Cròniques britàniques

Disciplina anglesa

La relació entre sexe i poder a Gran Bretanya és molt peculiar i sovint escandalosa, i no són pocs els que ho encadenen amb l’ensenyament d’arrel victoriana de l’elit a les escoles privades.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La primera ministra britànica, Theresa May

 

La vida política britànica sembla que té un problema seriós amb el sexe. L’acumulació d’escàndols així ho confirma. No falten els qui per explicar-ho s’acullen a la peculiar relació entre el sexe i la classe alta que tindria el seu origen en els molt selectes internats on s’ha educat bona part de l’actual elit econòmica i política. Per a algunes veus, per exemple la del prestigiós historiador Ian Gibson, aquesta relació prové del puritanisme victorià i s’encadena amb comportaments sexuals com la “disciplina anglesa”, és a dir, l’assot fort sobre les natges amb una fusta, fuet o qualsevol altre objecte per l’estil, que s’inspira en els càstigs que s’infligien a les més exclusives escoles britàniques.



Col·legis privats i sexe
Encara ara els mitjans de comunicació britànics més crítics amb el conservadorisme sexual tradicional publiquen sovint notícies que fan referència a col·legis privats que reprimeixen les naturals ànsies de relació física entre adolescents.


El passat mes de gener The Independent informà que un centre molt selecte, The Rawlett Scoole, situat al comtat de Staffordshire, havia prohibit a les seves alumnes portar les ungles més llargues d’un centímetre i mig i que, si se les pinten, ha de ser de colors “neutres i poc cridaners”. El director, vistes les queixes d’alguns pares, explicà que d’aquesta manera la joventut de l’establiment se centrarà en allò que cal que es centri, els estudis, i no en “altres coses”. Coses que, si bé no identificà tothom, va entendre què és: l’atracció física natural, que ell deu trobar inconvenient, perillosament amplificada per les llargues ungles roges femenines.


Una anècdota sense importància? Doncs no ho pareix, atesa la repetició de casos per l’estil. El 24 del mateix gener The Times recollia el cas de la privada Ruthin School, a Gal·les, el director de la qual, Toby Belfield, ha anunciat als pares d’alumnes que expulsarà tot aquell estudiant que tingui parella. Els joves, d’ambdós sexes, que tenen entre 15 i 17 anys, que incompleixin la norma seran expulsat i se’ls condemnarà, a més, amb una “mala carta de recomanació” que pot afectar les seves expectatives d’arribar a les universitats d’elit del país. “Les relacions sentimentals poden començar a la universitat, no a la nostra escola”, sentencià Mister Belfield, que dirigeix amb mà de ferro aquest selecte col·legi privat inaugurat el 1284 i que costa la xifra esfereïdora de 40.000 euros per alumne i curs.


L’any passat, el 23 de juny, The Guardian publicava el cas d’un altre centre escolar privat, Isca, a Exeter, que, havent prohibit els calçons curts als joves alumnes, es trobà amb que alguns rebels es posaren faldilles per protestar, ja que feia massa calor. La cosa no hauria anat a més si no fos perquè, aprofitant l’avinentesa, una de les joves estudiants es posà una falda més curta del que la direcció podia tolerar i fou severament represa per comportament “inadequat”.


No tota l’escola britànica és així, és clar. Hi ha centres privats progressistes i els públics no tenen res a veure amb les actituds abans descrites. Molts col·legis de tot el país estan rompent motllos i apostant per un ensenyament inclusiu, sense diferències de gènere. Opten, segons els casos, perquè els uniformes no siguin diferents entre nens i nenes, per impulsar l’ús d’un pronom neutre —zie— enlloc d’ell o ella... i, en fi, imparteixen una educació que amb relació al sexe és antagònica a la imatge tòpica del col·legi privat anglès. Tanmateix, aquest últim model d’escola continua existint, com s’ha vist, i respon a la realitat de com veu el sexe una part significativa de la considerada alta societat. Potser no com una cosa dolenta i bruta, tal com es considerava a l’època victoriana, però sí com allò de què no s’ha de parlar i que convé amagar.


Talment ho deia la BBC el 2012 quan, en ocasió d’una enquesta feta per una marca de condons, ressaltava que pràcticament a sis de cada deu britànics els feia vergonya comprar preservatius o, senzillament, parlar de sexe. Genevieve Edwards, directora executiva de salut de Terrence Higgins Trust —una important ONG creada el 1982 per lluitar contra la sida i a favor de la salut sexual a Anglaterra i Gal·les— deia aleshores a la radiotelevisió pública que “encara som molt britànics sobre el sexe, molta gent troba més fàcil tenir sexe que parlar de sexe”.


Segons posa de manifest l’historiador i destacat hispanista Ian Gibson (Dublín, 1939) en els seus irònics llibres El vici anglès (1978) i L’erotòman (2002) el puritanisme victorià encara és vigent en àmplies capes de la població britànica. Es tracta de la forma de ser que al seu parer convertí Anglaterra en el país de més “castedat i moralment ridícul” d’Europa al mateix temps que consumia grans quantitats de pornografia de tota mena i, sobretot, gaudia de pràctiques peculiars com la flagel·lomania o vici anglès, és a dir, l’anomenada disciplina anglesa.


Si l’escola privada encara està inoculant en l’ànim dels joves fills de l’elit social i econòmica una concepció del sexe d’arrel victoriana, és lògic pensar que sigui una de les causes dels estranys comportaments sexuals de no pocs adults de classes altes, inclosos els dedicats a la política.

 

L'exministre de Defensa britànic, Michael Fallon, que dimití per mor d'un escàndol sexual



Política i sexe
Fins fa molt poc, de sexe i política no se’n parlava al Regne Unit. Un dels primers escàndols sexuals que —relativament— transcendí al gran públic fou el que l’any 1963 afectà el ministre de Guerra del Govern de Sa Graciosa Majestat, John Profumo. Es veié obligat a dimitir després de ser conegut que tenia una amant que, alhora, mantenia relacions amb un agent secret soviètic a Londres. La polèmica va ser política i se centrà en el risc per a la seguretat nacional que havia provocat Profumo. La part sexual de l’afer va ser sepultada ben aviat. Era la norma d’actuació de les altes instància aleshores.


Només d’aleshores?

 

Sota el mandat de Margaret Thatcher, durant els anys 80, el seu ministeri de l'Interior va 'perdre' documents que haurien identificat personalitats que acudien a un club de prostitució forçada amb menors d'edat, a Londres.


A principis de juliol de 2014 un diputat laborista, Simon Danczuk, va demanar al ministre de l’Interior que expliqués què havia ocorregut amb els documents que contenien una investigació especial de la policia sobre casos de pedofília a gran escala perpetrats per personatges “de les altes esferes polítiques” i que havien desaparegut sota el govern de Margaret Thatcher, als anys 80. Segons la BBC, un portaveu del ministeri confessà que “és cert” que 114 de 527 documents sobre el cas havien estat destruïts, havien desaparegut o, simplement, no se’ls pot trobar. Què contenien aquells papers? Quasi amb tota seguretat la identitat de rellevants personalitats que acudien a un centre de prostitució forçada de menors d’edat, situat a Londres. Aquesta xarxa funcionà, segons la BBC, “durant dècades”. De resultes de la investigació que ordenà el primer ministre el 2014, David Cameron, s’ha conegut l’existència d’aquesta amplíssima xarxa de pedofília que implicaria centenars de polítics i celebrities del món de la televisió, la ràdio i la indústria musical. Se n’han publicat alguns noms, com el del ja finat Jimmy Saville, famós presentador televisiu que abusà d’un nombre ignot de menors d’edat que podria ser enorme, entre els 300 i els 1000; Gary Glitter, famós cantant de rock glam, avui empresonat per abusos sexuals; Max Clifford, mànager musical que arribà a treballar per a The Beatles, també fou condemnat a vuit anys per la mateixa raó, tot i que posteriorment va ser absolt, i que morí el passat 17 de desembre; el músic i comediant Rolf Harris, igualment a la garjola... S’està investigant encara molta altra gent —entre la qual hi ha polítics— que podrien estar-hi implicats. El volum del cas fa feredat: obtingueren nens i nenes de curta edat de 175 escoles, de 75 llars de criatures sense família, de 40 institucions religioses per a infants, de 14 centre d’acollida... Pot haver-hi més de 100.000 abusats. Inclosos uns 5.000 discapacitats. La sospita, més que pertinent, és que aquesta gran xarxa de corrupció pedòfila tingué la cobertura durant dècades de l’establishment. La premsa londinenca batejà amb el nom de “l’anell de Westminster” l’entramat d’interessos polítics que torpedinà la investigació i que feu desaparèixer els documents referits. El Palau de Westminster alberga les cambres dels Comuns i dels Lords.


No tots els escàndols motivats per la relació política i sexe són tan sòrdids i dramàtics. N’hi ha que provoquen la hilaritat popular. Com per exemple la recurrent notícia d’algunes de ses senyories britàniques que són agafats in fraganti al Parlament fent coses que no haurien de fer. L’últim episodi d’aquesta naturalesa es coneixia el passat 8 de gener quan The Guardian publicava que entre el juny i l’octubre de 2017 els diputats, els seus ajudants i el personal de la Cambra havien sol·licitat 24.000 pàgines web pornogràfiques. Oficialment es va informar que els intents de connexió havien estat “no deliberats” i que “en la majoria dels casos” els sistemes de seguretat informàtics de la institució “bloquejaren l’accés a pàgines d’adults”. Les befes dels mitjans més crítics i d’una gernació a través de les xarxes socials indica que molta gent no es cregué l’explicació oficial.


Més seriosos són els dos recents afers que han tocat de ple el govern de Theresa May. El primer es va esdevenir la passada tardor. The Sunday Times publicà el 15 d’octubre un informe sobre 36 “depredadors sexuals” que serien “parlamentaris conservadors” dedicats a assetjar personal contractat —secretàries, ajudants...—, que la primera ministra estaria al corrent de tot i que estava protegint els seus diputats. Cosa que May negà amb vehemència. L’endemà, molts mitjans londinencs apuntaren cap a Mark Garnier, ministre de Comerç, a qui acusaven d’encarregar “tasques inapropiades” a la seva secretària —que consistien enviar-la a comprar consoladors i d’altres juguets sexuals—. L’escàndol també esquitxà Stephen Crabb, exministre de Treball, que acabà confessant que havia “intercanviat missatges sexuals” amb el mòbil amb una jove de 19 anys que li demanà feina al Parlament. “Intolerable”, va dir la primera ministra, que ordenà una investigació a tal fi i, així mateix, demanà al president de la Cambra del Comuns, John Bercow, que creés immediatament un sistema d’atenció a tots els empleats i ajudants polítics del Parlament que necessitessin denunciar “comportaments incorrectes” de ses senyories. El procés està en marxa. Segons publicà més recentment The Times, amb l’afer podrien estar relacionats fins a 15 ministres i uns 20 diputats conservadors, a més d’un nombre ignot de representants laboristes. La diputada laborista Tupli Siddiq assegurà a la BBC que “poden sortir centenars de casos” d’abusos comesos per diputats.

 

Fins i tot el segon de Theresa May, Damian Green (a la foto), ha hagut de dimitir per un escàndol d'assetjament sexual.


Enmig de la polèmica, una jove, Bex Bailey, de 25 anys, exmembre del Comitè Executiu Nacional del Partit Laborista, revelà que fou violada durant un acte del partit el 2011 i que un alt càrrec orgànic li “recomanà” que no ho fes públic per no perjudicar la seva carrera. El dia 2 de novembre el ministre de Defensa, Michael Fallon, presentava la seva dimissió perquè es publicà que 15 anys enrere havia tocat “indegudament” una periodista durant un sopar oficial. Enmig de la voràgine de notícies escandaloses per l’estil, el número dos del govern britànic, Damian Green, fou acusat d’assetjament sexual per una militant del Partit Conservador; ell negà les acusacions però finalment dimití el 21 de desembre, després que la premsa publiqués que en una antiga investigació policial —sobre escoltes il·legals i espionatge en el món polític— s’havien descobert a l’ordinador del seu despatx del Parlament “milers d’arxius de material pornogràfic” legal.


El mateix dia de la dimissió de Fallon es coneixia que un membre del govern laborista de Gal·les, Carl Sargeant, també havia estat denunciat per assetjament sexual. Renuncià al càrrec el 4 de novembre i tres dies després se suïcidà.


L’últim dels grans escàndols va sortir a la llum a finals del mes passat. Financial Times publicà que una organització benèfica d’homes rics —empresaris i polítics— organitzava un sopar anual per recollir fons econòmics per repartir entre diverses organitzacions de caritat. Fins aquí, normal. No ho és gens, normal, però, el fet que contractessin 130 hostesses —una de les quals ha estat, en l’última ocasió, la periodista del Financial que ho ha destapat tot— i que exigien que fossin “altes, guapes, atractives i amb l’obligació de vestir de negre, amb mini, llenceria negra i sabates de taló alt” a les quals s’advertia que tot era confidencial; les joves es veien obligades a aguantar els luxuriosos comentaris, tocaments i potser —s’està investigant— actituds més greus encara. May, horroritzada, obligà a dimitir un membre del Ministeri d’Educació que era habitual d’aquests caritatius sopars que s’han celebrat durant els últims trenta-tres anys. L’organització de l’esdeveniment anuncià que no es tornaria a celebrar.


La vida política britànica, en fi, pareix que en efecte té un seriós problema amb el sexe.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.