Dimiteix Màxim Huerta

El bumerang de la política mediàtica de Pedro Sánchez

Després de diversos cops d’efecte de Pedro Sánchez, el líder del PSOE s’ha enfrontat al primer escàndol. Màxim Huerta, Ministre de Cultura i Esports i un dels seus fixatges més famosos, ha plegat per haver defraudat al fisc. Una polèmica que mostra l’altra cara de l’estratègia de gestos mediàtics. I que pot provocar més polèmiques al si de l’executiu socialista.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Com si es tractara d’un joc d’equilibris, Pedro Sánchez buscava captar vots de tot l’espai de centre. A la sala de màquines del PSOE, l’objectiu era clar: taponar la sangria que tenien els socialistes pel seu flanc conservador en benefici de Ciutadans. I per això, després d’arribar al poder amb el suport de les forces d’esquerra i del sobiranisme basc i català, Sánchez va edificar un govern amb el qual anestesiava Albert Rivera. Tot i que la composició majoritàriament femenina de l’Executiu i el perfil d’alguns ministres picaven l’ullet a l’electorat progressista, la incorporació de figures al Govern com el magistrat conservador Fernando Grande-Marlaska, el nou ministre d’Exteriors Josep Borrell, l’astronauta Pedro Duque o el tertulià d’Ana Rosa Màxim Huerta eren un cop d’efecte sobre els taronges. Sánchez s’erigia, sense actes de nacionalisme espanyol recalcitrant, en una mena d’Emmanuel Macron, el president de França, a l’espanyola.

Amb els gestos cap a tot l’espai polític possible, incloent la darrera intenció d’acollir els refugiats de l’Aquarius, cada acció i decisió confirmava la bona dinàmica del nou president espanyol. Si amb la composició del govern havia deixat descol·locat Ciutadans, amb el gest d’acollir les persones immigrants el líder del PSOE guanyava suports pel seu flanc esquerrà. El propòsit d’atraure un milió dels cinc que van depositar la seua confiança en Pablo Iglesias estava funcionant. Amb el partit de la formació del puny i la rosa ocupant una posició central al tauler polític espanyol, les enquestes tornaven a somriure amb més força al PSOE.

Aquest clima de triomfalisme de l’executiu de Sánchez, però, s’ha trencat aquest dimecres de manera immediata. El Confidencial publicava que Huerta havia defraudat a la Hisenda espanyola amb una societat creada l’any 2006. El pecat del flamant ministre de Cultura i Esports fou tributar els seus treballs per al programa de crònica social– un eufemisme de la televisió convertida en rumor i espectacle barroer- d’Ana Rosa a través de l’impost de societats i no fer-ho mitjançant l’Impost de Renda de les Persones Físiques (IRPF). Les paraules de Sánchez l’any 2015 que qualsevol membre del seu govern marxaria en cas de fer tripijocs per pagar menys impostos no oferien cap alternativa. I així ha sigut. Huerta ha plegat. Això sí, defensant la seua innocència.

La dimissió de Huerta, el ministre més efímer de la democràcia espanyola, ha provocat la primera crisi de govern de Sánchez. S’ha reaccionat el mateix dia, però les intencions, almenys durant el matí, de sostenir l’exministre al capdavant del seu departament han evidenciat com l’assumpte fiscal ha aturat en sec els cops d’efecte que d’ençà que va accedir a la presidència del Govern espanyol Sánchez havia realitzat de cara al seu objectiu electoral. Ha estat un sotrac imprevist, que sembla que ha noquejat durant tot el matí la sala de màquines de La Moncloa.

Amb la seua marxa, Huerta ha evitat que el focus estiguera més al damunt de l’executiu socialista. Ha convertit la polèmica en un assumpte passat. I més quan el ritme de la política actual és frenètic. Tanmateix, el seu cas obri la porta a possibles nous controvèrsies d’aquest tipus. El seu substitut, segons ha transcendit als mitjans estatals, serà José Guirao, gestor cultural procedent d'Almeria amb experiència com a director al Museu d'Art Reina Sofia de Madrid, entre molts més espais.

Si ‘monsieur’ Sánchez volia convertir-se en un Macron a l’espanyola, de moment, està seguint els passos del francès fil per randa. Fins i tot, pel que fa a la sortida de ministres. En el seu primer mes a l’Elisi, Macron va veure com van plegar quatre ministres del seu gabinet per afers lligats amb la corrupció. Encara que l’assumpte fiscal de Huerta no implique aquestes pràctiques, és el primer toc d’atenció per a un executiu construït a colp d’efecte. Són els riscos de fer política mediàtica. Huerta n’és la prova. C’est la vie!

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.