"La terra ens continua parlant i ens conta cada volta coses més interessants”, diu Felipe Mejías mentre fa un recés en la tasca que el té ocupat aquests dies, a ell i al seu equip d’arqueòlegs. Tot just el 14 de novembre passat van acabar de rastrejar part dels terrenys que conformen l’antic camp de concentració d’Albatera, al municipi de Sant Isidre. Gairebé tres setmanes en què un equip de sis persones han sondejat la capa més superficial de la terra per buscar objectes, indicis que els ajuden a cartografiar i, sobretot, a entendre com va funcionar un dels més grans camps de concentració franquista del sud del País Valencià.
Perquè per aquest punt del Baix Segura des d’on s’albira la serra de Crevillent, entre terres ermes i plantacions de palmeres, passaren fins a 15.000 ànimes, 15.000 persones que van ser capturades i retingudes a la força pel règim franquista. Fou, en definitiva, una presó a l’aire lliure on milers de persones van haver de viure en condicions infrahumanes fins a finals de 1939. Sobre ells queia l’acusació d’haver simpatitzat amb la República o bé haver-se significat en alguna organització política, sindical o social. Ser, en definitiva, rojos. Molts visqueren allí un captiveri que els marcà per sempre més. Per a molts altres, fou l’avantsala d’una mort que arribà en forma de tret al cap o a la nuca.
Del camp de concentració d’Albatera, no se’n tenia coneixença pública fins no fa gaire. L’amnèsia envers les atrocitats que imposà el franquisme, i la “modèlica” transició iniciada el 1976 van esborrar el rastre d’aquest indret fins que, el 2005, una investigació preliminar de l’Associació de Memòria Històrica d’Alacant evidencià que alguna cosa de ben grossa havia passat allí.
Albatera formà part de la xarxa de repressió que el franquisme obrí a mesura que guanyava terreny a les forces republicanes
De fa tres anys, un equip d’arqueòlegs capitanejat per Felipe Mejías duu a terme campanyes de prospecció i excavació per traure a la llum els secrets del camp d’Albatera. La primera va ser l’octubre de 2020. La quarta —i de moment, darrera— la van iniciar el 23 d’octubre passat i ha servit per rescatar d’entre la capa més superficial de la terra al voltant de 1.300 peces, vestigis que poden ajudar-los a explicar millor com funcionava aquell espai de reclusió i repressió. L’espai sondejat en aquesta ocasió ha sigut de 10 hectàrees -el camp en té 14-. Nou corresponen a parcel·les annexes al camp.
Recloure la dissidència
La collita de restes, tanmateix, ha estat esponerosa i ha servit per continuar encaixant peces d’un trencaclosques gegantí. Perquè el camp d’Albatera forma part de la xarxa de repressió que les tropes revoltades anaren obrint a mesura que guanyaven terreny a les forces republicanes. Els historiadors han comptabilitzat fins a 300 camps de concentració que formaren part del sistema de repressió sistematitzada a tot l’Estat. El franquisme utilitzà sobretot esglésies, convents, places de bous, camps de futbol o presons. “Hi havia molta diversitat: hi havia fàbriques, col·legis... Tenim coneixement que també a Monòver o Villena hi hagué camps de concentració. A Alacant, el castell de Santa Bàrbara va fer aquesta tasca, com també el palau d’Altamira a Elx”, explica Mejías.
No s’ha de perdre de vista que Alacant va ser el darrer territori a caure en mans dels franquistes. Ben conegut és l’episodi del buc britànic Standbrook, gràcies al qual milers de persones van poder partir a l’exili. Molts altres, però, van quedar atrapats al port. El camp dels Ametlers fou la seua destinació primera, fins que uns dies després, els franquistes van separar homes, dones i xiquets, i enviaren els primers cap a Albatera a través de la línia de ferrocarril que unia Alacant i Múrcia. “L’origen d’aquest espai és republicà. Allà, el govern de la República va crear un camp de treball per als revoltats. Estava dissenyat per acollir entre 1.000 i 1.200 persones, però, ja com a camp de concentració franquista va arribar a acollir deu voltes més d’interns —explica Mejías—. Les condicions van ser inhumanes”.
Les troballes fetes durant aquesta campanya alimenten la hipòtesi que s'assasinaren persones en el camp.
Segons explica el periodista Carlos Hernández en el seu llibre Los campos de concentración de Franco, aquests indrets servien per a dividir els presos en categories. A aquells que se’ls considerava “desafectes”, els condemnaven a treballs forçosos, en un procés que el franquisme considerava de “reeducació”. Molts altres trobaren allí —o en els seus voltants— la mort.
Perquè, tot i que l’equip de Mejías no ha trobat cossos —la investigació no està encara en aquesta fase—, se sap que, d’ençà que a la dècada dels cinquanta els terrenys començaren a cultivar-se, van emergir cossos en els treballs de rompiment de la terra. Diversos testimonis han coincidit a assenyalar la troballa d’un crani amb cabells i d’una extremitat superior. Què se’n va fer d’aquelles despulles, és un misteri. En tot cas, els vestigis trobats durant les darreres setmanes a Albatera alimenten la hipòtesi que allà foren molts els homes que trobaren la mort.
L’arqueologia i el relat històric
“El camp està, literalment, sembrat de munició —explica Felipe Mejías—. Georeferenciem els punts on apareix i comprovem si va ser o no disparada. És una informació essencial perquè ens explica les dinàmiques repressives que es feien servir en el camp”. La recollida dels objectes és només el primer pas. Després cal identificar els fabricants, els tipus de projectils i les armes que els disparaven. Cada objecte, per diminut i atrotinat que siga, aporta informació, alimenta o descarta hipòtesis.
S’ha trobat, per exemple, munició d’avantcàrrega, això és, projectils esfèrics de plom del calibre 16, un tipus d’arma que es va deixar d’utilitzar després de la tercera guerra Carlina. “Al principi ens preguntàvem si podia correspondre a cacera major, però ací no n’hi ha. La hipòtesi més probable és que es tractara d’armes utilitzades
Entre el material que ha aparegut hi ha munició d'avantcàrrega que va deixar d'utilitzar-se després de la tercera guerra Carlina.
per particulars que, procedents de tot Espanya, venien a buscar ací persones empresonades amb l’objectiu de venjar-se per algun familiar mort durant la guerra. Els anomenaven la ‘comissió dels corbs’ i cada volta que venien els feien formar en el pati i es duien una saca de presoners”. La presència dels projectils indicaria que eren morts allà mateix o bé en les proximitats. Un dels espais on més munició d’aquest tipus han trobat és la parcel·la entre la via del ferrocarril i el camp de concentració.
També, gràcies als detectors de metalls, ha aparegut munició de nou mil·límetres Parabellum en el lloc on, segons els testimonis, es duien a terme els afusellaments. “Habitualment, s’afusellava amb armes llargues que no utilitzen aquest tipus de bala. Així doncs, el més raonable és que aquesta munició provinguera d’una arma curta, una pistola o un revòlver, amb el qual es donava el tir de gràcia”.
De les 1.300 peces trobades aproximadament, l’equip de Mejías n’ha recollit al voltant de 600. Perquè si bé totes es georeferencien, no totes tenen el mateix valor documental. Cadascuna de les 600 peces seleccionades s’analitza posteriorment en el laboratori. A voltes, els objectes són ben identificables des de bon començament; altres, els detectors de metall assenyalen boles de terra compacta sense valor aparent, però que guarden sorpreses en l’interior, com si d’on ou Kinder es tractara.
Al laboratori es netegen, se’ls retira la terra i, si escau, se’ls aplica un tractament preventiu. Munició a banda, entre els terrenys rastrejats hi ha un Rokiski —una insígnia de l’exèrcit de l’aire—; un emblema romboidal de l’arma d’infanteria per a solapa de coll; xapes de plom per segellar contenidors; botons de puny; monedes... Entre aquestes, han aparegut monedes marroquines, la qual cosa confirmaria que alguns dels vigilants del camp serien regulars procedents d’aquell país. Una volta netejades les peces i elaborada la memòria científica, es dipositaran al Museu Arqueològic Provincial d’Alacant.
“M’agradaria pensar que tindran altura de mires i que ens deixaran continuar investigant”, respon Felipe Mejías, quan se li pregunta per la continuïtat de les investigacions a Albatera, tot tenint en compte el nou panorama polític al País Valencià. La campanya que ara clouen, de fet, ha estat finançada gràcies a una línia d’ajudes de l’anterior Conselleria de Participació, Transparència i Qualitat Democràtica. “Ara mateix, no hi ha cap convocatòria oberta. Vull pensar que se n’obrirà alguna, perquè, altrament, hi ha el perill que ens situem en una espècie de via morta”, avisa.
La gran obsessió de Felipe Mejías és, ara, identificar i excavar la fosa sèptica general del camp.
D’interrogants oberts, en queden molts. Perquè cada volta que s’excava la terra, emergeixen noves preguntes. Allà on una persona no avesada només veuria terra i detritus, els arqueòlegs detecten informació molt valuosa. En una campanya anterior, per exemple, van excavar una arqueta sifònica on s’acumulava fem humà i terra. El que per a qualsevol persona normal hauria estat, simplement, merda, per a Mejías i el seu equip fou un tresor. Extragueren, entre més, un botó, un anell infantil d’or i trossos de vidre de medicaments laxants o reconstituents. Una part d’aquell detritus l’enviaren a analitzar a la Universitat de València. “Volem saber si hi ha patògens, traces d’aliments o larves intestinals, perquè això ens permetria saber més sobre com era la vida en el camp”, detalla Mejías.
L’altra gran obsessió d’aquest arqueòleg és identificar i excavar la fosa sèptica general del camp. Per tot el que va anar a parar allà dins, però, també, perquè Mejías sosté la hipòtesi, a partir dels testimonis, que allà podrien haver-se llançat els cossos dels republicans assassinats. “A simple vista, no queda res del camp. Només la caseta on va estar allotjat el forn de pa del camp republicà. No queden barracots ni torres, però hi ha restes d’ells en el subsol —explica Mejías—. I com que no hi ha documentació escrita, perquè el franquisme va voler esborrar aquell episodi, hem de guiar-nos pels testimonis orals. L’arqueologia és la ferramenta que ens ha de permetre saber tot allò d’Albatera que ara mateix desconeixem. L’arqueologia ens permet, a través dels objectes, construir un relat històric”.