De khutspe no li’n falta gota. Durant les dècades que ha governat el país, ho ha demostrat prou vegades. I aquest cop tampoc no se n’ha pas estat.
És dilluns al vespre, passen pocs minuts de les vuit. Benjamin Netanyahu, el primer ministre d’Israel, compareix davant les càmeres i anuncia que aturarà el projecte que tenia entre mans el seu govern, un projecte per convertir la judicatura en un poder més dòcil. Parla alt i clar, i amb expressió seriosa. Afirma que allarga la mà “al diàleg”, que actua “per responsabilitat nacional”. “No pot esclatar una guerra civil.”
Aleshores mira directament a càmera i diu: “Estic orgullós de vosaltres.” Orgullós de tothom “que espontàniament i sense suport ni organització, i sense rebre diners a canvi” ha sortit als carrers per donar-li suport a ell, al govern i als seus projectes.
Aquí és on es pot apreciar la seva khutspe, que en ídix ve a significar insolència, arrogància.
Poc abans havia clamat als seus seguidors perquè es mobilitzessin i sortissin a manifestar-se a favor del govern i dels plans de reforma judicial. Al vespre es presentava davant les càmeres com el pare unificador de la nació. De barra no li’n falta. “Som germans”, afirma Netanyahu contundent dirigint-se als israelians. Al seu costat hi ha una bandera blanc-i-blava amb una estrella de David, que més recentment s’ha convertit en el símbol de la lluita contra la seva figura.
Amb tot, el diagnòstic de Netanyahu és encertat: probablement Israel mai no ha estat tan a la vora d’una guerra civil, mai no ha estat tan fracturat com ara. Ambdós bàndols han adoptat posicions irreconciliables, gairebé enemigues: d’una banda, els partidaris de l’anomenada proposta de reforma del govern de Netanyahu —entre els quals hi ha l’extrema dreta jueva—; de l’altra, els que s’hi oposen i que, per aquest motiu, han bloquejat el país. La dreta vol que en un futur la judicatura estigui supeditada al govern i ara adverteixen que “No ens robaran aquesta elecció!”.
A l’altre cantó hi ha centenars de milers de persones que fan onejar banderes i adverteixen que no pararan fins que el govern es retracti de les seves intencions.
Es fa difícil preveure què passarà a partir d’aquí. La vida política de Netanyahu és una mena de partida d’escacs eterna i el primer ministre considera que prendre poder a la justícia també és una manera d’eludir els processos penals on se l’acusa de corrupció. Aconseguirà que l’oposició se’n torni a casa servint-se de tàctiques passives? Ha promès una milícia pròpia als extremistes amb els quals va formar una coalició governamental: amb això n’hi haurà prou per impedir que el deixin a l’estacada, tal com han amenaçat de fer? I què és el que volen els ciutadans d’Israel? Què vol la majoria?
Una cosa sí que és segura: la malfiança, l’odi, però també l’esperança que de tot això en sorgeixi alguna cosa nova, potser fins i tot positiva, no s’esvairan d’un dia per l’altre. El que ha viscut Israel durant els últims mesos ha tensat el país i ha afectat fins als fonaments més profunds d’aquell petit estat, i la cohesió de l’estat jueu ha trontollat de cap a peus.
Dimecres al matí, dos dies després que Netanyahu anunciés les seves intencions de frenar el projecte de reforma, davant de la Knesset regna la calma. L’únic que se sent és el vent que bufa amb força. Simcha Rothman, president de la comissió de justícia del parlament i, per tant, un dels arquitectes del cop d’estat —tal com ho anomenen els opositors— posa per fer-se una fotografia amb un grup de soldats que acaba de fer una visita guiada a la institució. Quan s’acompanya Rothman per la Knesset, s’ha de tenir en compte que caldrà aturar-se cada dos per tres, perquè constantment se li apropa gent que li vol donar la mà, que el vol abraçar, gent a qui ell abraça. A l’alçada del menjador ens creuem amb una dona que l’agafa pel braç. “Resisteix”, li diu ella.
Rothman, diputat del Partit Sionista Religiós, no sembla pas estar ni desanimat ni enfurrunyat. De fet, somriu constantment. No sembla pas gaire impactat perquè s’hagi aturat la reforma judicial. Igual que molts altres colons, Rothman parla un anglès americà perfecte, malgrat haver nascut a Bnei Brak, a Israel. A l’oficina hi té un prestatge amb una ampolla de whisky. Quan es va aprovar el primer paquet legislatiu van obrir-la per brindar.
És clar que és un error, aplaçar la reforma judicial, afirma Rothman tot arronsant les espatlles. Tot i així, el més important és que sabem que la majoria de ciutadans estan a favor de fer-la. Les coses són com són: el seu govern representa el poble enfront d’un petit grup elitista. La majoria dels israelians estan clarament al seu costat, explica. I no poc, no, sinó “big time!”.
“En comptes d’una democràcia sana, a la Knesset s’han viscut revoltes al carrer”, explica tot posant-se seriós momentàniament. Els altres van perdre i han intentat deslegitimar el govern escollit. Aquest és el problema al qual s’enfronta realment la democràcia, no pas la reforma judicial.
La pregunta és si els 30.000 vots d’avantatge que va obtenir la coalició de govern justifiquen uns canvis tan dràstics
Per a ell la cosa és clara: el sistema actual ha de desaparèixer. “Quan es deixa que la justícia dirimeixi les qüestions polítiques ja no es pot parlar de decisions democràtiques”, diu. Aleshores és quan floreixen l’odi i la violència. I què passa si la reforma no s’acaba fent? Què passa si no només s’aplaça, sinó que es revoca del tot? “Si això passa hi haurà grans manifestacions i disturbis als carrers”, adverteix. Acte seguit, diu als seus col·legues que demanin sushi.
És cert que la majoria dels israelians estan a favor de les intencions que tenen Rothman i els seus partidaris? De veritat que volen una democràcia buida en la qual la jurisdicció sigui un mer decorat? El resultat de les últimes eleccions parlamentàries, celebrades el mes de novembre, va ser molt just. La pregunta és si els 30.000 vots d’avantatge que va obtenir la coalició de govern justifiquen uns canvis tan dràstics. Segons una enquesta de l’Israel Democracy Institute, el 66% de la ciutadania rebutja els plans del govern i més de la meitat està preocupada per la política del nou govern.
Es podria dir que Josh Drill, de 26 anys, és l’antítesi de Simcha Rothman. Per a ell, que s’hagi aplaçat la reforma és una fita important. Res més. Drill havia sigut un soldat d’elit i reservista, i ara és el portaveu del moviment conegut com “Umbrella movement, que es dedica a organitzar les protestes. Sí que sent un xic d’orgull, però sobretot està entusiasmat. D’entrada, les protestes han aconseguit que Netanyahu aturés “el cop d’estat judicial”. “Tot i així, som conscients que no hem guanyat”, afirma gairebé en el mateix instant en què Simcha Rothman demana sushi des del seu despatx, somrient.
Dimecres de la setmana passada, l’Umbrella movement va organitzar una protesta davant d’una oficina de l’ambaixada nord-americana a Tel Aviv. “L’objectiu és donar suport a Biden en la seva condemna de Netanyahu”, consta al grup de WhatsApp. “Els caps d’estat i de govern d’arreu del món han de continuar condemnant Netanyahu: això ajuda”, explica Drill.
Últimament, la pressió provinent de fora ha sigut inusualment dura. Parlant de Netanyahu, Joe Biden mateix va afirmar que la situació el “preocupa molt”, que Israel “no pot continuar per aquest camí”. El president israelià havia dit que considerava el seu homòleg nord-americà “the best of friends”, un gran amic. Biden fa setmanes que rebutja la possibilitat que Netanyahu vagi a Washington de viatge oficial. Ara ja no hi ha manera d’excusar-ho tot dient que no aconsegueixen fer quadrar les agendes. L’advertència de Washington ja no pot ser més evident.
L’estira i arronsa que es viu a l’estat d’Israel, però, no afluixa. Els diputats de Netanyahu han aprovat les noves normes que s’apliquen a la selecció de la judicatura. Són tan sols un dels molts canvis que implica el paquet de reformes i ara es poden aprovar en qualsevol moment.
L’únic motiu important per decidir pausar-ho tot plegat han d’haver sigut els esdeveniments més recents que s’han viscut al país, ja que no han tingut aturador durant les últimes setmanes.
Com més ràpid es volia impulsar aquesta “acció legislativa llampec” —tal com s’anomena el paquet de mesures del govern— a través de la comissió i del ple, més gent sortia al carrer. A Tel Aviv, a Haifa, a Jerusalem. Les ciutats s’omplien de banderes blanc-i-blaves, i no només els dissabtes, sinó també els dimecres, i últimament ja gairebé cada dia.
Aquest conflicte planteja una qüestió fonamental per a la democràcia israeliana, una qüestió que la majoria de ciutadans no s’havia hagut de plantejar mai abans perquè simplement no els afectava. Afectava els “altres”, els palestins. Els israelians podien limitar-se a ignorar-la: com seria la vida en un estat jueu que deixés de ser democràtic?
A mitjan març, ens trobem amb Josh Drill en un cafè al nord de Tel Aviv. Ens explica el seu recorregut fins que se li va despertar la consciència política. Drill és fill d’una rabí ortodoxa de Nova Jersey; quan tenia 18 anys va emprendre l’aliyà, que és com s’anomena la migració de la diàspora jueva cap a Israel. Literalment significa “ascensió”.
Anys enrere, Josh Drill era un sionista convençut: Israel és perfecte; sí que hi ha un parell de palestins per allà, uns que no volen viure en pau. Aquest era el relat que li van transmetre a casa.
Va aprendre hebreu, va allistar-se a l’exèrcit i va servir en una unitat especial. Primer el van destinar a la frontera libanesa, després a Cisjordània, a Hebron. “En aquell moment fou quan vaig començar a veure-hi clar”, explica. Tenia 25 soldats al seu càrrec, tots menors de 22 anys. Feien batudes nocturnes a cases de famílies palestines totalment normals. Llençaven els armaris per terra, els infants els miraven amb ulls aterrits. Drill va veure com uns colons apallissaven un home gran i li trinxaven les ulleres. Intentava oblidar el que veia.
Però no podia dormir, tenia malsons. “Havia descobert una nova realitat i no ho havia fet amb els mitjans de comunicació o a través d’altres persones, sinó que jo mateix ho havia vist, dia rere dia. Ho havia vist amb els palestins, amb els meus soldats”, explica Drill. Va parlar-ne amb la seva mare, que li va recomanar posar-ho en paraules, escriure un diari. I sí, escriure va ajudar-lo a processar el que havia viscut. Va abandonar l’exèrcit, va començar a fer teràpia i va matricular-se a la universitat de Tel Aviv. Volia tornar als Estats Units? Volia fugir del conflicte i dels traumes?
“Els motius pels quals m’he quedat no són els mateixos que em van dur fins aquí”, afirma. Una de les raons que té ara és l’“Umbrella movement contra la dictadura”.
Drill no creu que els càlculs de Netanyahu funcionin i que d’aquí a l’estiu les protestes es dissipin. Al contrari: per fi tothom ha vist la cara més lletja de l’extrema dreta jueva i, amb ella, també ha vist la cara més lletja de l’ocupació. Drill conserva l’esperança i, com a mínim ara per ara, també té mitjans: “O tenim democràcia, o bloquegem el país sencer.”
Des de fa setmanes que la pressió no ha parat d’augmentar. I no només per al poder legislatiu, sinó també a l’executiu. El ministre de Defensa, Yoav Gallant, serà el primer a caure. Ho pensen els seus col·legues de govern i també el seu cap, Benjamin Netanyahu. Tan bon punt Gallant anunciï públicament que val la pena aplaçar indefinidament la reforma judicial, el cessaran. Centenars de reservistes ja s’han retirat del servei. Poc abans que Netanyahu el destituís provisionalment del càrrec, Gallant va advertir que la seguretat de l’estat corria perill “imminent”.
La seguretat és, de fet, la principal premissa de la política israeliana. Poques coses són tan importants com que els serveis secrets, l’exèrcit i la policia funcionin sense cap impediment.
El caos és important i els brots de violència, extrems.
Tan bon punt altres ministres del partit Likud van unir-se a Gallant en la seva petició d’aplaçar la reforma, Netanyahu —un polític tàctic— devia veure clar que la majoria de govern de què gaudia a la Knesset trontollava.
Poques hores abans de l’anunci de Netanyahu, la principal federació de sindicats d’Israel, Histadrut, s’uneix a les protestes i, en fer-ho, deixa el govern sense perspectives de sortir reelegit. No té marge de maniobra, el país queda aturat.
Es fa vaga als hospitals, les guarderies i les escoles romanen tancades, igual que els restaurants i moltes ambaixades i consolats a l’estranger. Al port d’Asdod, un dels més grans del país, hi ha ben poc moviment. Al principal aeroport del país, l’aeroport Ben Gurion, es cancel·la un vol rere l’altre. Costa imaginar-se un escenari on es percebi més pressió, més ràbia.
Burg afirma que Israel sap reaccionar bé davant dels traumes: “La primera intifada ens va obligar a arribar als Acords d’Oslo. Potser aquest nou govern és el trauma que havíem estat esperant.”
“El que està passant ara mateix és tremendament interessant”, afirma Avraham Burg tot emfasitzant cada síl·laba de les seves paraules. Intueix que s’apropa el final d’una contesa, que s’està arribant als segons més decisius.
Un govern escollit democràticament vol erradicar la democràcia, però els carrers li ho impedeixen. Burg té 68 anys i fou portaveu de la Knesset i líder de l’organització sionista Jewish Agency. Durant molt de temps va formar part de l’elit política, de les esquerres que van contribuir a construir el país. De fet, gairebé va arribar a ser primer ministre. El seu pare, Josef, va emigrar de la ciutat alemanya de Dresden fins a Palestina el 1939 i a mitjan anys cinquanta va fundar el partit religiós nacional. El seu pare va contribuir a crear l’estat d’Israel.
Hi ha persones, com ara el diputat Simcha Rothman, que opinen que els homes com ara Avraham Burg són els culpables de la situació en què es troba actualment el país. Aquesta lectura del conflicte, però, implica fins a dia d’avui que l’elit blanca i acabalada del país —que durant anys ha estat formada per jueus provinents d’Europa— discrimina altres jueus, com els que tenen arrels àrabs o els religiosos.
Des que Avraham Burg va abandonar la política, s’ha convertit en autor, una mena de botxí de l’Israel del present. El seu llibre, “The Holocaust Is Over” [lit. “L’Holocaust s’ha acabat”; no disponible en català, NdT], s’ha traduït a vuit llengües diferents. Burg hi explica que Israel és un país trastornat pel trauma de l’Holocaust i on es poden traçar paral·lelismes amb l’Alemanya de la República de Weimar, pocs anys abans de la guerra.
En preguntar-li què pensa de les seves tesis en veure el que està passant ara mateix, es limita a respondre que a vegades li agradaria enfilar-se a una teulada i bramar: “Ja us ho vaig dir!” Ja fa vuit anys que va descriure un escenari com el que s’està vivint. Amb tot, és optimista. Podria prou be ser que això que està passant ara a Israel sigui equiparable a un naixement. No gaire agradable de veure, molt dolorós, però, al mateix temps, el començament d’una cosa nova i meravellosa.
Burg afirma que Israel sap reaccionar bé davant dels traumes: “La primera intifada ens va obligar a arribar als Acords d’Oslo. Potser aquest nou govern és el trauma que havíem estat esperant.”
Podria ser que fos així? De veritat que Israel necessita traumes polítics constants per continuar creixent?
Fida Shehade té 40 anys. Per a ella ja no hi ha cap trauma que calgui esperar. A vegades li fa l’efecte que ja viu en un malson. Shehade és ciutadana israeliana, però és la neta d’una família palestina que fou expulsada de la ciutat portuària d’Ascaló el 1948, quan es va fundar l’estat d’Israel. Bona part de la seva família viu a la franja de Gaza. Ella viu a Lod, una vila empobrida situada prop de l’aeroport. Aquí viuen molts àrabs israelians, la minoria de la qual ella forma part. Una minoria força gran, però, si tenim en compte que conforma ben bé el 20% de la població.
“No he participat a cap manifestació”, afirma Shehade. Duu els cabells tenyits de ros i té faccions de nena. Sovint la confonen per una jueva, cosa que l’ha ajudada. Va estudiar urbanisme i va tenir un càrrec a l’ajuntament de Lod. Dels manifestants n’opina el següent: “Reclamen democràcia, però no diuen que hagi de valdre per a tots els que vivim aquí. No parlen de mi.” Shehade parla amb resignació. A Israel hi ha desenes de lleis que discriminen els ciutadans palestins, però a les manifestacions d’això no se’n parla. “Soc una ciutadana que no existeix”, conclou.
Per a ella, el conflicte que ha esclatat per defensar la democràcia israeliana no és una prova de força: ella directament té por d’aquest govern. Té por de l’extremista Bezalel Smotrich, un home que, tot i ser ministre de Finances, també se li han atorgat àmplies competències a Cisjordània, ja que l’administració d’aquella regió depèn directament d’ell. Encara fa poc, en una compareixença que feu a París, Smotrich va afirmar: “El poble palestí no existeix.” Poc abans havia explicat en una conferència que estava a favor d’“aniquilar” el poble palestí de Huwara perquè un ciutadà palestí havia disparat a dos colons israelians.
Shehade també té por d’Itamar Ben-Gvir, el ministre de Seguretat, que se suposa que rebrà una “guàrdia nacional” de Netanyahu… o potser una milícia pròpia. D’aquesta manera, malgrat que les reformes s’hagin pausat, potser no fa volar l’acord de govern pels aires i abandona la coalició.
Shehade diu: “La gent se’n tornarà cap a casa quan es tiri enrere la reforma judicial, però l’ocupació continuarà.” Per a ella, els manifestants, els soldats, els membres dels serveis secrets, són tots adversaris. “Maten palestins a Cisjordània com si fos la cosa més normal del món”, continua. No confia gens ni mica en l’estat: “Si demà vingués la milícia de Ben-Gvir i ataqués algú aquí, qui ens protegiria?”
I què podem dir de l’extremista Itamar Ben-Gvir en si mateix? L’aclamen pels carrers de Jerusalem hores després d’haver negociat amb el seu superior que no alçarà la veu i que acceptarà la reforma a canvi de rebre una “guàrdia nacional”. Se’l pot veure avançant com pot per entremig de la massa, les ulleres mig tortes. És dilluns al vespre i no gaire lluny de la seu del tribunal suprem s’han reunit els partidaris del govern. “El poble reclama la reforma judicial”, criden de tant en tant. Ben-Gvir també pica de mans i s’abraça amb els seguidors que li van al costat.
Encara no fa pas gaire temps, Itamar Ben-Gvir estava més lluny de poder ocupar un càrrec ministerial que no pas d’una sentència judicial. Se’l considerava tòxic perquè durant molt temps havia format part d’un moviment extremista marginal: els joves del rabí extremista Meir Kahane. Ara, però, Ben-Gvir va amb guardaespatlles. Ara forma part del govern. Ara és part del poder.
“Visca Ben-Gvir!”, brama la gent que l’envolta. Tan bon punt baixa de l’escenari, acompanyat d’escortes, els seus seguidors alcen els mòbils per poder-lo filmar com si fos una estrella de rock. “Obriu pas! Deixeu passar el futur primer ministre!”
Un país fracturat
Els periodistes de Der Spiegel que han viatjat a Israel les últimes setmanes van trobar un país dividit i sumit en una profunda crisi. Van reunir-se amb israelians que temen pel futur del seu país i amb extremistes jueus que se senten més legitimats que mai. Tanmateix, també van parlar amb israelians que veuen aquesta crisi com una oportunitat: una oportunitat per començar de nou.
Traducció de Laura Obradors