“Els amors fan l’amor, les històries la història”, advertia el sempre clarivident Vicent Andrés Estellés. No és fàcil escriure la història de la gent que va lluitar contra el feixisme durant la Guerra Civil, en defensa dels valors republicans i democràtics. Guerra que acabaria amb la imposició d’una dictadura sagnant que tractà d’esborrar qualsevol rastre del que havia sigut aquella societat pionera i revolucionària, un món que lluitava per aconseguir treball i pa per a tothom i en què, per exemple, les dones podien avortar o divorciar-se lliurement. Gràcies a l’aplicació de la Llei de restitució a la Generalitat, entre 2008 i 2014, després de gairebé quaranta anys de dictadura i quasi trenta-sis de democràcia, els anomenats “papers de Salamanca” han retornat a l’Arxiu Nacional de Catalunya procedents del Centro Documental de la Memoria Histórica d’aquella ciutat. Darrere hi ha la feina incommensurable dels arxivers catalans, la pressió social de tot un poble i els reclams de les famílies i d’entitats com la Comissió de la Dignitat. Ara, aquests papers ens permeten esbrinar com era el nostre país abans de la derrota.
Un dels fons restituïts més importants és el de l’entitat obrera Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, CADCI. L’anàlisi ens han per mès endegar la tesi doctoral a la Universitat de Barcelona, de la qual oferim alguns avançaments en aquest article. Al CADCI li han estat lliurats més de 105.000 documents produïts per l’entitat fins l’entrada de les forces d’ocupació a la Ciutat Comtal. És un valuós testimoni dels protagonistes d’aquell moment històric i també un exemple únic per entendre l’estructura, la manera d’accionar i la ideologia de l’aparell repressiu franquista. L’espoli fou un element essencial en l’operació de genocidi i aniquilament realitzat pel franquisme contra les entitats i persones considerades “enemigues”. El CADCI, amb més de 56.000 socis, fou una de les víctimes. La dictadura esborrava una entitat que prèviament havia sofert dos períodes de clausura i il·legalització per part del Govern central, com a resposta a l’obtenció d’algunes de les reivindicacions nacionals i sindicals més importants plantejades pels treballadors mercantils. Els documents retornats ens permeten analitzar com fou el procés repressiu seguit durant les clausures, establir paral·lelismes entre les tres etapes i entendre per què era fonamental anihilar definitivament l’entitat dels mercantils.
Malgrat haver recuperat aquest fons, al CADCI no se li han retornat els cartells ni els 8.000 volums de la biblioteca ni el material gràfic. Res no se’n sap, dels comptes bancaris, els béns mobles sostrets durant l’escorcoll o les cases de la Cooperativa d’Habitatge i els immobles de l’entitat que el règim es va apropiar. L’estatge social del CADCI continua sent part d’aquell botí de guerra. Actualment és propietat del Ministeri del Treball i Seguretat Social que el 1984 la cedí en ús a la UGT.
El CADCI?
A mitjan març de 1903, al cafè dels Quatre Gats de Barcelona 14 treballadors mercantils fundaven el CADCI, una entitat pionera en favor de l’estament que representaven. Naixia amb dos objectius: unir, acollir i defensar els drets dels dependents assalariats del tercer sector; i propugnar els drets nacionals de Catalunya. L’entitat apareixia en un moment d’enfortiment del moviment obrer català en el qual les diverses comunitats laborals s’unificaven per tenir més força en les seves demandes de millores en tots els sentits. Anys abans, havien aparegut, per exemple, la Unió Ultramarina, la Unió Obrera Metal·lúrgica o la Societat de l’Art d’Imprimir.
El CADCI s’organitzarà en seccions permanents, de les quals es desprenien seccions especials, estructura que permetria als socis escollir des d’on participar i assegurava el funcionament autònom de cada secció. Es tractava de donar resposta a les necessitats laborals i socials dels dependents seguint els paràmetres que l’associacionisme obrer havia emprat des de finals del segle XIX: treball, defensa de la salut i d’unes condicions de vida dignes i suficients, i ocupació de l’oci.
L’entitat consolidaria una xarxa organitzativa que serviria de plataforma de difusió ideològica. Foren fonamentals per obtenir-ho, en primer lloc, les accions dirigides a assolir la millora laboral i social dels mercantils: campanyes per les 40 hores i el tancament a les 8, borses de treball i atur forçós, clubs esportius, cooperatives d’habitatge i consum o la mútua de salut. En segon lloc, les activitats de projecció social que sovint tingueren un fort impacte en el si de la societat catalana, com la recuperació de l’11 de Setembre o les campanyes de solidaritat internacional i per l’autogovern. Amb la creació de les Escoles Mercantils Catalanes es faria créixer exponencialment l’afiliació. Nascudes per pal·liar la carència en l’oferta formativa i possibilitar l’ascens social dels mercantils, el 1913 arribaven a tenir matriculats més d’un miler dels 3.000 socis. El CADCI teixia un entramat vivencial entre la militància basat en l’experiència comuna que, juntament amb l’estructura autònoma de les seccions, n’asseguraria el funcionament durant la clandestinitat. Un model que s’estengué arreu de Catalunya en delegacions organitzades en l’Assemblea i la Federació d’Empleats i Tècnics. La FET s’integraria en la Féderation International des Employées et Techniciens en 1925.
En 1913 la manca d’espai esperonà l’entitat a comprar l’edifici de la rambla de Santa Mònica número 10 (actual 25), amb capital propi aconseguit, en part, amb subscripcions dels socis. L’antic casal del Círculo Ecuestre, un cop remodelat per Bonaventura Bassegoda, fou inaugurat durant les festes del dotzè aniversari. El nou estatge social situava el CADCI en el primer rengle de les lluites dels treballadors mercantils. A la seua Sala de Columnes confluiria el catalanisme obrerista: Macià hi fundava Estat Català pel juliol de 1922, l’11 de setembre de l’any següent s’hi signava el primer pacte Galeusca, i l’octubre de 1931 s’hi constituïen les JEREC.
Primera clausura
La primera clausura del Centre fou precedida per l’acte d’afirmació nacionalista organitzat durant la tardor de 1922. Es proposava als municipis la signatura d’una declaració que el Centre lliuraria al president de la Mancomunitat. El manifest Catalunya-Nació deia: “Proclamem el fet de Catalunya-Nació. Reclamem per a la Nació Catalana el dret a regir-se per un govern propi. Declarem la voluntat del nostre poble d’ajudar a la immediata institució d’aquest govern, el qual ha de conduir la Nació catalana a complir els seus destins en la història dels pobles”. La iniciativa fou un èxit: s’afegiren el 60% dels ajuntaments (un 75% del cens) i, segons Manel Lladonosa, contribuïa a la recuperació del moviment catalanista oferint una plataforma on es relligaven reivindicacions nacionals i obreres.
Un any més tard, el CADCI era tancat per ordre governativa seguint indicacions del general Primo de Rivera. Hom empresonava el Consell Directiu del Centre i els alcaldes i regidors signants. Més de 9.800 socis encaraven la primera etapa de clandestinitat per resistir l’embat de la dictadura. La segona s’iniciava amb la imposició per reial decret d’una junta directiva formada per membres dels Sindicats Lliures, en paraules de Roig Rossich, “una associació propera als sectors empresarials més dretans amb vinculacions amb elements militars i policials”. Gràcies al Fons hem pogut investigar, d’una banda, com l’edifici fou transformat en la seu de la Confederació Nacional i Regional dels Sindicats Lliures; de l’altra, com el saqueig i la paralització del CADCI convertia els Lliures en els principals col·laboradors civils de la repressió dictatorial contra l’entitat, especialment a partir del moment en què el seu president, Ramon Sales, ocupà la direcció del Centro.
El CADCI no fou recuperat fins al febrer de 1931, gràcies a la campanya de solidaritat nacional i internacional de les entitats mercantils. A l’octubre, l’homenatge als socis perseguits presidit per Macià i Carrasco i Formiguera es convertia en el primer dels actes per la ratificació de l’Estatut acollits a l’edifici. Fou aleshores quan el Centre prengué la iniciativa de convocar una manifestació. Durant els sis dies previs, realitzà accions de propaganda fugaç: publicació del manifest als diaris, fixació de cartells i llançament de fulls volanders. El matí del 24 d’abril de 1932, l’estatge del CADCI s’omplia d’associats que contemplaven com més de 200.000 persones s’aplegaven a la Rambla esperant marxar cap a la plaça de la República.
La vaga és la victòria
L’entitat s’enfrontava a una altra realitat a dintre seu. La propaganda que havia servit per cohesionar els socis alimentant el seu sentiment ideològic, es tornava inservible per a uns dependents que patien unes condicions de treball lamentables. La creixent proletarització els feia adquirir cada cop més consciència de classe, factor essencial per assolir la futura unitat de les organitzacions mercantils i l’augment de la combativitat laboral. Els treballadors del comerç representaven un 20% de la població activa de Barcelona, més de 80.000 persones que no tenien dret al descans dominical, no havien aconseguit regular les vacances i es mantenien amb els mateixos salaris des de 1921. Continuava existint el règim d’internat que obligava els dependents a viure als establiments on treballaven en condicions insalubres, cosa que afectava especialment les treballadores, que, a més de patir la desigualtat salarial, es trobaven convertides en la “joguina sexual del senyor”.
L’agost de 1933, els socis més joves s’arrengleraven en la Minoria d’Oposició Mercantil del CADCI, MOMC, encapçalada per Jaume Compte i Pere Aznar, antics membres de l’Estat Català macianista i futurs dirigents del Partit Català Proletari, PCP. La Minoria s’havia creat per desbancar la direcció del CADCI i “integrar el Centre a la palestra de la lluita de classe”. Per a la MOMC, davant la desmobilització i el desencís envers la República, s’havia de superar la visió utilitarista del sindicalisme adreçant-se a la joventut, autèntic motor de la regeneració política i social. Un cop proclamada la República, començaren a fer-se sentir acusant els dirigents del CADCI de vincular l’entitat a ERC i de limitar la seva actuació a tasques patriòtiques.
La MOMC guanyava la direcció d’Organització i Treball el juny de 1933. A finals d’agost, la Secció proposava unes noves bases laborals que aconseguien tenir el suport de les entitats mercantils de Barcelona integrades al Front Únic de Treballadors Mercantils, FUTM, on s’agrupaven uns 18.000 treballadors provinents de nou sindicats. Més de la meitat eren del CADCI. El 13 de novembre, els dependents iniciaven la primera vaga general de la seua història. Durant quatre dies gairebé 90.000 mercantils aturaven la ciutat i eren secundats a Badalona, Cornellà, Lleida, Sabadell i Terrassa. Les Escoles Mercantils es transformaven en l’oficina d’informació de vaga. Malgrat la repressió i les detencions, els dependents aconseguien l’establiment de la setmana de 45 hores, un projecte de subsidi familiar, la supressió de l’internat i una clàusula que impedia reprimir els vaguistes quan tornaren al treball.
La victòria reafirmava una MOMC que ara es preparava per assaltar la direcció del CADCI. A partir del Fons, hem pogut estudiar com s’agreujà la confrontació entre la MOMC i el consell directiu, que radicava en l’estratègia d’acció sindical del CADCI: els socis amb treballs precaris apostaven per la combativitat mentre que els emancipats o amb millors llocs de treball ho feien pel pactisme. L’enfrontament acabà quan el conseller de Governació, Josep Dencàs, nomenà un interventor per fer-se càrrec del Centre i convocar l’assemblea general. La matinada del 17 d’agost de 1934, la MOMC guanyava el CADCI i Jaume Cardús era proclamat president. S’aprovaven els dos eixos principals d’actuació que situarien el Centre en les coordenades de l’acció sindical i social combativa i del catalanisme separatista que desembocaria en els Fets d’Octubre: lluitar per assolir les aspiracions dels mercantils i potenciar radicalment el tret patriòtic de l’entitat per assolir la “integral i completa personalitat de Catalunya”.
Octubre
La nit del 4 d’octubre de 1934, s’organitzava al CADCI un comitè revolucionari per traçar un pla d’acció en resposta a l’amenaça efectiva que el nou Govern Lerroux significava, tant per a l’autonomia catalana com per als avenços socials i la capacitat d’organització assolits per la dependència. El comitè executiu del PCP, on militaven bona part dels socis afiliats a la MOMC, acordava traslladar-se al CADCI per preparar la possible insurrecció amb l’escàs armament que tenien: 17 fusells Winchester, unes 25 pistoles i vora 500 cartutxos.
A primera hora del dia 5, s’instal·lava al CADCI la plana major del PCP: Jaume Compte, Joan Ferrer Álvarez, Pere Aznar, Manuel González Alba i Artur Cussó. Des d’allí es coordinaria la vaga general convocada per l’Aliança Obrera on s’integraven gairebé totes les entitats treballadores i revolucionaries. Des del CADCI es llançaren els primers fulls que cridaven a proclamar la República Catalana i eixiren els escamots i els delegats de districte. Al migdia s’aconseguia aturar la ciutat. La vaga triomfava i convertia Barcelona, segons Cussó, “en una ciutat morta per a la reacció”.
Durant el matí del dia 6, s’aplegaren al CADCI socis i militants d’altres organitzacions obreres. Comte, Aznar, Ferrer i Cussó iniciaven unes gestions totalment infructuoses amb Governació per poder armar a tothom. Durant la tarda, Gonzàlez Alba ensenyava el maneig dels Winchester als concentrats mentre s’organitzava un lloc de cures al soterrani i es distribuïen els homes armats en els punts estratègics de defensa de l’edifici. Els revolucionaris del CADCI es preparaven per efectuar l’acció insurreccional que proclamaria la República Catalana.
El primer atac militar s’iniciava a dos quarts d’onze de la nit. El regiment d’infanteria que pujava per la Rambla per fixar el «Ban de l’estat de guerra», s’aturava gairebé davant la porta de l’edifici, enfront de la seu del Banc d’Espanya. L’oficial trucà a la porta perquè obriren a l’autoritat i, com que no va respondre ningú, ordenà l’atac. Des del CADCI es reaccionà amb un fort tiroteig que féu recular els militars i provocà entre ells algunes baixes. Llavors s’inicià l’intens bombardeig i el llançament de granades explosives sobre l’edifici. Els quaranta revolucionaris que el defensaven aconseguiren repel·lir els intents d’accés fins a les cinc de la matinada. Durant la batalla morien Compte, González Alba i Amadeu Bardina. L’edifici enrunat fou saquejat i incendiat.
Segona clausura
L’entrada de l’exèrcit iniciava una nova etapa de clandestinitat. L’entitat era clausurada, il·legalitzada i intervinguda per l’autoritat militar, i els principals dirigents del Centre, encausats per rebel·lió. Al desembre de 1934, segons Manel López, un 3% dels aproximadament 5.200 empresonats en relació amb l’Octubre pertanyien al CADCI, la Unió Ultramarina i altres organitzacions mercantils. L’anàlisi del Fons ens ha permès identificat mig centenar de socis empresonats. Alguns superarien l’any de presidi. Entre ells hi havia Joan Ferrer Álvarez, treballador de Pirelli i secretari general del CADCI, que havia combatut la nit del dia 6. Moria en situació de presó atenuada al sanatori de Puig d’Olena. Les organitzacions catalanistes, obreres i sindicals reunirien milers de persones per acomiadar a qui encarnava l’acció heroica d’Octubre, els valors de l’antifeixisme i del frontpopulisme. El recorregut des del Sindicat Mercantil fins al CADCI es convertí en una gran manifestació política que canalitzava l’animadversió envers aquells que s’havien aprofitat de la desfeta d’Octubre.
Les detencions foren només una part de la repressió contra les entitats insurrectes. L’altra es revelà en l’enduriment de les condicions laborals dels mercantils i en un degoteig d’acomiadaments en les empreses on els treballadors s’havien mobilitzat més activament. Gràcies als documents del Fons, hem pogut conèixer l’acomiadament de més de 200 socis en empreses com ara Magatzems Santaeulàlia, La Saldadora, Suchard, Rivière, Siemens, Cros, Pirelli, Vilardell, Mutua Catalana, Gràmofon-Odeon, Metro Goldwing Mayer, AEG, La Hispano Suiza, Agfa, Pich Aguilera, Nestlé, SEPU, Italcable, Dr. Andreu o Indústries Sanitàries.
Malgrat la repressió, la resistència heroica havia convertit el CADCI i el seu edifici en els símbols de la memòria antifeixista d’Octubre. Comte, Bardina i Alba esdevenien els seus màrtirs. Representaven tant la radicalització catalanista com la reivindicació social, característiques que conformarien la dinàmica social i política catalana fins al triomf del Front d’Esquerres el 16 de febrer de 1936. Amb la victòria electoral aconseguia l’acta de diputat Pere Aznar, futur president del CADCI i dirigent del PCP que havia participat en les negociacions per la fusió dels quatre partits catalans de classe adherits a la Internacional Comunista que formarien el Partit Socialista Unificat de Catalunya. El 18 de febrer, Aznar encapçalava la comitiva que reobria l’estatge social encara custodiat per les forces de seguretat. Durant setmanes, milers de visitants feren cua per accedir-hi i demostraren el suport popular a l’entitat.
En guerra
El Centre ressorgia. El 6 de maig presentava un nou projecte de bases amb la decisió ferma d’obtenir el reingrés de tots els acomiadats per raó de l’Octubre. Per aconseguir-ho plantejaria les vagues que foren necessàries. La vaga, organitzada amb el FUTM, s’iniciava el 17 de juny. Fins al dia 26, la ciutat restà aturada per 80.000 mercantils als quals se n’afegiren 20.000 més a la resta de Catalunya. Els dependents tornaven a guanyar. Mentrestant, al CADCI s’instal·laven les oficines de l’Olimpíada Popular, esdeveniment que promovia amb altres entitats obreres i que fou frustrat per l’aixecament militar del 18 de juliol de 1936.
La nit del 18, atesos els rumors de la insurrecció, els mercantils es concentraren al CADCI. Decidien tancar l’edifici, alçar-hi una barricada al davant, organitzar els escamots encarregats d’assaltar les casernes per obtenir armes llargues i participar en la defensa popular de la ciutat coordinant-se amb la resta d’organitzacions. Durant els Fets de Juliol, el Centre fou una de les entitats que asseguraren el subministrament elèctric i de gas a Catalunya demanant als treballadors que es mantingueren als seus llocs. Gràcies al “triomf de la classe treballadora unificada”, Juliol seria entès per les organitzacions obreres com l’epíleg del 6 d’Octubre.
La guerra accelerà la fusió de les organitzacions sindicals marxistes dins d’una UGT catalana que, segons David Ballester, es convertiria en l’instrument sindical del PSUC. El CADCI s’hi adheria amb més de 20.000 socis seguint l’exemple d’altres forces sindicals rellevants com ara la Federació Obrera Sindical de la Indústria Gastronòmica. El 2 d’agost de 1936, l’assemblea del Centre acceptava adherir-s’hi per aclamació. Ho feien considerant, d’una banda, la promesa que no perdrien mai ni les sigles ni l’autonomia, i creient que el volum d’afiliats assegurava una posició decisiva dins de la UGT catalana, i de l’altra, confiant de consolidar-se com l’eix aglutinador de la resta d’entitats mercantils adherides a UGT. Un any més tard es convocava l’assemblea de ratificació. Les pressions per fer-la arribaven des de la direcció general d’una UGT alarmada, en part, per la intensa campanya iniciada pel sector catalanista de l’entitat amb el suport d’ERC i Estat Català, que buscava fiançar la “tercera sindical” catalana a partir del CADCI. Menys de 350 socis dels 56.000 assistiren a l’assemblea que acceptava la reforma estatutària per permetre, exclusivament, la incorporació d’Organització i Treball a la UGT.
Front i rereguarda
Des del primer moment el CADCI s’adaptà al context de la guerra. El 22 de juliol reobria les portes als 23.000 socis i endegava l’oficina d’allistament de voluntaris. L’endemà eixien cap a Saragossa els 100 primers inscrits. Al dia següent, 200 més. Començava a funcionar la Secretaria Militar supeditada a la secció més forta de l’entitat: Organització i Treball. Gràcies al Fons, sabem que s’encarregà de la instrucció de voluntaris i de mantenir el contacte amb els mobilitzats. D’això depenia la coordinació d’ajudes a les famílies, el reemplaçament dels llocs de treball i moltes de les accions de suport que s’organitzarien a la rereguarda.
Pels centenars de cartes i qüestionaris de mobilització que els soldats enviaren a l’Oficina, sabem que foren destinats a tots els fronts. Foren soldats d’infanteria, aviadors, comissaris, inspectors, censors, personal sanitari, d’impremta o encarregats de transmissions i senyals. L’habitual “doble militància” queda patent en l’ampli espectre de forces on s’enquadraren: Regiment Pirinenc, Carles Marx, Durruti, Macià Companys, Columna de Ferro, Pérez Farràs, Libertad López Tienda, Malatesta, Ortiz, Miguel Pedrola o Ales Roges. El volum de mobilitzats el podem copsar a partir d’alguns recaptes organitzats pel Comitè d’Ajut al Combatent del CADCI. Al març de 1937, s’enviaven 4.000 equips de milicià, 8.000 lots obsequi, llibres per al servei de biblioteques al front i una màquina de cinema. Per Cap d’Any, 200 socis preparaven 8.000 caixes per als mercantils de la Carles Marx. L’abril de 1938, s’homenatjava els socis combatents, 5.000 en la darrera mobilització.
L’estatge dels mercantils esdevingué un dels punts neuràlgics on la multitud i les màximes autoritats polítiques s’acomiadaren dels herois caiguts: de Hans Beimler, cap polític de les Brigades Internacionals; de Juli Giménez, coronel de la Divisió Carles Marx, Alfred Molino López, capità de la Columna Macià Companys i Joan Ràfols, delegat de la caserna Carles Marx; de Guido Picelli, capità del Batalló Garibaldi i membre de la Internacional Comunista. Dins del CADCI s’homenatjà la miliciana Lina Ódena, dirigent de les JSU; Jaume Julià, membre d’Estat Català que havia lluitat al CADCI el 6 d’Octubre; el Batalló Rakosi; els herois del 21è Cos de l’Exèrcit o els Batallons del Bruc.
L’esforç de guerra es replicava al treball de rereguarda. S’organitzava el teatre de masses, els cursos de rus, les subscripcions a favor de les víctimes del feixisme, l’oficina de treball voluntari, els festivals esportius, l’allotjament de refugiats, l’ajut infantil, les diades de l’11 de Setembre i del 6 d’Octubre o les classes amb l’Escola d’Adaptació Professional de la Dona. Mentrestant, el CADCI tramitava milers de certificats d’adhesió a la República i avals de lliure circulació per als treballadors mercantils i les seues famílies. Eren imprescindibles per obtenir passaports i visats, per això hi ha sol·licituds tramitades per famílies refugiades a Barcelona o bé per empreses que certifiquen l’adhesió a la República dels refugiats.
Al Fons hi ha més documents tramesos per empreses que ens permeten analitzar la participació dels socis en els consells obrers que efectuen la col·lectivització de la indústria catalana. Entre les empreses, ja foren intervingudes o de guerra, col·lectivitats i agrupacions, trobem: Fabra i Coats, Agfa, KROMP, Columbia Films, Elizalde, Rivière, Pirelli, Nestlé, Cinzano, AEG, Bayer, Citroën, Hispano-Suiza, Compañía General de Tabacos de Filipinas, Cotonificació de Badalona, Colònia Güell, Col·lectivitat Bernadas, Guarro Paper, La Industrial Bolsera, Italcable, Radio Saturno, Fomento de Obras y Construcciones, DAMM, etc.
A partir dels documents retornats hem pogut conèixer el funcionament de la Colònia Infantil Ferrer Álvarez administrada pel Comitè d’Ajut als Infants dels Associats des de desembre de 1936. Ubicada a Llinars del Vallès, arribà a allotjar un mínim de 50 infants refugiats que compartirien l’espai ocasionalment amb els fills dels socis en atur forçós o mobilitzats. Al seu càrrec estigueren les companyes allistades a l’Oficina de Treball Voluntari Femení. La Colònia funcionà fins a finals de gener de 1939. A partir del dia 19, el CADCI publicà avisos en què demanava als mercantils de les delegacions de Tarragona que “tenen necessitat d’evacuar” que portaren allí els fills. Mesos abans, a mitjan abril, Aznar rebia una carta de Carles Canyelles, soci i amic que havia sigut empresonat pels Fets d’Octubre. Li escrivia des d’Albocàsser, destacat a la Columna de Municions del 21è Cos de l’Exèrcit: “M’emociona profundament veure com van trepitjant terra catalana, però ni un sol instant he perdut la fe inquebrantable que m’anima des del primer dia, en què la victòria final més propera o més llunyana, més fàcil o a costa de majors sacrificis, forçosament ha de ser nostra”.
Tercera clausura: l’eliminació
L’exèrcit franquista ocupava Barcelona el 26 de gener. L’escorcoll del CADCI es produïa entre el 17 i el 23 de febrer. En un edifici que immediatament després de l’ocupació militar havia estat requisat per l’exèrcit i convertit en quarter general de Falange. L’equip responsable de l’Oficina de Barcelona de la Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos, DERD, sostreia un mínim de 169 saques de documents i més materials de la seu mercantil. La requisa esdevenia una de les més importants d’entre les 1.690 realitzades per l’organisme a la ciutat entre el 28 de gener i el 3 de juny d’aquell primer any triomfal.
L’espoli realitzat a Catalunya per la DERD fou essencial a l’hora de dur a terme la tasca repressiva que s’allargà durant tota la dictadura i s’executà mitjançant els diferents organismes de l’aparell repressiu i judicial franquista. Segons Manuel Ros Agudo, per definir els seus mètodes l’exèrcit insurrecte va comptar amb la col·laboració del Govern alemany mitjançant instrucció per part d’una comissió d’especialistes en administració policial, policia política i policia criminal dirigida pel coronel de les SS Heinz Jost, cap del Departament VI del servei de seguretat, Der Sicherheistdienst, de les SS. La comissió secreta establí el procediment de buidatge de dades personals a partir dels documents requisats per la DERD.
Segons Josep Cruanyes, sols s’ha conservat el 10% de les 160 tones requisades a Catalunya. El material processat va servir, d’una banda, per elaborar 3.190.000 fitxes personals d’antecedents polítics que actualment es conserven a Salamanca; de l’altra, nodrí la Causa General, el procés d’investigació instruït pel ministeri fiscal sobre la “dominación roja en España” que portà a l’obertura de moltíssims processos judicials. I per últim, serví per redactar els informes que la DERD, posteriorment anomenada Delegación Nacional de Servicios Documentales, DNSD, envià als tribunals, organismes repressius i empreses afins a la dictadura. Com ara, el Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo, el qual inicià l’activitat el 1940 fins a ser rellevat pel TOP el 1964, alhora reemplaçat per l’Audiencia Nacional el 1977. Les sentències que elaborà partien dels informes de la DNSD, amb qui, durant els primers anys, compartia edifici i responsable: el carlí Marcelino Ulibarri. El Tribunal executà uns 60.000 processos judicials, xifra que evidencia la magnitud de la tasca repressora del règim i la rellevància del conjunt documental espoliat per dur-la a cap.
Són representatius d’aquest sistema els sumaris del TERMC contra cinc membres del CADCI: Jaume Cardús Reig, Joan Malagarriga Esteve, Joan Segura Fernández, Jovià Soler Guasch, Severí Tarragó Gené i Lluís Millet Simon. Els de Cardús, Malagarriga i Segura contenen informes de la Secció Especial de la DNSD sobre la seua presumpta activitat maçònica. En canvi, les causes per comunisme instruïdes contra Soler, Tarragó i Millet contenen informes polítics de l’altra secció de la DNSD, la Político-Social.
Cardús és condemnat en rebel·lia el desembre de 1944 mentre està exiliat a França. És localitzat a Barcelona a principis de 1955 i al novembre se’l condemna a 12 anys i un dia de “reclusió menor”. A Malagarriga l’empresonen pel febrer de 1943. Feia dos anys que havia tornat a Barcelona clandestinament des d’Algèria, on arribà deportat d’un camp de concentració francès. Sortia en llibertat provisional a l’abril en un estat depressiu tan greu que es suïcidà el 16 d’octubre. Malgrat que la seua muller ho comunicà al TERMC el mateix dia, el sumari no s’arxivà fins un any després.
Els sumaris de Segura i de Soler, “elementos peligrosos”, s’inicien mentre estan en “paradero desconocido”. Sobre ells pesa una ordre de cerca des d’agost de 1939. Segons la DNSD, Segura, president del consell obrer de la indústria de guerra Elizalde, s’encarregà, com a director d’avituallament de l’exèrcit, de la compra d’armament a França. Tot i confirmar que estava exiliat a Bogotà, l’expedient no s’arxiva fins desembre de 1961. El de Soler, director de l’Escola Elemental de Comissaris i comissari del 1r Batalló de la 144 brigada, es tanca l’agost de 1946.
Les causes contra Tarragó i Millet s’inicien estant els dos morts. La de Tarragó, treballador d’oficines del Consell de Sanitat de Guerra, s’arxiva a finals de 1957 quan el TERMC rep el comunicat policial que informa de la seua mort vuit anys abans a Mèxic. La de Millet, militant d’Estat Català i tinent de la 142 brigada, es tanca al desembre de 1959 després de comprovar que havia estat afusellat el 2 de maig de 1939.
El gran abast de l’operació desenvolupada per la DERD-DNSD és un acte criminal comparable al d’altres actuacions repressives policials ocorregudes a l’Europa contemporània. Fou un element essencial en l’operació de genocidi cultural amb què el franquisme va voler sotmetre Catalunya i les altres nacionalitats de l’Estat: destruint les institucions polítiques democràtiques, perseguint les llengües i cultures no castellanes. El valuós Fons del CADCI ens permet recuperar la història dels treballadors mercantils catalans. Escriure-la i transmetre-la és un dels antídots contra l’aniquilament imposat per la dictadura. És la seua victòria llunyana.