-Fa la sensació, en llegir el llibre, que necessitava desfogar-se, traure-ho fora...
Aquest és un llibre que jo m'hauria estimat més no haver-lo d'escriure. He volgut aprofitar l'ofici d'escriptor per traslladar algunes reflexions i tractar que aquestes foren digeribles per als lectors. Amb aquest llibre, sobretot, el que vull és denunciar. Perquè abans que açò jo ja havia escrit Bèsties de companyia que, en part, ja parlava d'aquests temes. Però vaig trobar que el missatge que volia transmetre no havia arribat a la gent. I com que trobo que, en això de l'educació, estem instal·lats en una mena de mentida col·lectiva, vaig decidir-me a escriure Incompetències bàsiques.
Dit això, m'agradaria deixar clar que jo amb els alumnes no tinc cap problema. Me'ls estimo i crec que ells em tenen una certa estima com a professors. Jo vaig començar en aquest ofici perquè m'agradava ensenyar i transmetre coneixements. Però crec que a la gent com jo, que volem una cultura humanística, que estem farts de burocràcia i que no volem enganyar els alumnes, el sistema ens està expulsant.
-Per què diu que el model actual enganya l'alumnat?
"A qui més perjudica l'escola, tal com està plantejada a hores d'ara, és a les famílies que no tenen recursos".
I tant que els enganyem. En educació, vivim una gran mentida. A quart de l'ESO no hi ha cap avaluació externa, cap ni una. I alguns diran: «mentida, hi ha les competències bàsiques», però és que les competències són molt i molt baixes i, amb tot i amb això, hi ha alumnat que no assoleix ni això. Hi ha alumnes que arriben a quart d'ESO sent analfabets i que aconsegueixen el graduat. Estem regalant els títols i estem alimentant una gran mentida. I això és culpa d'un sistema que t'obliga a aprovar, sí o sí. I si, a sobre, com a professor, si t'hi plantes, et poses en problemes. Però saps què passarà? Que el dia de demà a aquests nanos els arribarà una carta d'Hisenda o de l'Ajuntament i no entendran res de res.
-La publicació del seu llibre coincideix amb una altra obra, editada per Capitán Swing, que es titula Educafakes. 50 mentiras y medias verdades sobre la educación española. L'escola actual, diuen els autors, "ha millorat l'accés i la permanència en el sistema educatiu i ara és més inclusiu, comprensiu i dispose de millors serveis i infraestructures(...). L'evolució en competències bàsiques només és equiparable a Finlàndia", expliquen. Hi està d'acord?
Clar que el sistema és més inclusiu, perquè ens han convertit en una escoleta on tenir cura de la canalla. Si per inclusió entenem això, tenir-ne cura unes hores al dia, fantàstic. Però és que hauríem de mirar quin és el significat de les paraules. Podem dir que un sistema és inclusiu quan la comprensió lectora està per terra?
La mateixa llei diu que per desplegar aquesta política educativa inclusiva cal invertir-hi el 6% del PIB, però resulta que a penes arribem al 3%. Amb aquests recursos, no es poden fer polítiques inclusives ni es pot avaluar per competències, com pretenen que fem. Vivim una gran farsa en la qual ens obliguen a avaluar per competències però, en realitat, ningú no sap com s'ha de fer per fer-ho correctament.
-Però ha d'existir alguna fórmula per ensenyar competències sense renunciar als continguts, no?
Jo crec que aquest és un fals debat. Volen que avaluem per competències i que menystinguem els continguts, però és que això no pot anar així. Hi ha continguts que s'han d'ensenyar a l'escola, perquè sense conceptes no tens les eines per pensar i desenvolupar idees ni tenir criteri. Com hem d'ensenyar geografia per competències? Hi ha coses que s'han d'aprendre i no s'ha de pegar més voltes.
"Volen que fem classes per tal que l'alumne s'ho passi bé i aprengui sense esforç. Però aprendre requereix esforç".
Abans deia que enganyem els alumnes i és així. Ens obliguen a plantejar les classes per tal que l'alumne s'ho passi bé i aprengui sense esforç. I això és un gran engany, perquè aprendre requereix un esforç.
-Vostè no és el primer que posa aquestes qüestions a sobre de la taula. En els darrers anys, de fet, s'han publicat un munt de llibres en aquesta mateixa direcció. Hi ha l'Andreu Navarra i el seu Prohibido aprender; El fin de la educación, de Xavier Massó; Las falsas alternativas, d'Ani Pérez, Schola delenda est, de Pascual Gil, o Escuelas que enseñan, de Miguel Ángel Tirado. Els qui no comparteixen la seua visió, tanmateix, asseguren que són vostès uns catastrofistes, que les coses no es fan tan malament com volen fer veure.
Jo no he escrit el llibre en qualitat d'especialista, sinó com a persona que des de fa ja alguns anys es dedica a la docència. I arran d'aquesta experiència, he sentit la necessitat d'explicar el que sento: que aquest sistema educatiu no funciona i l'escola s'està convertint en una fàbrica d'analfabets. Crec que ningú que es dediqui a açò ho pot negar.
Ara tothom s'ha posat les mans al cap amb els resultats de PISA, però és que el que ha passat a PISA ja es veia vindre de feia molt de temps. Mira Castella i Lleó, que està entre les deu primeres del rànquing. Però no ens volem rebaixar a analitzar què fan bé a Castella i Lleó i ens mirem en Finlàndia, perquè volem copiar el model nòrdic, que té més prestigi.
Probablement, a Castella i Lleó tenen un cos d'inspectors com toca, que tenen les coses clares. Però és que ací, canvien tant les lleis, que en els tribunals de les oposicions, els presidents de torn ni tan sols tenen la normativa actualitzada! És una bestiesa tot el que està passat al voltant del sistema educatiu.
Hi ha com una mena de llei del silenci: tothom ho sap però ningú vol dir-ho i ningú fa res. En els claustres, hi ha molts silencis, molta gent que no s'atreveix a parlar, més encara amb això del decret de plantilles. Si se t'acut obrir la boca per protestar o per mostrar la teva disconformitat amb el model, després et fan el buit. I són aquests els docents que en acabat han d'ensenyar a la canalla que no s'ha de fer assetjament escolar?
I, a més, hi ha moltes incongruències. Se'ns exigeix que ens preparem les classes, però tenim tanta burocràcia i tantes exigències que gairebé no tenim temps. O ens demanen que treballem per projectes. Però és que treballar per projectes requereix moltes hores de treball i entendre i desenvolupar molt la metodologia, a més de molta coordinació entre el professorat. No poden pretendre que mantinguem les mateixes hores lectives de fa quinze anys i que, a més, fem projectes. I, al remat, com ho exigeixen i no hi ha temps, s'acaba fent veure que es treballa per projectes, quan en realitat l'alumne no aprèn res i tot és un caos.
-Però, aleshores, el problema no és la metodologia ni el plantejament, sinó els recursos que es posen al seu abast.
A mi el que em molesta és aquesta gran mentida institucionalitzada de fer veure que es treballa per projectes. El problema no són els projectes ni la metodologia; el problema és que la gent no sap què està fent, però fan veure que sí que ho saben.
-Hi ha molts docents, tanmateix, que es senten agredits per plantejaments com el seu. Al capdavall, fan el que els han dit a la facultat de magisteri o al màster de secundària; també el que es promociona en els cursos de formació continuada; en definitiva, el que està validat per l'actual sistema.
El màster de secundària està dissenyat per pedagogs que mai no han trepitjat una aula. Em fa molta gràcia quan es diu que hem de formar els nanos en l'esperit crític, però alhora volen que ens empassem el màster acríticament. Al Departament d'Educació no els agraden els docents que de veritat tenen esperit crític. De la facultat surten tot de xaiets que no estan capacitats a ensenyar esperit crític.
-En tot cas, i tot assumint que la realitat demogràfica de les aules és molt més complexa del que era fa trenta anys, com s'hauria de plantejar l'escola del segle XXI? Perquè el que no sembla molt lògic és reivindicar una espècie d'arcàdia feliç del passat. A la dècada dels noranta, la taxa d'idoneïtat (que mesura quan un alumne està en el curs que li correspon per edat) era del 50%.
Jo plantejo el llibre com diagnòstic, no estic en l'estadi de les propostes. Però crec que hem de començar per acceptar que tenim un problema i que aquest problema no se solucionarà si continuem fent-nos trampes al solitari. El que no entenc és com encara hi ha gent que sosté que no tenim un problema.
"El problema de l'educació no es solucionarà si continuem fent-nos trampes al solitari".
Que la realitat de les aules és més complexa és innegable, perquè al capdavall són el reflex del desgavell del món dels adults. He tingut cursos de 250 alumnes i es pretén que els faça atenció personalitzada, amb un comentari personalitzat i set o vuit activitats avaluatives cada trimestre.
A això has d'afegir que en moltes aules d'ESO de 30 alumnes, en tens 20 que tenen adaptacions i als quals, per tant, els has de fer un altre tipus d'avaluació. Són alumnes que, en alguns casos, l'únic problema que tenen és que són ganduls. Així de clar.
Siguem sincers: això que ens demanen és impossible de fer. I, com és impossible de fer, ho maquillem i vivim tots en la mentida. Al remat, la meua impressió és que tots aquells que estan en els despatxos, en realitat, no tenen gens d'interès a millorar l'educació.
-A Catalunya, després dels mals resultats de l'informe PISA es va posar en marxa un grup d'experts que van posar a sobre de la taula una sèrie de mesures per tractar de millorar la situació. A partir d'ací, la conselleria Simó va presentar un paquet de mesures, entre les quals, més diners, més materials didàctics i manipulatius o més atenció a la diversitat. Considera que són mesures que van en la bona direcció?
Ja es veurà. El que jo crec és que per redreçar açò cal valentia i lucidesa i no veig ni una cosa ni l'altra. Ningú assumeix responsabilitats ni ningú demana disculpes per tot el que s'ha fet malament.
-Moltes persones conservadores i de dretes s'identifiquen amb els plantejaments que vostè fa...
Crec que aquest és un fals debat. Hem d'acabar amb aquest bonisme que hi ha en l'educació. Perquè a qui més estan perjudicant aquests plantejaments és a la gent que no té recursos. L'alumne que no té a casa uns pares que li van al darrere o que li poden proveir de coneixements, està perdut, perquè l'escola ha dimitit de fer el seu paper.
Aquest plantejament no és ni d'esquerres ni de dretes. És un plantejament que vol cridar l'atenció sobre el fet que hi ha una determinada franja de població que ho passarà molt malament quan surti de la formació reglada, perquè no li haurem donat els coneixements mínims que fan falta. Al remat, si no canvien les coses, desmantellarem l'escola pública. Hi auguro un futur molt negre a l'escola pública si les coses no canvien.