Ençà i enllà

El rellotge que ofega Sánchez

La feblesa parlamentària extrema del PSOE, que va arribar al Govern espanyol amb una moció de censura, fa pensar en una convocatòria electoral anticipada al llarg d’aquest any. La legislatura no caduca fins al 26 de juny de 2020, però sense uns Pressupostos propis, governant per decret i el conflicte polític català encallat, les opcions d’esgotar-la es reduiran ostensiblement. En qualsevol cas, els pròxims comicis estatals poden esdevenir l’inici d’una gran ofensiva recentralitzadora. La col·laboració estrenada a Andalusia entre PP, Ciutadans i Vox —tres formacions que beuen de l’aznarisme— amenaça amb una espiral involucionista a tots els nivells.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“És evident que hem d’anar a unes eleccions generals; és evident que aquesta legislatura ha acabat, i no ha acabat per nosaltres, ha acabat per una sentència i per uns casos encadenats de corrupció que ens han dut a aquesta situació, a aquesta convulsió absoluta de l’opinió pública que ha fructificat en una moció de censura que, aparentment, eixirà endavant. Per tant, convé que no enganyem la ciutadania i que tampoc no ens enganyem a nosaltres mateixos. Hem de ser conscients que hi ha un full de ruta i que aquest full de ruta ha de ser la convocatòria d’eleccions anticipades. Jo he oferit a tots els grups de la Cambra que consensuem aquest horitzó electoral i que, mentrestant, acomplim alguns objectius ideològics i alguns altres que són purament realistes, de necessitat”. 

El 31 de maig de 2018, la vespra de convertir-se en president espanyol, Pedro Sánchez va mostrar-se franc amb Pablo Iglesias, el líder de Podem: la moció de censura que estava a punt de prosperar tan sols pretenia desallotjar Mariano Rajoy de La Moncloa i la convocatòria d’unes noves eleccions en un termini raonable. Unes “eleccions anticipades”, va subratllar expressament.

Si aquest avançament es consuma, durant l’any 2019 hi haurà eleccions estatals. Difícilment seran abans de la tardor, però no és descartable la coincidència amb les autonòmiques, municipals i europees del 26 de maig. El famós Superdiumenge. Una experiència inèdita que podria buscar la mobilització massiva de l’electorat progressista davant l’amenaça de les dretes. El 42% d’abstencionistes als comicis andalusos del 2 de desembre passat encara fa mal. Es calcula que unes 500.000 persones que tres anys i mig van votar PSOE, Podem o IU, van preferir quedar-se a casa aquell dia.

I és que, inevitablement, el resultat d’Andalusia ha fet miques els esquemes preestablerts. Les enquestes publicades els darrers mesos, que apuntaven un ascens acusat dels socialistes, han estat desmentides per la realitat. Les del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), segons les quals el PSOE havia obert una distància notable sobre la resta de formacions, han quedat directament ridiculitzades. Si al seu graner de vot tradicional els socialistes ni tan sols no han arribat al 28%, costa de creure que al conjunt de l’Estat estiguen molt per damunt del 21% que van obtenir a les estatals de 2016.

En definitiva, Pedro Sánchez no sembla haver rendibilitzat com s’esperava la presidència que va estrenar l’1 de juny de 2018. El seu executiu ja acumula dues dimissions —les dels valencians Màxim Huerta i Carmen Montón— i quatre ministres més es troben contra les cordes per raons diverses: Josep Borrell, Dolores Delgado, Pedro Duque i Nadia Calviño. Un reguitzell de notícies negatives que ha esborrat, tot d’una, la imatge regeneradora i moderna que Sánchez pretenia transmetre amb un gabinet marcadament femení.

Tant les contradiccions entre alguns dels seus principals integrants —les més destacades, sens dubte, les protagonitzades pel mateix Sánchez, la vicepresidenta, Carmen Calvo, i el titular de Foment, José Luis Ábalos— com la precipitació a l’hora d’anunciar algunes mesures que encara no s’han materialitzat —la més impactant de les quals, l’exhumació de les restes del general Franco del Valle de los Caídos— han situat el Govern de l’Estat entre l’espasa i la paret. L’espasa, l’exhibeixen cada dia PP i Ciutadans, delerosos d’una convocatòria electoral que els permeta prendre’n el relleu, i tot de mitjans de comunicació que amplifiquen l’argumentari dels uns i dels altres. La idea que Pedro Sánchez governa amb el suport dels “enemics d’Espanya” és una de les més repetides des d’aquests altaveus.

Fins i tot Units Podem, el soci de referència del PSOE, ha subratllat la incapacitat dels socialistes a l’hora de mantenir-se a l’Executiu amb només 84 diputats dels 350 que formen el Congrés. Els Pressupostos acordats entre Sánchez i Pablo Iglesias, signats de manera solemne a La Moncloa, seran aprovats a començaments de gener per part del Govern, que a continuació els trametrà al Congrés. La nul·la predisposició a tirar-los endavant que havien demostrat fins ara els grups catalans i bascos feia pensar que no reunirien el consens necessari per superar la votació de la Cambra Baixa. Si veieren la llum, la majoria absoluta dels populars els tombaria després al Senat, per bé que retornarien al Congrés, que prendria la decisió final. 

L’aprovació per part del PDeCAT i d’ERC de la senda de dèficit fixada pel Ministeri d’Hisenda i la trobada bilateral mantinguda el 20 de desembre passat entre representants dels gabinets català i espanyol a Barcelona incrementa les opcions d’una aprovació dels comptes per part d’ambdós grups. Amb Pressupostos, Sánchez no sols podria respirar fins a la tardor, sinó que també podria somiar d’esgotar els quatre anys de legislatura i cridar els ciutadans a les urnes al juny de 2020. Però no li convé confiar-hi.

Aquest escenari pràcticament ja havia estat descartat per Iglesias, que després de conversar amb Oriol Junqueras a la presó va veure clar que els catalans no donarien suport als Pressupostos. Això va animar-lo a convocar unes primàries que ja han designat els candidats de Podem a les diverses circumscripcions. El secretari general ha aprofitat la pau relativa que es viu al si del partit i la incertesa del moment per escollir els futurs candidats. L’únic territori en què els noms proposats per ell han trobat una llista alternativa ha estat el País Valencià. I és que el Podem valencià comença a oferir els mateixos tics que el PSPV al si del PSOE. Una batalla permanent en què Iglesias, per cert, no se sent gens còmode. La seua interlocució amb els dirigents orgànics valencians és minsa.

 

Catalunya, sempre Catalunya

En bona mesura, el futur de Sánchez el determinarà la situació catalana. No ho tindrà fàcil. El tensíssim 21 de desembre que es va viure ara fa dues setmanes amb motiu de la reunió del consell de ministres, el judici als presos que està a punt de començar i la sentència corresponent, que arribarà després de l’estiu, són entrebancs d’anomenada. La via del diàleg que el Govern estatal va comprometre’s a explorar durant la trobada recent a Barcelona té un marge de maniobra estretíssim: el que estableixen les lleis espanyoles de rang màxim.

De fet, no és descartable un gir dels esdeveniments i que el PSOE, abans d’anar a eleccions, opte per aplicar l’article 155 de la Constitució en cas de desobeïment per part de la Generalitat. De presidents autonòmics socialistes proclius, n’hi ha uns quants. L’aragonès Javier Lambán i el manxec Emiliano García-Page, per posar dos exemples. La crida al 155 busca aconseguir un benefici electoral a les seues respectives autonomies, malgrat que contradiu el discurs oficial del Govern, que sempre ha negat que aquesta possibilitat estiga a la taula. Tan sols el responsable d’Afers Exteriors, Josep Borrell, ha insinuat que el Govern estatal podria prendre el control dels Mossos d’Esquadra en cas que el cos no respecte les funcions que té assignades.

Pablo Casado, Albert Rivera i Santiago Abascal, de la seua banda, no s’estan de repetir que la solució implica un 155 severíssim, que no sols incloga el comandament de la policia, sinó també el nomenament de consellers i el control total de la hisenda, l’educació i els mitjans de comunicació públics. Casado insisteix que seria la primera mesura que adoptaria com a president, Inés Arrimadas li ha mostrat al president català, Quim Torra, un full amb el 155 escrit al mig, i Abascal, al seu torn, defensa sense embuts la supressió de l’autonomia catalana. Un còctel regressiu en grau superlatiu que el temps pot aguditzar encara més si Sánchez es manté ferm i continua sense convocar eleccions.

Pablo Casado i Albert Rivera / Efe

L’auge de la ultradreta a l’Estat espanyol —els discursos xenòfobs han repuntat amb l’entrada dels socialistes a La Moncloa, esperonats per decisions com la d’acollir el vaixell Aquarius— no deixa de ser la importació d’un fenomen pervers que uns altres països pateixen de fa temps. La seua influència real en la governabilitat futura ara com ara és un enigma, però l’encallament del problema català li proporcionaria combustible per mantenir la seua escalada.

A Sánchez li interessa que els socialistes obtinguen uns bons resultats al maig —mantenir el poder autonòmic actual i liderar en vots els comicis municipals i els europeus— per tal d’arribar amb opcions de quedar per davant dels seus competidors a les eleccions que haurà de convocar. Una desfeta com l’andalusa seria l’antesala de la desfeta global, mentre que un lideratge —ni que siga precari— el col·locaria en una posició esperançadora.

Si, arribat el moment, aconsegueix la primera posició i pot governar amb Units Podem, tancarà un Govern de coalició. Aquesta hipòtesi, però, és poc plausible. D’ençà de 2015, els vots de l’esquerra han experimentat una caiguda rere una altra a les diverses eleccions que s’han celebrat. La segona opció dels socialistes passaria per una aliança amb Ciutadans que avui sembla utòpica però que podria germinar si totes dues forces superen la suma global del bloc de dretes. La hipòtesi més involucionista, és clar, seria un acord a tres bandes entre PP, Ciutadans i Vox que —no cal dir-ho— generaria un perill vital. La recentralització i l’homogeneïtzació estarien garantides.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.