Amb la voluntat de recordar que l’independentisme català no va nàixer amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut català el 2010, la Fundació Reeixida ha organitzat una comissió per celebrar l’aniversari d’una de les organitzacions independentistes que hi va haver durant els anys trenta del segle passat. Es tracta de Nosaltres Sols!, creada l’11 de març de 1931, un mes abans de l’inici de la República espanyola i de la proclamació fallida de la República Catalana per part del president Francesc Macià (1859-1933). La història de Nosaltres Sols! és la de l’independentisme insurrecte de l’època, minoritari –l’independentisme en si mateix ja ho era– però ben sorollós i, alhora, ignorat per bona part de la historiografia. Almenys fins la irrupció de l’independentisme català en aquesta última dècada, que ha obligat els estudiosos a trobar precedents remots.
Tot i els matisos indefugibles, el passat sovint rima amb el present. El naixement de Nosaltres Sols! obeeix al rebuig d’una part de l’independentisme a la via pragmàtica. El president Macià havia fundat Estat Català el 1922, partit que avui sobreviu en la intranscendència, conjuntament amb Daniel Cardona (1890-1943). Tots dos s’exiliarien poc més tard a París el primer i a la Catalunya Nord el segon per evitar les represàlies durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930). Cardona, futur líder de Nosaltres Sols!, ja havia patit les primeres desavinences amb Francesc Macià al si d’Estat Català, partit de què va ser expulsat. El pacte de Sant Sebastià de l’estiu de 1930, en què l’Estat Català de Macià participaria per contribuir a la proclamació de la República espanyola, despertaria encara més discrepàncies en Cardona, partidari de la independència de Catalunya i d’evitar qualsevol mena de pacte o entesa amb l’Estat.
«Amb aquell pacte es començava a veure la nova estratègia de Macià, que pretenia unir el republicanisme amb el catalanisme. Nosaltres Sols! era una alternativa al possibilisme de Macià, que es va confirmar el 17 d’abril de 1931». Són paraules de l’historiador Fermí Rubiralta, que atén aquest setmanari. Aquell 17 d’abril, tres dies després de la proclamació de la República catalana per part de Macià –coincidint amb l’arribada de la República espanyola–, tres ministres del Govern espanyol provisional –entre els quals hi havia els catalans Marcel·lí Domingo i Lluís Nicolau d’Olwer– van convèncer el president Macià perquè renunciara a la República catalana a canvi de recuperar la Generalitat de Catalunya, abolida des del 1714.
Les desavinences entre Macià i Cardona venien de lluny. El segon sempre havia acusat el primer de ser incapaç d’assumir i liderar la lluita armada que conduïra Catalunya cap a la independència. «Això tampoc ho va fer Cardona», matisa Enric Ucelay Da-Cal, catedràtic d’Història de la Universitat Pompeu Fabra, un dels qui més han estudiat la història de l’independentisme català. Aquestes discrepàncies «tindran un efecte clar en les organitzacions catalanistes», i un dels resultats en serà la fundació de l’organització Nosaltres Sols!, amb clara identificació amb l’irlandès Sinn Féin. I és que Nosaltres Sols! és la traducció al català del nom gaèlic d’aquest partit històric que avui domina la política irlandesa.
Si es tenen en compte els propòsits de Daniel Cardona, l’emmirallament amb el Sinn Féin era comprensible. El 1916 s’havia produït l’històric Aixecament de Pasqua, rebel·lió que tenia com a finalitat proclamar i establir la república irlandesa aprofitant que la força de l’exèrcit britànic se concentrava en el conflicte de la Primera Guerra Mundial. L’ocupació, per la via insurrecta, de diverses institucions de poder britànic, els atacs en casernes i molts altres incidents es van traduir en milers d’empresonats i en mig miler de morts. L’alçament va fracassar, però també va despertar la identificació d’altres independentismes europeus amb la qüestió irlandesa, que culminaria el 1922 amb la separació definitiva del Regne Unit. Tal com explica Fermí Rubiralta, «anteriorment a l’Aixecament de Pasqua, els miralls de l’independentisme català eren, fonamentalment, Cuba i Filipines. I el 1916 Irlanda esdevenia un exemple més europeïtzat i proper que connecta amb la insurgència militar que neix contra la repressió». Un model, l’irlandès, que segons Enric Ucelay «era molt atractiu però explícitament suïcida» a Catalunya.
Amb aquestes premisses, al març de 1931, una setmana abans de la fundació d’Esquerra Republicana, Nosaltres Sols! seria enregistrat com a organització. En definitiva, en paraules d’Enric Ucelay, l’organització «qüestionava aquells que asseguraven que anirien a per totes quan no estava del tot clar que ho farien», compara fent una analogia, «sense entrar en detalls», amb el paper que avui representaria la CUP enfront dels dos grans partits de l’independentisme.
L’empremta de Nosaltres Sols!
L’activista Oriol Falguera és membre de la Fundació Reeixida, entitat encarregada d’engegar la comissió per celebrar el 90 aniversari de l’organització junt amb historiadors, familiars d’antics membres de Nosaltres Sols! i membres de l’independentisme històric. Explica que el que es pretén amb la commemoració és reivindicar «que hi ha un independentisme combatiu que ve de lluny». «És allò de deixar-ho tot per l’alliberament nacional: quan Macià va proclamar la República el 14 d’abril del 1931, Daniel Cardona i els seus seguidors van organitzar-l’hi una guàrdia cívica». El 6 d’octubre de 1934, quan el president Lluís Companys (1882-1940) proclama l’Estat Català, «Nosaltres Sols! li fa costat més enllà de la ideologia dels seus integrants», argumenta Falguera, qui matisa que al si de l’organització hi havia «gent d’extrema esquerra, de centre, cristians, comerciants, obrers...».
Segons Falguera, allò que identificava els militants de Nosaltres Sols! era el seu «patriotisme pur i dur». Per a ells, «Catalunya estava per davant de tot». L’argument coincideix amb el de l’historiador Fermí Rubiralta, qui assegura que aquell grup era indestriable de la figura de Daniel Cardona, «exemple d’apoliticisme que va renunciar al projecte del Partit nacionalista Català quan aquesta formació es va centrar en la cursa electoral». Natural de Sant Just Desvern (Baix Llobregat) i amagat al darrere del pseudònim Vibrant, Cardona sempre va estar vinculat a l’insurgència independentista catalana. També va fer de polític com a alcalde del seu poble derrotant la Lliga Regionalista i Esquerra Republicana, i sempre va mirar de situar-se un pas més enllà de les diferències ideològiques al si de l’independentisme. Al llibre El catalanisme davant del feixisme (1918-2018), editat per Gregal i redactat per diversos historiadors –entre ells el mateix Enric Ucelay–, es referencien paraules de Cardona reflectides al diari L’Indépendant de Perpinyà, en una entrevista publicada al setembre de 1937. En aquelles pàgines deia que la Guerra Civil no era «una guerra ideològica, sinó imperialista, contra la qual tots els catalans s’havien d’unir per alliberar-se del jou espanyol i de tota ingerència estrangera». Al mateix volum es defineix Nosaltres Sols! com «una tercera via, un espai entre el capitalisme financer i el comunisme, ni d’esquerres ni de dretes, ultranacionalista però totalment antiimperialista, amb una visió orgànica de la nació que, conseqüentment, havia de substituir tota la lògica de classe per una revolució nacional, radical i popular». Un pensament que, segons Ucelay, coincidia amb el de Domènec Martí i Julià (1861-1917), metge psiquiatre fundador de la Unió Catalanista, on va créixer Daniel Cardona com a polític, i que defensava una idea molt central: «no als imperis, sí a les nacions oprimides pels imperis», apunta Ucelay. De fet, Martí i Julià confrontava aquesta idea amb el que defensava, en aquell moment, la Lliga Regionalista.
Alhora, allò que unia els militants de Nosaltres Sols! era l’antimacianisme i les crítiques a Companys en una etapa en què Esquerra Republicana dominava clarament les institucions catalanes. Així, l’organització funcionava com una «contrarreferència», segons Ucelay, també perquè des de la dreta monàrquica i des de l’espanyolisme en general s’aprofitava la presència i l’ideari de Nosaltres Sols! per atribuir-li-ho a qualsevol enemic catalanista. «Per exemple a Ventura Gassol (1893-1980), que detestava l’organització», apunta el catedràtic referint-se a qui fora conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya durant el període republicà.
Una data decisiva en l’organització i en tot Catalunya va ser el 6 d’octubre de 1934. El president Companys proclamava, de manera fallida, l’Estat català en un moment d’inestabilitat política i d’avançament de la dreta espanyola, que en aquell moment governava l’Estat a través de la CEDA, coalició que no dissimulava a l’hora d’emmirallar-se en el feixisme italià i en el nazisme alemany. Llavors irrompia la branca militar del grup, denominada Organització Militar Nosaltres Sols!, que havia preparat, a través de Daniel Cardona, un nucli al Solsonès per mantenir la resistència. La divisió al si del Govern català sobre què fer aquell 6 d’octubre, però, va condemnar el paper de Nosaltres Sols! a la irrellevància i va neutralitzar qualsevol possibilitat perquè el 6 d’octubre fora una data d’èxit. Mentre que Companys mirava de convertir Catalunya en el «baluard republicà davant l’ofensiva de la dreta a Madrid», el conseller Josep Dencàs (1900-1966) i el seu secretari Miquel Badia (1906-1936) exigien «la compra d’armament per fer efectiu l’aixecament», explica Rubiralta. En paraules d’Ucelay, el paper de Nosaltres Sols! aquell 6 d’octubre va ser «molt poc visible», tal com també ho va ser el d’Estat Català, explica. «No hi va haver una resistència armada efectiva».
Els esdeveniments posteriors, ja a tocar de la Guerra d’Espanya, provocarien la integració del nucli de Nosaltres Sols! al si d’Estat Català. L’expulsió de Cardona per part de Joan Cornudella (1904-1985), un dels dirigents del partit durant la guerra, va desembocar en el renaixement de l’organització al gener de 1937, però el seu paper durant la guerra seria «molt secundari», en paraules de Rubiralta. Es podria destacar, per exemple, la implicació de Nosaltres Sols! en l’intent d’alliberar l’illa de Mallorca, on el bàndol rebel va prendre el control immediatament després del pronunciament. La columna liderada pel cubà Alberto Bayo (1892-1967) estava impulsada des de la Generalitat de Catalunya, i comptava amb membres d’Esquerra Republicana, de la CNT o columnes d’Estat Català quan el partit encara retenia Nosaltres Sols!. Però l’operació va fracassar.
Finalment, acabada la guerra, Nosaltres Sols! contribuiria a formar el Front Nacional de Catalunya, formació al si de la qual s’acabaria dissolent per encarregar-se del seu vessant militar. Joan Cornudella i la gent més lligada a Estat Català se n’ocuparien de la part política. Rubiralta assenyala aquest fet com el precedent de lluites posteriors. I és que la persona que millor representaria aquest fil conductor de la història és Jaume Martínez Vendrell (1915-1989), que integraria Nosaltres Sols! durant els anys trenta i fundaria l’Exèrcit Popular Català (ÈPOCA) a finals dels seixanta. A aquesta última organització sí que se li van atribuir atemptats. Nosaltres Sols!, en canvi, mai no va disparar fora dels camps improvisats d’entrenament.
Una història gràfica i femenina
Tot i la seua condició minoritària, Nosaltres Sols! va dominar a la perfecció el terreny gràfic. Des de poques setmanes abans de la proclamació de la República fins el 6 d’octubre de 1934 publicarien un butlletí ple d’atractius visuals i amb articles d’allò més abrandats. La iconografia combativa que tant agradava al públic independentista es trobava en aquestes pàgines, en què també van participar diverses dones amb multitud d’articles. Entre aquestes hi havia l’escriptora i periodista Maria del Carme Nicolau (1901-1990). Segons el llibre El catalanisme davant del feixisme (1918-2018), fins a 350 dones van arribar a militar a Nosaltres Sols!, representant el 30% de la militància –una dada altíssima si es té en compte l’època. Destaca també el paper de la narradora infantil i dibuixant Lola Anglada (1892-1984), il·lustradora del butlletí de l’organització, on signava amb el pseudònim Estel. Anteriorment, Anglada havia donat els seus dibuixos per recaptar fons que adreçaria als presos que havien participat en el Complot del Garraf, quan un grup d’insurrectes, sota la direcció d’Estat Català, van intentar acabar amb la vida del monarca Alfons XIII al seu pas per aquesta comarca l’any 1925.
