La popularitat de l'aleshores premier britànic Boris Johnson estava sota mínims. El primer ministre havia sigut xiulat en la celebració del 70 aniversari de la monarca Isabel II. Un rebuig cap al dirigent conservador que era simptomàtic per les característiques sociològiques del públic que s'havia concentrat a l'esdeveniment, el qual gaudia d'una orientació política propera a les línies ideològiques dels toris. Johnson només feia que acumular escàndols a l'esquena, com ara l'organització de festes a la seua residència governamental en una etapa de restriccions per l'emergència sanitària de la COVID-19.
Les crítiques dels assistents van convertir-se en una mena de punt d'inflexió en l'opinió de diversos parlamentaris conservadors. No debades, el comitè de diputats toris que reclamaven la seua marxa com a primer ministre va superar després d'aquells incidents el 15% de suports, és a dir, el topall necessari per a activar una moció de censura. El premier britànic va sobreviure a la qüestió de confiança de la cambra, però ho va fer per un marge no massa ampli: solament obtenia el suport de 211 parlamentaris. Sense anar més lluny, el 41,3% dels conservadors amb seients a la seu de la sobirania popular del Regne Unit havien votat contra la continuïtat de Johnson.
«És un moment decisiu i concloent. És un bon resultat. Ens permet deixar enrere tota aquesta situació, i centrar-nos en les qüestions importants, i en unir al partit», va afirmar per interpretar el seu ajustat triomf com a un punt i a banda en la crisi de confiança que arrossegava al capdavant de l'executiu britànic. La interpretació del jerarca conservador, tanmateix, no s'ajustava a la realitat. A pesar d'haver supera la moció de censura, la història oferia unes perspectives magres per al premier britànic, ja que gran part dels primers ministres que han superat qüestions de confiança sense un suport folgat han acabat plegant temps després. Un exemple era la seua antecessora en el càrrec Theresa May, qui, en el seu moment, va comptar amb una contestació del 37% dels diputats enrolats en les files toris.
Johnson s'enfrontava al repte d'evitar les polèmiques per recuperar la seua imatge després d'aquella moció de censura. La revelació dels assetjaments sexuals de Chris Pincher, número dos dels conservadors i cap de disciplina de la formació dretana, a dos homes en un club privat va situar el primer ministre, de nou, a l'ull de l'huracà mediàtic. L'escàndol va esquitxar el premier britànic perquè malgrat conèixer aquells fets va avalar el seu nomenament com a responsable del grup parlamentari tory. La pressió sobre Johnson era pràcticament insostenible. I més després dels dolents resultats dels tradicionalistes a les eleccions especials enfront de liberals-demòcrates i laboristes.
La successió de controvèrsies va esgotar la paciència de pesos pesants de la formació conservadora. Sajid Javid, ministre de Salut, i Rishi Sunak, ministre de Finances, anunciaven la seua renúncia. Un camí que també escollia Will Quince, ministre d'Infància. En un termini de 24 hores, més de 40 viceministres i altres càrrecs -fins a sumar unes seixanta de persones- plegaven. La desbandada tori per forçar l'eixida de l'exalcalde de Londres de Downing Street era total. Veterans del gabinet, com ara Michel Gove, un dels seus grans aliats, demanaven la dimissió de la figura que ha encarnat la defensa del Brexit a l'interior del partit conservador britànic.
Johnson es despertava aquest dijous amb altres dues renúncies al seu executiu: Simon Hart, ministre de Gal·les, i Brandon Lewis, ministre d'Irlanda Nord. Fins i tot, el nou ministre d'Economia, Nadhim Zahawi, es posicionava a favor de la marxa del seu cap mitjançant una missiva: «Fes el correcte i ves-te'n ara». Quan les agulles sobrepassaven el migdia, el premier britànic compareixia a les portes de la seua residència governamental per acomiadar-se. Ho feia forçat per les pressions del seu propi partit i sense cap voluntat d'abandonar el poder.
«Queda clar que la voluntat del grup parlamentari conservador és que hi haja un nou líder en el partit i un nou primer ministre», ha expressat per anunciar la seua dimissió, per justificar temps després el seu enrocament al capdavant del govern britànic malgrat restar-hi assetjat per incomptables escàndols: «Si fins ara no he volgut abandonar, ha estat perquè considerava el meu deure complir amb el mandat electoral de l'any 2019, la victòria conservadora més gran des de 1987», al·legava en referència a l'aclaparador triomf assolit fa tres anys en uns comicis en els quals els toris van infligir una dura derrota als laboristes, fins al punt d'arrabassar-los alguns dels seus bastions històrics. «Amics meus, en política ningú és imprescindible», ha agregat, així com ha ressaltat que «es tractava d'un moment dolorós, però que la política britànica és darwinista, on es premia la supervivència del més fort».
L'exalcalde de Londres, així i tot, marxava fidel a la seua personalitat histriònica i marcada per uns discursos altisonants. En aquest cas, dirigia els seus dards cap als seus mateixos companys de partit: «Com hem vist a Westminster [seu del parlament britànic], l'instint de ramat és poderós, i quan el ramat es mou, es mou». «Hi haurà un nou gabinet al servei dels britànics, i jo mateix estaré al capdavant fins que el partit conservador esculla una de nou», ha assegurat, atès que la convocatòria del congrés que ha de renovar la direcció dels toris està fixat per a octubre.
Amb un mandat caracteritzat per les tretes a la monarca Isabel II per aconseguir els seus objectius envers el Brexit, el polèmic finançament de la reforma de Downing Street procedent d'un donant clàssic dels toris, per sostenir una ministra d'Interior que havia tractat amb menyspreu funcionaris del seu departament i emparar un diputat tori que havia emprat la seua posició per a beneficiar dues empreses privades, Johnson ha practicat un discurs que, en determinats casos, ha fregat la xenofòbia i s'ha mostrat, de vegades, com un alumne avantatjat de l'expresident nord-americà Donald Trump. Fill de l'elit anglesa, antic columnista polèmic i exbatlle de Londres, va erigir-se en el màxim defensor a l'interior de la formació conservadora d'una sortida del Regne Unit de la Unió Europea. El seu llegat està farcit d'ombres en la gestió econòmica i de desastres en el plànol internacional.
Situat en la corda fluixa per les revelacions filtrades pel seu excap de gabinet, Dominic Cummings, artífex del Brexit a través d'una campanya farcida de mentides i de tergiversacions esbombades a les xarxes socials, Johnson es converteix en el tercer primer ministre conservador que plega en els darrers sis anys després de les renúncies de David Cameron i de Theresa May. Amb les enquestes oferint una tendència negativa per als toris i atorgant un avantatge de quatre punts als laboristes, la dreta tradicional del Regne Unit ha de decidir cap a on evoluciona: si segueix amb l'aposta per un trumpisme nacionalista anglès gens al·lèrgic a combinar pinzellades de keynesianisme i neoliberalisme o retornar a les essències thatcherianesde rebaixes impositives a les grans fortunes, desregulació dels mercats i devoció per l'austeritat pressupostària.
Els conservadors, però, hauran de decidir abans el seu futur líder d'una llarga llista de candidats, com ara Liz Truss d'Exteriors, l'exministre Rishi Sunak, l'actual propietari de la cartera econòmica Zahawi, Pritti Patel d'Interior, Ben Wallace de Defensa, Penny Mordaunt de Comerç o l'exresponsable del departament de Sanitat, Sajid Javid. En les quinieles, a banda de viceministres, hi ha parlamentaris com ara Tom Tugendhat i Jeremy Hunt. L'elecció del substitut de Johnson queda oberta a una figura que haurà d'afrontar reptes com ara definir ideològicament un partit conservador radicalitzat, gestionar l'execució d'un segon referèndum d'autodeterminació a Escòcia, resoldre els conflictes encara pendents pel Brexit i contenir la recessió econòmica causada per la invasió russa d'Ucraïna, orquestrada per l'autòcrata Vladímir Putin. Tot quan encara queda més d'un any i mig per a les pròximes eleccions al Regne Unit.