Ara fa quaranta anys, l’independentisme català va fer un salt endavant. L’11 de març de 1984 se celebra a Reus (Baix Camp) la primera part de l’assemblea fundacional del Moviment de Defensa de la Terra (MDT), que culminaria aquell mes de novembre a l’Alforja, també al Baix Camp. Entre moltes coses, el fet era innovador perquè aglutinava col·lectius territorials implicats en diferents lluites: els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC) i les dues principals organitzacions polítiques independentistes d’esquerres del moment, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), de Josep Guia, i els Independentistes dels Països Catalans (IPC), una escissió del primer partit citat. El 1984 és la data oficial, però ja des de 1980 s’havien començat a crear grups de Defensa de la Terra per iniciativa dels diferents col·lectius que hi confluirien.
De fet, l’assemblea de Reus comença amb un trencament que serà premonitori del que havia de passar després. IPC deixa l’organització i no s’hi torna a sumar fins un any després, el novembre del 1985, tot i que sí que es mantenen vinculades a l’MDT persones vinculades a la formació que liderava Carles Castellanos.
L’aliança se sosté fins al 1987, quan hi ha una nova trencadissa. L’assemblea d’aquell any acaba amb la ponència política del sector oficialista —encapçalat per Guia— tombada pel sector crític. S’havia de fer una nova assemblea, però el desacord fa que se’n facin dues. Els primers la fan a València i els segons a Barcelona. De resultes d’això, en surten dos MDT que coexistiran fins al 1989. Esquematitzant, d’un costat, hi ha el sector afí al PSAN, que aposta per un front patriòtic independentista; i, de l’altre, el sector vinculat a IPC, que amb la ponència “Per un independentisme de combat” (PIC) té un perfil més ideologitzat i vol treballar per l’anomenada unitat popular.
El 1989, l’MDT del front patriòtic es reformula en Catalunya Lliure, mentre que el de la unitat popular, malgrat èpoques d’hibernació, es manté fins al 2014, quan es dissol i els seus quadres creen l’organització Poble Lliure, que avui manté la CUP com a referent electoral.
Són trenta anys d’alts i baixos que, malgrat tot el rebombori intern que s’ha intentat simplificar en els paràgrafs anteriors, constitueixen un dels referents més importants de l’independentisme contemporani que es desplega per tots els Països Catalans, amb l’excepció de la Catalunya del Nord, on feia poc que IPC s’hi havia escindit en l’organització La Nova Falç.
Canvi de paradigma
La rellevància de l’MDT és especialment important els primers anys. En un article publicat a la revista EL TEMPS del 13 de febrer de 1987, la periodista Assumpció Maresma afirmava que, en origen, l’estratègia de l’MDT aporta “un nou llenguatge, més directe, que emfasitza el concepte d’independència”. Segons el periodista David Bassa, autor de L’independentisme català, 1979-1994, aquesta organització s’encarrega de “modernitzar l’independentisme”, en tant que fa un salt qualitatiu que ha estat “cabdal per tota l’evolució que hi ha hagut després”. Ho fa, explica, a través d’un “discurs frontal contra la monarquia espanyola i el règim”, i generant “una protesta permanent no només a partir d’actes purament polítics, sinó també a través de la mobilització i la participació al carrer”.
Esther Rocabayera, actual secretària d’Igualtat de la Intersindical CSC, va arribar a l’MDT amb 17 anys el 1986 atreta per “l’únic espai de lluita independentista i social que en aquell moment era capaç de mobilitzar i atraure joves conscienciats”. Al seu entendre, sense allò que l’MDT projectava públicament “no s’entendria el moviment actual”, i destaca la “línia política de la unitat popular o la ruptura democràtica per la independència”.
Eduard López, que és a l’MDT des de l’inici i ara està vinculat a ERC, en destaca, també, la capacitat de l’MDT de donar “un cert nord polític” a l’independentisme, i creu que va ser “una escola de formació per a molta gent que ha continuat fent política durant molts anys”. Per això, més que no pas una influència directa en l’independentisme actual, considera que “va ser un ferment de moltes de les coses que han vingut després”. Creu, però, que si es mira enrere, l’independentisme actual hauria d’aprendre de com van ser de dolentes “les lluites internes i el sectarisme” i, en canvi, que caldria conservar “un punt llibertari, irreverent, que tenia l’MDT”.
L’historiador i exdiputat de la CUP, Albert Botran, que també va passar per l’MDT, destaca el paper de l’organització en “la difusió de simbologia com l’estelada o de consignes, moltes de les quals arriben als nostres dies”. En especial, comenta, “la paraula independència, que no la feia servir molta gent als vuitanta”. També parla de pintades, catalanització de rètols, despenjar banderes espanyoles i tot d’accions que “ens poden semblar un estadi molt primitiu de l’independentisme i van tenir el seu paper”. Remarca que sí que s’ha superat l’aposta per la lluita armada, “com han acabat fent tots els moviments d’alliberament nacional, o la majoria”, però creu que caldria haver conservat, potser, “aquella manera d’entendre l’independentisme com una opció revolucionària. Entre la lluita armada i el ‘ni un paper a terra’, hi ha una via d’insurrecció democràtica i no violenta que podríem haver desenvolupat més”.
Al País Valencià és bàsicament el PSAN el que s’encarrega d’organitzar l’MDT en un primer moment, i fa a través seu tota l’acció política pública. Segons explica el periodista Moisés Pérez al capítol sobre el País Valencià de la Història de l’Esquerra Independentista (Tigre de Paper, 2021), en aquest territori l’MDT “acceptarà les teoritzacions estratègiques bàsicament elaborades per Guia, el qual advocarà per la conformació d’un front patriòtic. Inspirat en les teories del dirigent marxista xinès Mao Tse-tung, Guia apostarà per prioritzar la independència dels Països Catalans sobre la revolució social”. És per aquesta preeminència del sector PSAN que l’escissió de 1987 gairebé no té impacte al País Valencià, on les sigles es mantenen fins a la creació de Catalunya Lliure el 1989.+
Una de les persones que forma part d’aquests cercles és Agustí Cerdà, que després seria líder d’ERC al País Valencià i que va arribar a l’MDT pocs mesos després de la fundació, durant l’Aplec del Puig, de la mà del periodista Vicent Partal i provinent dels sectors sindicals llibertaris que acabaven d’escindir-se en CNT i CGT. Allà es troba, diu, “la gent resistent a empassar-se l’estafa de la Transició”. Creu que la seva influència no era tant política com “d’agitació, de despertar consciències”, i que van tenir la capacitat de “col·locar a l’imaginari col·lectiu coses com ara eslògans que encara es repeteixen a les manifestacions”. Afegeix, a més, que a l’MDT hi ha coses pel que fa a “l’ambit del compromís, del patriotisme i d’entendre el país sencer que són en la base de tot l’independentisme posterior”.
Un dels noms forts dels primers anys de l’MDT al Principat és el de Carles Castellanos, que ja havia estat fundador de l’IPC: “Representa la unificació de tot l’independentisme d’esquerres d’aquell moment, que s’havia anat formant a partir de mobilitzacions locals sobre temes ecologistes, feministes i també sobre la lluita antirepressiva”. Pensant en el llegat de l’MDT, creu que és fonamental en la delimitació dels objectius del moviment independentista posterior. “Tota la mobilització i el sentiment catalanista que s’ha desenvolupat després, sense l’MDT, no s’hauria plantejat en l’eix independentista, potser hauria estat en clau autonomista o pel pacte fiscal”, remarca l’històric activista.
En aquest sentit, Roser Valverde, portaveu de Poble Lliure, a banda de l’agitació, reconeix la influència de l’MDT perquè defensa “que la lluita per l’alliberament nacional és condició indestriable per a l’alliberament de les classes populars, que l’independentisme és l’expressió política de la lluita de classes a casa nostra” o que calia “esdevenir majoritaris per tal d’acomplir els nostres objectius polítics, buscant espais de confluència i teixint aliances estratègiques per anar assolint la majoria social i política”.
A Mallorca l’MDT no s’instaura fins al 1986, segons recull l’historiador Miquel Amengual. El 1987, l’escissió es consuma també a les Illes, i del costat de l’IPC queda un sector minoritari liderat per Josep Quetglas i el gruix del costat del Front Popular vinculat al PSAN —que el 1989 es transformaria en Catalunya Lliure. En aquest darrer sector va fer de portaveu Jaume Radó, que aniria a la llista de les eleccions europees.
També hi havia arribat, pel contacte amb els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans i després de passar per l’IPC, Bernat Joan, que després seria eurodiputat per ERC i membre del Consell per la República a les Illes. “L’MDT va normalitzar el fet de parlar de la independència. Quan a principis dels noranta implantem ERC, ja no sonava estrany”, destaca. Això, sumat a la tasca d’altres espais com el PSM (Partit Socialista de Mallorca), exposa, “fa molt perquè hi hagi una sensibilitat de difícil tornada enrere sobre que les Balears formen part de la catalanitat”.
Dels primers anys de l’MDT a les Illes, Amengual en destaca una iniciativa que encara avui perdura i que ha estat central per al sobiranisme a Mallorca. “Els anys 1987 i 1988 comencen a organitzar les manifestacions del 31 de desembre. En aquells anys es va consolidant la reivindicació de la Diada de Mallorca”, explica parlant d’aquesta jornada que ara PP i Vox han retirat de l’oficialitat.
Fonts coneixedores d’aquells anys a Mallorca i vinculades a l’MDT exposen que el moviment mobilitza molts joves de tota mena, fins i tot aquells que no tenien estudis superiors i es veien atrets per la metodologia i els eslògans. Ajuda, diuen, a reactivar la qüestió catalanista, de forma que contribueixen, indirectament, al creixement del Partit Socialista de Mallorca aquells anys, posteriorment integrat en Més per Mallorca. Una tesi que, d’altra banda, no comparteixen persones que lideraven aquest últim partit en aquell moment i que, consultades per EL TEMPS, apunten que fins en algun moment els podria haver jugat en contra per l’estigma que suposava el suport d’una part del catalanisme a Terra Lliure i la replicació a l’illa de les dinàmiques principatines.
Declivi
Les escissions del 1987 representen un sotrac fort per l’MDT. Més encara en un context en què es comença a desinflar l’esquerra europea, sobretot a partir de la caiguda del mur de Berlín. L’atemptat d’ETA a l’Hipercor, amb 21 morts i 45 ferits el juny d’aquell mateix 1987, també dificulta la projecció d’una organització que havia donat suport a la propaganda armada de Terra Lliure, encara que aquesta estigués més centrada a atacar objectius materials simbòlics que no pas persones. A això cal sumar-hi la criminalització i repressió creixent que rep el moviment a principis dels anys noranta.
Sobretot en el marc de l’operació Garzón per evitar les protestes independentistes durant els Jocs Olímpics de Barcelona 92, en la qual es van detenir, i en molts casos torturar, una quarantena de militants independentistes acusats de formar part de Terra Lliure, que en aquells moments pràcticament estava desactivada. En bona part, eren activistes vinculats —o que ho havien estat— a un MDT que ja estava en hores baixes.
Per a David Bassa, el centre de la crisi són les escissions, en part degudes a la dificultat de gestionar el ràpid creixement de l’organització. “Un cop es trenca ha de tornar a començar, i tot fa una evolució diferent perquè s’ajunta amb el final de Terra Lliure i el canvi d’ERC”. A parer seu, l’operació Garzón només va ser “l’estocada final” i, a partir de llavors, s’opta per “dinàmiques menys frontistes”, i ja “no són mai més un actor principal o protagonista”, sinó que “queden fora del relat central”.
Rocabayera es va implicar en la campanya de suport als represaliats de primera mà. Reconeix que allò va significar “un daltabaix enorme en el moviment independentista i en especial a l’MDT. Va desactivar àmpliament el moviment”. Per exemple, a partir de 1992, després del desgast de la campanya per la llibertat de Macià Manera, acusat de formar part de Terra Lliure, i un cop aquest és posat en llibertat, l’MDT pràcticament es dissol a les illes Balears. Una part, explica Amengual, va anar a parar al Casal Independentista de Mallorca, que resta actiu fins al 1993 i on es trobaran els dos sectors de l’MDT. A Formentera, la gent que provenia d’aquest espai es decanta pel compromís cultural i s’acaba integrant al Kol·lectiu Bassetja que, amb el temps, passarà a formar la Comissió de Festes de Santa Maria.
Una part significativa també s’acosta a Esquerra Republicana de les Illes Balears, la qual, tot i que havia començat a implantar-se a Mallorca cap al 1989, no és fins al 1992 que fa el seu primer congrés. Són aquells, també, els anys en què al País Valencià una part de les persones que havien estat vinculades a l’MDT del sector Front Patriòtic, i després passen a Catalunya Lliure, comencen a fer el pas cap a la federació del País Valencià d’ERC, acabada de crear, seguint el camí iniciat pels seus companys del Principat amb noms com ara Xavier Vendrell, que acabaria sent conseller de Governació de la Generalitat catalana i persona clau en la reestructuració orgànica d’ERC. Cal recordar que, amb Àngel Colom al capdavant, el 1989 Esquerra Republicana havia aprovat incorporar explícitament la independència entre els seus objectius polítics.
El 1995 també faria aquest camí un grup de gent del Principat procedent del sector de la unitat popular amb Jaume Oliveras, impulsor de la CUP al Masnou (Maresme) —una de les primeres localitats en què es va crear— i un dels empresonats durant l’operació Garzón al capdavant. Són els signants del manifest “Enfortim l’independentisme, construïm l’esquerra nacional”. Aquest flux cap a ERC afebleix l’MDT, però també té impacte sobre el rumb dels republicans. “Déu n’hi do la influència que tenim: vam confluir molts que veníem de la tradició de l’MDT i vam anar tots a la una”, destaca Oliveras.
Eduard López valora que, quan entren al partit, ERC ha fet “una feina per consolidar-se institucionalment”, però encara és un partit “amb moltes dificultats per ubicar-se a l’eix dreta-esquerra”. Creu que, conjuntament amb la gent que abans havia entrat des de Nacionalistes d’Esquerra —amb Carod-Rovira al davant— i de Catalunya Lliure, “ajudem perquè ERC faci un tomb a treballar per construir un projecte d’esquerra nacional”.
Una altra de les persones que fa el pas és Carme Porta, que després seria diputada al Parlament de Catalunya amb ERC. Considera que van tenir força influència al congrés de Vilafranca del Penedès de 1996, on es va imposar “el sector més esquerranós que no volia ser una Convergència dos, sinó caminar cap a un projecte independentista real, d’esquerres”. Una de les aportacions importants és la dels quadres territorials, perquè, “en aquell moment, ERC era un partit gran i de bona gent, molt plural, però en l’àmbit organitzatiu nosaltres portàvem molts anys d’experiència i vam fer una aportació important”. Per exemple, creu que Jaume Oliveras, a escala municipal, “va organitzar-ho tot de forma que tingués coherència”. Finalment, diu que, quan hi entren, “ERC no estava implicada orgànicament en el feminisme, i el primer que vam fer va ser impulsar una Secretaria de la Dona i començar a crear pensament feminista”.
Latència i via CUP
A partir dels anys noranta, l’MDT resta més en un rol d’organització estratègica que no pas en el paper d’actor de masses que havia tingut originàriament. A partir d’aquí, Albert Botran assenyala que influeix en dos àmbits clau. El primer és “la refundació de la CUP”. La idea de les Candidatures d’Unitat Popular venia de mitjan anys vuitanta, quan l’MDT impulsa l’AMEI (Assemblea Municipal de l’Esquerra Independentista) per agrupar candidatures municipals afins, com la CUPA d’Arbúcies (Selva) o la CUP del Masnou. En paral·lel, el 1993, les sigles de l’MDT es congelen en favor de l’Assemblea d’Unitat Popular, on s’agrupaven sectors vinculats a la Crida a la Solidaritat, també. Després de la sortida de quadres cap a ERC i una part, també, cap a la formació de la Plataforma per la Unitat d’Acció (PUA), precursora d’Endavant, es dona per amortitzat l’aparell i el 1998 s’acorda descongelar l’MDT.
A partir d’aquí, “el que fa és mantenir l’aposta municipalista, de tal manera que es fa el relleu i s’incorpora gent nova a principis dels 2000 a muntar assemblees de la CUP. Sense l’MDT això no hauria passat”, considera Botran. Entre els sectors que s’hi sumen hi ha persones vinculades al moviment altermundista i antiglobalització de tombant de segle. En paral·lel, el 2000, l’MDT, participa en el procés de Vinarós (Baix Maestrat) per coordinar els diferents actors de l’Esquerra Independentista, que acaba amb el reconeixement de la CUP com a referent institucional i amb la creació de l’organització antirepressiva Alerta Solidària, que manté la imatge dels CSPC.
No tothom ho té clar, però, que la CUP sigui un ens que segueix el llegat de l’MDT. Rocabayera assenyala que és un espai “més ampli”. Castellanos afirma que “la CUP es munta sobre la base de l’MDT, però la seva direcció, els últims anys, no ha sabut copsar la importància de la ruptura independentista. Per a mi, ha estat una mica una desviació esquerranista i poc arrelada nacionalment”. Botran, al seu torn, creu que la CUP representa “sens dubte el corrent central de l’MDT” i que la CUP, i en especial Poble Lliure, és qui millor defensa avui “la idea que l’alliberament social i el nacional van lligats”, a més de la idea de “l’independentisme com a contrapoder” i la “qüestió de Països Catalans, malgrat que no és fàcil de fer”.
Roser Valverde aclareix que Poble Lliure beu de les bases de la unitat popular que preconitza l’MDT en la seva segona assemblea, però neix “amb l’objectiu d’articular un conjunt més ampli de persones en la dinàmica moviment” i d’actualitzar l’estratègia en un moment en què l’independentisme gaudeix de representació institucional.
D’altra banda, a partir dels 2000, l’MDT s’implica en l’impuls de plataformes transversals de l’independentisme, com ara la Plataforma pel Dret a Decidir, les consultes iniciades a Arenys de Munt (Maresme) o l’Assemblea Nacional de Catalunya, de la qual Carles Castellanos és el primer vicepresident. De fet, durant els anys del procés, l’MDT i Poble Lliure han estat associats al sector de la CUP que més ha apostat per teixir aliances transversals amb altres actors independentistes.
Abans, l’organització també té una segona vida al País Valencià a partir de 1991, amb la incorporació de quadres escindits del Partit Comunista del País Valencià i CCOO que formen el Partit Comunista dels Valencians (PCV). “La formació comunista, al caliu de les lluites d’Euskal Herria, va integrar-se a l’MDT en novembre de 1991”, explica Moisés Pérez en el llibre en què participa. En aquest cas, però, el nou MDT valencià seguiria la línia de la unitat popular. Una de les persones que hi arriba llavors és Antoni Infante, ara militant de Poble Lliure, que diu que era “l’organització de l’independentisme combatiu més avançada i alhora més arrelada als sectors socials conscientment independentistes per la praxi de donar resposta als problemes de les classes populars”.
Després d’intentar impulsar les Assemblees d’Unitat Popular al País Valencià sense massa èxit, els sectors provinents del PCV que queden a l’MDT s’acaben integrant en Esquerra Valenciana, “una xicoteta formació que havia nascut de militants descontents amb la renovada línia valencianista de la Unitat del Poble Valencià”, descriu Pérez. A través d’aquest espai participen en les negociacions per la formació del Bloc Nacionalista Valencià, partit hereu de la UPV, l’any 2000. El 2003, un cop fracassen les negociacions amb el Bloc, que més tard esdevindria la força majoritària al si de la coalició Compromís, es recuperen les sigles de l’MDT al País Valencià, que es mantindran fins al 2014, malgrat que el 2007 hi ha una escissió que se’n va cap a Endavant. Infante, que havia de ser a la direcció del Bloc, diu que en marxen perquè “no era un espai de confluència del sobiranisme”, tal com els havien plantejat al principi.
Des de llavors, la tasca de l’MDT al País Valencià ha estat molt lligada a la denúncia de l’espoli fiscal, la defensa de la llengua o la reivindicació del dret a decidir. De fet, l’MDT ha estat impulsant la plataforma Decidim, en favor del dret a decidir —agermanada amb l’ANC—, o implicat en les campanyes per la Reciprocitat, de les quals Infante és portaveu. Prefereixen, però, centrar-se en la societat civil uns anys, sobretot a partir de 2011, en què hi ha la sensació que Compromís pot fer forat institucional: “Constatem que, en aquell moment, la nostra gent, sense deixar de ser independentista, prioritzava fer fora el PP”.
Tot plegat, i amb tots els matisos que es vulguin afegir en una història tan complexa, demostra que, si bé l’MDT fa uns deu anys que es va dissoldre, quaranta anys després de la seva fundació el seu testimoni manté presència en la configuració de la política catalana actual.