"Um!”, "otto!!”, “tres”, “duos!”, “cinco!!!”. Qui aquest matí de dissabte s’aproxime al pavelló firal de la Ràpita probablement quede atònit en sentir l’enrenou que allà dins s’acumula. Estant a tocar de la mar, qualsevol podria pensar que la cridòria procedeix, en realitat, de la llotja. Avui, però, és dissabte i la flota d’aquest municipi costaner situat a la comarca del Montsià, no ha eixit a feinejar. L’oratge, amb una borrasca que agrana el Mediterrani des de fa un parell de dies, tampoc no ho haguera permès.
Els responsables d’aquest guirigall són, en realitat, les quasi 250 persones que aquest cap de setmana s’han aplegat a la Ràpita per participar en el Murramundo, el campionat i trobada internacional de jugadors de morra del Mediterrani. N’hi ha que són vinguts de Calàbria, altres de Sardenya, uns altres del Piemont, uns pocs de Niça... A tots els uneix una afició ben peculiar: jugar a morra, un joc que només requereix els dits d’una mà, una bona dosi de concentració i habilitat en el càlcul. Tan simple —i, alhora, tan complicat— com això.
Però, anem a pams: quina és exactament la mecànica d’aquest joc? La morra consisteix a endevinar el número que sumen els dits mostrats per dos adversaris de forma simultània. Cada jugador, doncs, hi participa amb els cinc dits de la mà, per bé que sempre està obligat a traure’n, almenys, un. L’aposta s’ha de verbalitzar alhora que es trauen les mans. Així doncs, si jo trac dos dits i el meu adversari en trau quatre, guanyarà qui haja dit sis. I si cap dels dos no ha pronunciat aquest número, es continua jugant fins que algú l’encerta.
“A primera vista pot semblar senzill, però requereix preparació i estratègia. Cal observar l’adversari, fixar-se en els seus patrons. Hi ha jocs en què el component de la sort determina en un grau alt qui és el guanyador. En la morra, no”, avisa Rafa Balagué, membre de l’associació Morràpita, que aplega els jugadors de la localitat i que és coautor, a més, d’un dels pocs llibres que s’ha escrit sobre aquest joc tradicional. Quina morra! és el títol del llibre.
Un entreteniment d’alta mar
Que la Ràpita aculla aquest particular esdeveniment no és casualitat. La zona del delta de l’Ebre és l’únic lloc de Catalunya on es té coneixença d’aquesta pràctica i la Ràpita on més es juga. “Ací sempre s’havia considerat un joc mariner —explica Balagué, que és dissenyador gràfic—. Estàvem convençuts que era una cosa particular d’ací, molt nostrada. Ací s’hi jugava a un bar que deia Montsianell, però va tancar i, durant alguns anys es va jugar, sobretot, per les festes majors”.
Amb tot, però, hi havia afició i l’any 2007 van decidir constituir l’associació Morràpita. En temps de globalització i estandardització cultural, volien donar valor a promocionar quelcom que consideraven nostrat, pràcticament exclusiu. Fins que es posaren a escarbar “i vam descobrir que en realitat és un joc que es juga en molts altres llocs!”, relata Balagué.
De fet, feia ja uns quants anys que, a Europa, s’estava articulant un moviment per promocionar la morra. L’any 2003, els sards, pioners a l’hora de dignificar aquesta pràctica, havien organitzat el primer Murramundo a la seua illa. Els rapitencs no tardaren a unir-se a la xarxa i després els seguiren els aragonesos (a l’Aragó s’hi juga a la Serra d’Albarrasí i al Baix Aragó, principalment) i els valencians, encapsulats a les comarques d’interior més septentrionals de Castelló. Per a tot ells, el Murramundo és el seu lloc de trobada anual. L’any passat es disputà a Sardenya i l’edició de 2025 tindrà lloc a Eslovènia. Molts dits per contar; moltes partides per disputar.
L’empremta dactilar
Quin és l’origen de la morra resulta difícil de precisar. Una de les primeres notícies que es tenen del joc de la morra el situen a l’antic Egipte. Allà, i més concretament a la ciutat de Tebes, es va trobar una pintura a l’interior de la tomba d’un alt dignatari que va viure set segles abans de la nostra era, on el difunt surt representat amb el braç estès i marcant un número amb la mà, cara a cara amb una altra persona. Figures reproduïdes en algunes publicacions dels primers egiptòlegs també indiquen ja l’existència d’aquesta pràctica.
També a l’antiga Grècia apareixen referències. Segons s’explica a Quina Morra!, allà rebia la denominació de lakhmos i kleros dia daktylon, i si bé no hi ha referència escrita, en dos vasos conservats un al Museu Antic de Berlín i l’altre a la Col·lecció Lambert de París es mostren personatges que juguen a la morra.
En tot cas, els investigadors coincideixen a assenyalar que van ser els romans els qui van popularitzar-la i la van estendre per la Mediterrània en les nombroses campanyes militars que van fer al llarg dels segles. Ells l’anomenaven micatio, un mot procedent del verb micare (‘sacsejar’), en referència a l’acció física.
No era un joc qualsevol. Era molt conegut i apreciat i es jugava apassionadament. En un dels seus escrits, Ciceró escriu “dignus est quicum in tenebris mices” (‘persona digna és aquella amb qui es pot jugar a la morra a les fosques’), una frase amb la qual es volia reconèixer la rectitud i honestedat d’una persona. Segons sembla, no només era un joc, sinó que també s’utilitzava per dirimir assumptes de negocis entre mercaders i comerciants.
Temps a venir, la morra va esdevenir un joc habitual entre pirates, comerciants, moriscos i mariners, però també entre pastors. A indrets de Còrsega, Sardenya i Terol s’utilitzava per repartir les zones de pastura entre els ramaders. Segons sembla, fou durant l’edat mitjana que la morra va arribar a la Península gràcies a la influència de les possessions que tenia la Corona d’Aragó on actualment és Itàlia.
“En línies generals, la morra ha persistit en llocs recòndits, apartats dels nuclis grans de població. És una cosa molt particular”, explica José Segura, el qual, tot i viure a Castelló, és natural d’Herbers, un municipi amb una població que no arriba al mig centenar d’habitats, però on, a l’estiu, s’organitza un campionat que és ben animat. L’any 2017, de fet, organitzaren el I Campionat Oficial de Morra del País Valencià.
No és d’estranyar que siga a Sardenya on més vitalitat té aquesta pràctica, com també a Còrsega, tots dos territoris amb una personalitat pròpia molt forta. També hi ha Basilicata, Calàbria, Niça, l’Ístria eslovena i la croata, el Friül, el Laci, la Ligúria, les Marques, el Piemont, la Savoia, Sicília, la Toscana, Trentino, Tunísia, la Vall d’Aosta i el Vènet. “Molts pobles, un joc” és el seu lema.
La didàctica dels dits
L’amenaça de la desaparició no hi és, doncs. La morra, que a la dècada dels vuitanta era vista per molts com un joc de vells, té avui bona salut. Al pavelló firal de la Ràpita hi ha els veterans, senyors pèl-blancs, de mans ossudes solcades pels anys, que es saluden efusivament en retrobar-se. No importa que no parlen el mateix idioma. S’entenen, confraternitzen.
A la Ràpita, però, aquest matí de dissabte plujós, també hi ha joves, molts joves, xavals pels volts de la vintena que, de ben petits, van vore com es jugava al bar del poble i que s’hi han enganxat. “Mon padrí jugava a la morra i jo m’hi vaig aficionar també”, explica el rapitenc Marcel, després de guanyar, junt amb el seu company, Sergi, una partida a Yannick i Kovnet, una parella procedent de la Savoia, un departament en la part més occidental dels Alps.
Els savoians han estat a punt de posar-los contra les cordes. “Hi ha molta emoció, molta adrenalina”, diu Marcel. La victòria no ha estat fàcil. En aquests campionats es juga en parelles, de forma que qui perd deixa pas al seu company, una pausa que no ho és perquè, en realitat, serveix per a observar els patrons de comportament del contrincant i, així, endevinar-li la partida vinent.
“La morra té molt de potencial com a material didàctic. A més, requereix molta concentració”, estima Luis Cros, natural de Mont-roig i membre de l’Associació d’Amics de la Morra. Des de fa uns anys, l’entitat treballa amb els mestres de matemàtiques per introduir la morra a les aules. El mateix han fet a la Ràpita. En un sistema en què cada volta es promou més la ludificació de l’aprenentatge, la morra és una eina excel·lent per agilitzar el càlcul mental. “A l’alumnat els agrada tant que juguen al patí”, explica, amb cert orgull Cros, un dels qui darrerament ha espentat perquè el Govern d’Aragó haja acabat declarant aquesta pràctica popular Bé d’Interès Cultural.
Ben remarcable és també la presència de dones. Aquest va ser, durant molt de temps, un joc de taverna o bé d’oficis que exercien homes. Les dones, doncs, hi van quedar excloses. Era una discriminació tàcita, com tantes altres. Això, però, ha canviat decididament els darrers anys, i cada volta són més les jugadores que s’hi animen. “Que les dones no hi foren era una qüestió de tradició, però per a res és un joc masculí. Ens hi sentim ben còmodes”, explica Laura, rapitenca de 29 anys que avui s’estrena, per primera volta, a un Murramundo.
“Sette!”, “cinc!!!”
Mentre ho explica fora del recinte firal, en l’interior l’activitat és frenètica. Són setze partides jugades de forma simultània. En total, s’hi han escrit 130 parelles. El rellotge marca la una del migdia i les parelles s’esforcen per aconseguir els darrers punts que els garantisquen classificar-se per a la fase següent, que es disputarà a la vesprada i que finalitzarà, ja a la nit, amb la gran final. La intensitat és màxima. Algú que no coneguera aquest joc pensaria que fan teatre, però no en fan. En absolut.
“Seghi!”, “um!!”, “cinc!”. La morra es juga amb passió, transforma homes i dones d’aspecte pacífic i tranquil en bojos dels números. “Sette!”, “cinc!!”. La intensitat creix a mesura que avança el joc. “Dos!”, “sette!”. El ritme és frenètic quan la partida encara la recta final. Hi ha una certa agressivitat en els gestos. A alguns sembla que se’ls hagen d’eixir els ulls de les òrbites. Els músculs, en tensió. Les falanges dolorides. “Quatre!”, “nueve!!”, “dos!!!”, “chimbe, chimbe, chimbe!!!!!”, crida un cors que no deu haver fet la trentena després d’aconseguir la victòria davant una parella de rapitencs. Ho diu fort, ben fort, exultant i exhaust. Els sards són bons, molt bons. Ell i la seua parella ho celebren amb l’efusivitat de qui acaba de marcar un gol en la final de la Champions. De seguida, però, encaixen les mans amb els seus contrincants. La morra és, també, un joc de cavallers.
Al capdavall, tots i totes formen part d’una mateixa germandat. Un gresol de nacionalitats i també de llengües unides per una afició. És ben curiós, de fet, com les diferències lingüístiques es passen per alt. Cadascú utilitza el seu idioma. Els corsos, en cors; els croats, en italià; els del Friül —una regió italiana a tocar d’Eslovènia—, en furlà. Els quatre participants que han vingut des de Niça, per exemple, juguen en niçard, un dialecte de l’occità. És difícil trobar una competició on la riquesa lingüística d’Europa es faja més evident. No hi ha problema, tothom s’entén avui a la Ràpita, perquè la morra està per sobre de les diferències idiomàtiques.
Són precisament una parella de Niça que, finalment, guanyaran, ja a la nit, l’edició que fa vint de Murramundo. Mélissa Hank i Loïc Borriglione són els honorats amb el reconeixement. És la primera volta que una dona arriba al més alt.
L’any vinent, es retrobaran a Pregara, un poblet de la península d’Ístria, a Eslovènia, per tornar a demostrar la vitalitat d’aquest joc mil·lenari. Mentrestant, la comunitat morrera continuarà treballant en un objectiu: que la Unesco reconega la morra com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. De motius, n’hi ha molt. Més que dits té una mà.
De la Camorra a Bertolucci
Itàlia és el país on la morra ha perviscut amb més força i té més vitalitat, a pesar d’haver estat prohibida en temps de Mussolini. Hi ha una teoria que apunta que, precisament, la denominació de la Camorra té a veure amb aquest joc ancestral. Segons sembla, va esdevenir molt popular a Nàpols durant el segle XIX i es jugava al carrer i a les presons. Camorra podria ser, doncs, una abreviació per referir-se al capo della morra, és a dir, la persona que controlava el joc i es quedava amb una part dels guanys.
L’empremta de la morra també és present en diverses expressions artístiques. A l’òpera còmica Rita, escrita per Gaetano Donizetti el 1841, els dos pretendents de la protagonista juguen a la morra per dirimir qui es casarà amb la protagonista. A Novecento (1976) Bernardo Bertolucci situa un grup d’ancians jugant a la morra mentre són amenaçats per uns militars feixistes.