis de representació i monumentals (ajuntaments, palaus de govern o edificis ministerials, més a Madrid que a Barcelona) o d’institucions privades i empreses constructores: «Com que a Catalunya hi va haver tant de modernisme, molts edificis tenen vitralls que s’han de conservar. I això implica molta feina».
Però els vitrallers Bonet encara troben un temps per a respondre a encàrrecs que els fan diverses artistes amb projectes que inclouen vitralls: «A Bristol —exposa Jordi Bonet— n’hem fet per a una noia algeriana (Lydia Ourahmane) i una de Dubai (Sophia Al Maria). I més recentment hem fet un vitrall a la Manifesta per a l’Alexandra Daisy Ginsberg, i un a la Tate Britain per a Alvaro Barrington. També hem treballat per a Perico Pastor». Aquests encàrrecs els engresquen, tot i que només els poden acceptar molt puntualment. «Ens agrada molt perquè són projectes artístics que se’n surten del quotidià. I la gent se’ls mira molt».
Els encàrrecs actuals, tot i la diversitat, no poden comparar-se amb el volum de feina que tenia el taller en el seu començament. «Hi ha demanda, però a una escala molt diferent de la que treballava el meu avi. Ell treballava als anys vint, en els edificis noucentistes, i posteriorment en la reconstrucció del país, el boom demogràfic dels anys cinquanta. Llavors, a les cases domèstiques es feien aquestes vidrieres senzilles de quadrícula i potser tenia vint o trenta projectes al mes: entre feines per a decoradors (com Antoni Badrinas, Pierre Lotier, Evarist Mora), aquests eren innovadors; i després coses més seriades, amb quadrícula, a part de la feina de mantenir tot l’existent».
Si ara al taller poden treballar fins a vuit persones, quan hi ha feina, al taller Bonet en els anys bons podien treballar quaranta persones.
Tot i això, els Bonet són un exemple d’èxit entre les empreses que han sobreviscut. Jordi Bonet calcula que, a tot Catalunya, deu haver-hi una vintena que treballen professionalment amb continuïtat, i potser vuitanta tallers petits i menys professionalitzats que fan coses puntuals.
Jordi Bonet creu que són l’últim taller familiar de Barcelona, i evidentment l’últim que corona una generació d’artesans que es remunta en els temps: «Som la tercera generació d’una família que ja venia de l’ofici: el meu avi ja es va formar en un altre taller, l’Uriach, que venia d’un altre taller anterior que es deia Amigó, que a la vegada procedia d’un altre taller que es deia Ravella. Això vol dir remuntar-se gairebé al segle XVII. No sé si realment hi ha una linealitat en el coneixement, però els del taller Uriach li van ensenyar l’ofici al meu pare i ells venien d’aquesta història de vitrallers». Per això diuen amb la veu alta que la seva forma de treballar ve de molt lluny. Tot i que, després, han hagut de canviar moltes coses, perquè el món és un altre diferent d’aquell on va néixer Vitralls Bonet.
El Modernisme a Catalunya va aplegar, al voltant del moviment, tota una sèrie d’oficis artesans que van revifar i donar la seva millor versió al voltant de Gaudí, Domènech i Montaner, etc. Els ceramistes, els forjadors, els fusters ebenistes i els vitrallers van rebre, de sobte, els encàrrecs més especials al voltant d’una nova arquitectura que els necessitava.
«En el Modernisme s’ajunta una reivindicació social, com diu [el creador d’Arts & Crafts William] Morris, amb la de dignificar el treball de l’home, amb una estètica modernista que exigia que les cases havien de tenir coses fetes a mà».
Ara sobreviuen els artesans, reconeix Jordi Bonet, però no hi ha una estètica que els reivindiqui i els faci imprescindibles: «A les cases, la gent no sent que hagi de tenir res artesà (més enllà de coses molt anecdòtiques). Només alguns pensen que en una casa ha d’haver-hi un objecte només construït per a ell. Això és una cosa que abans existia (no sé si com un sentiment o com una obligació moral dels propietaris) i ara a la gent li és igual».
Bonet creu que, fins i tot passada la febre modernista, «a l’Eixample hi havia molts habitatges de classe mitjana d’aquella època que tenien petits objectes, coses que només tenien a casa seva. D’altres tenien unes rajoles hidràuliques per a aquella casa i no en busquis més que eren úniques».
Els vitrallers sempre necessiten el món de l’arquitectura, perquè sempre els cal un espai arquitectònic. I continuen treballant amb altres oficis artesans: «Contínuament, treballem amb picapedrers, ferrers i restauradors de pedra. Nosaltres fem el vitrall, però tota la part que subjecta el vitrall no la fem. La fan els ferrers que han de treballar amb formes corbes i fer plantilles molt complicades. El mateix passa amb els picapedrers o els restauradors. Tot l’entorn és molt complicat. La nostra feina és difícil, però la seva també».
El futur sembla garantit. «No sabem si hi haurà continuació familiar», reconeix Jordi Bonet: «No pressionem a ningú. Els fills del meu germà són petits. Però encara que no sigui algú de la família, suposo que sí que tindrà continuïtat perquè és una empresa sòlida. Si treballes aquí, treballes en llocs que són bonics, amb objectes que són bonics. Normalment, a la gent que treballa al món del vitrall li agrada molt el que fa».
De treballadors, no en falten, però s’han d’acabar especialitzant al taller. «Hi ha l’Escola d’Art de la Massana, que fa assignatura de vitralls, i algú més, però no hi ha una formació reglada. Tanmateix, també és cert que és un mercat tan petit que se satura molt ràpidament».
D’escoles de restauració i conservació, n’hi ha «el màster de York (Anglaterra), el màster d’Anvers (Països Baixos) i crec que un a Erfurt (Alemanya)», però Jordi Bonet és «molt partidari que l’ofici s’ensenyi als tallers: ens arriba gent que ve de restauració i conservació que saben molt de neteja i de tot el vessant ètic, i poden fer molt bé algunes coses. Però després han d’aprendre la part més artesanal o mecànica, que necessita un ensenyament especial d’uns quatre anys. Si en quatre anys ha passat per totes les etapes i processos, en quatre anys n’hi ha prou».
GALERIA D'IMATGES, ací.