16 històries de dignitat

"Políticament, la mare és la moderada de la família"

Al bell mig de l’Empordà hi ha Torroella de Montgrí, un poble d’uns 10.000 habitants que va veure nàixer, créixer i viure Dolors Bassa. L’exconsellera d’Afers Socials i Famílies mai no se’n va anar. Durant la seua intensa estada al capdavant del Departament, tampoc. Compartia casa i vida amb sa mare, a qui va poder visitar durant dues hores a l’hospital el passat estiu, quan el jutge, per primer cop, va permetre a un pres polític una visita familiar urgent. Sa mare encara viu, amb 87 anys, atesa per la família i per un poble bolcat. Així ho relata un dels fills de Bassa, Josep Surroca, qui destaca el suport dels habitants d’aquesta localitat repleta de llaços grocs, estelades i cartells que recorden la seua veïna més popular. Els pobles que envolten Torroella anuncien pertànyer a la República Catalana. Josep Surroca Bassa, de fet, revela que sa mare és «la moderada de la família». Ell mateix diu ser membre d’Endavant i riu amb simpatia quan recorda el que li deia a sa mare durant els dies més decisius: «No us atrevireu». L’entrevistem al seu bar, Nafent. Anàvem a fer-ho a la plaça del poble, on tothom té el punt de partida abans d’anar a qualsevol altre lloc. Però la llunyania del poble ens provoca el retard i ens obliga a fer-ho ràpid, abans que Josep torne a obrir el bar. Quan acabem, dues veïnes del poble esperen a la porta per entrar-hi.

Entrevista gravada el 30 d'agost de 2018.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Podria presentar-se?

Soc Josep Surroca Bassa, tinc de 36 anys. Sóc de Torroella de Montgrí, com tota la família.

Treballa en aquest bar?

En sóc soci. Era del meu pare, exparella de la meva mare, i ens el vam quedar. Treballo aquí des de fa 12 anys.

Quan va entrar sa mare en política?

Diria que n'ha estat sempre. Abans en el sindicat, en la UGT, però havia estat també a Chiapas, el Salvador o Nicaragua, on va fer molts contactes.

De quan parla?

Érem petits. Tindria uns 15 anys i ella marxava allà un mes durant l'estiu.

I què feia?

Era voluntària, observadora internacional en eleccions i coses d'aquestes. Llavors es va anar ficant al sindicat i a l'Ajuntament i va ser regidora durant dos o tres legislatures amb Esquerra Republicana. Però no era militant, eh? Anava com a independent, tot i que se'n va fer militant quan va entrar al Govern de la Generalitat, uns mesos després. Seria el 2016.

Què va estudiar sa mare?

Ella és mestra i va fer psicopedagogia.

Va arribar a ocupar funcions de Govern a l'Ajuntament?

Sí. Portava promoció econòmica durant l'anterior legislatura.

Com és Torroella?

El turisme el concentra més aviat l'Estartit, un nucli del poble que està apartat. Torroella té uns 10.000 habitants, darrerament ha crescut molt, en els últims anys. Suposo que perquè els pisos són més barats que a l'Estartit. Molta gent de la que viu a Torroella treballa als voltants, a la Bisbal sobretot.

Quants germans sou?

De la meva mare som dos i altres dos de mon pare i de l'altra dona.

Com ha reaccionat el poble al fet que sa mare estiga empresonada?

Molt bé. Sobretot al principi i amb l'àvia. La carnissera li portava el sopar, l'altra no sé què... Es porten súper bé. Les primeres setmanes d'anar a Madrid encara no estava l'associació muntada per pagar els viatges i de seguida hi apareixia algú i deia "això per vosaltres". I trobàvem sobres amb cartes, calés i de tot.

Com es va viure a casa?

Va ser una hòstia molt grossa al principi perquè no ens ho esperàvem. Potser sí els tres mesos abans, però al novembre no. Després de l'octubre vam pensar que aquí passava alguna cosa. La cosa es va anar calmant, ella estava súper tranquil·la.

S’esperaven l’empresonament mesos abans, diu?

Sempre havíem estat en política i pensàvem que alguna cosa passaria. Però com que políticament som molt diferents, a casa també, no tots pensem com ella...

Ah, no?

Ella és la moderada de la família! [riu]. Va ser una hòstia molt forta, sobretot per al meu germà. Jo ja vivia fora de casa però el meu germà vivia amb la meva mare. Té 25 anys i es va ajuntar una mica tot. També allò de l'àvia.

Anem per parts. Com és que ella és la moderada de la família?

Jo milito a Endavant.

Desenvolupa alguna funció al si de l'organització?

Quan vivia a Barcelona sí, però ara no. Vaig estudiar allà i vaig tornar.

Com van viure a la família que nomenaren consellera a la mare? Ho esperaven?

Ella feia reunions. Sempre hem dit que a casa fem assemblees. Ella decideix què farà, però fa veure que tots decidim [riu]. I ens va convocar en un restaurant i ens ho va dir: m'han ofert això. I tots vam dir: tu mateixa. "I aniré amb el pin de les tisores", ens va dir. I sí. No es va llevar el pin contra les retallades.

Abans de ser consellera què feia?

Era secretària general de la UGT. I abans, professora.

Vivia ací a Torroella?

Sempre. De fet, de consellera anava i venia cada dia.

Com van reaccionar quan la van fer consellera?

Ens vam alegrar i ens vam apartar. De fet jo mai no he fet entrevistes. Només al teu company [Àlex Milian], que em va enganxar pel carrer [durant el trasllat de Dolors Bassa i Carme Forcadell a Puig de les Basses] i a tu perquè el teu company em va enganyar. I no en vull fer més. No vull sortir enlloc.

Agraesc l'excepció. Quan la cosa es va anar calfant políticament, en quin moment comencen a tindre por?

Por no. De fet, por té més ella per nosaltres que nosaltres per ella. De fet, l'1 d'octubre ella ens va trucar mil vegades preguntant-nos on érem i ens demanava que fotérem el camp. No li vam fer ni puto cas. El primer cop que vaig anar a Madrid, pel vidre em va dir: tota la vida havia estat convençuda que jo vindria a veure't aquí dins [riu]. Ella a mi! Jo és que de jove era més esbojarrat políticament. Ella havia tingut un germà detingut que va morir.

Quan?

Allà pels vuitanta. El seu germà la va influenciar molt en això. La mare era molt d'esquerres i independentista no tant. El seu germà sí que ho era.

Militava en algun partit?

No ho sé. Aquest tema sempre ha estat tabú a casa. Té un dietari que està a casa i mai no me l'han deixat llegir. El van torturar. Però no en sé res. Sí que sé que el dia que es va votar la gent portava noms de persones i ella duia el del Joan a la samarreta. Era molt important perquè era el seu germà petit. Ella es va quedar sense pares de seguida. Era la gran, va nàixer el 1959.

Josep Surroca, fill de Dolors Bassa / Ariana Nalda

Com recorda l'1 d'octubre?

Em va telefonar vàries vegades. Una al matí per dir que venia aquí a Torroella amb l'àvia a votar, cosa que va fer.

La jornada es va viure tranquil·la, ací.

La policia no hi va venir. Era molt difícil que hi vingueren, perquè el col·legi està en un carrer tallat, hi havia molta gent jove...

I després?

Al migdia es va anunciar un parell de vegades que vindria la policia i es van muntar barricades. Ella va trucar dient que si ja havíem votat, marxàrem cadascú a casa.

Com recorda aquell dia? Feliç? Trist?

No vaig votar a Torroella. Hi havia molta cua, era molt bèstia. Vaig votar a Ullà i vaig tornar. El matí va ser molt festiu. Jo havia tancat el bar tard i vam anar a les 5 o 6 i el col·legi estava a petar. Ja hi era tothom. Van arribar els Mossos, hi havia molta gent. Vam veure que no podien treure ningú i van marxar. Era com una festa: gent en taules dinant, etc. Fins al migdia que vam veure que la cosa anava seriosament, però bé.

Sa mare hi va estar tot el dia o va anar a Barcelona?

Va votar aquí i va marxar.

Com van viure el 10 d'octubre?

Jo estava aquí treballant i semblava un Barça-Madrid. Estava el bar ple, amb banderes, gent saltant...

Com s'ho va prendre ella?

És que no parlàvem de política perquè pensem diferent i si no tenim baralles. Discutim sempre de política, però discutim molt bé. De fet jo els últims dies li deia que ens estaven vacil·lant, que no anaven seriosament. I van anar seriosament.

Com van viure el 16 d'octubre?

Ja vam veure que anaven seriosament. Però pensàvem que amb el Govern no s'atrevirien, que allò era per espantar. La frase era aquella: "tranquils, que no s'atreviran". I collons si es van atrevir. El dia que em va impactar va ser quan ens va enviar un whatsapp i ens va dir que els havien convocat a Bèlgica. Ella va estar allà i va tornar amb dos o tres consellers. La nit d'abans ens va trucar i ens va dir que hi havia les dues opcions. O es quedava allà o venia. I ella ho va tenir claríssim, tot i que jo la vaig pressionar bastant perquè no vingués. Però ella ho tenia claríssim. "Si ho he fet ho he fet". Llavors, aquí a casa vam fer una mena de dinar esperant els Mossos. Ella tenia claríssim que se l'emportaven. No ho va dir, però crec que ho tenia clar.

Mai no va pensar en l'exili?

Mai. I llavors algun cop en un bis a bis li faig la broma si no estaria millor menjant musclos i diu "no, no estaria menjant musclos. Estaria allà, sola". Ho tenia claríssim i em penso que la resta dels que van tornar, també.

Com recordeu el 27 d'octubre?

Igual que el 10. Un gol anul·lat. De seguida es va veure que no hi hauria implementació.

Ho va sentir així?

Tothom ho va sentir així, crec.

Com es va viure al poble?

No ho recordo tant perquè aquell dia hi havia poca gent. Molts autocars havien anat cap a Barcelona. Recordo més la primera declaració, amb més ganes, que la segona. En la primera, la gent anava més seriosament que en la segona.

A sa mare la van alliberar temporalment el 4 de desembre.

Divendres dia 1 al matí estaven totes les famílies a veure què deien. Es va comentar que s'allargava fins dilluns. Ens vam quedar en un hotel a Arganda de Rey i van ser dies d'espera. Recordo les filles del Joaquim Forn. Dilluns al matí van començar a dir que deixarien sortir tots excepte el Raül Romeva. És el que corria a la premsa. Venien coses per tot arreu. I recordo les filles del Forn quan van dir que Romeva sortia i ell se'n quedava. Recordo aquest moment del canvi. Va ser bastant bèstia. I recordo aquell moment a l'hotel, que estava l'alcalde de Torroella, que va venir corrent i quan van dir que la mare sortia anàvem tots cap allà amb les maletes. I ens van dir que això era llarg, que calia superar un procés.

Qui és l'alcalde de Torroella?

Josep Maria Rufí.

De quin partit?

D'Esquerra Republicana.

Quan la tornen a tancar, no s'ho esperaven en absolut.

No. Els que van anar a declarar eren els que encara eren diputats. La mare va deixar de ser-ho la nit abans. Les acusaven de rebel·lió. I se les van quedar.

Ella va deixar l'acta de diputada la nit abans.

Sí. Per facilitar les coses judicialment i perquè sentia que no podia fer el seu treball com volia.

Ella manté contacte amb l'actual conseller de Treball, Chakir el Homrani?

Ell també ve de la UGT, eren amics, ha anat a veure-la, però el contacte és difícil. Té cinc trucades a la setmana a i als números que ha triat, els nostres. És com un ritual: a mi em truca dilluns, a l'àvia els dimarts, al meu germà els dimecres, a la seva germana els dijous... I es guarda una trucada per si hi ha alguna urgència. Dilluns a les 6 em truca a mi, sempre estic pendent de no quedar-me sense bateria. Mai no em truca a les 6 perquè sempre hi ha cua.

Quina ha estat la mostra de suport que més els ha reforçat en aquest temps?

Els primers dies, quan el xoc era més gran, estava aquí en el bar i entrava molta gent a dir-te coses. I em va agradar molt el fet que clients habituals no diguessin res. Et miraven i deies: "puta mare". I un senyor que viu aquí, un militar anglès, un poc més que bastant de dretes, només té al cap als comunistes... I un dia em va dir: "Josep, tu sabes como pienso, pero pienso mucho en tu madre". Que t'ho digui aquest...

Hi ha hagut algun moment que haja estat especialment satisfactori amb la mare a presó?

Les primeres trobades amb ella van ser brutals. De sensacions i això. Allò que entres i fas teatre. "Que ningú plori", i això. Veies que hi havia un teatre entre tots dos. Un dia, un funcionari ens va cridar per banda. I vam pensar que havia passat alguna cosa. "Podeu entrar al despatx?", això només arribar. I el tio se'ns va desmuntar. Que no ho havia vist mai, que tot el seu suport, que li sabia tan de greu... Ho diuen d'amagat. Ens va fer un esglai... I va acabar plorant.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.