Quin sentit té presentar una candidatura com el Front Català en un context tan polaritzat?
—Continuar existint com a partit i afirmant que volem recuperar la nostra identitat i guardar el nostre territori. Cal desenvolupar l’ensenyament en català i la cooficialitat del català. També per desenvolupar aquesta idea molt vella, de la generació del meu pare, de tenir un estatut particular pel País Català. És una altra idea del territori, una altra idea d’Europa i de França que han de respectar les autonomies i el desig d’autodeterminació dels pobles i les minories. Un Front Català per fer front als altres problemes francesos i europeus, la crisi social i el desenvolupament sostenible, però sense descuidar que nosaltres continuem sent un territori específic com molts altres a França. Per això hem creat Regions i Pobles Solidaris, una federació que reagrupa tots els partits autonomistes i regionalistes de França, per fer respectar les diverses identitats que el jacobinisme francès ha sabut aniquilar molt bé des de fa segles.
—Per què han escollit el nom Front Català?
—Un dels joves del partit va tenir la idea, i ens hi vam adherir perquè vol dir combat. La nostra identitat particular mereix un combat. Sempre he viscut en aquest ambient de combat per la identitat. El meu pare, Gilbert Grau, ja es va presentar a les eleccions el 1973. Des de sempre som al combat per un estatut particular i per recuperar les nostres institucions. Tenim una gran lluita per davant i jo tinc la sort de tenir tres fills que són professors de català.
—El Front Català és una opció per combatre l’extrema dreta?
—No crec que sigui una opció per combatre l’extrema dreta ni l’esquerra. Nosaltres sempre tenim clar que el jacobinisme és tant a la dreta com a l’esquerra. El sentiment d’igualtat que ha d’aixafar totes les diferències és típicament francès. No crec pas que es pugui lluitar actualment contra aquest esperit de revolta que ha envaït França, un desig de provar qualsevol cosa excessiva per veure si s’arriba a un progrés. Aquest sentiment és molt visceral. Ara, es pot provar de replegar gent que hi veu més lluny que aquest malestar actual europeu. Gent que hi vegi més lluny, que vegi que la salvació global dels pobles és en el respecte dels altres i el retorn a la proximitat. La dignificació de totes les petites comunitats i minories i l’escolta de les veus particulars. Jo advoco per una Europa federal i em sembla que podem, amb aquesta llista, tornar a comptar amb els que s’adhereixen a aquesta idea de tenir una personalitat particular, de retrobar la nostra personalitat catalana.
—Posen el focus, també, en la defensa del territori.
—Això és un problema gairebé mundial. Podem parlar de la urbanització intensiva desastrosa, podem parlar de tots els problemes lligats a la pol·lució, de la intensificació de l’agricultura. Això ho diu tothom. Defensar la nostra identitat és la nostra especificitat. Tothom arreu vol preservar les seves aigües, els seus espais, els seus recursos. Tanmateix, em sembla que situar-ho al nivell de la identitat i la cultura és més vital per a nosaltres. I, clar, recuperar un nom que parli de Catalunya, amb el nom de País Català, seria interessant, també. Però, sí, segur que hem de defensar-ho. Perquè hi ha el problema de l’aigua, el problema de les capes freàtiques contaminades, hi ha els problemes dels agricultors amb la concurrència de les importacions. També penso que el tema de la urbanització és terrible. Com a Departament molt assolellat de França, tenim molts turistes i un turisme, sovint, de baix nivell econòmic i cultural. Llavors, es construeix molt i el nostre territori s’omple de gent estrangera i gent vella que ve aquí com a jubilada, i els nostres joves continuen havent de marxar per trobar feina dins un territori menys turístic i més actiu. Això no són problemes nous, ja ho eren als anys seixanta i setanta. No ha canviat, ha empitjorat. Ha empitjorat l’explotació i la minorització dels catalans a casa seva, com passa també a la Catalunya del sud. És un conjunt d’accions per defensar-se del jacobinisme, perquè no és gent que viu aquí la que ens governa.
—En termes econòmics, quina és la seva proposta?
—Cal arribar a sostenir tots aquests joves que fan l’aposta de quedar-se al país per fer coses diferents. Fins i tot aquells agricultors que fan plantacions adaptades a la falta d’aigua. Cal valorar els nostres productes i el bon fer. Per a nosaltres, també és molt important tornar a donar impacte al comerç de proximitat. Tenim grans superfícies que des de fa quaranta anys han anat destruint totes les infraestructures en l’àmbit dels pobles. Cal lluitar contra l’extensió, que no para, de les superfícies comercials. És molt inquietant. Cal crear les condicions perquè el comerç local pugui sobreviure. Cal reestructurar l’economia local. La gent només sap anar a grans superfícies perquè hi ha diferències de preu i es pot aparcar.
—Hi ha marge per fer millores per la llengua des de l’Assemblea francesa?
—França no va firmar la Carta per les llengües minoritàries. No està obligada a aplicar aquesta Carta en tot el que té relació amb la cooficialitat. Si no la firma, no podrem protegir la nostra llengua com altres territoris europeus la protegeixen. Això és part de la nostra capacitat per conscienciar la gent, perquè la gent sap poca cosa. La cultura és d’una extrema minoria. Dins d’aquesta minoria hi ha gent indiferent i fins i tot hostil a la idea catalana. Amb això, és difícil avançar a l’Assemblea Nacional o al Senat. Els francesos, com els castellans, són jacobins viscerals. És difícil fer avançar les coses. És per això que confiem en Europa per fer-nos respectar i aconseguir drets. I per poder tenir ressò com a partit polític, evidentment, cal presentar-se a les eleccions. Sempre queda alguna cosa. Cal continuar sent-hi presents. •