El seny i el sentiment no coincidien quan el 23 de juny del 2016 Chris Shirling-Rooke va votar a favor que el Regne Unit es mantingués dins la UE. El cap estava convençut de la decisió, però el cor ja aleshores palpitava secretament a favor de la campanya per abandonar la unió, explica el president de la junta directiva de l’associació d’empresaris Mersey Maritime, de la regió de Liverpool.
Actualment, el cor i el cap van a l’una. Per videotrucada Shirling-Rooke ens explica que és un convençut defensor del Brexit, amb el seny i amb el sentiment. Res del que ha passat des d’aleshores no l’ha fet canviar d’opinió contra la sortida: ni l’augment sobtat de preus després del referèndum, ni el caos del govern de Londres, ni el quasi col·lapse del transport de mercaderies amb el continent a començament d’any. “Per a nosaltres, aquí a la costa occidental, el Brexit és positiu”.
Aquí s’erigirà previsiblement el prestigiós projecte del govern a la regió: “Freeports” (‘ports de lliure comerç’), exclama Shirling-Rooke. “Crearan milers de llocs de treball”. I afegeix: “A la UE una cosa així seria impossible!”. El govern de Londres vol crear vuit d’aquests ports francs, vuit projectes insígnia, repartits per tot el país. Al voltant de Liverpool també es construirà una zona d’aquest tipus, de la qual formarà part l’antiga àrea del port, a la riba esquerra del riu Mersey. Es destinaran 4.500 milions de lliures a la reactivació de la zona, s’hi construiran 13.000 nous habitatges i es crearan 20.000 llocs de treball nous.
Ja fa cinc anys que una majoria escassa de votants britànics va provocar un xoc històric a la Unió Europea i va dir que ja no volia formar part d’aquella Europa en procés d’unificació. Seguidament, durant un llarg període no ha quedat clar cap a on volien anar els britànics. Els ports francs són el pas més concret fet fins ara amb què el primer ministre, Boris Johnson, i el seu ambiciós ministre d’Hisenda, Rishi Sunak, volen acostar-se al seu projecte d’una Global Britain: un país orgullós de comerciants, un país que sap fer negocis amb tothom, sense dependre de ningú i protegit per l’influent sector financer de la City de Londres.
Poden sortir-los els números, a Johnson i els seus? Amb una política comercial ultraliberal, es poden guanyar majories fiables?
En qualsevol cas, per al govern els ports francs seran un alliberament després d’anys d’estira-i-arronses pel Brexit i la política del coronavirus. Segons la voluntat dels conservadors, uns territoris lliures de drets de duana i unes zones econòmiques especials atrauran empreses de tot el món: amb rebaixes d’impostos i d’aranzels. “Es desfermarà el potencial dels nostres orgullosos ports històrics i es reactivaran municipis de tot el Regne Unit”, diu entusiasmat Rishi Sunak. Així, el Regne Unit avançarà cap a un “auge econòmic sense precedents” i una “època daurada de benestar”.
La realitat, però, de moment és menys esplendorosa. El projecte Getting Brexit Done porta aparellades unes capacitats enormes. Hi ha hagut 27.000 funcionaris treballant només en la sortida de la UE. L’inici de la sobirania, a començament d’aquest any, va ser un desastre. Segons els administradors dels ports, les noves instal·lacions duaneres, anunciades amb grandiloqüència, durant molt de temps no van ser més que un “fangar”. Alguns empresaris es van traslladar a la UE frustrats perquè els tràmits burocràtics eren excessius. Segons la interpretació dels favorables al Brexit, tot això són problemes que aviat quedaran oblidats. Però tenen raó?
John Springford ho dubta. Aquest economista, que fa recerca al Centre for European Reform (CER) de Londres, ha concebut un model econòmic per calcular els perjudicis que han provocat el referèndum i el Brexit. En el seu model compara l’evolució real del Regne Unit amb un “germà bessó” sense Brexit, una mena d’economia britànica sintètica construïda a partir de països industrialitzats amb semblances estructurals.
Les xifres assenyalen alguna cosa més que un retrocés provisional. Ja el 2019 el potencial econòmic britànic va ser un 2,9% menor del que s’hauria esperat en el cas d’una evolució normal. A partir del 2020 Springford ha interromput el càlcul dels danys en el PIB a causa de la pandèmia i de les mesures de confinament, ajornades temporalment a escala mundial. En el cas d’altres indicadors, però, la comparació amb el “germà bessó” continua.
A Springford el preocupa que les pèrdues en el potencial econòmic ja eren notables tres anys enrere. La majoria d’experts havien fet càlculs que preveien una davallada de l’economia d’entre un 2% i un 7% en un termini de deu anys. Però el fet que el 2019 ja s’assolís la part baixa de la forquilla apunta a “efectes dinàmics”, una mena d’espiral descendent que inclou una menor competitivitat, un creixement més baix de la productivitat i menys capacitat d’innovació.
“La principal víctima del Brexit són les inversions”, diu l’economista. Durant dècades el model econòmic del Regne Unit va consistir a fer de base per a les companyies internacionals que buscaven accedir al mercat únic de la UE, “sobretot del Japó i dels EUA”. Ara el país ha perdut aquest rol. On és més evident és en la indústria automobilística britànica. Des de fa dècades està gairebé totalment en mans estrangeres. Amb el Brexit les empreses van començar a descartar localitzacions britàniques a l’hora d’invertir. El sector corre el risc de “morir a causa de mil petites reduccions”, com ha alertat la Universitat d’Oxford.
Segons el seu model del “germà bessó”, en realitat les inversions haurien hagut de pujar un 10% en els últims anys, però pel Brexit només ho van fer un 2%. No fa gaire el volum mensual del comerç exterior del Regne Unit estava en dèficit, amb un valor de 8.000 milions de lliures.
I l’entusiasme del ministre d’Hisenda, Rishi Sunak, pels nous ports francs ja fa temps que no el comparteix tothom. Si bé els dirigents de Londres presenten la iniciativa com a punt clau de la seva agenda, l’element central de la campanya Levelling Up és qualsevol cosa menys imaginatiu. El 1983 el govern conservador de Margaret Thatcher ja va crear ports francs en sis regions. I el 2012 aquestes zones estaven totes tancades perquè havien generat molt poc.
Això podria tornar a passar. Els economistes experts en comerç Ilona Serwicka i Peter Holmes, de la Universitat de Sussex, assenyalen que ja ara la major part dels productes d’importació més rellevants del Regne Unit entren al país sense aranzels. Els experts alerten que els ports francs podrien atreure menys empreses d’altres països i alhora més empreses de la resta del Regne Unit amb ganes de pagar menys impostos. Segons un estudi, pel que fa als ports francs britànics en funcionament fins al 2012 es van perdre més d’un 40% dels llocs de treball creats en aquestes zones únicament per trasllats a l’interior de l’illa.
A banda dels riscos econòmics, la via del lliure comerç també conté una capacitat explosiva considerable en termes polítics. El paisatge polític al Regne Unit està en canvi. El 2017 el Partit Laborista, d’esquerres, va guanyar al districte electoral de Canterbury, que des del 1918 era una plaça conservadora fixa. El 2019, en canvi, Boris Johnson va conquerir Bassetlaw i altres bastions que havien estat laboristes durant anys i que fins aleshores es consideraven part del “red wall”, com un mur vermell infranquejable per als conservadors.
Anand Menon és professor de Ciència Política al King’s College de Londres i dirigeix el think tank UK in a Changing Europe. El primer ministre Johnson, diu Menon, deu el seu càrrec a, entre altres, un gran nombre d’exvotants laboristes que el 2019 es van canviar de bàndol. “La seva majoria va ser transversal en termes de classe”.
Els partidaris del Brexit havien promès que, immediatament després del divorci amb la UE, tancarien acords comercials individuals amb la resta del món. Amb unes condiciones més bones, esclar. El primer gran acord –amb Austràlia– ja va provocar una intensa disputa en el gabinet de Johnson: d’una banda, els defensors empedreïts del lliure comerç i, de l’altra, aquells que patien pel suport dels conservadors entre els agricultors i ramaders britànics.
Austràlia havia reclamat una reducció dels aranzels a zero, cosa que va desfermar un pànic comprensible al bàndol britànic: les explotacions australianes poden oferir carn i llana a un preu més baix perquè són més grans. De mitjana les granges angleses disposen de 87 hectàrees de terreny, mentre que a l’altra punta del planeta l’extensió mitjana és de més de 4.000 hectàrees. L’explotació australiana més gran d’ovelles i bestiar té una superfície equivalent a Gal·les.
Però queda la City de Londres, el trumfo de l’economia britànica. Si hi ha un malson que no ha deixat dormir els polítics europeus responsables de finances, ha estat aquest: després del Brexit, el Regne Unit s’erigiria com un enorme oasi fiscal i de regulació just al costat de la UE, equipat, a més, amb un dels centres financers de més èxit del món. Això potser explica, en part, la duresa amb què van negociar Brussel·les i Londres. I també l’actitud despietada amb què des de la UE alguns volien limitar la influència de Londres com a base financera.
El resultat és que, actualment, la City té menys força que abans del referèndum. Gairebé ningú no hauria apostat, abans del Brexit, que Amsterdam podria superar Londres. Però exactament això és el que va passar a començament d’any en el comerç borsari: a causa del Brexit, tants centres de comerç electrònic van traslladar la seva sucursal a la UE als Països Baixos que aquest país ja aplega una cinquena part del volum d’accions diari a Europa. Una quantitat més alta que arran del Tàmesi.
Les desercions es van deure, entre altres coses, al fet que en les negociacions del Brexit es va descuidar precisament la qüestió de la futura relació entre els mercats financers. En el tractat de sortida quasi no hi ha acords sobre els negocis transfronterers. Si bé europeus i britànics es van posar d’acord que reconeixerien mútuament les normes per al comerç i la protecció de les operacions mercantils perquè no es formés un caos als mercats, aquest compromís mínim de pau s’acaba a l’estiu del 2022. Si no s’allarga, es podrien encarir, per exemple, operacions tan normals com les de cobertura del risc de divises, necessàries per a qualsevol exportador.
A part d’això, la voluntat de consens només va ser suficient per crear un Fòrum Regulador Financer Regne Unit-Unió Europea, que s’ha de reunir dos cops l’any. “Amb relació al sector dels serveis financers, gairebé hi ha un no acord”, diu Adam Farkas, president de l’Associació de Mercats Financers d’Europa, amb seu a Londres.
Seria prematur, però, cantar les absoltes a la City de Londres, ja que com a centre financer és una plaça potent. Els britànics, per exemple, han acordat amb Suïssa reconèixer les respectives autoritats de supervisió financera com a equivalents, per la qual cosa ara les accions helvètiques també es poden comerciar a l’illa. Això, abans del Brexit, per les tensions entre Europa i Suïssa, no era possible.
Així i tot, les esperances dels britànics posades en la City són enormes. Londres vol atreure cada cop més empreses de creixement modernes, les anomenades fintechs, vol donar més marge de maniobra als comerciants de matèries primeres i vol relaxar algunes normes del blanqueig de capital. També es fan, a més, grans esforços per captar inversors financers.
Amb aquesta mateixa confiança veu el futur Miles Celic, president del grup de pressió The City UK, per bé que encara hi hagi moltes coses sense aclarir. Brexit, Amsterdam... Al continent no hi ha “cap centre financer d’importància mundial. En canvi, Londres sí que ho és”, diu Celic. Des de Londres cap a ciutats de la UE no s’han traslladat més de 8.000 llocs de feina, segons un estudi recent de l’empresa de serveis d’auditoria EY.
Per contra, l’esperança era que només a Frankfurt es creessin 10.000 llocs de treball addicionals.
Traducció d'Arnau Figueras