MIRADOR

Francesc Jarque: la memòria revelada

Artista iconoclasta, escenògraf manyós, viatjant aventurer, mestre apassionat, observador àcid... Això i molt més fou Francesc Jarque (València 1940-2016), una de les figures més destacades de la fotografia del segle XX al País Valencià. Ara, el Museu Valencià d’Etnologia recorda la trajectòria d’aquest intel·lectual de la imatge. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Una rata en primer pla amb unes figures humanes al fons d’un carrer atrotinat d’aquella València grisa dels anys 70. És la primera imatge que trobaran a partir d’aquest dimecres les persones que visiten, al Museu d’Etnologia de València, l’exposició dedicada a Francesc Jarque, la retrospectiva més ambiciosa feta fins ara a aquest fotògraf heterodox i artista polivalent, peça indispensable de la intel·lectualitat progressista de la ciutat que va faltar l’any 2016. La tria de la rata és ben intencionada. Fou la primera imatge que Tania Castro, fotògrafa i comissària de l’exposició, va fitar el dia que els fills de Jarque van obrir-li la porta de la casa on va transcórrer la seua vida i on està dipositada encara una part important de la seua producció. D’aleshores ençà, pacientment, ha escodrinyat al voltant de 45.000 diapositives. “El primer dia que vaig entrar-hi em sentia com una xiqueta en una casa de caramels”, explica Castro, qui fou alumna de Jarque a l’Escola d’Arts i Oficis.

Un procés de revisió i investigació que ara dona els seus fruits en forma d’ambiciosa exposició. Cent setanta-cinc fotografies que persegueixen condensar una part de l’obra jarquiana. Només una part, això sí, perquè ell fou un creador prolífic i inabastable, un explorador consumat que, amb la imatge com a element central, escrutarà diverses formes d’expressió artística. “Jarque. La càmera i la vida” n’és el títol i busca, sobretot, “donar veu” a l’artista, “deixar que torne a parlar” a través de les parets del Museu d’Etnologia.
Estampes rurals de la dècada dels 70 captades amb ull de neorealista italià; magnificents festivitats religioses com el Corpus de València; festes populars; les seues famoses “Estampas naci-onales”, icona d’una època; rostres severs de persones anònimes; multituds ansioses de llibertat a principis dels 80, transiten per aquesta exposició que conté tot de menudes joies i alguna sorpresa. Com una roda mòbil, ara reproduïda a una mida més gran que va crear l’any 1978 per a “Estampas Nacionales” que permet jugar i col·locar caps de falleres sobre uniformes militars o capirots sobre cossos d’homes abillats amb frac. La subversió feta joguina. O els dibuixos a llapissera o bolígraf que va traçar dels seus companys durant el mes que va haver de passar en presó l’any 1981 per haver-se negat a entregar a la policia la càmera amb què captava una manifestació ecologista. Hi ha, en tota l’exposició, una voluntat per mostrar Jarque tal com fou, en la seua autenticitat. Bona part de les fotos, de fet, són originals que ell havia guardat, anàrquicament, al seu estudi del centre de València. La tasca arxivística que els seus tres fills han realitzat d’ençà de la seua mort, l’11 de setembre de 2016, ha estat majúscula.

Sèrie les Setmanes Santa a Espanya. Campo de Criptana, Ciudad Real. Anys 70 /FRANCESC JARQUE

Retrat d’un geni

Francisco Andrés Jarque Bayo —Paco per a la família i els amics íntims, Francesc per a la resta— va nàixer l’any 1940 a València ciutat. Fill d’una mare mestressa de casa i costurera i un pare tipògraf, va mamar des de ben xicotet la passió fotogràfica del seu progenitor. Amb només 15 anys aconseguí el seu primer treball com a fotògraf d’estores. Matriculat en l’Escola superior de Belles Arts de Sant Carles, estudià pintura i arts gràfiques, una base a partir de la qual va començar a experimentar, de forma autodidacta. Amb 23 anys començà a col·laborar amb Publipres, una agència de publicitat on va conèixer el pintor Gil Arabí, l’escultor Andreu Alfaro, l’historiador de l’art Tomàs Llorens, l’intel·lectual Vicent Ventura, la pintora Ana Peters o qui després seria alcalde, Ricard Pérez Casado. El 1975 fou nomenat director d’art. Inquiet, inconformista, revoltat contra una dictadura que volia semblar amable a Europa, Jarque va participar activament en Estampa Popular, aquell grup que utilitzà l’art per criticar el franquisme. Ell era l’únic fotògraf entre tot aquell grup d’artistes gràfics i pintors. Imbricat en aquest col·lectiu, continuà ampliant els seus horitzons artístics.

La seua primera exposició, exhibida a l’Ateneu Mercantil de València l’any 1965, era tota una declaració d’intencions: una visió personal i desmitificadora de València en la qual per primera volta mostrava la seua capacitat per barrejar tècniques artístiques. A aquella primera mostra monogràfica en seguirien moltes més: la de la festa del Corpus de València; Estampes Nacionals; la vella Espanya dels 70, on tractava de reflectir l’estancament del món rural en el període de desenrotllisme a Espanya; Iconografia del franquisme; La rebel·lió del color; Personatges populars... Això per no parlar del centenar de llibres que va il·lustrar.

Club de jubilats / FRANCESC JARQUE

Com explica el fotògraf José Aleixandre en el catàleg, “de la fotografia mantenia la seua estructura real, no manipulava la veritat d’allò que s’ha reproduït, en canvi es permetia tramar, contrastar, fer viratges i pintar amb anilines l’ampliació de la fotografia (...). Per a Jarque la imatge fotogràfica sempre podia manipular-se, això sí, sempre que no fora gratuïtament”. Tècniques fotogràfiques al marge, l’arxiu de Jarque —venut parcialment a la Biblioteca de Sant Miquel dels Reis— constitueix un catàleg d’alt valor documental. Imatges, algunes algunes de les quals, com la que il·lustra la primera pàgina d’aquest reportatge, que han transcendit a la iconografia col·lectiva. Un testimoni del temps imprescindible. “Dins de la fotografia valenciana, on per dret propi té un lloc privilegiat, és sens dubte un dels millor fotògrafs que hi ha hagut a València”, escriu Aleixandre.

Horitzons amplis

La seua ànsia per saber, per explorar, no es circumscrivia a l’àmbit artístic. Fou, també, un viatger impenitent. Separat de la seua dona, Encarna Vañó (que regentava una botiga de ceràmica, El Lleó de Ferro, que esdevingué centre de reunions clandestines de la intel·lectualitat als 70), Jarque no tenia problema a pujar els seus tres fills en la seua furgoneta per fer una volta per Europa. “Tenia una furgoneta i havia fet instal·lar una cuina i una nevera a la part de darrere”, rememora el seu fill menut, Andrés. Com explica la segona de les filles, Ana, en el catàleg de l’exposició, enfilaven camins estrets, muntanyes de pistes precàries, sendes a la vora de penya-segats, en ocasions escassos de benzina cap a no sé sap on.

“A quins llocs més bonics vos porta el vostre pare! Eh?”, els deia, divertit, als tres esmaperduts que viatjaven a la part de darrere. Habitualment, els acompanyava un altre adult, ja fora l’avi o alguna de les seues conquestes amoroses. Ell, quan arribava al lloc desitjat, eixia cuita-corrents amb la seua càmera obsessionat com estava a captar-ho tot a través del seu objectiu. “Mon pare era un geni de la fotografia i, com tots els genis, era egoista, centrat només en la seua passió: la fotografia”, escriu Encarna Jarque, la primogènita. Alemanya, Bèlgica, Hongria, Iugoslàvia, Turquia, Romania... Als anys 90 encara amplià més el radi: Brasil, Equador, Guatemala, Jordània, Egipte... indrets que , un per un, captà amb el seu disparador.

FRANCESC JARQUE

Objectiu memòria

L’exposició que ara i fins a 29 de setembre es pot visitar a València permet visibilitzar algunes de les millors fotografies d’aquest artista heterodox i compromès. És, aquest, el de la visibilització i posada en valor de grans fotògrafs valencians, un dels objectius que s’han marcat des de PhotON, un festival fotogràfic que es celebra des de fa nou anys a València i que dirigeix Tania Castro. “Als fotògrafs d’ací se’ls té molt poc valorats”, es lamenta. Molt del material de Jarque que fou venut a la Biblioteca de Sant Miquel dels Reis, de fet, continua sense catalogar convenientment.

Jarque era un d’aquests popes a qui ella tenia unes ganes especials. En fou alumna a l’Escola d’Arts i Oficis de València, on ell impartia classes. “Jo estudiava i treballava alhora en un restaurant. Quan no podia anar a classe, Jarque venia al restaurant, es demanava una cervesa i m’explicava el que havia dit en classe”, recorda. I què creu que pensaria si ara veiera l’exposició que li han organitzat al Museu d’Etnologia? “Segur que no li agradaria! Les parets li semblarien massa blanques i em diria que li manca atreviment”, riu Castro.
“Amb les exposicions i les publicacions, el meu pare era molt perfeccionista —confessa Andrés Jarque—, tot s’ho havia de fer ell: la maquetació, les etiquetes, els croquis. Altrament no li agradava”. Una de les seues darreres exposicions, “Belchite i una llarga postguerra”, va tenir lloc a l’Octubre Centre de Cultura de València, l’any 2011. “Quan venien grups d’estudiants, ell mateix els feia la visita guiada. Els xavals al·lucinaven”, expliquen des del centre Octubre. Així era Jarque: un geni dedicat a la seua passió i amb un compromís cívic insubornable.

/FRANCESC JARQUE

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.