Ens hem avesat tant a viure agafats a les onades pseudoinformatives que arriben així com se’n van, del no-res, que no sabem gaire per on naveguem. Comprensible. Aquesta mena de condició de ionquis de la immediatesa fa que moltes onades perdin el seu sentit original. Un fet innocu es converteix en una polèmica encesa, i al cap de quatre dies la polèmica muda cap a l’oblit i el silenci perquè ja n’hi ha una altra que la supera en decibels. El context s’esfilagarsa. I ja no sabem com va ser que tot allò va començar o si era un ou o una castanya. Tinc la impressió que això és el que ha passat amb aquest bunyol —bunyol de vent inflat pel Govern espanyol— que ha estat el consell de ministres del 21-D a Barcelona. I m’atreviria a dir, quan encara queda el vespre d’aquest 21-D per passar, que una cosa similar ocorrerà amb la valoració i la utilització posterior d’aquesta jornada. Cadascú s’agafarà a allò que més l’interessa, a una part de la foto. Se’n trauran conclusions esbiaixades i els problemes quedaran mal dissimulats sota una estora ratada (una estora ratada que, estirant la metàfora, ara que hem passat una jornada farcida de simbolismes, podria ser la imatge dels forats de l’Estat de dret que més aviat va de tort).
Una foto —panoràmica general— és clara: hi ha massa gent garlant i vociferant, hi ha massa xivarri i massa interessats a fer anar les coses una mica més pel pedregar. Amb aquesta atmosfera i una criminalització sistemàtica de la protesta al carrer —un altre mal d’Europa, ho estem veient— s’arriba al 21-D. Hi ha els discursos de l’odi —Cs i PP i encara més a l’extrem, la ultra-ultradreta que atia judicis injustos— que s’inventen les espurnes per encendre-ho tot i apujar el volum d’una repressió sense límits. Qualsevol semblança amb la realitat —en allò que diuen— és pura coincidència. De retruc, existeix el perill de com es reacciona i s’actua davant d’això, un fet que pot aplanar el camí als il·luminats que diuen tenir la clau que obre tots els panys. El perfil dels il·luminats és molt divers i repartit per totes les cases de l’arc parlamentari.
Tot el que ha passat —i tot el que no ha passat— en aquest any transcorregut des de les eleccions convocades pel Govern de Rajoy ens deu haver ensenyat coses. Per exemple, que paraules com violència s’usen a complaença de cadascú (i això és temible), o que paraules com desobediència han quedat tan estireganyades que ja no s’aguanten dretes. Quina desobediència i de qui? La de presentar-se a les eleccions del 21-D telegrafiades pel 155? O de la mateixa manera, quina via unilateral i per fer què? La de batejar l’aeroport del Prat amb el nom que em dona la gana —Josep Tarradellas no en té cap culpa— com si així ja s’arreglés la seva gestió ranquejant? Només que posis alguns miralls afloren les paradoxes. L’emocionalitat i la puresa utilitzades com a directrius polítiques no aguanten gaire proves del cotó-fluix. Per molt que ens trobem en un cicle electoral incessant, tota cursa sostinguda sols per la gestualitat i el simbolisme hi ha un moment que treu la llengua i cau.
I enmig de tot aquest revolutum, es va covant una frustració i una impotència que és l’adob perfecte perquè les onades que deia al començament creixin a la mida de tsunami i, com aquell qui diu, hi hagi un punt que ni ens estranyem de veure balenes circulant per la Via Laietana. Per començar, aquest 21-D ha comportat el desplegament d’un Estat policial i l’amenaça d’enviar més efectius —o fins i tot d’assumir la competència autonòmica en seguretat— si els agents no sortien prou a esterrecar. Aquest és el nivell. L’Estat que ha exercit —i no reconegut— la violència contra ciutadans indefensos en el referèndum de l’1-O i ha represaliat amb la presó a dirigents polítics mostra cada dia la necessitat de fer un “qui mana, aquí”. Deixar-ho clar. És possible que tingui tanta por que ha d’enviar un cap de protocol a tapar unes ponsèties grogues en la reunió entre els dos presidents? Es pot ser més maldestre? Sí, els anuncis del Consell de Ministres han demostrat que sí.
Però reculem una mica per entendre el bunyol del 21-D. A principis de novembre va ser quan el Govern espanyol de Pedro Sánchez va anunciar que faria un consell de ministres a Barcelona. Aleshores la cosa es va rebre amb certa tebior. Però ai, entremig hi va haver la trompada electoral a Andalusia i la irrupció de Vox. Al contrari de tota lògica —si ho pensem bé—, l’executiu del PSOE va voler encendre el seu discurs contra els independentistes, perquè no fos dit. Si has de competir amb la ultradreta marcant paquet, per un grapat de vots, és que tens un problema greu. Aleshores veiem com Pedro Sánchez posa la cinquena marxa verbal contra l’executiu de Torra, com si aquí no passés res. I tothom entra en el joc, perquè —tornem-hi— hi ha massa interessats en engegar la tensió per tapar la manca de discurs, la inexistència d’estratègia política, la dificultat per parlar clar o, directament, el no saber què fer ni cap on tirar. Ningú diu que sigui fàcil saber cap a on tirar en unes circumstàncies com les d’ara, però aquesta frivolitat és un risc que atia el descontrol i la desorientació. I això pot agafar moltes formes i maneres d’expressar-se, i algunes de ben desafortunades i desagradables.
Si l’independentisme entra en el joc de l’acció-reacció que li proposa Madrid queda atrapat en la trampa que li paren i es farà cada vegada més petit (tots aquests mesos, per cert, partits i organitzacions han tornat a voler posar en entredit les lleis de la física: és un clàssic, sembla impossible, però l’àtom independentista sempre és subdivisible). Encara que sigui difícil fer front al discurs d’odi que t’escupen dia sí, dia també, i més quan tens un grapat de líders a la presó i a l’exili, el sobiranisme només pot avançar des del camí de la no-violència. Fins al 21-D l’univers independentista (Govern de Torra, Casa de la República, presos, partits, projectes de partit, noves plataformes...) s’ha mogut en un vesper de soroll que s’haurà d’aclarir amb l’inici de facto del judici als presos. Aquí es jugaran els drets i llibertats no només dels presos sinó d’una societat sencera els anys a venir.
Més enllà de les gesticulacions diverses dels partits sobiranistes, fa l’efecte que ja no es parla del mandat de l’1-O. Potser m’ho sembla a mi, però és com si dissimuladament aquest altre lloc comú s’hagués anat enretirant de l’esfera pública. Tothom ho sap i és profecia que la temptació d’acusar l’altre de traïdor és manté intacte en el sobiranisme, però fins i tot els que més clamen per la desobediència semblen voler enfocar-la cap al judici. Un any després de la revalidació de la majoria independentista al Parlament, anem, finalment, cap a un intent de reorganització veritable de les forces sobiranistes per assumir les patacades i mirar de jugar partides reals, tangibles?
Una de les imatges que no sortirà l’endemà del 21-D en molts mitjans del que el Francesc Serés va batejar com a periodisme d’Estat és la de manifestants dels CDR aturant encaputxats que tombaven contenidors o s’enfrontaven a la policia. És possible que tampoc es reflecteixi la protesta cívica convocada per Òmnium davant l’Estació de França. O bé la quantitat de carrers del centre de Barcelona tranquils —només amb el so de l’helicòpter de fons—, sense circulació i amb el metro inusualment buit. O bé la imatge simpàtica de dos conductors que, sense conèixer-se, es posen d’acord a la C-17 per baixar a Barcelona xino-xano a cinquanta per hora, perquè ningú prengui mal. O bé la dels veïns propers a la Llotja de Mar repicant les cassoles mentre Pedro Sánchez arribava al Consell de Ministres a peu —més maquillatge— com si tot l’entorn no estigués blindat. Malgrat la forta pressió que cau sobre la societat catalana, malgrat l’estratègia de la por i del xoc que se li ha aplicat (les onades amb balenes que dèiem), la gent es continua mobilitzant i majoritàriament ho fa sense el més mínim interès de bellugar contenidors.
Una última ironia. Agradi o no, el Govern espanyol i català comparteixen una fragilitat —pel que fa a majories— que tant els porta a acostar-se com a fustigar-se. Les circumstàncies dels dos són diferents, és clar, entre altres coses perquè només un té la força policial i dels estaments de l’Estat. Però no deixen de ser dos governs pendolants. Fins arribar al 21-D, els dos, d’una manera o altra, han fet declaracions erràtiques i contradictòries, en un estira-i-arronsa extenuant (l’estratega de l’executiu de Sánchez de venir a fer el Consell de Ministres no sé si ja té condecoració). El 21-D ha estat plegat de gestos: des de les ponsèties fins al nom de l’aeroport fins a una declaració de reparació al president Companys que és paper mullat. En surten amb una mínima i feble voluntat de mantenir alguna conversa, encara que sigui sobre el temps, que ja és millor que la criminalització invariable del diàleg que fan PP i Cs. És inevitable preveure que d’aquí fins a les eleccions municipals veurem coses encara més hilarants.