El dia 18 de febrer de 1937, feia ja més de mig any que havia començat la guerra civil, era afusellat a Burgos el general Domènec Batet, un militar de llarga trajectòria, iniciada a Cuba arran de la guerra que culminà el 1898 amb la pèrdua de la colònia, havia intervingut també en la guerra del RIF, al nord d’Àfrica, i havia jugat un paper clau quan el president de la Generalitat Lluís Companys va proclamar l’Estat Català de la República federal espanyola el 6 d’Octubre de 1934. Contrari a l’aixecament dels militars, el juliol de 1936, fou arrestat a Burgos, condemnat a mort i afusellat. Franco no li havia perdonat mai l’actitud que va tenir aquell 6 d’octubre de 1934.
Batet i el general Franco
Que les relacions entre Batet i el general Franco no havien estat històricament mai massa bones es va posar de manifest ja arran del desastre d’Annual que havia tingut lloc al nord del Marroc, al RIF, el juliol de 1921, quan l’exèrcit espanyol, que estava lluitant contra les tropes mores d’Abd-el-Krim, va patir una important derrota amb la mort d’uns 8.000 soldats. L’impacte que el desastre va tenir a la societat espanyola va obligar al govern a obrir una investigació per aclarir les causes i al mateix temps les responsabilitats de la derrota. Va ser designat per portar a terme la investigació el general Juan Picasso González, i, entre altres, Batet va ser nomenat per realitzar les funcions de jutge de causes en els procediments derivats del que ben aviat va ser conegut com “expedient Picasso”. Batet va marxar a Melilla l’abril de 1922 i les relacions que va mantenir amb l’exèrcit d’Àfrica li van servir per elaborar un extens informe en el qual no quedaven massa bé el conjunt d’oficials i caps establerts al nord d’Àfrica. Des de Millán Astray -el fundador de la Legió que es faria famós a l’inici de la guerra per la frase que va pronunciar davant d’Unamuno: “Viva la muerte! Muera la inteligencia!” i de qui Batet va parlar com “del teatral y payaso Millán, que tiembla cuando oye el silbido de las balas y rehuye su puesto”- fins a Miguel Primo de Rivera, el futur dictador, o de Sanjurjo. De Franco, que aleshores era comandant, va escriure:
“El Comandante Franco del Tercio, tan traído y llevado por su valor, tiene poco de militar, no siente satisfacción de estar con sus soldados, pues se pasó cuatro meses en la plaza para curarse enfermedad voluntaria, que muy bien pudiera haberlo hecho en el campo, explotando vergonzosa y descaradamente una enfermedad que no le impedía estar todo el día en bares y círculos. Oficial como éste, que pide la laureada y no se le concede, donde con tanta facilidad se ha dado, porque solo realizó el cumplimiento de su deber, ya está militarmente cualificado”.
La opinió de Batet sobre Franco no podia ser més contundent. Si bé l’expedient Picasso, que apuntava directament a la responsabilitat del rei Alfons XIII en el desastre d’Annual, no va acabar de tirar endavant, arran de la imposició de la Dictadura de Primo de Rivera, és evident que l’experiència per la que Batet va passar al Marroc va ser en molts aspectes determinant per al futur.
Encara en plena dictadura Batet va ser detingut l’any 1926 quan se’l va inculpar d’haver participat en l’anomenada sanjuanada, l’intent de conspiració que el 24 de juny d’aquell any va tenir lloc contra Primo de Rivera amb l’objectiu de retornar a la situació constitucional. Si bé sembla que no hi va participar, com va posar de manifest la sentència del Consell Suprem de Guerra i de Marina que l’abril de 1927 el va declarar innocent. Però, a desgrat de la seva innocència sempre va circular que havia conspirat contra la Dictadura.
La Segona República i els fets d’Octubre
Amb la proclamació de la República -i després d’una breu estada a Palma de Mallorca- Batet va ser nomenat Capità General de Catalunya. Era -segons va deixar escrit un diputat al Parlament de Catalunya per Esquerra Republicana, Enric Canturri- “un home reposat, que madurava les accions a prendre abans de posar-les en execució. (...) Coneixia els problemes sorgits durant la monarquia entre civils i militars, sobretot a Catalunya. Ell era republicà...” Mentre va ocupar el càrrec Batet enviava sovint instruccions i circulars als seus subordinats a fi i efecte d’inculcar-los-hi obediència a les autoritats polítiques vigents i evitar possibles intervencions militars. Hilari Raguer ha explicat que durant aquests anys “sempre es va esforçar per mantenir unes relacions correctes i respectuoses amb la Generalitat i els seus representants, per bé que sense escarafalls o protagonismes que no li pertocaven ni esqueien al seu tarannà personal. Inculcava serenitat als oficials, però no els deixava indefensos”.
El paper més important i significatiu el va desenvolupar el 6 d’octubre de 1934, el dia en què Companys va proclamar l’Estat català de la República federal espanyola. Com és prou conegut els esdeveniments s’iniciaren el dia 4 d’octubre arran de la formació d’un govern de la República, presidit per Lerroux, i en el qual hi varen formar part tres ministres de la CEDA, el partit d’extrema dreta presidit per Gil Robles. Les conseqüències d’aquesta provocació foren la declaració de la vaga general a tot l’estat, l’inici d’una autèntica revolució social a Astúries, mentre a Catalunya l’Aliança Obrera i els sectors més radicals del nacionalisme exigien la proclamació de la República Catalana.
Fou en aquest context que Batet portà a terme ja diverses iniciatives el mateix dia 6. A les quatre de la tarda, per exemple, visità Companys a fi de comunicar-li les greus conseqüències que estava provocant la interrupció dels transports i de les comunicacions telefòniques i telegràfiques i li sol·licitava al president que restablís la normalitat. I al mateix temps li deia que si el govern declarava l’estat de guerra ho feria, no tant en contra de l’autonomia de Catalunya sinó per evitar una “subversió extremista”. Unes hores més tard, poc abans de les 8, fou el propi president del govern de Madrid, Lerroux, qui es posa en contacte amb Batet per comunicar-li que el govern havia decidit proclamar l’estat de guerra a tot l’estat i li preguntava a Batet el temps que necessitaria per fer-ho ell mateix a Catalunya. La resposta de Batet fou “si quieren y el Gobierno lo estima preciso y urgente, ahora mismo. Si no es tan urgente, dentro de tres horas, es decir a las once y cuarto de la noche”.
Val a dir que mentre es produïa la conversa entre Lerroux i Batet, Companys havia sortit ja al balcó del Palau de la Generalitat i havia fet la seva històrica proclamació. Poc després requeria a Batet, primer per telèfon i després per carta, “perquè amb la força que comanda es posi a les meves ordres per servir la República Federal que acabo de proclamar”. En aquests moments, però, Batet des de la Comandància Militar de la Divisió estava ja preparant el Ban per declarar l’estat de guerra, que l’exèrcit va fer públic passades les 10 de la nit. En el Ban, firmat pel propi Batet, quedava “declarado el estado de guerra en todo el territorio de la Región Catalana, y asumo por tanto el mando de la misma estando dispuesto a mantener el orden público a todo trance, empleando al efecto cuantas medidas de rigor sean necesarias, esperando de la sensatez y cordura de los ciudadanos que no llegue a precisar su empleo, y que por parte de todos con su civismo y amor a la República, contribuirán al restablecimiento de la paz perturbada.” I acabava de manera contundent: “Como catalán, como español y como hombre que solo mira y aspira al bien de la humanidad, lamento este momento y espero de la cordura de todos que no se dará lugar al derramamiento de sangre”.
Era clar, doncs, que en cap cas Batet volia que la proclamació de l’Estat català per Companys acabés provocant un bany de sang i aquest fou el motiu fonamental que l’enfrontà a Franco, que en aquell moment era l’assessor de Diego Hidalgo, el ministre de la Guerra, i estava dirigint la repressió davant els fets que estaven succeint en el conjunt de l’estat espanyol. De la mateix manera que va enviar al general Yagüe a Astúries -on va portar a terme una autèntica matança- va pressionar Batet perquè fes al mateix a Barcelona i fins i tot va enviar quatre vaixells destructors perquè portessin a terme un sistemàtic bombardeig contra la ciutat. Batet, però, s’hi va oposar, a desgrat de la telefonada que va rebre per part del propi ministre Hidalgo a les dues de la matinada del dia 7. I va voler esperar a la matinada del dia 7 per, ja amb les tropes ja al carrer, obligar Companys i el govern català a rendir-se. I és cert que hi hagueren enfrontaments armats en alguns indrets de Barcelona i especialment durs van ser els que es van produir al capdavall de les Rambles, al local del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria, però de fet en cap cas hi va haver la massacre que haguessin volgut provocar Franco i altres militars. Sembla que entre Barcelona i al conjunt de Catalunya els enfrontaments varen provocar una setantena de morts.
Però, certament, a Astúries se n’havien produït forces més. Quan el dia 8 d’octubre es va adreçar per la ràdio a la població catalana, a fi de donar la seva versió dels esdeveniments del dia 6, tornava a insistir en què “mi afán de evitar un día de luto y que fuera consecuencia de aquellos actos la maldición de todos, intenté ponerme, no al habla, sino en contacto directo, con quienes dependían de mí y estaban en la Generalidad” i a desgrat de tot no va aconseguir evitar enfrontaments, fins al punt de què “experimenté una amargura grande por el derramamiento de sangre, que quise evitar a toda costa, sin ser escuchado”. Tot insistint en què “los hombres que viven dentro de un régimen democrático deben desarrollar sus ideales dentro del orden y deben procurar día tras día, hora tras hora, minuto tras minuto, hacer el sacrificio más alto para la consecución de sus ideales. Respetables son los ideales cuando son expuestos dentro de la legalidad, pero son execrables cuando quieren imponerse por la violencia”.
No cal dir que aquesta al·locució i d’altres que va fer als dies següents per ràdio Barcelona no foren del gust de molts militars ni de sectors de la dreta que seguia governant. Per bé que l’abril de 1935 li va ser imposada pel govern la Gran Cruz de San Fernando.
Domènec Batet a Burgos: l’esclat de la guerra civil, la seva detenció i procés
Però Batet no va romandre massa més temps a Catalunya, ja que era conscient de què amb un canvi de govern i amb el possible retorn de Companys a la presidència de la Generalitat se li crearia una situació força complicada. El mes de març de 1935 va ser nomenat cap de la Casa Militar del President de la República, Alcalá Zamora, i quan aquest va ser cessat, l’abril de 1936 -després de les eleccions que varen donar el govern al Front Popular- i fou substituït per Manuel Azaña, Batet va ser designat Cap de la Sisena Divisió Orgànica, amb seu a Burgos. Era un moment, en què s’havia iniciat ja la conspiració dels militars en contra de la República i justament des de Pamplona -que depenia de Burgos- el general Emilio Mola centralitzava el moviment conspiratiu.
Conscient de tot el què estava esdevenint Batet va voler frenar l’acció del militars i el 4 de juliol va visitar Mola a Pamplona. Però a desgrat de totes les gestions que va portar a terme a Burgos, a Pamplona i a altres guarnicions vinculades a la seva Divisió no va aconseguir els seus objectius, tot i que el dia 17 de juliol -iniciat ja el cop a l’exèrcit d’Àfrica- va detenir un general -el general González de Lara, que havia d’ocupar el càrrec de Batet-, un comandant -Luis Porto, que feia d’enllaç amb Mola- i dos capitans implicats en la sublevació. Però quan l’endemà la revolta es va generalitzar les iniciatives que va portar a terme per fer front als revoltats varen fracassar del tot. Com li va dir al president del Govern, Diego Martínez Barrio, “mi subordinación y adhesión a la República es la de siempre. Donde estaba, estoy, a disposición del gobierno y del poder legítimo. Lo triste es que aquí ya no soy nada, y mi autoridad ha quedado reducida a la que ejerzo sobre alguno de los ayudantes”. La mateixa nit, un membre del seu Estat Major, el comandant Antonio Algar Quintana, entrava a la seva habitació, li prenia la pistola i el detenia.
A partir d’aquest moment s’iniciava un llarg procés, durant el qual es posà en funcionament un sumari processal que des del mes de setembre de 1936 culminà amb el judici a què Domènec Batet fou condemnat el gener de 1937. Mentre, el 26 desembre de 1936, per decret firmat per Franco, era donat de baixa de l’exèrcit i dos dies més tard se li enviava un ofici en el que textualment es deia que el motiu pel qual era cessat de l’exèrcit “ha sido el desamor a la Patria demostrado en momentos trascendentales para la vida de ella, y ello sin perjuicio de las responsabilidades que en el orden criminal pudieran corresponderle”. Hilari Ragué no dubte en assenyalar que es tractava d’una al·lusió inequívoca a l’enfrontament que van tenir Franco i Batet la nit del 6 d’octubre de 1934. Altrament, el procés judicial fou llarg. Batet va canviar en diverses ocasions d’advocat defensor, mentre el fiscal era contundent en les seves acusacions: l’acusava d’haver adoptat “cuantas medidas pudo para asegurar la sumisión de las fuerzas todas de su mando al Gobierno del Frente Popular” i de què la seva conducta a Burgos el dia 18 de juliol “fue el remate y confirmación de toda la compleja labor que venía realizando para sufocar el movimiento Patriótico del Ejército”. L’actitud de Batet, segons el fiscal, corresponia a un delicte de “rebelión militar”. Quan finalment, va tenir lloc el consell de guerra el dia 8 de gener de 1937, tot estava ja dat i beneït. En un sol dia va tenir lloc el judici, el tribunal va deliberar i es va donar a conèixer la sentència, que, com no podia ser altrament, condemnà Batet a la pena de mort pel delicte d’adhesió a la rebel·lió.
Una pena de mort que, certament, podia ser commutada i no van mancar gestions en aquest sentit. Fins i tot el general Queipo de Llano, que dirigia els militars revoltats des de Sevilla, sembla que va escriure a Franco perquè l’indultés, però ni la petició d’aquests ni les múltiples gestions que va fer Francesc Carbó, el gendre de Batet, van servir per res. I, finalment, el dia 15 de febrer de 1937, Franco es va donar per assabentat de la sentència a mort, que, de manera immediata, fou comunicada al cap de la Sisena Divisió. I el dia 18 de febrer, per la tarda, fou afusellat al Camp de Tir Vista Alegre de Burgos.
Era evident que Franco no li havia perdonat el comportament que havia tingut el 6 d’octubre. Com destaca Hilari Raguer, tant Franco com altres militars consideraven que Batet havia fer el joc a la Generalitat pel fet de què no hagués entrat a sang i foc al Palau de la Generalitat i hagués liquidat a tots els que hi eren dins.