De fet, no hauria calgut que Josep Borrell portés el nas i la boca tapats, de tan sol com estava dimarts a la tarda al Parlament Europeu. La sala del plenari, amb lloc per a més de 700 diputats, està gairebé buida a causa del coronavirus.
Un fotògraf capta des d’uns quants metres l’espanyol Josep Borrell, des de fa un any llarg Alt Representant de la Unió Europea per als Afers Exteriors i la Política de Seguretat. Sembla que Borrell no se n’adona. Amb els ulls mig clucs, s’està uns quants segons amb la mirada perduda. Un podria pensar que fa una becaineta abans del que és potser el discurs més important del seu mandat fins ara.
Per a Josep Borrell, àlies Pepe, es tracta de, com a mínim, limitar els danys, si no de salvar el càrrec. Però també hi ha en joc la política exterior de la UE, que amb la recent visita de Borrell a Moscou s’ha vist fins a quin extrem és feble.
La setmana passada, el primer viatge d’un alt representant a la capital russa des del 2017 es va convertir en un desastre de relacions públiques. Divendres a la tarda, mentre Borrell estava reunit amb el ministre d’Exteriors rus, Serguei Lavrov, alguns mitjans russos van informar per Twitter que Moscou havia expulsat diplomàtics alemanys, suecs i polonesos.
Aquella no va ser la primera ofensa del viatge. Poc abans, Lavrov havia humiliat Borrell públicament en una roda de premsa. La UE, va etzibar Lavrov, “no és soci fiable”. Europa és “arrogant culturalment” perquè no comparteix amb Moscou els resultats de la investigació sobre l’atac contra el polític opositor Aleksei Navalni. A més, tan sols uns metges militars van confirmar la presència de l’agent nerviós Novitxok al cos de Navalni. Lavrov ho trobava “eloqüent”, per bé que els seus serveis secrets haurien de saber exactament amb què volien assassinar el polític opositor.
Borrell va entomar les plantofades verbals no sols amb passivitat gairebé en tot moment, sinó que fins i tot va fer el favor a Lavrov de criticar el govern nord-americà per la seva política amb Cuba. En comptes de tornar-s’hi, el cap de la diplomàcia europea va explicar que actualment no hi ha “cap proposta” d’un Estat de la UE per imposar noves sancions a Rússia, per bé que sí que se n’està parlant.
Al parlament, Borrell va intentar defensar-se. Va dir que entre bastidors havia deixat les coses clares a Lavrov. Va explicar que, en exigir l’alliberament de Navalni i una investigació sobre l’atac, la conversa s’havia “escalfat”. A més, Rússia, va dir, no és una democràcia moderna, sinó que ha pres una “via autoritària” i que veu en la democràcia liberal de la UE una “amenaça existencial”. Va dir, finalment, que proposaria “mesures contundents per contenir” Rússia.
Aquelles van ser unes paraules que semblaven sortides de la Guerra Freda, unes declaracions que en circumstàncies normals haurien generat un escàndol considerable. Però en aquest cas van quedar en no res. Semblava com si Borrell volgués guanyar a posteriori una batalla que feia temps que havia perdut.
El debat sobre l’accidentada visita de Borrell a Moscou dona una idea molt clara del que fa anys que va malament en la política exterior europea. Per començar, hi ha la figura que ocupa el càrrec. Només hi va haver un pes pesant al servei exterior quan va ostentar el càrrec l’espanyol Javier Solana; a les seves successores, la britànica Catherine Ashton i la italiana Federica Mogherini, els va costar fer-se escoltar enmig dels ministres d’Exteriors dels països membres. I, entre l’opinió pública, no les coneixia pràcticament ningú.
Borrell, de 73 anys, tampoc no és conegut precisament per la seva capacitat de rèplica. El seu nomenament va ser el resultat d’un acord polític. Per aconseguir que Ursula von der Leyen fos presidenta de la Comissió Europea, la cancellera alemanya, Angela Merkel, i el president francès, Emmanuel Macron, necessitaven els socialdemòcrates europeus. El consentiment del grup socialista el va organitzar en bona part el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, que en agraïment va poder col·locar el seu compatriota Borrell al càrrec d’alt representant.
A més, cal afegir-hi que Borrell, pels seus diversos càrrecs nacionals –entre altres, de ministre d’Exteriors d’Espanya–, pràcticament no té experiència en assumptes relacionats amb l’est d’Europa i Rússia. La seva experiència està vinculada, des de fa temps, a les polítiques de desenvolupament, i fins ara els seus interessos s’han centrat en l’Amèrica del sud i l’Àfrica. Que no són precisament els llocs més importants per a la política exterior europea.
Pel que fa al seu problema més gros, però, Borrell no hi pot fer res. Depèn de la voluntat dels 27 Estats membres, i en qüestions de política exterior encara és vigent el principi d’unanimitat. “Posar-se d’acord en una política exterior comuna de la UE és més difícil, a vegades, que trobar una agulla en un paller”, diu l’expresident del Parlament Europeu i company de partit de Borrell Martin Schulz.
Grans paraules com les que va pronunciar Ursula von der Leyen –que va dir que lideraria una “comissió geopolítica” i que Europa havia d’“aprendre el llenguatge del poder”– entren regularment en contradicció amb una realitat en què 27 Estats europeus segueixen els seus propis interessos en política exterior i no volen cedir ni una petita part del seu poder. No fa gaire Borrell va fracassar fins i tot amb la seva proposta de, com a mínim, eliminar l’obligació d’aconseguir unanimitat en matèria de drets humans. “La crítica a Borrell només està justificada en part”, diu el polític dels Verds, responsable de política exterior, Sergey Lagodinsky. “No es pot pretendre que l’alt representant faci aparèixer per art de màgia el que Berlín i París no aconsegueixen elaborar”.
I això també es pot aplicar a la política amb Rússia. Tradicionalment, els polonesos i els bàltics insisteixen en una actitud més dura, mentre que altres països aposten per dialogar i fer negocis amb Moscou. Malgrat la condemna de Navalni i la detenció de milers de manifestants, de fet encara cap país membre de la UE ha presentat una sol·licitud formal perquè s’imposin noves sancions, tampoc Alemanya.
Al servei exterior de la UE impera la frustració. Borrell té tant de poder com estiguin disposats a donar-li’n els Estats membres. I no és gaire, segons diuen fonts diplomàtiques. La UE, per contra, pot utilitzar mitjans molt diferents de les actuals sancions contra ciutadans concrets, empreses o institucions russes. És possible, afegeixen les mateixes fonts, que s’introdueixin àmplies mesures comercials o fins i tot que es doni ajuda militar directa a Ucraïna. Només cal atrevir-s’hi, conclouen.
Per això al Parlament Europeu alguns fins i tot han protegit Borrell. Després de l’atac amb verí contra Navalni, els Estats de la UE no han imposat cap sanció considerable a Rússia, ha dit la socialdemòcrata neerlandesa Kati Piri. Ni tan sols s’ha aconseguit fer una declaració conjunta, perquè el cap del govern hongarès, el nacionalista de dreta Viktor Orbán, ha fet ús del seu dret de veto. Mentrestant, el govern de Xipre ven diligentment passaports europeus a vassalls de Putin, França advoca per renovar el diàleg amb Moscou i no fa gaire Rússia van reprendre les obres del gasoducte Nord Stream 2, “amb el suport de la cancellera alemanya, Angela Merkel”, ha assenyalat Piri amb agudesa.
La qüestió russa divideix també els cristianodemòcrates europeus. Dilluns 81 eurodiputats van enviar una carta a Von der Leyen en què reclamaven l’acomiadament de Borrell. El seu viatge a Moscou, deien en l’escrit –impulsat per l’exgeneral conservador estonià Riho Terras–, havia causat un “gran perjudici” en la imatge de la UE. El text el van signar majoritàriament eurodiputats del nord i l’est de la UE.
Daniel Caspary, cap del grup CDU/CSU al Parlament Europeu, no entén del tot l’escrit. Sí, és clar, afirma Caspary, Borrell no és la persona ideal per al màxim càrrec del servei exterior; quan era president del Parlament Europeu, del 2004 al 2007, “no va ser convincent”. “Però considero que parlar de dimissió és inapropiat i està fora de lloc”, assevera Caspary. Els que ara exigeixen la dimissió de Borrell cauen en la trampa del Kremlin. “No pot ser”, diu l’home de la CDU, “que des de la UE fem la feina a Putin i deixem que ens divideixin”.
Tal va ser la humiliació del viatge de Borrell que en les pròximes setmanes podria generar més disciplina en la UE. La seva visita no va ser cap fracàs, va dir Borrell al parlament. Volia esbrinar, va afegir, si els russos encara estaven interessats a tenir unes bones relacions. “La resposta va ser clara: no ho estan”.
Ara, doncs, els països europeus saben, sense dubte, la posició de Rússia. Aquest és el punt en què es van posar d’acord els ambaixadors dels països de la UE després de reunir-se amb un representant del servei exterior de Borrell dimecres al vespre, segons diuen des d’aquest cercle de poder. Ara ja no hi ha cap país membre que descarti imposar més sancions contra Rússia.
És una ironia de la història: les sancions que fa un temps Borrell –i tampoc molts països membres– no estaven disposats a imposar, ara es podrien aplicar. Borrell vol utilitzar el seu “dret d’iniciativa” per proposar “mesures contundents per contenir” Rússia. El 22 de febrer es troben els ministre d’Exteriors de la UE sota la seva batuta; aleshores hauran d’actuar.
“És un gran risc per a Borrell, i dubto que faci una proposta que no tingui perspectives d’èxit”, diu el ministre d’Exteriors de Luxemburg, Jean Asselborn. “Si no, Putin i Lavrov tornarien a sortir victoriosos”.
Això també podria ser incòmode per a Berlín, ja que aleshores podria agafar embranzida el debat sobre la moratòria del gasoducte Nord Stream 2. De moment la resta d’Estats membres es mantenen en un segon pla; en la reunió que van celebrar els ambaixadors de la UE dimecres només Polònia es va referir al gasoducte pel mar Bàltic. “Si no s’imposen més sancions, alguns països potser voldran tornar a posar el gasoducte a l’ordre del dia”, diu Asselborn. I això el diplomàtic luxemburguès ho consideraria un error.
Traducció d'Arnau Figueras