"En la lluita contra la violència de gènere manquen recursos i convicció"

Parlem d'amor? Tu tries" és un llibre destinat sobretot a la gent jove. Darrerament s'ha posat molt el focus en la necessitat d'educar en igualtat a les generacions més joves. Quina és l'actitud que troba en els instituts que visita?

-Em sorprén que aquesta generació de joves, que estan educats en la igualtat i la corresponsabilitat reprodueixen esquemes que les dones de la meua generació rebutjàvem. Estan reproduint l'esquema de la dona suau, submisa. Alhora, triomfa el model masculí heteropatriarcal, el protector i controlador que té un sentit possessiu de la dona.

-Per què passa això?

-Em sembla que el problema rau en què aquesta generació no té models. Em fa la sensació que en la meua generació hi havia una sèrie de referents de dones que havien lluitat per la democràcia, per la igualtat, per l'avortament, pel divorci... Era una conscienciació que t'arribava des del propi carrer. Ara, com que totes aquestes conquestes es donen per fetes, es troben en una societat menys combativa.

-Assistim, doncs, a una regressió pel que fa a la conscienciació de la gent més jove?

-Sí. L'any passat es va llançar la campanya de "No em controles el whatsapp" i el que vam percebre en les nostres xarrades i tallers va ser que els joves tenen totalment normalitzat aquest control sobre la parella. Hem de fer molts esforços per explicar que el problema és la vigilància sistematitzada. Hi ha joves que ens han explicat que les seues parelles els obliguen a ensenyar-los cada dia per la càmera web com van vestides abans d'eixir de casa. O el cas d'una xica que a través del nostre taller es va adonar que la frase del seu xicot "Se está rifando una hostia y tienes muchos números" era violència i formava part d'una estratègia de control.

-Com s'ha d'atacar aquest problema d'inconsciència per part dels joves?

-L'educació és bàsica però el que no podem exigir als professor és que impartisquen tot el currículum acadèmic i a més facen tota l'educació en valors. Això és inassumible. Cal que els pares i mares també s'impliquen, els informem i els acompanyem en l'aprenentatge dels models. També és fonamental al meu parer fer entendre a la societat que aquesta no és només una qüestió de dones, sinó que implica per igual als homes. Aquesta lluita no la podem tirar endavant només les feministes. Tota la societat s'ha de mullar perquè aquestes reivindicacions no es limiten a ser en una data concreta del calendari.

-A propòsit de la implicació dels homes en aquesta matèria, què li sembla la campanya de la Generalitat Valenciana #UnHomeDeVeritat?

-Tinc un sentiment ambivalent. Quan la vaig veure per primera volta, l'apel·lació a "un home valent" em va esmussar perquè tornava al sentit de l'home patriarcal. Però després te n'adones que el que tracta de fer la campanya és capgirar aquest sentit. La intenció de la campanya va en la línia de treballar les noves masculinitats en detriments dels antics models de l'home protector, cap de família, que creu que la dona o és seua o no és de ningú. En aquest sentit, l'especialista Miguel Lorente sempre diu que les tres característiques d'un agressor és que és home, home i home.

-En el seu dia a dia també és advocada. En el seu ofici abordar molts casos de violència de gènere. L'actual Llei de Mesures contra la Violència de Gènere empara suficientment les víctimes?

-Si s'aplicara i estiguera dotada, sí. Sobre el paper la llei és molt avançada i ha servit de model a altres legislacions. Un dels seus principals punts forts era que abordava la problemàtica des d'una perspectiva integral. El problema ha sigut com s'aplica perquè no pot ser que una dona, després de denunciar i de convéncer a la fiscalia del perill que corre, se'n vaja a casa amb un paper que diu que el seu agressor no pot aproximar-se a menys de 400 metres. Això no és garantia de res.

Per exemple, una cosa tan simple com les polseres de vigilància han tingut molt poca aplicació per tots els problemes tècnics que s'han registrat. Com potser a aquestes altures, amb tantes aplicacions tecnològiques com hi ha, que passen aquestes coses? Com pot ser que la telefonada al 016 no quede registrada en la factura telefònica però sí en l'historial del mòbil? Caldria, per tant, crear recursos. No té cap sentit que es mantinga l'ordre d'allunyament, es mantinga el règim de visites però no existisca un espai on es puga fer l'intercanvi dels xiquets sense que l'agressor es trobe amb la víctima, tal com passa ara a causa del tancament dels punts de trobada familiar a les comarques? A Alzira fa quatre anys que està tancat el punt de trobada i la gent ha d'anar a Gandia o a València. Són situacions que no tenen sentit a aquestes altures.

-És un problema sobretot de recursos, doncs?

-És de recursos i de convicció. La llei obligava que els jutjats estigueren en mans de professionals especialistes en violència de gènere. L'especialització, però, consisteix en un curs que pot durar una jornada, on t'expliquen el procediment judicial, les mesures aplicables... Però per participar en aquests procediments cal convicció i n'hi ha professionals que no en tenen.

-Hi ha qui parla que a vegades es produeix una revictimització de la víctima a causa de les ineficiències del sistema judicial. Què volen dir?

-La víctima, perquè siga considerada com a tal, ha de posar la denúncia a la policia o la guàrdia civil i explicar el seu cas. Després passa al jutjat, on ha de tornar a exposar el cas a preguntes de la fiscalia, la magistrada, la defensa i el seu advocat. I tot això ho ha de fer en qüestió d'hores. És molt difícil que algú, en la situació en què es troba una víctima de la violència de gènere, puga fer totes aquestes coses de forma solvent. Són gent a qui se li acaba de desmoronar el seu món i ho han d'explicar a persones que a vegades mostren una actitud hostil. Són dones que s'enfronten a moltes incerteses, a una situació que els resulta nova... El sistema no posa d'entrada les condicions perquè ella se senta protegida, la qual cosa contribueix a la seua revictimització.

-Però existeixen els jutjats especialitzats en violència de gènere...

-Sí, però una cosa és València i l'altra són els pobles, on hi ha molts menys mitjans i els que hi ha són precaris. En tot cas, el problema és que la gent que interroga en moltes ocasions no té formació en com interrogar en un context així. Com que tenen poc de temps, volen anar als fets exactes que provoquen la denúncia, quan la violència de gènere requereix de l'explicació del tot procés. Per atendre una víctima de violència de gènere fa falta paciència i molta empatia perquè el seu mecanisme mental està alterat. Perquè algú s'expresse com correspon ha de sentir-se segura i acollida.

Així doncs, calen mecanismes perquè les víctimes se sentisquen acompanyades; especialització dels professionals; i una bona assistència psicològica. La víctima ha de poder tenir accés a recursos que l'ajuden a reconstruir-se com a persona. Són dones molt resistents a les quals cal tornar-los la seguretat i la integritat que algú els ha fet perdre.

-Es poden reinsertar els maltractadors?

-Sobre aquesta qüestió hi ha molta divisió entre els grups feministes. He sentit dir a algunes professionals que no volen que els pocs recursos que existeixen es destinen a l'agressor. Jo sóc de l'opinió que el que cal és posar més recursos. El que sí que se sap és que l'agressor tendeix a reincidir. Vull pensar que alguns, amb recursos, poden reinsertar-se a la societat.

-Què pot fer una administració autonòmica per contribuir a l'eradicació de la violència de gènere?

-Donar ajudes econòmiques per reincorporar les dones al mercat laboral; potenciar els agents d'igualtat; millorar l'assistència psicològica; dotar els centres 24 hores, que només hi ha un per cada província; no desmantellar les oficines d'InfoDona. A vegades la Generalitat diu que no disposa de diners per impulsar segons quines mesures. Jo els invitaria a formular-ho d'una altra manera: "no és la meua prioritat, per exemple, invertir en una xarxa d'atenció psicològica". A què no sona de la mateixa manera?

-Les expectatives que en matèria de violència de generar es van generar fa un any i mig amb l'arribada del nou govern, s'han complit?

-Mai no és suficient. L'anterior govern va crear un model inservible i poc eficient i ara està tot per refer. La feinada és enorme i no es pot fer en un any i mig. Es percep que hi ha una voluntat de canvi però va més lenta del que ens agradaria. La meua sensació és que d'ací a què acabe la legislatura només hauran pogut posar els fonaments per a un nou model d'atenció a la violència de gènere. Tinc bones referències de la gent que hi ha al capdavant d'aquestes qüestions. Cal deixar-los treballar.

-Segons la web feminicidio.net, als Països Catalans van morir 42 dones a mans de les seues parelles. La violència de gènere és una xacra amb què ens hauríem d'acostumar a conviure?

-No. Malauradament la societat ha naturalitzat la violència de gènere. Es parla de dones que maten, quan en realitat són dones que assassinen. A voltes sembla que ens hem immunitzat. També això ho hem de combatre.