-El president del Govern espanyol, el socialista Pedro Sánchez, ha reconegut aquesta setmana l'estat palestí. Què suposa aquesta declaració?
Suposa un canvi important pel que fa a la posició dels països de l'Europa occidental. Fins ara, només Suècia s'havia mostrat favorable a aquest reconeixement. Tanmateix, s'ha de dir que no és un canvi global perquè la major part del món reconeix l'estat de Palestina. Si de cas, és una qüestió d'europeus i nord-americans. El reconeixement, a més, té rellevància no sols en termes simbòlics, sinó també discursivament. La idea d'elevar Palestina a la categoria d'estat i, en conseqüència, atorgar als palestins el dret a l'autodeterminació, al reconeixement polític i a administrar-se, intenta reduir l'asimetria entre estat, és a dir, Israel, i territori ocupat, que és Palestina. A escala discursiva, nominal, s'intenta generar aquesta igualtat d'estat a estat.
-L'Estat espanyol és, de fet, la primera potència europea que ha fet aquest pas. Ni Itàlia, ni França, ni Regne Unit ho han fet. Molt menys Alemanya, amb una posició envers el conflicte marcada pel seu tenebrós passat. Aquest moviment de Sánchez pot tenir més rèpliques a Europa?
Aquest moviment, secundat també per Irlanda i Noruega, s'ha d'emmarcar en un context d'una divisió important a escala europea. Només cal fer memòria de les reaccions a l'atac del 7 d'octubre perpetrat per Hamàs. La presidenta de la Comissió Europea, l'alemanya Ursula von der Leyen, i el cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, van expressar-se de manera diferent. Von der Leyen sempre ha estat molt dura, mostrant un suport incondicional a Israel, en línia amb l'opinió de consens a Alemanya. Tanmateix, la població europea cada cop està més conscienciada que un estat com Israel no pot dur a terme determinades accions amb impunitat i amb una total vulneració del dret internacional.
El moviment intenta obrir una petita escletxa a l'espai europeu d'un grup de països que defensin una Europa que afronti el conflicte entre Israel i Palestina d'una altra manera. Seria un espai més progressista, des del qual es recordés que determinades accions d'Israel no són tolerables. França podria ser un objectiu d'aquest espai, però Itàlia ho veig més complicat per la naturalesa del seu govern. En el cas del Regne Unit, dependria d'una victòria dels laboralistes a les pròximes eleccions i del posicionament que adopti aquest partit. També s'ha de calibrar l'impacte dels següents comicis europeus i de l'ascens de les forces d'extrema dreta.
-Com hi afectaria un creixement electoral de les opcions ultradretanes?
Un auge a les urnes de l'extrema dreta reduiria les opcions d'ampliació d'aquest espai polític amb una posició diferent envers el conflicte entre Israel i Palestina. Precisament, per l'actual configuració del panorama europeu i per la futura, és molt interessant com el moviment de Sánchez situa aquesta equació, és a dir, el reconeixement de Palestina com a estat, damunt de la taula.
-A banda de la qüestió simbòlica i de l'exercici de pressió a escala internacional, quins efectes pràctics atresora aquesta decisió de Sánchez?
En termes pràctics, no hi ha massa efectes. S'ha d'apuntar que aquesta decisió s'ha produït en 2024, no en l'any 2000 o en el segle passat. S'ha produït en un context en el qual la realitat és que els palestins estan més lluny que abans de ser un estat. El problema és que el discurs va per un camí, amb apel·lacions al fet que Palestina ha de ser un estat, exigències de prou impunitat i d'alliberament, i la realitat sobre el terreny transcorre per una altra senda. En certa manera, és com el fantasma d'Oslo. El procés d'Oslo va establir que eventualment l'Autoritat Palestina seria capaç d'elaborar un estat palestí, amb unes fronteres determinades, però la realitat fou que en els anys posteriors a l'acord d'Oslo van produir-se més assentaments israelians i va incrementar-se la violència policial.
Amb aquest reconeixement, ocorre el mateix. Es posa l'èmfasi amb la idea que Palestina ha de ser un estat, així com Europa i Nacions Unides han de reconèixer l'estat palestí. Ara bé, si aquesta declaració no l'acompanyes d'un impacte material sobre el terreny aquesta idea prospectiva és cada cop menys possible i plausible. S'ha invertit l'ordre que hauria de tenir el procés: en primer lloc, s'hauria de descolonitzar i desocupar i ja després generes un estat viable. Amb aquest moviment, el que es pretén és declarar un estat i més tard veure si és viable.
-L'expansió d'assentaments israelians, que han convertit l'hipotètic territori de l'estat palestí en un formatge gruyère, farien inviable la proposta.
No hi ha estat palestí viable sense descolonització. Un dels problemes d'aquest debat és que ens estem centrant en un element que ens creiem que és el punt de partida, i no ho és. El punt de partida hauria de ser aturar la impunitat, la segregació i els assentaments. I ja, en segon lloc, s'hauria de veure com reedificar i territorialitzar un estat palestí. Aquí parlem de reconèixer Palestina com a un estat amb les fronteres de 1967. Això vol dir que Jerusalem Est hauria de ser la capital quan està plena d'assentaments israelians. El cas de Cisjordània no seria molt diferent, ja que, en l'actualitat, i com bé deies, és un formatge gruyère d'assentaments israelians. Gaza també n'hauria de formar part, però en quines condicions i amb quina situació?
Hi ha més interrogants: quina contigüitat territorial tindria? Quines competències i sobirania té? Té competències de defensa i, per tant, si Israel ataca Palestina, els palestins podran respondre des d'un punt de vista armat internacionalment legítim? Tindran dret al retorn els refugiats palestins i aquelles generacions a les quals se'ls va negar? En quines condicions? Tots aquests elements no apareixen al debat i són les qüestions substancials. Nominalment, la idea de l'estat és la correcta, però no és l'assumpte central. Ho és quin estat de Palestina.
-Hi ha veus que apunten a una altra solució: un estat plurinacional. Seria factible?
Sobre el paper, la millor de les solucions, fins i tot des d'un punt de vista ètic i polític, és la idea d'un estat binacional. En un estat civil, on no regna un principi de supremacia ètnica o religiosa i sí que prima la idea de ciutadania, pots ser-hi jueu, musulmà, cristià, israelià, palestí o el que sigui. Tothom tindria la ciutadania amb un estat i un sistema parlamentari organitzat binacionalment, com ocorre a Bèlgica. Moltes veus argumenten que aquesta via, justament, seria la més viable en comparació a la solució dels dos estats. Ara bé, per dur-se a terme, s'hauria de produir un canvi radical en la mentalitat política predominant a Israel. Amb la mentalitat israeliana actual, dominada per les posicions de Netanyahu i els seus socis, el marge és nul. El problema és que les dues solucions no només requereixen voluntat política, sinó de viabilitat en aquest moment històric. I, de moment, no hi són les condicions perquè en tingui.
-Aquest debat transcorre en paral·lel als atacs indiscriminats d'Israel, amb la massacre a Rafah encara impactant l'opinió pública internacional. No sembla haver-hi cap mena de gest per part del govern extremista de Benjamin Netanyahu per aturar la seua ofensiva bèl·lica.
Israel ha demostrat que no té cap mena d'interès a respectar les regles i l'ordre internacional. El problema és com apliques les sancions o els càstigs per aquest tipus d'accions. El mirall més evident és Sud-àfrica, qui motu proprio duu la causa als tribunals internacionals per genocidi perquè hi observa un reflex de la seva història. Per poder aturar l'apartheid que ocorria en el seu moment a Sud-àfrica, bona part del món va aïllar internacionalment el règim. I aïllar significa que s'ha acabat el comerç, les armes, la diplomàcia i la representació internacional.
-L'aïllament internacional d'Israel, però, seria molt complicat amb els Estats Units d'Amèrica i bona part de l'Europa occidental prestant-li suport.
És clar, sempre hi ha països que s'hi sumaran més tard. En el seu moment, i val la pena recordar-ho, Nelson Mandela era considerat com a un terrorista per part de diversos països. És evident que si no hi ha una estructura de pressió i d'interessos perquè hi hagi un respecte al dret internacional i als estàndards mínims de protecció dels civils en conflictes armats, motu proprio no sortirà per part de l'administració estatunidenca encapçalada per Joe Biden. No hi ha una voluntat pròpia que emani del mateix Israel per mostrar respecte a la proporcionalitat, ni tampoc acabo de visualitzar que en cap moment Biden es planti amb Israel.
-En aquesta actitud del govern de Netanyahu, quina influència juga la pressió dels seus socis extremistes i, al seu torn, la seua situació judicial?
És una administració escorada cap a la dreta perquè té un equilibri polític molt fràgil. Netanyahu compta amb una gran debilitat política, sota la pressió dels seus socis i, a més, està investigat per la justícia. Està practicant, de fet, una fugida cap endavant. Ara bé, té marge d'actuació mentre atresori el suport ferri de l'administració Biden. Enfront d'acusacions de genocidi i del fiscal de la Cort Penal Internacional demanant el seu arrest, no hi ha hagut cap resposta per part d'Israel, ni tampoc dels seus aliats, els quals són els grans garants de l'ordre internacional basat en regles.
-La reacció de Netanyahu al reconeixement de Palestina per part del Govern espanyol va provocar sorpresa: va rebre amb honors al líder de l'extrema dreta espanyola, Santiago Abascal. Abans, a més, el ministre d'Exteriors israelià havia participat d'una trobada reaccionària que va organitzar Vox a Madrid fa unes setmanes.
Tendim a estar més pendents de la identitat que no pas de la posició ideològica. El govern d'Israel no està desenvolupant les seves accions dintre d'una lògica diplomàtica, sinó des d'un punt de vista autoritari. Els aliats són els que són, i està clar que Abascal també haurà fet moviments per aconseguir una fotografia que el confronta amb Sánchez i permet guanyar terreny al PP. Aquest gest denota com l'espai polític israelià està dominat cada cop més per aquesta visió extremista. No oblidem que a tots aquests actors d'extrema dreta, com ho és Netanyahu, els uneix la islamofòbia.