Amb el carlisme ens trobem davant d’un dels fenòmens polítics més determinants de l’època contemporània i alhora un dels més estigmatitzats i desconeguts. Aquests anys, diverses publicacions han mirat d’aprofundir-hi i de ressaltar dues característiques d’aquest moviment: el seu tarannà anticentralista –i com això va derivar en posicionaments nacionalistes o fins i tot pròxims a l’independentisme– i la seua evolució cap a postulats emmirallats en l’esquerra revolucionària.
En aquest últim aspecte, l’autor Josep Miralles Climent és qui més n’ha parlat. Aquest doctor en Història, militant carlí a les comarques valencianes del nord durant els últims anys del franquisme i la Transició, ha publicat a la Universitat Jaume I el llibre Del tradicionalismo al socialismo autogestionario: la evolución de la militància carlista en la época de don Javier y Carlos Hugo (1956-1980), un llibre que concentra la seua tesi doctoral i que analitza a fons l’evolució d’aquest moviment a nivell estatal.
Miralles relata com el carlisme, enrolat en el bàndol franquista durant la Guerra Civil sobretot per motius religiosos, va acabar esdevenint en bona part antifranquista degut a diverses raons. La primera, el menyspreu que la dictadura va fer cap al carlisme abans d’acabar la Guerra Civil amb el Decret d’Unificació, que va obligar a convergir en un únic partit falangistes i carlins, dissolvent en un únic instrument polític els principis tradicionalistes i deixant-los, per tant, al marge del nou règim franquista.
Era la primera gran derrota d’un carlisme que en part evolucionaria cap a posicions enfrontades al franquisme per la pròpia naturalesa d’aquest moviment, necessàriament anticapitalista en tant que religiós, humanista i vinculat a la ruralia. Amb l’obertura del règim franquista cap a l’economia internacional a partir dels anys seixanta es feia visible encara més aquesta distància. En aquell moment, un delegat carlí a l’Aragó deixava escrit que “en un país como el nuestro, donde existen unos defectos estructurales y unas irritantes desigualdades sociales, no nos es suficiente la solución del crecimiento. No basta hacer la tarta más grande sin antes no haber distribuido mejor sus trozos. Sin la redistribución, el Plan de Desarrollo no es más que un instrumento en manos del capitalismo”.
Aquests posicionaments havien d’evolucionar cap a postures democràtiques o, com a mínim, cap a una identificació amb els moviments democràtics que van plantar cara al franquisme. S’explica així, per exemple, la participació de la carlista valenciana Laura Pastor en la reunió dels deu d’Alaquàs, que van ser detinguts a les acaballes del franquisme quan intentaven crear el Consell Democràtic del País Valencià amb l’aleshores futur conseller socialista Vicent Soler, amb el periodista JJ Pérez Benlloch o amb Josep Guia, dirigent de l’independentista Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), entre d’altres.
Josep Miralles se centra també en l’aportació carlista en la lluita antifranquista a les comarques valencianes del nord al llibre Els anys que vam viure perillosament: cròniques de lluites i repressió al nord valencià (1938-1981), editat per la UJI. L’autor destaca com el carlisme va esdevenir una de les forces fonamentals en aquell context de l’últim franquisme i durant la Transició contribuint a fundar, per exemple, el sindicat de Comissions Obreres a les comarques de la Plana.
Hi va haver, fins i tot, un carlisme insurreccional emmirallat en els moviments descolonitzadors i la lluita armada de l’època. Com a exemple, a Euskal Herria una part del moviment va contemplar l’ingrés en ETA durant el franquisme. Josep Miralles explica les conseqüències repressives d’aquesta evolució política, també, en un tercer llibre, titulat Una represión olvidada: el carlisme perseguido por el franquismo y la extrema derecha (1955-1982), editat per Txalaparta.
Territorialitat
El carlisme va nàixer com un moviment reaccionari a la primera meitat del segle XIX. La seua creació, a banda de la qüestió dinàstica, era conseqüència de la lluita contra la centralització d’un Estat que ja havia sigut propiciada a través de la Constitució de Cadis, és a dir, a través del nou liberalisme que acabaria dominant la política estatal. El foralisme era una víctima d’aquell nou escenari d’intolerància contra la pluralitat nacional. Defensar-la a través dels furs era la raó del carlisme. Tal com explica Fernando Sánchez Aranaz a Carlismo, memoria de disidencia (Mintzoa), un llibre que detalla l’evolució d’aquest moviment polític a Euskal Herria, els impulsors de la Constitució de Cadis ja exigien als seus diputats no exercir com a representants dels seus propis territoris, sinó del conjunt de la “nació espanyola”. El centralisme intrínsec no pot ser més evident.
Es constituïa, així, una clara relació entre centralisme i liberalisme que encara avui perdura. I la construcció d’un relat que vincula el nacionalisme centralista espanyol com un fenomen modern i cosmopolita i els nacionalismes perifèrics basc i català –o qualsevol altre que no siga l’espanyol– com moviments retrògrads i anacrònics. No és estrany, en aquest sentit, que l’espanyolisme haja fet servir el carlisme durant els anys més convulsos del procés català per a vincular l’independentisme amb aquest fenomen del passat.
Tornant als llibres relacionats amb el carlisme, Josep Miralles detalla com part d’aquest moviment, per la qüestió territorial explicada, acabaria confluint amb les tesis fusterianes als Països Catalans. La prova més evident d’aquesta confluència la trobem al conclave que carlins catalans, valencians i mallorquins van celebrar durant al Transició a l’Abadia de Sant Miquel de Cuixà, al Conflent, on es van conjurar pel dret d’autodeterminació dels pobles i per un socialisme plural i autogestionari.
Aquesta identificació nacional, també present al País Basc –els lligams del PNB amb el carlisme són evidents en la seua fundació–, compta amb precedents destacats d’altres lluites territorials que van més enllà de la península ibèrica. Manuel Martorell és l’autor del llibre José Borges, el carlista catalán que murió por la independencia del sur de Italia (Txalaparta), i es refereix a la implicació d’aquest militar tradicionalista de la Noguera en el brigantaggio, que des de Txalaparta defineixen com “el moviment insurreccional més similar al carlisme de tot Europa”, durant el qual Borges va intentar impedir la desaparició del Regne de les Dues Sicílies. Allà els moviments populars i els sectors socials més desafavorits, en bona part practicants del bandolerisme, van donar suport als moviments legitimistes per a “impedir que la burgesia liberal destruira la forma de vida tradicional i comunal” a la meitat sud d’una Itàlia que s’acabaria unificant.
Un altre treball que serveix per a entendre l’arrelament del carlisme a Catalunya és La Catalunya dels furs carlins (Penguin Llibres), de Ferran Toledano, que explica la història de la Diputació carlina que es va constituir, de manera efímera, a la localitat de Sant Joan de les Abadesses (Ripollès). Tal com explicava l’autor en una entrevista a aquest setmanari, “les reaccions de la premsa de Madrid o dels capitans generals l’estiu de 1873 davant el foralisme carlí o del cantonalisme són de veritable histèria”, diu en referència a un altres dels moviments descentralitzadors del segle XIX.
La frase és una prova més de l’al·lèrgia que el nacionalisme espanyol ha patit tradicionalment i encara pateix contra qualsevol proposta descentralitzadora, per bé que apostara per la unitat de l’Estat espanyol, tal com apostava el carlisme. Aquests llibres contribueixen a la comprensió d’un moviment actualment marginal, però que explica moltes coses del passat i també del present.