Vuit cases adossades formen el carrer de la Muela. Són habitatges unifamiliars d’una sola planta, amb la porta enmig de la façana i dos finestres a banda i banda. El sostre d’uralita, a dues aigües, li confereix una certa sensació de precarietat. L’austeritat de la construcció és la norma en aquest punt a quatre quilòmetres del nucli urbà del Benaixeve.
L’entorn és captivador, tanmateix. La tranquil·litat és la norma en aquest lloc d’estiueig. Clapes de pi blanc acoloreixen les muntanyes i a les faldes d’aquesta jau una densa làmina d’aigua, com una enorme catifa. El pantà, que recull l’aigua del Túria, és al 52% de la seua capacitat, així que per les vores es poden apreciar les diferents tonalitats d’un terra que, en circumstàncies normals, hauria d’estar inundat. Fins i tot en aquestes circumstàncies, aquest llac es veu immens. Són, en total, 1.208 hectàrees de superfície. Ací, la pluja va caure amb ganes el 29 d'octubre, però no amb la ferocitat d'altres punts.
Uns metres costera amunt el rètol d’un senyal atrotinat indica la ubicació al nouvingut. “Las colonias”,
Lucila Aragó: “La construcció del pantà de Benaixeve és el gran emblema dels treballs forçats durant el franquisme al País Valencià”
diu. Qui visite aquest lloc difícilment endevinarà que fou en aquest mateix indret que fa vuitanta anys es situà un destacament penitenciari de presos franquistes i que el seu treball fou decisiu per construir aquest pantà. Prop de set-cents homes condemnats per la dictadura que, entre 1941 i 1944, van viure en unes condicions precàries desenvolupant un treball penós, amb l’esperança última de veure reduïda la seua pena. Només una xicoteta placa, en un lloc tan recòndit que resulta invisible, recorda aquell episodi.
“La construcció del pantà de Benaixeve és el gran emblema dels treballs forçats durant el franquisme al País Valencià”, explica Lucila Aragó, membre d’Acció Ciutadana contra la Impunitat del Franquisme. És, a més, co-coordinadora d’un projecte de memòria històrica amb el qual volen donar difusió a la realitat que es va viure en aquell indret situat a la comarca dels Serrans. El títol que han posat al projecte és ben entenedor: “Queda inaugurado este pantano. Treballs forçats a Benaixeve”. La construcció d’embassaments fou, al capdavall, la gran fita d’enginyeria civil de què el franquisme es va vantar. La inauguració d’aquestes infraestructures foren concebudes, a més, com grans actes d’adhesió patriòtica.
El projecte d’Acció Ciutadana consisteix en un cicle de taules rodones i visites guiades, així com la preparació de material didàctic per apropar als joves una realitat: la de l’explotació humana i laboral sobre la qual es va erigir la dictadura. La primera visita guiada s'havia de fer a principis de novembre, però es va realitzar, finalment, el passat 24 de novembre. Aquest dimecres, al Col·legi Major Rector Peset, tindrà lloc la presentació del material escolar.
Tot plegat, no pot resultar més oportú. Durant aquestes darreres setmanes, i en el context de la dana i les seues terribles conseqüències, no han estat poques les veus que han vanagloriat Franco per haver sigut impulsor de diversos pantans. "La ultradreta aprofita qualsevol circumstància per blanquejar i reivindicar la figura de Franco. Per estendre aquest relat aprofiten el gran desconeixement que hi ha sobre la dictadura", explica Aragó, qui espera que aquest projecte servisca per combatre aquesta desmemòria.
En els anys immediatament posteriors a la guerra, 270.000 ciutadans ingressaren en presó.
A través de"Queda inaugurado este pantano", Accio Ciutadana vol posar llum sobre un aspecte de la dictadura que romania a les fosques. “Van existir diverses tipologies de repressió. A través del cementiri de Paterna s’ha popularitzat l’assassinat indiscriminat. Amb els treballs a Albatera, s’ha donat a conèixer l’existència dels camps de concentració en el nostre territori. A través del pantà de Benaixeve ens agradaria que es prenguera consciència també de la importància que van tindre els treballs forçats, com una altra forma d’exercir la repressió contra la població civil”, explica Joan Salazar, arqueòleg, professor de secundària i l’altre co-coordinador del projecte.
Al capdavall, aquesta no és una infraestructura en absolut menor. Aquest pantà va assegurar en el seu dia el reg de 15.000 hectàrees de regadiu tradicional en els marges del Túria i reconvertir a regadiu altres 15.000 hectàrees més. Fou, per tant, una obra decisiva per al desenvolupament econòmic d’una àmplia zona del país. És d’aquí, de fet, que prové també l’aigua de boca de la ciutat de València.
La gran depuració
Com tantes altres zones obscures, la dels treballs forçats és una de les moltes realitats al voltant del franquisme que s’han il·luminat els darrers anys. La decisió de traure les restes de Franco de l’anomenat Valle de los Caídos, en la construcció del qual van haver de treballar, forçadament, centenars de represaliats, va posar d’actualitat el tema fa quatre anys. No fou, ni de lluny, l’únic lloc.
Al contrari: la dictadura va fer de l’explotació dels soldats republicans i els ciutadans empresonats no afectes al règim un puntal sobre el qual impulsar la recuperació econòmica d’un país devastat per la guerra. “Obligats a treballar en unes condicions infrahumanes, va ser la població empresonada la que va ‘alçar’, en bona part, aquella Espanya famolenca i arrasada, sense rastre de ‘rutes imperials’. Per als presos va ser un temps de dolor i vexacions sense límit. Per al règim i els seus afectes, un negoci redó”, escriu el periodista Isaías Lafuente a Esclavos por la patria, un llibre que radiografia i divulga amb habilitat aquest fenomen.
Però de què parlem quan parlem de “treballs forçats”? No s’ha de perdre de vista que, una volta acabada la guerra, el franquisme va iniciar una intensa política de depuració. Aquella famosa frase segons la qual “res ha de témer qui no tinga delictes de sang” va quedar ràpidament obsoleta. Proclamada la victòria franquista, el règim va començar una intensa campanya de depuració ideològica. Obrers, caporals, llauradors, artesans, treballadors liberals...
En definitiva, qualsevol de qui se sospitara la més mínima desafecció fou dut davant els tribunals. La Llei de responsabilitats polítiques, aprovada el febrer de 1939, va donar la cobertura legal necessària a una campanya sistemàtica de persecució contra els adversaris polítics que havien sobreviscut a la batussa bèl·lica. Es calcula que, en els anys immediatament posteriors a la guerra, 270.000 ciutadans ingressaren en presó. El resultat fou establiments penitenciaris sobresaturats, on els interns sobrevivien en unes condicions de salubritat pèssimes.
Aquell no era, però, l’únic problema que afrontava la dictadura. Tot i que s’han fet diverses comptabilitzacions, hi ha cert consens que els morts durant la guerra pujaren a una xifra que es situa al voltant del mig milió, en una població que aleshores comptava prop de 25 milions d’ànimes. A això calia sumar els 270.000 presos, els centenars de persones que en els anys immediatament posteriors al final de la guerra foren afusellades i el quart de milió d’exiliats que, es calcula, van abandonar Espanya. Fet i fet va provocar que la xifra de població laboral en actiu es reduirà en més de 500.000 persones.
La primera ETT
“Per poder solucionar aquella situació, i també cercant donar sortida a les desenes de milers de persones que es trobaven empresonades, el règim franquista decidí utilitzar tots aquells presos com a mà d’obra barata —explica l’historiador català Oriol Dueñas, autor de La gran destrucció: Els danys de la Guerra Civil a Catalunya (1936-1957)—. Aquesta solució es concretà
Amb el sistema de redempció de penes es proporcionà mà d’obra barata i dòcil tant a organismes públics com a companyies privades
en la creació de la redempció de penes per treball, la qual donava la possibilitat que un pres condemnat per algun fet relacionat amb la guerra, pogués reduir els anys de pena a través del treball. D’aquesta manera, el franquisme aconseguí una gran quantitat de treballadors per utilitzar-los per refer el país a un preu molt baix”.
La idea d’un sistema tal fou atribuïda al mateix Franco, tot i que l’autoria real recau en el jesuïta José Agustín Pérez del Pulgar, fundador de l’Institut Catòlic d’Arts i Indústries. La nomenclatura que s’utilitzà per batejar aquest sistema no era en absolut casual. Amb l’ús de la paraula redempció hi havia una voluntat manifesta d’embolcallar aquella perversitat d’una pàtina religiosa, gairebé mística.
La propaganda franquista ho va vendre com una mena de procés de sanació moral. Ho va manifestar amb contundència el mateix dictador: “No és possible, sense prendre precaucions, retornar a la circulació social, elements malmesos, pervertits, enverinats políticament i moralment, perquè el seu ingrés a la comunitat lliure i normal dels espanyols sense més ni més representaria un perill de corrupció i de contagi per a tothom, alhora que el fracàs històric assolit a costa de molts sacrificis”.
A través del sistema de redempció de penes es proporcionà mà d’obra barata i dòcil tant a organismes públics com a companyies privades que rebien grans concessions d’obres per part de l’Administració. Esdevingué, en paraules d’Isaías Lafuente, “la primera empresa de treball temporal que es va implantar a Espanya, tot convertint-se des del poder en el major intermediari laboral que va existir fins ben avançada la dècada dels vuitanta”. L’1 de gener de 1941, el Patronat de Redempció de Penes pel Treball comptava en el seu fitxer fisiotècnic un total de 103. 369 individus, dels quals uns 10.000 eren dones.
Un dipòsit terra endins
Fou dins aquest ordre de coses que a la construcció del pantà de Benaixeve es destinà un destacament penitenciari. Les obres hidràuliques van ser una obsessió del govern de la República i ho foren també per al franquisme. L’argument de la “pertinaç sequera” fou utilitzat una i mil voltes per justificar aquelles inversions. El mateix abril de 1939, el nou govern va aprovar el Pla d’obres públiques, que incloïa cent grans obres. Els pantans eren, en tot cas, la nineta dels ulls del Caudillo.
La idea de fer un pantà a Benaixeve no fou de Franco. El 1902 el projecte ja es va posar a sobre de la taula.
La construcció d’un embasament en l’interior de les comarques de València no era un anhel nou, però. Com explica l’historiador Ricardo Piñón a “Los ‘políticos’ del destacamento penitenciario de Benagéber (1941-1944)”, la idea s’havia posat a sobre de la taula ja l’any 1902, si bé no fou fins una dècada després que s’optà per situar-lo enmig del curs del Túria i més concretament en el municipi de Benaixeve. L’objectiu era assegurar l’abastiment d’aigua per al Camp de Túria i la Serrania, així com regular les avingudes d’aigua del riu al seu pas per València.
Pantà Blasco Ibáñez fou el nom primerament elegit. Els tràmits administratius acabaren encadenant retards, modificacions i consecutives aprovacions. El 2 de juny de 1936 les obres van ser adjudicades a Portolés y Compañía SL, una concessionària amb experiència en el món de l’enginyeria hidràulica. Sobre el plànol era una obra gegantina: amb els seus 106 metres d’altura, estava cridada a ser la presa de major altura feta fins aleshores a l’Estat. En total ocupava 1.208 hectàrees on es podrien emmagatzemar 225 hectòmetres cúbics d’aigua.
Entre l’espasa i la paret
La guerra, tanmateix, ho paralitzà tot i les primeres tasques no es reiniciaren fins 1940. L’escomesa era majúscula i Portolés y Compañía van vore en els presos del franquisme una oportunitat d’abaratir costos. Segons l’historiador Ricardo Piñón, el destacament penitenciari de Benaixeve va entrar en funcionament l’any 1941 i fins al seu tancament sobtat, el 6 d’octubre de 1944, per allí passaren més de sis-cents represaliats.
Es calcula que en la construcció del pantà de Benaixeve arribaren a treballar 600 represaliats.
Per a molts dels qui estaven agarberats en les presons franquistes, era una ocasió d’evitar la vida en clausura. Les condicions, però, eren duríssimes i mancades dels més mínims requisits de seguretat laboral: excavaven els llits, desenrunaven i traslladaven les restes amb animals, barrinaven en llocs impossibles, alçaven els edificis dels serveis... En el cas de Benaixeve consta la mort d’un total de divuit treballadors.
Per als qui optaven per acollir-se als treballs forçats —i, a banda, eren seleccionats per Portolés y Compañía— hi havia l’incentiu de reduir la pena de presó i també una remuneració econòmica de dos pessetes per dia treballat. Ara bé, al pres només se li entregaven 50 cèntims i tota la resta es destinava a l’Estat i a cobrir la manutenció. Si l’home era casat, la paga s’augmentava en dos pessetes i en una pesseta per cada fill. “El treball que van fer els presos en aquest primer període fou un treball forçat, sense cap tipus de matís”, argumenta Isaías Lafuente a Esclavos por la patria, on recorda que el salari diari mitjà de l’època es situava entre les 10 i les 14 pessetes. Molts presos optaven per duplicar les jornades per aconseguir uns diners extra per a les seues famílies.
Es podria parlar d’un règim d’esclavitud? “A Andalusia —explica Joan Salazar, d’Acció Ciutadana contra la Impunitat del Franquisme— sí que parlen d’esclavitud en les anomenades obres del Canal. Nosaltres parlem de treballs forçats, perquè no s’ha d’oblidar que els presos ho eren després de passar per un judici que era una farsa. Potser no li diem esclavitud, però està molt pròxim”.
“A aquestes altures és molt difícil obtenir testimonis orals, però no resulta en absolut exagerat dir que les condicions de vida ací van ser molt dures”, explica Lucila Aragó, mentre passeja per l’anomenat alberg de Solters.
Els presos no estigueren sols en aquella presa. Treballaren també molts altres centenars d’obrers que, fins a la inauguració de l’embasament l’any 1952, van constituir una mena de poblat on arribaren a viure un miler de persones. De totes aquelles construccions, algunes són avui cases d’estiueig. Altres estan en estat de ruïna.
Però no l’espai que acollí el destacament penitenciari, que estava una mica allunyat d’on residien els treballadors i que ha passat de ser una única estança a una vintena d’adossats.
L’eixida dels treballadors forçosos fou, de fet, estranyament precipitada i coincidí, l’octubre de 1944, amb el final de la Segona Guerra Mundial i l’intent —fallit— d’invasió pel Pirineu a través de la Vall d’Aran. La por instal·lada en el règim i la certesa que per aquelles muntanyes dels Serrans corrien els maquis van aconsellar retirar aquella colònia penitenciària.
L’any 1952, el pantà de Benaixeve, aleshores dit “del Generalísimo” va quedar inaugurat pel dictador mateix. Fins no fa molts anys, un enorme escut amb l’àguila franquista donava la benvinguda als visitants del pantà. Un exemple de fins a quin punt el franquisme ho ha amarat tot durant massa temps, sense que les víctimes directes hagen estat degudament reconegudes i reparades. Almenys fins ara.