És difícil destriar un grup de música del seu cantant. Per defecte, tothom presta més atenció en qui és al centre i és aquest el que se sol endur el gruix dels mèrits. Quan ets part d’un grup, viure a l’ombra d’aquest líder públic, tampoc és senzill. Ara, en alguns casos, hi ha segones espases que aconsegueixen fer-se un forat.
És el cas d’Els Pets. Quan hi penses, el primer nom que et ve al cap és el de Lluís Gavaldà, cantant i lletrista. Els de Constantí, però, sempre han vetllat per conservar la presència del trio que forma el nucli dur i que completen el baixista Falin Cáceres i el bateria Joan Reig. En especial, aquest segon, que sempre ha tingut també un impuls creador.
Ell mateix i Gavaldà han explicat diverses vegades que la relació, entre dos caràcters forts, no ha estat sempre fàcil, per bé que Cáceres ha exercit de jutge de pau.
Una altra faceta d’aquesta dualitat, però, és que dins el repertori d’Els Pets s’ha format, amb el pas dels anys, una corrua de cançons firmades per Joan Reig —una o dues per disc—, que tenen una empremta pròpia a la vegada que són part indestriable de la identitat dels de Constantí. Moltes d’elles, cantades igualment per Gavaldà, però no totes.
“Sóc atípic perquè normalment els bateries no componen i fan més un acompanyament, però la meva personalitat de melòman i el meu compromís polític també han donat una personalitat al grup que va més enllà del líder. Això crec que ha ajudat a compensar el grup”, explicava Reig en una entrevista a La República.
Gavaldà, de fet, també ha reconegut, en més d’una ocasió, la capacitat de Reig per compondre cançons. Potser, la més coneguda de les escrites pel bateria és “S’ha acabat” que, alhora, ha estat un dels grans èxits del grup tarragoní. En una entrevista a l’Ara, Gavaldà explicava que la cançó li agrada molt i li fa “molta ràbia, perquè no és meva”. De fet, la considera “la primera gran cançó de Joan Reig”, i per ell és “una de les tres millors cançons d’Els Pets”. Com a anècdota, detalla que “molta gent em diu que és la seva cançó preferida i quan els dic que no és meva es posen vermells”.
Segons el cantant, és una cançó que casa molt amb Els Pets actuals, tot i estar composta el 1991 i formar part del segon disc del grup, Calla i balla!: “És molt evocadora, parla del territori, d’amors d’estiu que acaben malament i no és gens òbvia; de vegades, hi ha parelles heterosexuals que ens diuen que és la seva cançó”.
Gairebé sempre
La producció de Reig per a Els Pets, però, no s’acaba aquí. De fet, és present a cada disc del grup. Bé, en tots, excepte en un, Fruits Sex (1992). Un disc que, segons explicava Gavaldà a RAC 1, és el “pitjor disc perquè el vam fer amb cançons que no estaven prou acabades, i és culpa meva. És l’únic disc en què no hi ha cap cançó del Joan i és un disc en què sobren moltes cançons”.
Salvant aquesta excepció, si anem al primer disc del grup, l’homònim Els Pets (1989), Reig hi firma la combativa i contundent “Terra-Billy” amb un dur missatge contra les Olimpíades de Barcelona. En una entrevista a Reusdigital.cat, deixava caure en to burleta referint-se a la cançó: “Perquè no ho ha vist en Carrizosa, si no ho denuncia, tot i que fa més de trenta anys”.
El to i l’estructura, però, dista una mica del so que convertiria Els Pets en uns referents del pop-rock català. Eren assaig de joventut. Això es comença a revertir al Calla i balla! amb “S’ha acabat” i, després del punt mort de Fruits Sex, hi torna al disc Brut natural (1994).
Aquí Reig firma en solitari “Segon plat”, caminant a compàs de rock sobre la frustració de l’amant amagat: “Solament et tinc quan ell se’n va, soc només un trist segon plat”. I, conjuntament amb Gavaldà, es posen en la pell de l’home salvador paternalista que intenta “rescatar” una treballadora sexual del bordell a ritme de country.
El tàndem Gavaldà-Reig torna a funcionar a Bon dia (1997) per segellar la rumbera “Digue’m que m’estimes” i versar les dificultats de la vida de pagès al món d’avui amb l’emotiva “Jaio”. Encara hi ha una tercera peça de la factoria Reig en aquest disc. Es tracta de la melancòlica “Sebastià”, una de les petites joies d’alt voltatge poètic que amaga la discografia d’Els Pets per a aquells disposats a aprofundir-hi mentre “les fulles seques ballen un trist compàs”.
Sol (1999) és, possiblement, el primer disc de l’etapa de maduresa d’Els Pets que ja comença a perfilar-se en alguns temes del Bon dia. Reig i Gavaldà hi fan dos temes conjunts. Un el discret “Ja faré cap”. Discret, sobretot, si es té en compte que l’altra cançó conjunta és un autèntic himne de la música escrita en la nostra llengua: “La vida és bonica (però complicada)”, un dels grans èxits del treball colze a colze entre bateria i cantant.
El repertori de Joan Reig dins Els Pets es caracteritza per tenir sempre un punt emotiu. És el cas d’”Hospital de Mar”, que fan conjuntament amb Gavaldà al disc Respira (2001), on canta l’amor i la vetlla a una persona ingressada a l’hospital. En solitari, Reig es posa el vestit de Método 3 per escoltar les “Converses de cafè” d’un bar de poble on s’arregla el món i es fa safareig tot jugant a la botifarra. El bateria, que sempre s’ha destacat pel seu compromís polític, no deixa passar l’ocasió per filtrar discurs: “Som banyuts i paguem el que beuen. Amb Espanya, no res a pelar”.
Formigueta, de mica en mica, Reig va eixamplant el repertori, malgrat que, com ell mateix explicava a La República té el “hàndicap” que “en Gavaldà és un dels millors compositors de la nostra generació i no s’hi pot competir. De vegades, ho tinc més difícil. En Gavaldà no treballa habitualment a nivell de composició. Ell necessita una data i llavors s’hi posa i te’n fa vint o vint-i-cinc. La primera li costa molt i després comença a fer-les rajar. Jo, en canvi, soc una formigueta. Em ve una idea, m’apunto quatre ítems, tinc una carpeta, i d’allà algun dia potser n’estiro un fil i en faig una cançó o un poema”.
Passen els anys, però, i als seus discos Els Pets comencen a ser conscients que es fan grans. Agost (2004) és aquest punt d’inflexió i Reig no se n’escapa. Hi firma tres cançons conjuntes amb Gavaldà que en són bona mostra. La primera és “La colla”, un viatge per unes golfes plenes de nostàlgia. Darrere ve “El meu veí de sota”, plena de desconfiança pel món que ens arriba. Ho rebla “Retirada”, lamentant com “se’m fa estrany no sé el darrer. De marxar cap a dormir”. Aquesta cançó és també un punt d’inflexió, perquè, per primera vegada, en un tema escrit per ell, Reig no només hi participa fent la lletra, sinó compartint també el paper de cantant amb Gavaldà.
A Com anar al cel i tornar (2007), Reig torna a ser autor de dues cançons que canta Gavaldà, la vital “Espurnes de coratge” i la compungida “Ningú”, on clama perquè s’escolti la veu de la gent gran: “Ningú escolta els vells ni el seu parlar feixuc i en els bancs de les places resten orfes paraules que encara no han dit”.
D’ençà del 2009, Reig també començaria a tirar endavant aventures pel seu compte, i ha desplegat àmpliament la seva faceta d’artesà de cançons. Primer amb el grup Refugi i després amb els tres discos publicats com a Joan Reig. Fins i tot, ha fet alguna lletra per al grup Mesclat, del qual també ha format part molts anys.
Amb “El poble sota el barret de fum”, vuitè tema del disc Fràgil (2010), Reig enllaça el present del grup en aquell moment amb temes que ja eren clàssics de la banda com “Constantí, molta merda i poc vi” o “Tarragona m’esborrona”: “És una carta d’amor escrita al nostre poble, amb la intenció de despertar l’esperit crític de la gent. Nosaltres sempre hem dit que som nacionalistes, i la nostra manera és ser-ho des de l’esperit crític”. A més, tornem a sentir cantar al bateria, en aquest cas, fent les segones veus de la tornada.
El 2013 és el torn d’Àrea petita, i Reig s’encarrega de la lletra de “Reprenc el vol”, un cant a l’optimisme on no manca, deixat caure amb naturalitat dins el relat, el compromís nacional del de Constantí: “Ara m’escapcen el sou i l’esperança. La llengua que parlem voldrien morta i feta un erm”. Tot i que en aquest disc no hi ha més lletres escrites pel bateria, hi ha una excepció dins la discografia d’Els Pets: es tracta del vaporós “Romanço”, escrit per Gavaldà, però entonat per Joan Reig i la cantautora Maria Rodés.
“Corvus” és potser la cançó de Reig que va tenir més ressò en el moment del llançament. En aquest tema del disc Som (2018) el bateria tracta una qüestió sensible com la pederàstia per part de l’Església. Preguntat a El Temps, Gavaldà explicava que “és molt probablement la millor cançó que ell ha fet mai. Porta tota la vida volent-la fer, amb un tema que toca molt de prop una realitat de la nostra generació, de quan érem petits. I s’ha esperat a tenir prou maduresa per poder tractar-ho amb el tacte amb què ho fa”.
Una tasca especialment complicada tenint en compte que el mateix Reig acabaria explicant que es basava en un cas real i que ell n’havia estat víctima, tot i que van preferir-ho dur amb discreció, perquè, com explicava a El Periódico: “No volíem convertir una promoció musical en un circ. I, personalment, tampoc volia semblar oportunista explicant una cosa així ara, quan surten tants casos de pederàstia, com si ens aprofitéssim d’un tema tan greu i tan sòrdid. A més, també crec que és irrellevant que jo hagi sigut una de les seves víctimes. L’important és que va passar”.
A Som, Reig és també autor de “Mil hiverns”, on tracta les dificultats d’una relació d’anys que es dilueix de mica en mica. La darrera de les cançons de la factoria Joan Reig per a Els Pets és “Encenalls”, dins del disc 1963 (2022), l’últim publicat pels de Constantí, i el bateria ens regala frases com: “L’enyor, com els brasers. Escalfa l’avenir”.
De “Terra-Billy” a “Encenalls” hi van quaranta-tres anys i tot just una vintena de cançons. Ara bé, dibuixen una idea clara del perfil empàtic i sensible de Reig amb tot el que l’envolta. Unes lletres pel país i la seva gent que enriqueixen el patrimoni musical d’Els Pets.