-En primer lloc, una de les idees que exposa al seu treball és que el carlisme va ser un moviment polític potent a Catalunya, menor que el republicanisme federal, però tot i així menystingut.
-Cert. En les eleccions generals més competitives, les de 1871, els republicans federals van obtenir 15 escons, els dinàstics al govern 14 i els carlins 13. A més, van teixir una xarxa de centres i de capçaleres de premsa molt important, repartides per tot el territori, no només a Catalunya sinó també al País Valencià.
-Què oferia, segons vostè, el carlisme que no oferia el republicanisme federal?
-En el terreny on podien competir, és a dir, en l’anticentralisme, el carlisme se singularitzava per la seva militància catòlica. Els carlins van ser el partit catòlic per excel·lència, defensors d’un ordre comunitari arbitrat per un rei que era vist com a paternal.
-La recuperació dels furs usurpats el 1714 era una qüestió nostàlgica o pràctica?
- Els enemics polítics del carlisme van insistir en l’anacronisme i en el to nostàlgic de la proposta. Però els propagandistes carlins es van fixar particularment en les repercussions populars positives de la recuperació foral, sobretot pel que fa a la voluntat de suprimir les quintes i els consums, o també en altres aspectes, com ara tenir una administració judicial pròpia.
-Fins a quin punt va ser una possibilitat real la recuperació dels furs?
-La proclamació de la devolució foral en diverses ciutats catalanes la tardor de 1874 es va presentar com l’inici de la definitiva recuperació dels furs quan les circumstàncies bèl·liques ho permetessin i quan fos possible la jura per part del pretendent carlista Carles de Borbó. Mentrestant, la Diputació establerta a Sant Joan de les Abadesses era molt més que una simple junta administradora de la guerra. Crear una bona administració no era un tema menor, sinó que servia per a substituir el mal govern i la “falsa” política liberal.
-Al llibre també s’inclouen testimonis que indiquen que la revolució de 1868 va transformar molts liberals en carlins. Per què?
-És una pregunta interessant i que ens ha de fer repensar l’evolució de les ideologies en un sentit lineal. De fet, els liberals que “es van fer carlins” no van abandonar mai el seu liberalisme econòmic, però sí que van renegar del liberalisme polític, del parlamentarisme o dels sistema de partits. En aquesta transformació va ser central la crisi de governabilitat que va representar l’anterior reina Isabel II, sumada a la politització en sentit catòlic de molts fills de casa bona.
-Tal com alertava la premsa liberal i la conservadora de l’època, el carlisme va posar, de veritat, en perill la integritat de l’Estat?
-Efectivament. La concepció que tenia el liberalisme espanyol de la sobirania es va mostrar incompatible amb aquelles altres visions que pretenien compartir territorialment el poder. Com a molt, les forces governamentals podien arribar a acceptar una petita dosi de distribució funcional de l’Estat, és a dir, la descentralització administrativa. En contrast, qualsevol alteració podia ser sentida com a destructiva del caràcter sagrat de la unitat d’Espanya.
-De fet, es va crear una confusió interessada per part dels conservadors, que comparaven els carlins amb els cantonalistes per a representar-los com dos extrems que es tocaven.
-Les reaccions de la premsa de Madrid o dels capitans generals l’estiu de 1873, davant del foralisme carlí o del cantonalisme, són de veritable histèria política. Fins i tot aquesta confusió va servir per a desacreditar el provincialisme d’alguns prohoms progressistes com Víctor Balaguer. La qüestió era desprestigiar els federals, fent-los veure com a aliats de la reacció, o a l’inrevés, desacreditar els carlins per la seva proximitat als federals anticlericals. Al final tots volien destruir la unitat d’Espanya que tant havia costat construir...
-El carlisme va ser víctima de la crisi de creixement i de malfiances internes, tot i que va aconseguir nombroses victòries militars.
-Probablement el cabdillisme carlí era expressió de la mateixa estructura social, política i econòmica del país. Els membres de les partides es devien a un o altre cabdill, ja fos Rafael Tristany, Francesc Savalls o en “Cagarreïms”, de menor rellevància. De vegades aquests caps militars representaven un cert carlisme de base plebea sense el qual no era possible bastir cap alternativa militar. A banda de les malfiances internes, el substancial en les picabaralles fou l’ofensiva d’ordre que volia convertir les partides en batallons jerarquitzats, una empresa que va dur a terme el germà del pretendent al seu pas per Catalunya i el País Valencià, n’Alfonso de Borbón. Els carlins obtingueren grans victòries militars, però el bàndol liberal va emprar el suborn i la corrupció –que hem demostrat documentalment– contra els caps carlins valencians, aragonesos i sud-catalans, que van caure el 1875 com una “plaga de llagosta”, sense recursos ni municions, sobre el territori català.
-La Diputació de Sant Joan de les Abadesses va ser la màxima institució de la història del carlisme a Catalunya?
- És més correcte compartir aquest qualificatiu amb la Junta Superior Governativa de Catalunya, existent entre 1836 i 1840, per la seva dilatada experiència i capacitat. La Diputació de Sant Joan de les Abadesses va exercir competències fiscals, d’ordre públic (cèdules de veïnatge, mossos d’esquadra i sometents), comunicacions (correus i carreteres), i d’ensenyament en una part del territori català força notable. La Diputació va funcionar plenament entre novembre de 1874 i abril de 1875, i amb dificultats extraordinàries fins la tardor d’aquell any.
-Quin diria que va ser el major èxit d’aquella institució?
-La Diputació neix en un context difícil, marcat per la crisi de creixement i els esforços governamentals per recuperar territori, simbolitzat per la pèrdua carlina de Vic. Ara bé, el principal èxit va ser polític, pel fet d’acoblar la representació d’hisendats i de grans propietaris, i fins i tot de dirigents del carlisme electoral d’abans de la guerra.
-Quins buits havia de cobrir i en quina mesura els va arribar a cobrir?
- La Diputació s’havia d’encarregar, en primer lloc, d’ordenar el sistema de tributs, fins aleshores en mans d’una intendència econòmica que no havia acabat de funcionar, encara que cobrava una mena d’impost revolucionari a les companyies de ferrocarril a canvi de deixar-les transitar mentre no transportessin equips de guerra. Tanmateix, eren les partides o els batallons els qui, a la pràctica, recollien els diners, i no només els delegats d’hisenda locals. La Diputació no va parar de dictar decrets i circulars, però en el context advers de la guerra van ser de difícil aplicació. Amb tot, les autoritats locals de ciutats importants com Igualada preferien pagar la contribució als carlins a punt de finalitzar la guerra, més aviat per evitar bloquejos que no pas per obediència política. En altres àmbits, localitats de l’Alt Urgell i del Solsonès s’adreçaren a la institució per a dirimir conflictes sobre termes municipals, i fins i tot aquesta autoritzà la signatura d’un conveni amb els representants de l’estat liberal amb la finalitat de respectar el trànsit del correu postal. Hem de tenir en compte que a tot el país es va viure un veritable col·lapse de l’Estat: alcaldes segrestats per a cobrar un rescat, estacions de ferrocarril destruïdes, alts funcionaris reclosos a les grans ciutats, revoltes polítiques a l’interior de les tropes del govern, butlletins oficials de les diputacions que no arribaven més enllà de les capitals..., tot plegat, un veritable desori.
-L’intent del carlisme per a erigir-se com a garant de la pau social entre empresaris i obrers industrials era creïble? Va resultar exitosa?
-La preocupació prioritària era la de conservar l’ordre social al camp i evitar tales d’arbres en boscos privats i d’altres manifestacions de protesta rural. Pel que fa a les fàbriques, els carlins denunciaven tant l’ambició desmesurada del fabricant com la “cobdícia” descontrolada de l’obrer. El paternalisme social catòlic es presentava com el millor antídot davant de la “qüestió social”. Ara bé, la Diputació va arribar a reglamentar el temps de descans dels obrers i obreres al llarg de la setmana, inclòs el diumenge. Les demandes sobre un salari just es deixaven per a futures reunions de conciliació entre ambdues parts, però la fi de la guerra ho impossibilità.
-Per últim, el fil conductor que va unir el carlisme amb part del posterior nacionalisme basc va ser clar. En el cas català es pot fer la mateixa afirmació?
-Només en part. Les trajectòries posteriors que van confluir en el catalanisme polític, sigui d’arrel catòlica i conservadora, o sigui de color republicà i lliurepensador, van ser diverses. No es pot escriure una única genealogia, i més encara quan a inicis del segle XX es volia establir un allunyament polític i simbòlic respecte l’anterior centúria. Avui en dia alguns insisteixen a identificar carlisme amb nacionalisme català des de la més profunda ignorància, menyspreant inclús la vitalitat que tenia el liberalisme i el progressisme republicà a la muntanya catalana. Cal llegir més i estar menys preocupat per les unions sagrades.
