Blanca Serra (Barcelona, 1943) és una de les personalitats més importants de l’independentisme català. Filòloga, lingüista, professora, escriptora i militant de l’independentisme d’esquerres, ha sigut fundadora de les principals organitzacions polítiques independentistes, com ara el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN, 1969), el PSAN-Provisional (1974), Independentistes dels Països Catalans (1978) i els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (1979). Ha sigut una incansable defensora de la llengua i la cultura catalanes, promotora del Congrés de Cultura Catalana (1975-1977). Va ser, a més, una de les signants de la Carta de Brest (1974). Al novembre de l’any que ve es compliran cinquanta anys de la signatura d’aquest document històric, que afirmava per primera vegada l’existència de les lluites antiimperialistes a l’interior d’Europa, i segellava el concepte de “nació sense estat”. Amb motiu d’aquest cinquantè aniversari dialoguem amb Blanca Serra sobre les memòries de l’antiimperialisme i sobre la formació de la consciència anticolonial a Catalunya.
-En primer lloc, gràcies per accedir a aquesta entrevista. El primer que li voldria preguntar és com va arribar vostè a la militància, com li va nàixer la consciència.
-Jo sempre he dit que la meva primera escola va ser la família. El meu pare, Josep Calassanç Serra i Ràfols, era un home catalanista i republicà que ens va educar sempre en la memòria republicana i en el sentiment catalanista. Això sempre ens va marcar moltíssim, a mi i als meus germans. En segon lloc, la meva primera universitat va ser la Universitat de la Laguna. Quan vam complir 18 anys el meu pare ens va enviar, a mi i a la meva germana Eva, a les Illes Canàries a començar la universitat el 1960. A nosaltres allò ens va provocar un gran impacte. Les Canàries eren territoris molt aïllats, pràcticament només s’hi arribava en vaixell. Encara no existia l’economia del turisme, l’economia era bàsicament agrària, però amb grans contrastos i grans desigualtats. Els meus tiets eren de classe alta i tenien una minyona que era d’una aldea molt humil. Contaven que havia arribat a La Laguna descalça per a treballar com a serventa. Jo recordo que la minyona escoltava la ràdio i estava molt a favor de Fidel Castro, que havia pres el poder a L’Havana anys abans. En aquells anys les Canàries estaven molt connectades amb el Carib, sobretot amb Cuba. Aquella va ser la meva primera experiència amb una societat diguem-ne colonial, amb fortes desigualtats. A més, les Canàries, en aquells anys, tenien una forta empremta africana, i començaven les reivindicacions panafricanistes. Allà vam conèixer Antonio Cubillo, quan era advocat laboralista, abans del seu primer exili a París. També ens va impactar molt el rebuig popular a tot allò que venia de la península, perquè només hi venia gent de classe alta, funcionaris de l’Estat. Recordo que hi havia un refrany que deia “antes moros que godos”. Tot això ens va cridar molt l’atenció.
-I com va ser la seva tornada a Barcelona? Dos anys més tard van tornar la seva germana, Eva, i vostè a continuar amb els seus estudis a la Universitat de Barcelona l’any 1963. Com era la ciutat que es van trobar? Com van viure l’etapa universitària?
-Després de dos anys a La Laguna vam decidir tornar a Barcelona. Aquells anys el meu pare va rebre una proposta de part de Josep Maria Batista i Roca, que era amic seu, perquè la meva germana i jo anéssim a estudiar a Oxford. Però vam decidir quedar-nos a Barcelona. La meva germana, Eva, es va matricular a Història, i jo a Filologia Clàssica. Aquells anys, a la Universitat hi havia una lluita estudiantil molt forta entre el sindicat vertical i els sindicats democràtics. Batista i Roca, i altra gent de l’exili, ens demanaven informes sobre com era la situació a l’interior de la Universitat durant la dictadura. Aquells informes, que els redactàvem des de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), encara es poden llegir a la Biblioteca de Catalunya, per a observar com era la universitat en aquella època. Majoritàriament, el moviment estudiantil a la universitat estava controlat pel PSUC. En aquell moment el catalanisme era molt marginal a la universitat, però n’hi havia certa presència amb la FNEC, i nosaltres hi participàvem.
-Quan acaben la universitat i s’incorporen plenament al món de la militància política com va ser? Com van ser aquells anys seixanta? Com va ser l’evolució de l’FNC i del PSAN?
-Quan acabem la universitat, la meva germana Eva va aconseguir una beca per anar a Amsterdam, a l’Institut d’Història Social, que té un arxiu on hi ha gran part de la documentació de les organitzacions anarquistes després de la Guerra Civil de 1936. La meva germana estava interessada a localitzar els exemplars de la Revista Blanca, una publicació anarquista dels anys trenta. La vaig acompanyar. Allà, a Amsterdam, ens va agafar la invasió soviètica de Txecoslovàquia de 1968. Vam veure com la gent es mobilitzava contra la invasió. En aquell moment vam assumir una posició crítica amb la Unió Soviètica. A la nostra tornada a Barcelona ens vam reunir amb diversos militants del PSUC i els vam preguntar què en pensaven, de la invasió de Praga, i ells, amb molta vergonya, ens van dir que estaven esperant l’arribada de notícies des de Moscou. Ens vam quedar espantades. No volíem un partit que manés des de Madrid ni tampoc des de Moscou. Malgrat això, sí que estàvem d’acord amb el marxisme com a sistema d’interpretació de la realitat. El PSAN neix com la superació del Front Nacional de Catalunya (FNC), neix amb un fort caràcter marxista, però també neix crític amb el PCE pel seu caràcter espanyol i crític amb l’URSS pel seu caràcter expansionista amb el Pacte de Varsòvia.
-Quines eren les principals influències ideològiques del PSAN? Per exemple, quin és el marxisme del PSAN? Quina va ser la influència de les lluites anticolonials al PSAN d’aquella època?
-Bé, el marxisme que ens arribava a nosaltres era, bàsicament, el marxisme català del POUM. Per a nosaltres, el marxisme-leninisme de tall soviètic estava vinculat al PCE. En aquells anys a Barcelona ja hi havia vells militants del POUM que havien tornat de l’exili i que ens donaven els llibres d’Andreu Nin i de Joaquim Maurín. El nostre marxisme també estava influenciat pel Maig del 1968, sobretot per l’arrel llibertària i antiautoritària. I per al PSAN també eren molt importants totes les lluites d’alliberament nacional que s’estaven desenvolupant arreu del món, com ara a Algèria, al Vietnam, a Cuba... D’aquí el nom del partit: teníem clar que érem una organització d’alliberament nacional. La influència d’Algèria en aquells anys va ser molt forta, sobretot a través de la Catalunya Nord. Als catalans de l’Estat francès els enviaven a fer el servei militar a l’Algèria francesa i venien d’allà amb una forta consciència anticolonial. I començaven a analitzar la realitat de Catalunya Nord com la d’una societat colonitzada a l’interior de l’Estat francès. Tot això comença a arribar a la nostra gent que s’exiliava a Perpinyà, per exemple al meu germà, Josep Calassanç Serra. Els catalans del PSUC o els anarquistes s’exiliaven a París, però els catalanistes s’exiliaven a Perpinyà, i per aquí arribava a Barcelona tota la influència de l’FLN algerià i els llibres de Franz Fanon.
-I com arriba la ruptura amb el PSAN i la formació del PSAN-P el 1974? Era l’any de la carta de Brest. Quina era la importància de la qüestió antiimperialista per a vosaltres?
-A principis dels setanta nosaltres ja fèiem la crítica que la direcció del PSAN continuava en l’òrbita del PSUC i que no era capaç de tenir una estratègia pròpia. El 1973 es produeix l’assassinat de Carrero Blanco per part d’ETA. Això va obrir un gran debat dins del PSAN sobre quin tipus d’estratègia s’havia d’adoptar davant el final de la dictadura. Hi havia un corrent que apostava per una via insurreccional en clau de trencament, que era la via que estava defensant l’esquerra basca, i hi havia una altra via que era la del treball de masses per a incorporar-nos a un procés de reforma. Aquesta era la via que estava adoptant l’esquerra espanyola. El 1974 va tenir lloc la Revolució dels Clavells, que va tenir molta repercussió a Catalunya. Moltíssims catalans tenien molt bona relació amb Portugal i hi van anar el 1974 a visitar el país. Jo mateixa vaig anar a Porto a participar en un míting amb gent del PCP (Partit Comunista de Portugal), on participava un militant de l’UPG (Unión do Povo Galego), un militant d’ETA i jo. Aquest va ser l’inici del pacte Tripartit entre UPG, ETA i PSAN, que fa que una part del PSAN doni suport a una via més radical de trencament amb la dictadura. Això va fer que el PSAN-P mantingués relacions amb ETA i amb la UPG, i elf et que fos també el PSAN-P qui participés en la Carta de Brest.
-Aquell 1974 justament va tenir lloc la signatura de la Declaració de Brest, de la qual prompte se celebrarà el cinquanta aniversari. Era la primera afirmació de la lluita contra l’imperialisme a l’interior de l’Europa occidental i vostè en va formar part. Quina importància va tenir per a vostès aquella carta?
-Bé, a partir del míting que es va celebrar a Porto van començar les converses amb els gallecs, que ens proposaven participar a la Carta de Brest. La carta s’havia signat ja per part d’UPG, del Sinn Féin i de la UDB (Unió Democràtica Bretona). En aquell moment estaven ampliant les organitzacions signants. Per a nosaltres era part de la lluita anticolonial que s’estava produint a Angola, a Moçambic, al Vietnam, a Cuba o a Algèria. La Carta de Brest se signava en un context d’anys posteriors al maig francès. El maig del 1968 va suposar una nova conscienciació de la importància de les lluites anticolonials, i va despertar també una consciència anticolonial dins de l’hexàgon francès: a la Bretanya, a la Catalunya Nord, a Occitània, també a la zona insular de Còrsega... Nosaltres ho vam viure com un despertar de tots els territoris colonitzats per França que es podia estendre a altres Estats. Per això era fonamental el fet de despertar totes les nacions oprimides a Europa. El que va intentar la Carta de Brest va ser impulsar aquella lluita antiimperialista dins d’Europa. Jo vaig estar en diverses reunions. Una la vam fer a Quimper i altra en Brest, dues ciutats bretones. Recordo que a les reunions n’hi havia irlandesos, escocesos, bascos, gallecs... cadascú exposava la seva situació. Es tractava d’acabar amb la idea que tot Europa era imperialista i de mostrar la nostra solidaritat amb les lluites anticolonials. I de tractar que els pobles d’Europa s’alcessin en aquest sentit. En aquells anys, a Europa, hi havia un cicle molt fort d’activitat revolucionària a Itàlia amb les Brigades Roges, a Alemanya amb la RAF (Fracció de l’Exèrcit Roig), a Irlanda del Nord, a Euskadi... Nosaltres tractàvem de mostrar solidaritat amb les lluites que patien la repressió estatal i declarar que la forma principal de violència era la que exercia l’Estat capitalista, davant la qual els pobles únicament tracten de defensar-se.