El rostre de Donald Trump, el candidat reaccionari dels republicans, no era precisament de satisfacció. Els seus discursos incendiaris, la seua retòrica agressiva i els seus missatges atapeïts de falsedats no havien destorbat Kamala Harris, l’aspirant presidencial dels demòcrates. Harris havia aconseguit descol·locar Trump. A pesar del seu domini de l’escena mediàtica, l’expresident dels Estats Units d’Amèrica havia sucumbit enfront de l’empenta rigorosa de la seua contrincant demòcrata. Harris no era Joe Biden, que va signar el seu epitafi polític en aquell debat televisiu de finals de juny. En menys de tres mesos, l’exvicepresidenta de Biden havia reviscolat els demòcrates.
Harris s’havia convertit en l’esperança i l’estendard d’aquells que detestaven Trump. Amb Biden com a candidat dels demòcrates, el republicà tenia les portes de la Casa Blanca obertes de bat a bat. La retirada forçosa de l’encara president de la batalla electoral i la seua substitució per la seua antiga número dos a l’administració federal havia reajustat la contesa presidencial. Fins i tot, semblava que Harris podia escalar fins a imposar-se clarament a Trump, però les darreres projeccions demoscòpiques assenyalen que la candidata demòcrata semblava haver tocat sostre. De fet, mostren un panorama d’extrema igualtat entre ambdós aspirants.
Des de fa quasi setmanes, les eleccions presidencials estatunidenques es juguen a pocs estats, entre una quantitat ben xicoteta d’electors que encara estarien indecisos. La clau de la Casa Blanca, atès que l’assignació de la resta del territori nord-americà no admetria gaire sorpreses, sembla estar en uns bons resultats als anomenats swing-state, és a dir, a estats que fluctuen en cada votació entre la papereta republicana o el cartell demòcrata. Wisconsin, Pensilvània, Michigan, Carolina del Nord, Geòrgia, Arizona i Nevada serien els dipositaris de la targeta d’accés a presidir la potència mundial.
“Les campanyes ja estan centrades exclusivament en aquests estats”, indica Carlos Hernández-Echevarría, professor del màster d’Estudis Nord-americans de la Universitat d’Alcalá de Henares. Tanmateix, la poca fiabilitat de les enquestes, especialment a l’hora de calibrar les opcions d’ambdós candidats als estats, conviden a la prudència. “Les eleccions presidencials són imprevisibles. En els darrers anys, les enquestes han fracassat estrepitosament, sobretot perquè els telèfons mòbils fan impossible arribar a una mostra representativa dels electors”, puntualitza Josep M. Colomer, professor de ciència política a la Universitat de Georgetown de Washington, lligat a la Universitat Autònoma de Barcelona i autor de La polarización política en Estados Unidos: Orígenes y actualidad de un conflicto permanente (Debate, 2023).
Esperança demòcrata; fortalesa republicana
Filla d’immigrants indis i jamaicans, Harris va ascendir en les files demòcrates després d’haver estat fiscal general de Califòrnia. Membre del senat entre 2017 i 2021, així com vicepresidenta de Biden en el present mandat, encarna el sector més temperat del Partit Demòcrata. “Harris no representa una proposa d’esquerres. És significatiu que compti amb el suport de més grans inversos que no pas Trump”, descriu Joan Botella, catedràtic de ciència política de la Universitat Autònoma de Barcelona. “És una demòcrata genèrica”, defineix Roger Senserrich, politòleg resident als Estats Units d’Amèrica i autor de l’obra ¿Por qué se rompió Estados Unidos?: Populismo y polarización en la era Trump (Debate, 2024).
“És una candidata molt interessant que podria imposar-se en les eleccions presidencials si aconsegueix mobilitzar al seu electorat més tradicional”, afirma Aurora Bosch, catedràtica d’història contemporània de la Universitat de València. “Harris ha sobrepassat les seues expectatives, ja que durant molts anys des dels mitjans es transmetia la idea que era poc hàbil políticament. Ara bé, possiblement eren filtracions de la Casa Blanca per no fer ombra a Biden. Com a candidata, atès que ha saltat a l’arena política presidencial sense quasi esperar-seu, em sembla brillant. La seua principal fortalesa és que no és Trump. No et ven cap revolució, sinó normalitat en comparació amb les idees extremes del republicà”, complementa Hernández-Echevarría.
Harris ha sabut jugar discursivament, especialment fent una reinvenció del terme llibertat en el país que mundialment l’abandera. “Un encert propagandístic de la candidata demòcrata és el seu lema ‘Freedom’. No vol dir res concret i ho vol dir tot: llibertat de les dones, llibertat per a l’habitatge, llibertat per a la feina, etc.”, apunta Colomer. “Harris té la fortalesa d’un partit que està unit al voltant d’ella i que està fent una millor campanya que Trump. Una de les seues virtuts com a candidata és ser dona, però ho ha encarat de manera intel·ligent: no ho ha reivindicat com feia Hillary Clinton, a qui no li va funcionar massa bé aquesta estratègia”, expressa José Antonio Gurpegui, director de l’Institut Franklin - Universitat d’Alcalá de Henares.
“Una part del problema de Harris són les primàries demòcrates del 2020, que van ser molt estranyes. Arran de la presència de Bernie Sanders, molts polítics van girar a l’esquerra. Harris és una política molt moderada, però, en aquell moment, va dir coses que són absurdes per a un votant centrista americà, és a dir, per a un públic que a Espanya estaria al PP”, contraposa Senserrich. Harris, de fet, afronta diversos reptes: “Té l’entrebanc que no és una candidata coneguda i dos fronts electorals: taponar la pèrdua del vot llatí cap als republicans i l’impacte de la guerra a Gaza. Les seves postures no acontenten a les parts del seu electorat que està dividit per la causa palestina. A més, té el desafiament de mobilitzar als seus votants”, desgrana Carme Colomina, investigadora del Centre d’Informació i Documentació Internacionals a Barcelona (CIDOB).
La fuga dels votants llatins és, justament, un dels problemes electorals més alarmants dels demòcrates. “Estem de camí d’una nova xifra històrica de vot de la comunitat llatina als republicans, on, com en la resta de grups de població, Trump acapara més vots dels homes que no de les dones. En aquestes eleccions, és molt possible que se supere el record que va assolir Bush Jr.”, avisa Hernández-Echevarría. “La irrupció de Trump, de fet, ha demostrat la falsedat dels llatins com a un col·lectiu unitari preocupat només per les qüestions migratòries”, postil·la.
“L’electorat als Estats Units d’Amèrica està molt dividit. La franja de votants indecisos és molt estreta i els resultats dependran, al remat, de dos o tres estats. La clau de volta perquè guanyi Harris serà mobilitzar el vot afroamericà que sembla que s’ha erosionat en els últims quatre anys i frenar la pèrdua de vot llatí, que s’està convertint progressivament en republicà”, ressalta Senserrich. La mobilització del vot jove, de les dones joves, i limitar les pèrdues dels electors sense estudis universitaris són altres assignatures en les quals s’haurà d’implicar la candidata demòcrata. “Hi ha l’esperança per a Harris d’atraure aquells votants centristes i republicans no radicals que detesten Trump, però no és gens fàcil”, anota. “Harris té el problema que els votants republicans són molt lleials amb el partit i els demòcrates necessiten enamorar-se per votar”, destaca Colomina.
La bossa d’electors dels treballadors blancs s’erigeix en una incògnita més d’aquest procés electoral. “En 2016, van optar per Trump, però en 2020 Biden va recuperar una part d’aquests vots. L’interrogant és saber quina incidència té Harris en l’elector de les zones industrials deteriorades. Ella és una política pragmàtica que pot captar votants republicans que rebutgen Trump perquè posa en perill la credibilitat de les institucions nord-americanes, però compta amb problemes pel seu posicionament amb el conflicte a Israel. Harris s’ha desapegat poc de Biden en aquesta qüestió i aquesta actitud posa en perill l’important vot àrab d’un estat fluctuant com és Michigan”, desenvolupa Bosch.
“Trump té un sòl electoral que és impossible que es trenque. Ja pot dir les barbaritats que siguen que no es desgastarà. I la raó d’aquesta fortalesa és la seua connexió amb l’americà mitjà, amb la seua identificació com a protector d’aquell que ve de fora i també enfront de les penúries econòmiques”, explica Gurpegui. “Els seus discursos antielitistes, tot i ser milionari, tenen ressò a una part important de la població dels Estats Units d’Amèrica, que és pobre, cristiana, blanca i sent amenaçada la seua identitat i la seua nació”, arredoneix Bosch. Aquesta connexió es conjuga amb l’esmentada lleialtat dels votants republicans: “La societat estatunidenca està increïblement polaritzada. El mínim de vots d’un republicà se situa pels volts del 42%”, específica Senserrich.
El magnat reaccionari ha construït la seua fortalesa electoral gràcies a “la nostàlgia irracional que hi ha cap a la seva administració”. “Hi ha la percepció que una part del mèrit de la recuperació econòmica postpandèmica, que ha estat molt potent, és de Trump. No és del tot incorrecte perquè els plans d’estímul aprovats en 2020 van ser més ambiciosos que els impulsats a qualsevol país europeu. Ara bé, ningú recorda la seva desastrosa resposta a la pandèmia i s’han oblidat gran part dels seus escàndols”, exposa.
“Europa plora perquè no és Amèrica. I, en canvi, la població estatunidenca està internament cabrejada i aquest vot de càstig s’expressa a través de Trump. És paradoxal: a pesar que l’economia nord-americana compta amb unes xifres magnífiques i està estirant el consum mundial, la gent té una altra percepció per ideologia. Estem veient un desacoblament entre la realitat i les sensacions”, se sorprèn Àngel Saz, director del Centre d’Economia Global i Geopolítica d’ESADE. “Cada cop es té més en compte la percepció i no la realitat material. És increïble que els electors pensen que l’economia està pitjor que fa cinc anys quan els Estats Units d’Amèrica viuen una mena de miracle econòmic”, incideix.
La batalla dels ‘swing-states’
Amb totes les cartes destapades, demòcrates i republicans se la juguen als set estats fluctuants. “Els més habituals han estat Ohio i Florida, però en els darrers temps s’assignen als republicans. La batalla es juga a estats postindustrials com ara Michigan i Pensilvània, on Trump va trobar en 2016 una bossa de vot molt receptiu, d’un elector blanc sense educació superior, el seu col·lectiu de població predilecte. Uns altres estats que fluctuen són Arizona i Geòrgia, que ha passat de tenir una forta tradició conservadora a ser competiu pels demòcrates per l’àrea metropolitana d’Atlanta. Al remat, estem parlant d’estats que estan en dubte per escassos vots. Un percentatge ridícul del cens pot tenir la clau de la Casa Blanca”, cartografia Hernández-Echevarría.
“Els estats del centre, com ara Michigan o Pensilvània, i altres casos com ara Arizona, per la seva condició de frontera, poden ser decisius. Arizona, com Nou Mèxic, són de tradició republicana, però del vell republicanisme i allunyats del que representa Trump”, complementa Botella sobre una batalla on qualsevol detall és important: “Algunes posicions intermèdies, com les de Harris amb el conflicte de Palestina, pot provocar el pas a l’abstenció de votants demòcrates”. “L’abstenció podria reforçar Trump”, avisa. La pugna per la Casa Blanca es juga en pocs vots. És el swing electoral dels Estats Units d’Amèrica.