Ventura Ametller va voler morir al seu despatx, envoltat de la seua biblioteca, i d’una endreçada col·lecció de poemaris, assaigs i dietaris que havia escrit al llarg de més de quaranta anys —i inèdits la gran majoria. Va ser quan va expressar aquest desig d’esperar la fi entre llibres que li va dir al seu gendre, el pintor Josep Maria Codina: «I, de tot això, feu-ne el que vulgueu». Tot això era l’obra literària de tota la seva vida. La família esperava trobar molt material —ell mai no va amagar que es retirava periòdicament a escriure—, però les carpetes amb poemes eren dotzenes i dotzenes: un cop editades, ocupen dos volums de més de 800 pàgines cadascun. Segons Marta Puigventós, que s’ha dedicat a editar tota aquesta obra poètica, el mateix Ventura Ametller s’havia dedicat, i molt, «a endreçar, classificar, datar i mecanografiar tota la seva poesia, i la va deixar quasi a punt d’impremta». Segurament, perquè els hereus no tinguessin l’excusa del caos en el moment de decidir si intentaven o no publicar-la.
Bonaventura Clavaguera i Clavaguera va nàixer a Pals el 1933, va estudiar veterinària i s’hi va dedicar tota la vida: des del Baix Empordà mentre el món rural va tenir bèsties de càrrega i de granja, i des d’un escorxador de Mataró quan els masos de Pals van canviar els animals pels turistes. Però quan plegava de l’ofici que alimentava la família, Clavaguera començava una vida paral·lela dedicada a la poesia. Des de molt jove. Els primers versos d’aquesta Poesia completa són del poemari D’inicis i aprenentatges (De la capsa de sabates), escrits entre 1947 i 1953, és a dir, entre els catorze i els vint anys.
La filla de Bonaventura Clavaguera contava a la presentació de l’obra una història que explica el subtítol del poemari. El seu pare va demanar consell a Josep Pla i aquest el va citar al Mas Pla de Llofriu. Allà, sota la gran xemeneia on Pla escrivia, Clavaguera li va ensenyar tots els seus poemes —que portava desats en una capsa de sabates—, i entre tots dos van anar garbellant: la majoria van anar al foc. Se’n van salvar els que es poden llegir a D’inicis i aprenentatges començant per «Terra» que comença així:
«Pits feréstecs; malucs
de roca-espuma; mar de terra i mar
de mar; generatriu de quecs i muts
i de mules d’abast.»
Uns anys després, Salvador Espriu també va ser fredament sincer amb Clavaguera. El 1963, quan Clavaguera tenia trenta anys, l’autor de La pell de brau li va fer una ràpida valoració de la seua poesia en una carta, que la família conserva: «Els seus versos avui per avui —escrivia Espriu— no són res. Vull dir que són encara informes. No té vostè gens de domini lingüístic, com vostè sap prou, ni un món ni una expressió propis. El seu pensament i els seus sentiments són elevats i magnífics, però això no és encara, ni de lluny, poesia, almenys en el meu modest entendre». Després d’aquest bany de realitat, Espriu passava a donar-li consells que Clavaguera tindria molt en compte: «Treballi molt i molt la seva llengua, fugi de tota mena de pensaments i sentiments abstractes o massa transcendentals o generals, no vulgui dir més del que està al seu abast, no s’empari en citacions il·lustres, culli la bellesa concreta, arran de terra. No es deixi portar per cap facilitat. Pateixi la seva poesia: que ella valgui la seva vida. Si no està disposat a pagar aquest preu, val més que ho deixi córrer. Recordi que la poesia és residual, és a dir, és allò que no es pot dir en prosa i que està al capdavall del camí, és la quinta essència d’una experiència o d’un dolor, és allò que està gairebé més enllà de les paraules i que prepara el nostre dret al silenci, és l’última i nua senzillesa, és un terrible combat per una conquesta tot sovint inabastable.»
Clavaguera li va fer cas: va iniciar un compromís petri amb la poesia, que conrearia durant anys a pesar de les dificultats per publicar, i va depurar la seua llengua i el seu estil —com s’aprecia posteriorment, segons els experts. Els autors del pròleg d’aquesta Poesia completa, Carles Duarte i Jaume Pons Alorda, consideren «rellevant a l’hora d’explicar Ventura Ametller (...) el seu lliurament radical a la paraula com a eix de la seva interpretació del món i de la seva manera d’expressar-lo. A Cossos gloriosos escriu: “La Teva Carn és la Paraula. / La Teva Sang, la Poesia.”»
Salvador Espriu li va donar un altre consell en persona: que canviés el nom de Bonaventura Clavaguera Clavaguera, que no feia per a un poeta. Bonaventura va decidir escurçar el nom i adoptar el de la casa pairal de Pals, Ca n’Ametller. Així naixia Ventura Ametller, que publicaria en vida un assaig (Teoria general de l’universalisme), dos poemaris (El primer quadern de Bel Dezir, de 1981, i Paradigmes esotèrics, de 1991), i dues novel·les (Summa kaòtica, de 1986, i Resta kaòtica, de 2008), però deixaria inèdits seixanta poemaris més, una tercera novel·la i nombrosos dietaris.
Duarte i Pons Alorda expliquen que «alguns dels seus versos després s’acaben incrustant en textos narratius com la Summa kaòtica i la posterior Resta kaòtica, una mena de gesta autobiogràfica a partir d’un llenguatge brillant, unes imatges al·lucinades i unes propostes líriques postavantguardistes amarades de fervor i d’inventiva. A partir d’ara, aquesta Poesia completa, publicada per primer cop, ens permetrà continuar dibuixant aquests punts de contacte, de connexió, de comunió.»
L’estrany del cas és que, amb aquests poemes que ara veuen la llum en una edició d’obra completa, Ventura Ametller no aconseguís publicar més ni fer-se un nom en el castigat ecosistema literari català.
En el pròleg de Summa kaòtica, Valerià Pujol ho interpretava d’aquesta manera: «La nostra manca de normalització cultural permet parlar de fenòmens tan atípics com és ara l’existència d’una novel·lística qualitativament comparable a la més progressiva narrativa europea; permet també explicar tirades de poesia superiors a les d’una novel·la, i permet justificar el retard en el descobriment d’alguns valors literaris, com és el cas de l’autor de Summa kaòtica, el qual, malgrat la notable qualitat i quantitat dels seus escrits, ha romàs fins ara en greu anonimat». I tot seguit aventurava una hipòtesi: «Els enclaustrats o els qui estan allunyats dels nuclis rectors de la Cultura tinguin notables dificultats a l’hora de reeixir en el món de les lletres».
La teoria de l’enclaustrat és la que més lliga amb la seva filla, Teresa Clavaguera. Ella ho atribueix al fet que, a pesar de les relacions amb Pla i Espriu, en general «no s’entenia amb altres escriptors i no se sentia valorat, cosa que el va fer tancar-se més encara».
Es va enclaustrar per a «treballar de forma obsessiva». L’avantatge és que això li va donar independència, i Ametller, segons la seva filla, «va crear amb absoluta llibertat. No es deu a res ni a ningú. Això fa la seva obra inclassificable, lliure i singular».
En el pròleg, Duarte i Pons Alorda situen Ventura Ametller al costat dels grans noms de la literatura catalana: «Aquesta Poesia completa és un convit a descobrir aquesta veu alquímica que s’agermana amb la d’altres diables com Josep Pla, Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Joan Perucho, Josep Palau i Fabre, Andreu Vidal, Josep Palàcios o Màrius Sampere». I això fa pensar a l’editor de 1984, Josep Cots, que aquesta obra «alterarà el cànon poètic català, perquè irromp de sobte i esdevé un element disruptiu».
La temàtica dels poemes de Ventura Ametller és «molt variada», explica la seva filla, tot i que està «molt lligada a la seva experiència vital». Per això hi ha poemes que l’evidencien «enamorat de l'Empordà de forma molt intensa», però molts també parlen «del desengany i el dolor, relacionats amb fets vitals que el van colpir, com la mort del primer fill, molt petit, i, posteriorment, la mort d’un altre fill amb vint-i-cinc anys». Tot i això, els versos no parlen d’un dolor proper o íntim: «El dolor no està lligat al fet present, sinó més aviat a l'existència humana». Com aquest fragment d’un poema de Setè quadern de B. D. (La veu traïda) de 1979:
«Que s’ensorrin les altes muralles!
No hi posaré puntals!
Ni vull cantar cap elegia
damunt les runes i el desastre
d’un Món que s’ha ensorrat.»
El dolor és un tema recurrent en les seves obres, però també hi ha poemaris que se’n lliuren, com Horae Gaudiosae (1979), que té poemes positius i, fins i tot, vitalistes. Com el que comença el recull:
«Viuré en aquesta parla l’aventura
que em negava la vida amb signe avar
De solitud en faré companyia
i del record, realitat.
El mot m’ajudarà en la tasca
de recrear el nou ésser intestat
i donar-li la vida que em negaven
negres espases de gegants
I trobaré el ritme precís
per moure aquelles formes...
Com onades seran les pàgines
i els meus llibres, el mar.
Viure en la meva parla l’aventura
i no em serà el seu doll, avar.»
És un cas estrany en la seva obra i el mateix autor es fa creus d’una alegria inesperada:
«Jo no esperava el somni ni el prodigi,
ni la tendra bellesa, no esperava
que fos entre els mortals,
l’elegit pel destí aquesta tarda...
Però he estat l’Elegit —i no la víctima—
i no m’ho crec, encara!»
Ventura Ametller aconsegueix que cada poemari tingui una personalitat, una certa unitat temàtica, una poètica coherent. Un exemple molt gràfic el donen els primers versos dels deu poemes de Mater (1984), un aplec on concep la mort com un element natural, gairebé un accident geogràfic: «És en el fons del Meu Llac, la Regina», «Al fons del llac, la claredat del raig», «A la Muntanya, la Gran Mare,», «Madrastra-mare del Clos dels Penitents», «Per molt que el teu domini em repti, no...», «En temple antic, estatge angèlic,», «No t’he implorat per res, oh Mare sort!» i «Deessa-filla encisa amb la nuesa.». Aquest epíleg de ressons verdaguerians tanca el poemari:
«La Mare-Terra és ja Pare-Desert.
Cauen les llunes engrunades, pols
d’estrelles i astres apagats. I en dunes,
el Vent empeny i apila, àtoms de Mons.
Reina la Mort com una Mare-Roca
clavada erecta i erta en el sorral
i un Déu de Foc i Clara Lucidesa
mata el miratge eteri del Demà.
Onades infinites, sense mar.
El món de sorra, no s’acaba mai...
I les inútils petges que s’esborren,
just fet el pas.
És l’ombra d’orfe, de no-res absurd,
que ha passat.»
En l’últim poema de l’últim poemari, Poesies del segle XXI (2001), sembla penedir-se del somni. És difícil saber si parla del seu somni o del que la resta del món ha comprat:
«Amb cridòria d’ocells
cau la tarda damunt els arbres.
Barreja d’ors i fulles!
S’ha mort l’oratge...
Ve el fred...
Molt lentament enguany.
Una mandra de viure pels carrers
discorre sense afany...
Hom ha venut la vida a un somni...
I EL SOMNI ÉS UN ENGANY!»
