La violència de gènere és una de les xacres socials més alarmants. Moltes dones la pateixen en la pròpia pell en algun moment de la seva vida. Les xifres de mortes i ferides no deixen de créixer. Però els casos reals de violència contra les dones no sempre surten a la llum pública. Sovint, són les mateixes víctimes les que, per por o sentiment de culpa, no gosen parlar-ne obertament o denunciar-ho a la policia. Malgrat els avenços aconseguits, no s’ha fet prou per aturar aquesta salvatgeria. Les apologies del masclisme ibèric, fossilitzades en discursos judicials i polítics, i els silencis còmplices i la insolidaritat clamorosa de les famílies, els col·lectius o la societat en general no hi ajuden gens.
Només una vegada, escrita i dirigida per Marta Buchaca, anatomitza un cas de violència domèstica —aparentment lleu— que encobreix els perfils estereotipats de maltractador/víctima. Laura (Maria Pau Pigem), una psicòloga especialitzada, ha d’atendre Pau (Bernat Quintana), un novel·lista seductor i fatxenda, que té l’obligació de fer teràpia després de ser denunciat per agredir la seva companya. Pau nega els fets, els tergiversa o menteix; com a màxim, accepta que va perdre el control... per culpa d’ella. En canvi, l’evolució d’Eva (Anna Alarcón), la seva companya, una editora intel·ligent i liberal, comença amb la dissimulació de la violència patida, incapaç de reconèixer-se com a víctima, i acaba a la fi confessant la veritat.
La trama de l’obra dosifica la reacció dels tres personatges en una tensió i una intriga creixents, que esclata amb la revelació definitiva. De manera força previsible. Molt implicada en la feina, Laura posa en joc les tècniques psicològiques que domina a la perfecció per treure’n l’entrellat. Ho fa pressionada per l’assetjament que pateix d’un energumen violent, exparella d’una de les seves pacients, que l’amenaça i la ronda (subtrama col·lalteral). En tres sessions de teràpia, els tres actes de la peça, primer amb Eva, després amb Pau i finalment amb tots dos, Laura en té prou, malgrat la pressió, per desemmascarar el maltractament psicològic i físic de què és víctima Eva.
Només una vegada
Autoria i direcció: Marta Buchaca
Teatre Nacional de Catalunya
Sala Petita, 21 d’octubre
Tota l’acció té lloc a la consulta de Laura, situada en una finca vigilada on hi ha pisos d’acollida per a dones que han estat víctimes de violència domèstica. Es tracta d’un despatx auster i inhòspit, amb les parets empaperades de cartells al·lusius a les campanyes institucionals ad hoc. Curiosament, la disposició espacial de la Sala Petita (TNC) fa perdre la intensitat dramàtica que assolia l’obra a La Cuina (Espai Francesca Bonnemaison), on va estrenar-se en el Grec d’enguany. L’escenografia hiperrealista és la mateixa, però el nou espai escènic crea distància amb l’espectador i allunya la veu dels actors, tanmateix creïbles en els seus papers. S’hi endevinen més, també, les costures d’un text linial i un punt simplista i maniqueu.
Només una vegada defensa una tesi diàfana, verbalitzada fins i tot per Laura com un mantra: la violència de gènere, sigui psicològica o física, no és justificable en cap cas, no admet eximents de cap mena i tan sols és responsabilitat del qui l’exerceix. Inspirada en experiències reals, els punts de vista dels tres personatges descriuen molt bé les fases del cicle de la violència i la necessitat de reaccionar-hi de seguida davant dels primers avisos. Cap agressió, doncs, sense resposta.