La ciutat de València viu immersa en un soroll constant, sobretot a algunes zones, com l'avinguda del Cid. Milers de persones passen cada dia per aquesta zona, sense imaginar que només estan a uns passos d’endinsar-se en uns carrers on sembla que el temps s’ha aturat. El barri de l’Agulla és un conjunt de 55 cases baixes construïdes l’any 1932. La seua estètica contrasta amb els grans edificis que l’envolten. Més aviat, aquests carrers semblen els d’algun poble. Aquestes construccions van ser impulsades pel Sindicat de l’Agulla i Similars, amb l’objectiu de garantir un habitatge digne a les treballadores.
El Sindicat de l’Agulla va sorgir després que el sacerdot Manuel Pérez Arnal veguera una xiqueta de catorze anys eixir de la feina al final d’una llarga jornada laboral. Aquell fet el va dur a pensar que havia de fer alguna cosa per garantir la protecció de les treballadores. Malgrat això, quan es va crear l’organització, les dirigents eren les mateixes cosidores. «Va ser una organització dedicada a les dones brodadores, costureres, cosidores de barrets… Els donava tota mena de protecció», expressa Francisca Ramón, catedràtica de Dret Civil a la Universitat Politècnica de València, qui va escriure una monografia sobre el sindicat titulada Historia del Sindicato de la Aguja y Similares.
La central va aconseguir avanços en matèria de drets. En primer lloc, les treballadores van poder reclamar el dret a fer ús d’un seient mentre estaven a la feina. És a dir, guanyaren el dret a cosir i treballar assegudes. La reducció de jornada també va suposar un assoliment molt important: Van aconseguir reduir la jornada laboral de dotze a nou hores. «No existia la paraula conciliació. La dona treballadora havia de compaginar l’atenció de la família amb jornades molt llargues», explica.
Tanmateix, el Sindicat de l’Agulla no només vetlava per la protecció laboral. «El més important és que l’organització protegia les dones en tots els àmbits, dins d’una estructura social totalment masculinitzada». La central oferia cursos de formació de tota mena. Alguns estaven orientats a ensenyar com estalviar; altres, a aprendre un ofici, i fins i tot, n’hi havia sobre moralitat religiosa. El catolicisme social impregnava bona part de les iniciatives de l'organització.
Una solució a la falta d’habitatge
Entre els anys vint i trenta, el sindicat va propiciar la creació de tres conjunts d’habitatges, que suposaren un total de 150 cases. El projecte es va desenvolupar a través de la Cooperativa de Cases Barates Obreres Previsores. «La seua construcció va ser una resposta a una situació molt semblant a la que hi ha avui: l’escassetat d’habitatges», detalla.
El més gran i més ben conservat és el conegut com a Barri de l’Agulla, al costat de l’avinguda del Cid i inaugurat l’any 1932. Es tractava d’un conjunt de 65 cases, de les quals avui en queden unes 55. Els habitatges tenien dues altures i eren d’uns 100 metres quadrats. Aquest conjunt de cases, però, havia estat batejat com al Barri Verge dels Desemparats. Atès que el sindicat era catòlic, tots els carrers porten noms de verges.
Una altra del les zones impulsada per l’organització costurera és coneguda com la barriada de Sagunt. Aquest se situa actualment entre els carrers de Maria Auxiliadora i Pere Cabanes, a l’actual barri de Torrefiel. Miguel Meseguer és una de les persones que viu en aquestes cases. El seu pare ja va néixer l’any 1931 a l’habitatge. «La concessió del préstec per a les cases es va fer el març de 1928», explica. L’import era d’unes 12.000 pessetes. A més, altres dones de la seua família també hi viuen, com la seua tia, que té actualment noranta-dos anys.
Del tercer barri, avui no hi queden cases en peu, ja que l’expansió urbanística les ha invadit. Se situaven a l’actual avinguda Cardenal Benlloch. Van ser les primeres en construir-se i s’anomenaven el grup de cases de la Verge del Carme i Sant Josep.
Un aspecte fonamental és que el sindicat no només va construir cases, sinó que va dotar els barris de diferents serveis. «Eren com una mena de colònies. Tenien escoles, una mutualitat i assistència mèdica, per a garantir una sèrie de serveis», ressalta Ramón. El sindicat dotava les dones de protecció laboral, social i econòmica. «La dimensió social és immensa. Les dones en aquella època no coneixien els seus drets ni tenien formació, estaven desemparades. Fou un punt de partida molt important».
L’any 1936, amb l’inici de la Guerra Civil, el sindicat va haver d’adaptar-se. Una necessitat que es va fer encara més evident amb l’arribada de la dictadura. En aquests anys es va convertir en l’Obra Social Femenina. L’objectiu va ser continuar protegint les dones, però sense la capacitat d’acció que tenien amb anterioritat. No obstant això, va servir com a precedent per als moviments en favor dels drets de les dones.
Avui, encara moltes famílies viuen en aquestes cases, un dels exemples més singulars d’habitatge social impulsat per les mateixes treballadores. Milers de valencians hi passen cada dia pel costat sense saber que aquests carrers són també un símbol de la lluita obrera femenina i de la solidaritat que va permetre construir-los.