—Per què decideix posar-se al capdavant d’una entitat que passa per un moment complicat com l’Assemblea?
—No ho tenia gens previst, però m’he estimat l’Assemblea des de la seva creació. La segueixo considerant una eina imprescindible per a la militància. La presidenta i bona amiga, Dolors Feliu, m’havia parlat de la possibilitat que jo encapçalés una llista cívica. Jo li vaig dir que hi pensaria, però que ho veia arriscat. Si era un fracàs, deixaria l’ANC en mala posició i si era un èxit, potser encara era pitjor. L’èxit de la llista cívica potser era la pèrdua de l’ANC com una eina transversal. Després, vaig fer una entrevista a Vilaweb i em van preguntar si voldria ser president i vaig començar a rebre trucades de gent que pensava el mateix. M’ho vaig començar a plantejar. No en tenia gens de ganes, però em costa molt no pujar al tren si veig que pot ser positiu.
—Creu que l’ANC ha estat una eina imprescindible per a la militància des del 2019?
—L’ANC és la militància. És un instrument de la militància. Crec que sí que ha estat útil. Hi ha gent que ha abandonat l’ANC, però segueix tenint un gruix important. S’acosta a les 30.000 persones. Això és molt més que tota la militància de tots els partits independentistes. Tots els partits, a banda de la independència, tenen una sèrie d’objectius laterals tan importants com aquesta. Fins i tot les entitats. Gràcies a Déu, Òmnium es dedica a la cultura amb l’objectiu de la independència. L’AMI es dedica al municipalisme amb l’objectiu de la independència. L’única entitat que té com a únic objectiu la independència és l’ANC, i això la fa una eina molt especial. El que passa és que aquesta utilitat s’ha de fer servir, penso.
—Em pot posar exemples concrets de com ha estat útil els últims anys aquesta eina?
—Ha fet moltes coses bé. Mantenir-la, per exemple. Intentar posar-se al servei de coses. Ha mantingut símbols importants, encara que alguna gent se’n fot, com la manifestació de l’11 de Setembre. Mantenir l’1 d’Octubre com a patrimoni. I ser l’única que té una única estratègia que és la independència i que, amb tàctiques diferents —a vegades encertades o equivocades—, les posava al servei d’aquest objectiu. Això no passava a vegades ni amb els partits ni amb… És igual, paro aquí. Crec que els últims anys han estat molt durs per a l’Assemblea. Havia nascut per fer la independència i ens havíem avesat a sis anys de pujada. De cop i volta ve el 155 i la repressió, i tot el que comporta dins l’espectre polític català (indults, exili, negociacions…) i hi ha una reculada de l’entusiasme. L’ANC s’ha d’adaptar a unes circumstàncies noves que, de lluny, són molt diferents que les del 2015 fins al 2019.
—Té la sensació que una part dels 30.000 afiliats a l’ANC hi són per inèrcia?
—Potser. Però, precisament la responsabilitat del Secretariat Nacional és dir-los: “Escolti! Hi ha molta gent a l’ANC decebuda que diu ‘ja m’avisareu’. Doncs, escolti, ja no som a temps d’avisar-lo de res. El país, la nació, se’ns escola entre les mans. Ja s’ho farà. Si es vol quedar a casa, molt bé”. Nosaltres intentarem donar-los motius per sortir. Aquests motius no volen ser simbòlics, sinó representatius de les necessitats socials. L’ANC, amb l’acord del Secretariat —ara m’és molt difícil parlar, però crec que farem un full de ruta molt d’acord amb el que estic dient—, ha de fer tot un seguit de tàctiques i estratègies relacionades amb la dependència colonial. Quines són les conseqüències d’aquesta dependència? Ens hem d’implicar en totes aquestes coses perquè en depèn la nostra supervivència i no només ens poden afectar a la gent independentista, sinó també a gent que depassa l’àmbit independentista. No cal que parlem de la llengua, tot i que la llengua també depèn de l’espoli fiscal. I l’espoli fiscal també té conseqüències sobre els pagesos i sobre la sanitat i sobre l’educació. Això és important explicar-ho. La independència no és només un problema de sentiment o de bandera. Ja de jove deia que les banderes, si no tenen contingut, són una enganyifa. Com la bandera espanyola, que al darrere hi ha molta enganyifa. Darrere la catalana hem de procurar que no n’hi hagi massa, que sigui una bandera que aixopluga drets socials, etc. Les assemblees de base són sobiranes, però nosaltres intentarem que es posin al servei de fer accions per defensar la llengua, la retolació en català, perquè a les escoles dels pobles s’ensenyi tal com diu la llei, que els CAPs sàpiguen que si es posen en rebel·lia perquè estan maltractats, nosaltres els ajudarem perquè és conseqüència també de l’espoli fiscal. Hem d’enfortir la musculatura de l’independentisme per tornar-ho a fer.
—Tornem a ser en una fase més d’acumulació de forces que d’ofensiva?
—Totes dues coses. A vegades, les profunditats polítiques no tenen res a veure amb les qüestions electorals. No conec ningú que hagi deixat de ser independentista. Hi ha molta gent que no ha votat o potser no ha fet un vot independentista perquè n’està farta. El procés no s’ha acabat, continua. Curiosament, hem avançat molt perquè ha passat un miracle. L’1 d’Octubre representa un canvi de xip i d’aprenentatge de com ens hem de confrontar a l’Estat. Això em fa molt optimista. Si trobem el gruix de les semàntiques per les quals hem de lluitar i assolim, al mateix temps, que les organitzacions, entitats i partits entenguin que sense fer cap a la independència perdrem fins i tot la nació, això pot canviar aquest reflux que patim des del 155.
—Aquests objectius parcials o concrets poden tornar a aglutinar i mobilitzar la militància si no hi ha un full de ruta clar cap al gran objectiu?
—Crec que sí. La independència la fem per alguna cosa. És una finalitat instrumental, per mi. Més enllà de recuperar els drets nacionals que hem tingut històricament, és un instrument perquè la societat sigui millor. Lluitar perquè les coses siguin millor forma part d’arribar cap a la independència. A la independència, hi arribarem quan la societat catalana entengui que és molt més profitosa per s la gent que viu aquí, per als seus fills, etc. Per tant, sense perdre de vista la pressa per arribar a la independència, una de les coses que podem fer per arribar-hi és començar a lluitar per les coses que no tenim per culpa de la dependència.
—Això no s’havia entès ja el 2017?
—El 2017 és molt més complicat del que molta gent pensa. S’havia entès el 2017, però va ser tota una experiència en què moltes coses no es van preveure. Jo, que havia viscut 28 anys sota el franquisme, anava predicant, amb tota la convicció, que si la Guàrdia Civil trencava les urnes, Europa hi intervindria per defensar la democràcia. O que no s’hi atrevirien. Hi ha un error de visió del que va passar el 2017. Quan ho recordes, la gent s’emprenya. El programa electoral de Junts pel Sí era per asseure el Govern espanyol en una taula de negociació i negociar la independència després de guanyar el referèndum. Es considerava que un estat democràtic, amb un referèndum ben guanyat, per dir-ho d’alguna manera, no tenia més remei que negociar. L’Estat espanyol ens ha demostrat que no té gens de ganes de negociar i que l’opinió de la gent no els importa i que la unitat d’Espanya està per sobre de la resta. Això ho vam veure clar a partir del setembre de 2017. Això no té res a veure amb avui. Ara, la gent necessita pensar que es va fer molt malament? Es van fer malament moltes coses.
—Entén que hi hagi gent que pugui dubtar que algú com vostè, que en aquell moment formava part de la gent que prenia decisions i va cometre aquest error de càlcul, ara no sigui la persona idònia per liderar el moviment?
—Clar que ho pot creure. Jo ho he d’acceptar. I he de demostrar que serveixo per intentar gestionar l’ANC. Quan em fan aquestes preguntes, el que m’agradaria explicar —perquè, sigui dit de passada, hi ha moltes coses que encara no s’han explicat— és que amb alguna gent que avui en dia és tractada de botiflerisme o coses així, la gent s’equivoca de molt. De molt. Ara, jo ho callo perquè he de callar. I la gent judicarà i la història judicarà. Hi ha molta gent que pensa que no soc l’idoni. M’ho ha dit un terç del Secretariat.
—Quin rol ha de tenir l’ANC pel que fa a l’amnistia?
—L’ANC ha d’assegurar que, ja que hi ha amnistia, que arribi a tothom. Jo no he cregut mai en l’amnistia i els fets m’avalen. Però, existeix. Hi ha una cosa bona amb dos vessants. Una és que l’Estat espanyol ha hagut de reconèixer que tot el que va passar el 2017 i el 2019 va ser, tot, una parafernàlia jurídica. Molt bé. La cosa dolenta és que, de cara enfora, de cop i volta, sembla que l’Estat espanyol s’hagi tornat democràtic, quan, en realitat, estem en un moment molt poc democràtic d’un cop d’estat judicial. Quina és la feina de l’ANC amb l’amnistia?: denunciar les parts negatives i com se n’aprofitarà el sistema i, després, sobretot, procurar que no hi hagi ni un sol CDR que no se’n beneficiï. Parlem molt de les grans personalitats, però jo no oblidaré mai aquella frase, que no sé qui va dir, de “si hi ha vuit bojos…”. A aquesta gent no se la pot abandonar de cap manera. Després, cal considerar que, tal com està el cop d’estat del poder judicial, això anirà a més. És possible que d’aquí a uns anys o mesos, potser hi haurà un reguitzell de detencions i repressió inesperats. L’ANC ha d’estar preparada per això. Totes les entitats i partits independentistes ho hem de tenir clar.
—Com vol que sigui la seva relació amb Òmnium?
—Jo ho entenc d’una manera diferent de com s’ha entès darrerament. Tots tenim una fi i tots tenim tàctiques diferents. Per favor, per què les entitats han d’imitar l’estupidesa dels partits? A mi no em fa gens de vergonya dir que si mai volem fer una acció cultural, anirem a demanar ajuda a Òmnium. Quan ells necessitin mobilitzar en espais fora de la cultura, que ens vinguin a veure. Per mi, la relació és de confraternitat des d’un espai on ens podem ajudar tots. Òmnium ens necessita, nosaltres necessitarem els ajuntaments de l’AMI, els ajuntaments necessitaran Òmnium… I els CDR —que els vull citar— i els consells locals. I si Plataforma per la Llengua vol que els ajudem, els ajudarem. Lluitar entre nosaltres és reproduir el cretinisme de la nostra classe política.
—Com ha de ser la relació de l’ANC amb els partits?
—De correcció i d’exigència.
—Molts afiliats de l’ANC estan afiliats als partits. Com s’exigeix als partits sense que les bases se sentin excloses, com pot haver passat els darrers anys amb les bases d’ERC?
—Demanem als partits el que nosaltres fem amb els afiliats. En qüestió d’independència, no es pregunta a qui votes. Als partits els demanaria que la transversalitat unitària per un fi comú la practiquessin el màxim possible. Penso que els partits, en l’àmbit independentista, s’han de definir per la qüestió social. És clar. Tanmateix, haurien d’entendre d’una vegada que no hi ha qüestió social sense les eines d’un estat. No hi ha alliberament social o acció social sense acció nacional. En això hem de ser totalment còmplices. Quan marcar el paquet social és més important que el nacionalisme, que la independència, entrem en lluites fratricides. Com pot ser que ens passi això encara? Sobretot després de veure un milió de persones que deixen de votar. Us voleu suïcidar així? Què hem de fer? S’ha de fer una altra cosa, que hi estic d’acord, que és inventar-se un nou espai electoral que satisfaci aquesta gent? Només demano que no es faci des de l’Assemblea, perquè es posa en perill l’ANC com a eina. Jo he d’entendre que he sigut molt crític amb el senyor Junqueras fins fa un mes; des de llavors, callo. Val a dir que, n’estic segur, el que està passant a ERC no és culpa meva, és mèrit seu. Desitjo que racionalitzin la seva estructura i mirin quin és el seu paper en la societat. Amb el que defineixin, nosaltres ens adaptarem.
—Pot ser que, més que per la qüestió social, la rivalitat entre els partits sigui perquè ningú té clar com s’ha d’avançar cap a la independència?
—Crec que la gent té clar com s’ha d’avançar cap a la independència. De veritat. Això vol dir riscos i sacrificis.
—Els partits ho tenen clar?
—Els partits i les persones. L’Estat ha demostrat que no està gens disposat a la nostra independència. Per això és important que fem una feina de musculació, una feina internacional i una feina política. És l’única manera que, conjuminant les tres forces, a l’Estat li faci por fer algun disbarat que té ganes de fer.
—Si ERC investeix el PSC, l’ANC ha de fer alguna cosa?
—L’ANC té una primera obligació, que és lluitar contra que Illa sigui president. Tant si ho fa Junts, com ERC, com la CUP. L’ANC ha de fer tot el possible perquè Illa no sigui president. Amb una persona que es manifestava amb Ciutadans abans que ho fes l’Iceta, que hi anava quasi d’amagat perquè quedava lleig, s’assegura que la desnacionalització del país és evident. Per molt que es digui que “si entrem nosaltres ,això no serà així”, és mentida.
—Si hi ha repetició electoral, l’ANC pressionarà perquè hi hagi una llista única?
—No n’hem parlat al Secretariat, però crec que l’ANC hi ha d’estar de totes passades per assolir majoria independentista. Si ara no és possible i és a l’octubre, vinga. Si és sota un paraigua on tothom va a la seva, però amb un programa més o menys establert per la independència, vinga. Si és amb una llista tipus Junts pel Sí, vinga. El que sigui. El que volem és que l’independentisme sigui força determinant a Catalunya.
—Les seves declaracions al Cafè d’idees van ser polèmiques perquè deia que “la immigració és un problema estructural”. A què es referia amb aquesta afirmació?
—L’esquerra ha tingut sempre una posició ètica fantàstica. Però, en política, l’ètica té conseqüències estructurals. En aquest país hi ha molta tendència a anar cap a la dreta, perquè no es va dir que tindríem una arribada de migració que estava prevista per tothom que ha portat dos milions d’habitants en poc temps. Mai hem discutit com els podíem acollir, com els podíem tractar bé, què necessitàvem per fer-ho, etc. Hem deixat tot aquest problema d’estructuració social importantíssim. Jo soc partidari de l’acollida absoluta. L’absentisme de reflexió sobre aquests canvis estructurals, deixa la qüestió en mans d'una ultradreta que ho barreja amb la xenofòbia i el racisme. Això és una responsabilitat de la qual acuso a tothom que sigui d’esquerres i, fins i tot, de centredreta. Que mai s’hagin assegut els nostres polítics per dir com cal solucionar-ho i quines mesures podem tenir, si podem exigir el control dels mecanismes a l’Estat… És un desastre. No per fer-los fora, sinó per ajudar-los a tenir mà d’obra bona, que parli en català, que s’integri al país, que el coneguin, formar-los professionalment. Ara, això vol dir estructures preparades, diners a disposar… Amb això ens hi trobem sabent que ja Calvo Sotelo, fa anys, deia que a casa nostra calia enviar tots els migrants que parlessin castellà. Ara, nosaltres hem de refusar tots els peruans que venen? No. El que hem de fer és intentar tenir el màxim de mitjans per poder-los acollir. Aquí, ningú n’ha parlat mai. I ve una senyora de Ripoll i diu que els farà fora. Tota la gent emprenyada perquè els salaris estan com estan, els trens no funcionen i la sanitat funciona com funciona, els vota. Però, això no és només amb la migració. L’esquerra, en general, fa més de trenta anys que ha abandonat les seves funcions. Si el PSOE és l’esquerra, deixem-ho córrer. Em crida l’atenció que aixequés polèmica.
—Pot ser per una qüestió terminològica, per uns termes que puguin semblar que afavoreixen els marcs discursius de l’extrema dreta?
—Si la gent es pensa que jo dic aquestes paraules per dir “fills de puta, que venen…”, no és això. La responsabilitat és nostra, que mai n’hem parlat. Jo no he vist mai cap discussió d’aquest aspecte.
—L’esquerra no ha parlat mai de la Llei d’estrangeria, dels CIE, de la necessitat de donar papers…?
—Coi, mira com està? Estan al poder o donant suport al poder i a Estrangeria els tenen tres anys de mà d’obra barata, que els poden fer fora quan vulguin, perquè els explotadors puguin explotar-los. Això és la Llei d’estrangeria.
—L’esquerra catalana n’ha parlat, d’això…
—Si l’esquerra o la dreta catalana volgués creure en això, si escau, amenaçaria un govern. Ser d’esquerres és això. O no? Si tens acció de govern i saps que un govern depèn de tu, posa les teves condicions. Si no, no hi entres. Ara, si quan arribes al poder gestiones de la mateixa manera que gestiona la dreta, en forma de PSOE —que és una dreta molt curiosa de l’Estat espanyol—, has oblidat les teves responsabilitats. Altra cosa és que aquí es van intentar fer lleis d’acollida molt interessants que es va carregar el Tribunal Constitucional. Per això hem de ser independents, i ja hi tornem a ser. Si no som independents, mai podrem afrontar aquests problemes o aquestes possibilitats. La migració pot ser una possibilitat magnífica. I, quan hi ha hagut debat, s’ha quedat dins els parlaments. No se n’ha fet mai pedagogia perquè arribi a la societat i sigui un acord social. Estic convençut que Catalunya sempre ha sigut un país d’acollida.
—Què preveuen per a l’11 de Setembre?
—Hi ha un grup de treball que ho està estudiant. Ho decideixen ells. Els altres càrrecs podem opinar, però ells decideixen. A mi m’agradaria que fos un 11 de Setembre que s’impliqués en els problemes socials que tenim al país. Que no fos una celebració, sinó que es lligués el clam per la independència amb una reivindicació dels problemes de la dependència.
—Molta gent jove hi ha deixat d’anar…
—La gent està molt decebuda. A més a més, la gent jove encara més. El possibilisme que potser practiquem els més grans els interessa poc, els interessa més el camí directe. Això vol dir que nosaltres hem de treballar molt. També he de dir una cosa: els joves, quan se’ls necessita, apareixen. Potser tampoc els hem necessitat massa o no hem fet prou urgència de les necessitats del país.