L’atac massiu dels terroristes de Hamàs a Israel i la reacció militar del Govern de Benjamin Netanyahu dibuixen una nova i molt greu escalada del conflicte que probablement portarà com a conseqüència la impossibilitat que quallin els intents diplomàtics recents de buscar la creació de canals negociadors que portessin una futura pau per a Palestina.
Els últims anys s’havien produït avenços seriosos entre diversos estats àrabs i l’hebreu. Donald Trump aconseguí un gran èxit diplomàtic quan va asseure a negociar Israel, els Emirats Àrabs Units i Bahrain, unes converses que es convertiren en els Acords Abraham signats el setembre de 2020, que, a més, obriren la porta a l’acostament entre el Marroc i l’Estat hebreu —que culminà amb l’acord de col·laboració de 2021—, així com als contactes entre israelians i saudites, quelcom mai no vist. Ja sota l’Administració estatunidenca de Joe Biden, l’Aràbia Saudita i Israel pareixien a punt d’arribar a un acord històric.
La victòria electoral a Israel del conservador Benjamin Netanyahu el novembre de l’any passat i la seva dependència parlamentària de la ultradreta —antiàrab i radicalment favorable als assentaments en territoris ocupats per la força per l’exèrcit hebreu, els quals no respecten les fronteres internacionalment reconegudes— van ser un cop per a les expectatives de pau a la regió que Biden havia dissenyat.
El malestar del president nord-americà va quedar clar el setembre passat, quan no va rebre el primer ministre jueu a la Casa Blanca, sinó a l’hotel que ocupava el seguici estatunidenc durant l’Assemblea de les Nacions Unides.
Al mateix temps que Biden i Netanyahu es veien, el príncep hereu saudita, Mohammed Bin Salman, en una entrevista a la cadena de televisió estatunidenca Fox, advertí que si bé era cert que el seu país i Israel «cada dia s’acosten més» gràcies a la intermediació del president nord-americà, calia atendre a «la qüestió palestina, que per a nosaltres és molt important».
Tot plegat presentava un panorama inèdit que, com a mínim, permetia mantenir esperances raonables de pau a Palestina. Fins i tot el mateix Netanyahu va manifestar a Nova York que «crec que podem forjar una pau històrica entre Israel i Aràbia Saudita, (...) que (...) promourà una pau genuïna entre Israel i els palestins».
Tot i així, les cessions israelianes cap als àrabs —que exigia Aràbia Saudita— no s’acabaren de concretar. I ara, amb l’atac terrorista de Hamàs i la reacció israeliana, la violència s’ha tornat a ensenyorir de la regió i tots els esforços diplomàtics queden arraconats. No se sap per a quant de temps. Fa massa que dura aquesta guerra. Un segle, de fet, amb petits períodes de pau relativa.
L’origen. L’aspiració jueva d’un estat a Palestina fou teoritzada per primer cop per l’escriptor i periodista Theodor Herzl, que el 1896 publicà a Viena el llibre L’Estat dels jueus: Assaig d’una solució moderna a la qüestió jueva.
Cal recordar que, a finals del XIX, Europa era farcida d’antisemitisme. El que Herzl plantejava era la necessitat d’aixoplugar el poble hebreu, repudiat i perseguit durant segles, sota l’estructura d’un estat modern, a l’estil dels europeus, i que havien de ser les potències les que s’impliquessin en aquesta solució.
Quasi al mateix temps, Nathan Birnbaum, un editor austríac, encunyà el terme sionisme el 1890, en referència al Mont Sió, que es troba a prop de Jerusalem, que durant dos mil·lennis simbolitzà el desig del retorn a Judea, l’antiga pàtria que el 135 fou destruïda pels romans, una data que teòricament marca l’inici de la diàspora.
Herzl adoptà el terme sionista i, amb altres activistes, convocà el primer Congrés Jueu, que se celebrà a Basilea (Suïssa) del 29 al 31 d’agost de 1897. L’escriptor asseverà que aquella assemblea —amb uns 200 assistents— era «la pedra angular de la morada que la nació jueva construirà en el futur». El lloc desitjat era l’emplaçament aproximat de l’antiga Judea i que en aquell moment, sota dominació de l’Imperi otomà, no tenia uns límits establerts.
Durant la darrera dècada del XIX, es produí la primera onada migratòria important cap a aquella zona per part de joves que sobretot des de Rússia fugien de l’antijudaisme imperant. Rebien ajuts econòmics de rics hebreus de l’Europa occidental, gràcies als quals crearen assentaments agrícoles i iniciaren un lent procés de recuperació de la llengua hebrea.
Cap a finals de segle XIX a Palestina hi havia al voltant de 30.000 jueus sobre una població global estimada en unes 700.000 individus. Dos terços dels hebreus hi havien arribat des de 1885, cosa que aixecà reticències entre la resta de la població, majoritàriament sarraïna.
En els primers anys de la nova centúria, sota l’aixopluc de la coordinació de les diferents organitzacions jueves, el nombre d’emigrants es disparà. Quan esclatà la Primera Guerra Mundial (1914), ja fregava els 90.000. S’incrementaren les reticències dels àrabs i hi hagué enfrontaments entre les dues comunitats.
El 1917, en ple conflicte, un exprimer ministre britànic, Arthur Balfour, conservador i aleshores secretari (ministre) d’Exteriors, formulà una declaració —coneguda històricament pel seu llinatge— segons la qual Gran Bretanya donava suport a la creació d’una «pàtria jueva» a Palestina. Després de la guerra, la Societat de Nacions —antecedent de l’ONU— va assumir el 1922 aquella reivindicació com a solució a la qüestió de la persecució dels jueus.
Els dos fets i que, a més, el Regne Unit quedà com a potència administradora del territori palestí després de la derrota de l’Imperi otomà el 1918 suposà una gran empenta per a l’emigració hebrea cap a la zona. Segons aportava la BBC, «més de 100.000 jueus arribaren» a Palestina durant la dècada de 1920.
Justament fou la dècada quan els enfrontaments començaren a sovintejar amb molta més violència. I ja no pararien. Amb l’ascens del nazisme al poder —el 1933 Adolf Hitler fou nomenat canceller—, la sortida de jueus alemanys cap a la terra promesa va créixer, de manera que el nombre total arribà a uns 250.000 efectius. Mentrestant, la resta de la població resident amb prou feines arribava al milió d’individus. En poc més de tres dècades els àrabs havien vist multiplicar per deu la presència d’hebreus. Els atacs dels uns contra els altres anaren creixent en virulència i intensitat.
En aquella tensió a l’alça tingué una important aportació el muftí de Jerusalem Amin al-Husayni —oncle del que fou molt temps després líder palestí Yasser Arafat—, que abraçà la causa nazi pensant que seria una bona aliada per liquidar físicament els jueus de Palestina. Va fer proclames antisemites per Ràdio Berlín, organitzà voluntaris per enrolar-se en les Waffen-SS i demanà a Hitler que evités més immigració de jueus cap a Palestina encara que fos a costa de «cremar-los».
A la fi de la Segona Guerra Mundial, una part de l’antic territori controlat pel Regne Unit es convertí en Jordània i a l’altra banda del riu Jordà l’Assemblea General de les Nacions Unides aprovà el 1947 que s’hi creessin dos estats, un àrab i l’altre jueu, amb Jerusalem com a ciutat internacional, és a dir sense control de cap dels altres estats. Els jueus que vivien a Palestina tot d’una acceptaren. Però no els àrabs, que se sentien traïts per les potències occidentals d’ençà que el Regne Unit els havia enganyat durant la Primera Guerra Mundial, quan a canvi de la seva ajuda contra l’Imperi otomà els prometé suport per tenir un estat propi i després el que va fer fou emetre la Declaració Balfour abans citada, que afavoria les aspiracions estatals dels jueus.
El 14 de maig de 1948 expirà el mandat britànic a Palestina i el mateix dia els jueus declararen la independència d’Israel, un país que s’estava poblant d’hebreus en una progressió mai vista a la zona. Entre 1945 i 1947 la intensa immigració va fer-hi superar els 650.000 jueus, davant d’1,3 milions d’àrabs.
Si, des dels anys vint, els xocs violents entre les dues comunitats havien crescut exponencialment en nombre i gravetat —cada part tenia organitzacions armades respectives— amb la independència del nou estat foren els països mahometans que l’envoltaren els que entraren en guerra oberta: hores després de la proclamació, els exèrcits d’Egipte, Jordània, Síria, el Líban i l’Iraq l’envaïren amb la intenció d’esborrar-lo del mapa.
Guerres obertes. Fou la primera guerra àrab israeliana. Durà 15 mesos. L’exèrcit hebreu, sota el comandament general de David Ben-Gurion, esclafà els invasors i el 1949 se signà l’armistici. La conseqüència política va ser que Israel eixamplà el seu territori —respecte a les fronteres proposades per l’ONU— i, sobretot, que al voltant de 750.000 àrabs —segons les dades aportades per la BBC— fugiren de Palestina o bé foren obligats a partir per la força, instal·lant-se en campaments de refugiats en països sarraïns veïnats.
Se signà un armistici, però no hi hagué pau. Les topades armades entre grups àrabs i l’exèrcit israelià es convertiren en part de la vida quotidiana de la zona. La ràbia musulmana per la derrota es multiplicà per la immigració que rebia cada any l’Estat jueu i que anava consolidant —amb el suport dels Estats Units— les estructures del nou país. A mitjan dècada dels cinquanta, ja fregava 1,5 milions. El 1960 superava els 2,1 milions. A finals d’aquell decenni, s’acostava als 3 milions.
Mentrestant, en el món àrab havia emergit la figura del president egipci, Gamal Abdel Nasser —que havia derrotat britànics, francesos i israelians en l’anomenada Crisi de Suez—, el qual amb l’ajuda de la Unió Soviètica modernitzava el seu exèrcit i impulsava el nacionalisme panarabista. Cada cop era més percebut pel món àrab com l’únic líder que podria fer front a Israel.
Els nervis seguiren augmentant a la frontera egípcia amb Israel i a Palestina. Els dos països pareixien constantment a punt d’entrar en guerra oberta, al mateix temps que el grup armat palestí Fatah —fundat el 1959— incrementava els atemptats en territori hebreu i l’exèrcit jueu contestava, sense miraments, amb operacions de càstig.
A mitjan dècada de 1960, la tensió convertí la zona en un polvorí a punt d’esclatar fins al punt que l’ONU hi envià forces d’interposició per evitar la guerra oberta. Fou inútil. El 5 juny de 1967 Israel atacà i en només 6 dies derrotà els exèrcits veïns d’Egipte, Jordània i Síria. Un èxit que convertí en heroi nacional Moshe Dayan, considerat el gran estrateg militar que personalitzà aquella victòria.
El resultat pràctic del conflicte va ser que Israel triplicà el seu territori. Amb el suport dels Estats Units —mentre que l’URSS havia ajudat Egipte i als seus aliats— assolí una victòria incontestable. I alhora obligà al desplaçament d’altres 300.000 àrabs més, que també hagueren d’abandonar les seves llars a Palestina.
El fenomen dels refugiats palestins que passaren a malviure en els campaments suposadament provisionals fins a la proclamació del nou estat àrab de Palestina, que havia promès l’ONU, s’anà convertint en un drama crònic que encara dura: segons les xifres de Nacions Unides, a hores d’ara són uns 5,8 milions.
Durant els anys següents l’espiral violenta acció-repressió s’ensenyorí de tot el territori. Atemptats, massacres i hostilitats militars menors sovintejaren a les fronteres entre Egipte i Israel.
El 1973 Egipte i Síria atacaren massivament l’Estat hebreu durant la celebració religiosa del Yom Kippur. La nova guerra oberta finalitzà al cap de dues setmanes de combats. L’exèrcit israelià esclafà els seus enemics. L’ONU aprovà una resolució exigint un alto el foc quan les forces jueves estaven ja dins dels territoris dels dos estats agressors.
La nova derrota convencé Egipte de deixar de ser un aliat de l’URSS i acostar-se a Washington. L’Administració nord-americana ho aprofità i forçà les converses entre els dos acèrrims enemics. El 19 de novembre de 1977 el qui era aleshores president egipci —des de 1970— Anwar al-Sadat reconegué políticament l’existència d’Israel. L’any següent, Sadat i el primer ministre jueu, Menahem Begin, firmaren als Estats Units els Acords de Camp David, a través dels quals establiren «un marc de pau»
Una part dels palestins no veié amb bons ulls aquell acostament diplomàtic, que trencava de fet la unitat àrab en la negació del dret a existir d’Israel. Les successives campanyes d’atemptats massius i assassinats selectius que havien portat a terme —a través sobretot del braç armat Setembre Negre—, com el tristament famós atac a la delegació olímpica israeliana a les Olimpíades de Munic de 1972, no pareixien haver servit de res. En aquell context, l’odi als jueus s’eixamplà i englobà el «traïdor» Sadat, el qual fou assassinat el 6 d’octubre de 1981.
A desgrat de l’acord, la pau no arribà. Tot el contrari. Se succeïren atemptats, massacres —com les de 1982 als campaments de refugiats palestins de Sabra i Shatila, al Líban, amb la complicitat israeliana—, la primera intifada —o aixecament contra l’ocupació israeliana de Cisjordània i la Franja de Gaza...
Tot i així, els sectors més moderats dels palestins i hebreus negociaren en secret durant tota la dècada, sota auspicis de l’Administració nord-americana. Així, el 1993 se signaren a Oslo els acords entre Israel i la resistència palestina. El primer ministre jueu, Yitzhak Rabin, i el líder àrab, Yasser Arafat, amb presència de Bill Clinton, feren aquesta passa, que pareixia que a la fi podria assolir la pau a la regió.
Per primer cop, una organització palestina reconeixia l’existència d’Israel i, alhora, els israelians reconeixien l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) com un interlocutor vàlid, o sigui, un igual de fet.
Els dos protagonistes, l’àrab i el jueu, reberen el Premi Nobel de la Pau el 1994, com a reconeixement de la futura pacificació de Palestina que a la fi pareixia probable. Tanmateix, els activistes palestins més radicals, que es concentraven sobretot a Hamàs i que negaven el dret d’existir a Israel, rebutjaren l’acord i iniciaren una escalada de tensió tant contra els jueus com contra els «traïdors» de l’OAP. A la vegada, dins de l’Estat jueu els sectors més ultraconservadors també el refusaren i acusaren Rabin de «traïció».
A pesar dels entrebancs, aquell mateix any la concòrdia feu una altra passa endavant important: Israel i Jordània es reconegueren mútuament. Era el segon país àrab que reconeixia l’Estat jueu, cosa que incrementà la ràbia dels més radicals, els de Hamàs, per una banda, però també, per una altra, dels jueus que no volien cap pau amb els àrabs que impliqués qualsevol mínima renúncia.
El 1995 Rabin fou assassinat per un ultra hebreu. El 2004 morí en estranyes circumstàncies Arafat i mai s’ha aclarit si fou assassinat; la seva vídua així ho va manifestar públicament.
Dels acords d’Oslo no en quedava res a la pràctica el 2000, quan s’inicià una altra revolta massiva, la segona intifada, que suposà altres cinc anys de violència entre jueus i àrabs.
Durant la segona meitat dels anys noranta, les tensions entre Fatha i Hamàs havien anat in crescendo fins que desembocaren en una guerra civil oberta entre 2006 i 2011. Posteriorment, s’ha produït nombrosos casos de violència entre uns i altres. Hamas, amb el suport de l’Iran, ha anat augmentant el seu suport popular i polític. Els enfrontaments van ser deixats enrere en teoria a partir de 2020.
Al mateix temps, els últims quatre anys els diferents esforços diplomàtics dels Estats Units pareixien augurar un progressiu reconeixement de l’Estat d’Israel per part del món àrab, com ho permetia entendre —com s’ha referit abans— l’acord bilateral entre Tel-Aviv i el Marroc, els Acords Abraham o les converses amb Aràbia Saudita que havien de conduir a un pacte de reconeixement mutu amb l’Estat hebreu.
L’esperança d’encarrilar la pau, però, va ser frustrada el 7 d’octubre, una vegada més, i la violència segueix manant a Palestina.