PAÍS VALENCIÀ

El ser o no ser de Toni Cantó

Toni Cantó enllesteix l’aterratge a la política valenciana, on aspira a ser la versió autòctona d’Inés Arrimadas. Encara que l’anunci no arribarà fins al gener, el seu partit ja li prepara la catifa roja i una campanya a mida. A Isabel Bonig li agradaria tenir-lo com a vicepresident, però a Ciutadans dubten si convé pactar amb el PPCV.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Somiava ser ministre de Cultura del Govern d’Espanya però, en el millor dels casos, formarà part del Govern valencià. Difícilment com a president. Potser com a vicepresident. Qui sap si ni tan sols això. Siga com siga, Toni Cantó ha pres la determinació de retornar a València, d’on va marxar quan era jove per  progressar com a actor. Tres dècades més tard, a 54 anys, aspirarà a presidir la Generalitat encapçalant la llista de Ciutadans. La decisió és ferma des de l’agost, però no la farà pública fins al gener, quan formalment s’òbriga el procés de primàries a les 13 autonomies que votaran el 26 de maig de 2019. Un partit tan centralista i centralitzat com Ciutadans no admet calendaris alternatius.

“Si així ho vol, Toni Cantó serà el meu vicepresident”, apuntava Isabel Bonig a l’entrevista concedida recentment a aquest setmanari en què la presidenta del PPCV també reconeixia que li havia trucat diverses vegades per explicar-li “determinades qüestions que el grup de Ciutadans a Madrid havia de saber”. A l’era de les majories absolutes impossibles s’imposa el pragmatisme d’assaonar la terra dels pactes futurs. Una mena d’assegurança contra les pedregades que puguen provocar els electors.

“A diferència de València, on la candidatura de Fernando Giner no genera unanimitat, la de Toni Cantó, sí”, diuen a Ciutadans

“A diferència de la ciutat de València, on la candidatura de Fernando Giner no genera unanimitat, la de Toni Cantó a la Generalitat sí que ha obtingut un consens total”, assenyala una font qualificada de Ciutadans. “Només una convocatòria precipitada d’eleccions generals per part de Pedro Sánchez podria alterar aquests plans, ja que el candidat per València, en teoria, hauria de ser ell”, afegeix aquesta font. En realitat, l’entrada dels socialistes al Govern de l’Estat i el canvi de tendència que indiquen les enquestes han acabat de persuadir-lo sobre la dificultat d’arribar a l’Executiu espanyol. Així doncs, vol explorar la via valenciana.

Fa mesos que Cantó mostra interès pel treball del grup parlamentari a les Corts. Vol saber quins temes porten entre mans i què vota el partit a cada moment. Les qüestions relacionades amb l’educació i À Punt, la televisió pública valenciana, són les que li resulten més suggeridores. També ha sol·licitat informació sobre l’equip de treball de què disposarà.

Una altra font de Ciutadans desvela que Cantó “vol reconciliar-se amb la seua terra, ja que se’n va anar per la porta del darrere quan encara era jove” i que, tot i els rumors, mai no ha sonat el seu nom com a alcaldable al cap i casal. Albert Rivera, que el valora molt, sempre va creure que calia aprofitar la seua popularitat a les eleccions autonòmiques, en detriment de les municipals.

No debades, un company de partit recorda —agradablement sorprès— la capacitat d’atracció que va demostrar a les Fogueres d’enguany. “Els veïns d’Alacant l’aturaven pel carrer, era increïble”, relata amb entusiasme. “Tenint Cantó, no pots presentar cap altre candidat o candidata a la Generalitat”, sosté un diputat convençut que això seria “una bogeria”. Per bé que Cantó genera sentiments contraposats, aquest mateix diputat opina que val la pena apostar per ell: “La gent l’estima o l’odia, no hi ha un terme mitjà, però diria que n’hi ha més dels primers”.

Cantó dialoga amb el president de Ciutadans, Albert Rivera, a la sala del registre del Congrés dels Diputats, on el primer és diputat des de 2011. / EFE

A més d’assistir a les celebracions del Nou d’Octubre, on és un assidu, Cantó va presenciar el setembre passat —des de la llotja de les Corts— l’últim debat de política general de la legislatura en curs. Va poder comprovar, in situ, les serioses dificultats que troba l’actual síndica, Mari Carmen Sánchez, per tal d’obrir-se pas en un hemicicle bipolar en què PSPV, Compromís i Podem van per un costat, i el PPCV, arrossegant la llosa de la seua herència, per l’altre. Envoltada de lideratges tan potents com els de Ximo Puig, Mónica Oltra i Isabel Bonig, a la portaveu de Ciutadans —la tercera en tres anys, després de Carolina Punset i Alexis Marí, que ja no militen al partit— li costa obrir-se espai.

Sense anar més lluny, al debat de síndics parlamentaris organitzat per la cadena SER el proppassat 28 de maig, Mari Carmen Sánchez va veure’s contra les cordes després d’haver asseverat que al portaveu socialista, Manolo Mata, “l’incomoda parlar d’Espanya”.

—Jo he fet la mili, jo sóc més espanyol que tu... Vinga, va, explica’ns què és Espanya per a tu, aquest és un debat interessant —li va demanar, visiblement enutjat, el mateix Mata.

—Espanya és el país on vaig nàixer, el govern que cohesiona tots els espanyols. Em sent orgullosa de ser espanyola, em sent orgullosa de ser valenciana i em sent orgullosa de ser europea... És el moment de deixar de banda tots els complexos, jo em sent espanyola, em sent espanyola...

—Jo no em sent espanyol, jo sóc espanyol! Jo ja vinc espanyol de casa! —va exclamar el síndic socialista.

L’Arrimadas valencià?

A Ciutadans desitgen que Toni Cantó esdevinga un Arrimadas a la valenciana. La seua feina com a actor i els set anys que porta al Congrés li proporcionen un índex de coneixement més elevat que no tenia la líder del partit a Catalunya quan va presentar-se als comicis de 2015. Amb tot, les circumstàncies són unes altres i costa de creure que Cantó propulse la llista taronja més enllà del 25% dels vots, com va fer ella. Als seus primers comicis valencians, Ciutadans va reunir-ne el 12,66%, una dada que costarà de multiplicar per dos amb un PPCV que, malgrat tot, conserva una estructura gegant.

“Per governar hem de superar la barrera del 20%”, es marquen com a fita a Ciutadans, “si no, no tindríem prou força per entrar a l’Executiu”. La direcció estatal ha donat llum verd per accedir als governs autonòmics que siga possible, tot i que Albert Rivera i la seua mà dreta, José Manuel Villegas, se’n reserven el vist-i-plau definitiu. Als dirigents valencians del partit, per exemple, no els agrada gaire una hipotètica entesa amb el PP. No sols perquè aturaria el creixement de Ciutadans, sinó sobretot perquè “el PP valencià encara defensa aferrissadament la seua penosa gestió a la Generalitat”.

Els estira-i-arronses amb el PPCV han minvat amb el pas del temps, però Ciutadans manté una posició ambivalent amb relació als possibles pactes postelectorals. El dia del debat de política general, Bonig i Cantó van conversar a cau d’orella a la porta de les Corts, com la parella que està a punt de contraure matrimoni. Un mes més tard, durant la desfilada militar del 12 d’octubre, Rivera i Puig tampoc no van amagar-se gens a l’hora de parlar distesament en públic. Les dues vies semblen expedites, raó per la qual cada matís és important. I no n’hi ha pocs.

“Els components del grup parlamentari ens situem majoritàriament al centredreta, però ens sentiríem més còmodes amb el PSPV”

“Els components del grup parlamentari ens situem majoritàriament al centredreta, però ens sentiríem més còmodes amb el PSPV... Ací el PP continua sent el PP”, apunta una font del grup que troba a faltar molta més “autocrítica” de part dels populars valencians. Dit això, aquest diputat augura que “Ciutadans i PP no sumarem 50 diputats”, la xifra màgica que equival a la majoria absoluta. Una idea bastant estesa, per cert, entre tots els parlamentaris situats a l’ala dreta de l’hemicicle.

“Puig no li pot caure malament a ningú, és impossible”, sentencia una altra font del grup de Ciutadans a les Corts, “mantenim un tracte cordial amb ell”. Aquesta persona coincideix a qualificar com a “improbable” que PP i Ciutadans totalitzen 50 escons, però, arribats a aquest punt, té clar que “el PSPV seria molt més generós amb nosaltres per tal de no perdre el Consell”. “El PSPV sempre ens donarà dos ous durs més que no el PP”, ironitza evocant la pel·lícula dels germans Marx.

“Toni no acaba de veure’s treballant colze a colze amb Bonig”, afirma un diputat de Ciutadans, “se sentiria molt més còmode en un Govern de centreesquerra”. De Madrid estant, de fet, Cantó envia missatges que el situen tan lluny de Compromís com del PPCV. Detesta els primers pel seu perfil nacionalista, però també els segons per la fama dolenta que han exportat. És una qüestió d’idees i de feeling: “El PSPV cuida millor les relacions públiques que no el PPCV”, diuen al Ciutadans valencià.

No obstant, avisen que els dubtes provenen del PSPV. “Si volem governar junts però ells opten per Compromís, no hi podrem fer res”, lamenten, “les bases socialistes són de puny enlaire i no veurien bé un canvi de soci”. La demoscòpia que controla Ciutadans preveu un augment notable dels socialistes a la demarcació de València, un fenomen que no es produiria a la circumscripció d’Alacant per la crisi que va propiciar la caiguda de Gabriel Echávarri i el seu tripartit. Tot just a les comarques alacantines és on Ciutadans alberga més expectatives.

Premi per “rebentar UPyD”

No serà la primera ocasió en què Toni Cantó és proclamat candidat a la presidència de la Generalitat. L’any 2015 va fer precampanya com a número 1 d’UPyD a les Corts valencianes. Tanmateix, va abandonar el partit a 45 dies del dia D.

En aquell moment ja va deixar clar que el seduïa la idea de retornar a València, on residia son pare i conservava bons amics. Havia treballat per a l’Ajuntament de València en temps de Rita Barberà —dirigint el festival València Escena Oberta (VEO)— però no s’hi havia establert. Rosa Díez, com a màxim responsable d’UPyD, també va beneir el seu trasllat. Era, de lluny, la cara més coneguda del partit.

Internament, això li va servir de ben poc. La llista que avalava i representava per liderar el partit —i que rebé el suport de Díez— va perdre davant el tàndem format per Alexis Marí i Alicia Andújar. Una militància com aquella, orgullosa de les primàries, rebutjava qualsevol tutela i va palesar-ho amb els seus vots.

Ara bé, al consell polític valencià d’UPyD ningú no qüestionava que Cantó era la persona més valuosa a l’hora de recaptar vots. Marí ja havia emigrat a Ciutadans mentre Cantó s’hi havia mantingut fidel. Les pressions de determinada premsa perquè UPyD es fusionara amb Ciutadans van revelar-se inútils. Cantó va alinear-se amb Díez en contra de la unitat mentre persones com Marí, que n’era partidari, van estripar el carnet magenta i van demanar l’alta al partit de Rivera. En el seu cas, l’octubre de 2014.

Cantó hi va continuar militant fins que, cinc setmanes abans de les eleccions, les enquestes no atorgaven més d’un 3% a UPyD, en contraposició als percentatges exorbitants que pronosticaven per a Ciutadans. Ell ja havia virat en favor de la unió amb el partit de Rivera, enfrontant-se durament a Díez a una reunió molt tensa de la direcció, el 28 de març.

Toni Cantó amb Rosa Díez a la seua etapa com a membre d'UPyD, formació que va abandonar a 45 dies de les eleccions valencianes de 2015, tot i que n'era el cap de llista. / EFE

Va passar 10 dies desaparegut i el 7 d’abril de 2015 va comparèixer davant la premsa en un hotel cèntric de València per tal de comunicar que feia un pas al costat i que declinava presentar-se als comicis, a més de renunciar a la seua acta de diputat al Congrés. No ho havia confessat a ningú.

L’adéu definitiu al partit arribaria l’endemà del congrés extraordinari celebrat el juliol d’aquell any, en què Andrés Herzog —partidari de mantenir UPyD com a projecte autònom— va derrotar Irene Lozano, la candidata que gaudia de la simpatia de Cantó.

“Confiava que assumiria la seua responsabilitat, però vaig equivocar-me”, diu Alicia Andújar sobre el pas de Cantó per UPyD

Havia perdut totes les batalles internes, sí, però Ciutadans l’esperava amb els braços oberts. Volia premiar-lo per la seua  contribució a “rebentar UPyD” i va afanyar-se a acollir-lo al número 1 al Congrés per València. Era desembre de 2015. A Alicia Andújar, que no va emigrar a Ciutadans i va substituir-la com a candidata, li va sorprendre l’espantada de Cantó. “Confiava que assumiria la seua responsabilitat, però vaig equivocar-me”, diu. Ella recorda un Cantó “més predisposat a arribar a acords amb el PP que no amb el PSOE”. D’altres, però, incideixen en la seua “vena socialdemòcrata” i creuen que no hauria permès la continuïtat dels populars a la Generalitat.

Les dues cares de Cantó

Andújar, advocada especialitzada en violència de gènere, encara no li perdona a Cantó el tuit que va escriure el febrer de 2013 en què sostenia que “la major part de les denúncies per violència de gènere són falses i els fiscals no les persegueixen, les estadístiques són esbiaixades”.

No ha sigut, ni de bon tros, l’única patinada greu. El gener de 2012 ja havia suggerit que la solució al deute desbocat de RTVV passava per llançar-li un míssil, adjuntant unes imatges explicatives. A més, va defensar al Congrés la declaració de les corregudes de bous com a Bé d’Interès Cultural (BIC) amb un argument que va escandalitzar els animalistes: “Els animals no tenen dret a la vida: ni els bous ni les vaques ni els corders”.

Cantó, que recentment ha adquirit una vivenda a Benicàssim (Plana Alta), ha conclòs que el seu futur polític està a la vora de la Mediterrània. I Francesc Miralles, consultor polític valencià que va escriure amb el català Pep Campadabal el llibre De Ciutadans a Ciudadanos (Foca, 2015), tampoc no en té dubte: “Pel seu grau de popularitat, és el millor candidat que podria presentar Ciutadans al País Valencià, una persona coneguda, capaç de competir de tu a tu amb Bonig”.

Miralles: “Cantó té més semblances amb Camps que no Bonig”

Miralles coincideix a dir que Cantó “genera animadversió entre una part de la població, però comunica millor que Bonig i pot arrapar-li molts vots”. De fet, té clar que “Cantó té més semblances amb l’expresident popular Francisco Camps que no la mateixa Bonig”. Ateses les circumstàncies, “Cantó és el millor candidat per a disputar-se amb el PP el 40% de l’electorat valencià que el 26 de maig votarà a la dreta”.

Les enquestes publicades els darrers mesos al País Valencià situen Ciutadans per darrere del PPCV, però no a una gran distància. Miralles no descarta un sorpasso als populars, encara que ho supedita a “les llistes municipals que Ciutadans siga capaç de presentar”. I és que el vot a l’urna local acostuma a arrossegar-ne a l’autonòmica. En qualsevol cas, no hi ha prou a presentar candidatures a tots els municipis, sinó que els seus integrants han de ser coneguts i creïbles. Aquest és el principal handicap de Ciutadans.

El ser o no ser de Cantó no sols passa per la presidència, la vicepresidència o alguna conselleria. En cas d’acabar a l’oposició, estaria encantat d’esdevenir la versió valenciana d’Inés Arrimadas, liderant el bloc opositor. Si no aconsegueix una cosa ni l’altra, la legislatura se li farà massa llarga. Eterna.

“No marxarà, de segur que no”, garanteix un company de partit. “Amb ell, experimentarem un gir cap al centre-esquerra molt necessari”, confia en una altra picada d’ull al PSPV. Una més.

 


FRANCISCO CAMPS, EL MILLOR PRESIDENT VALENCIÀ SEGONS CANTÓ

Dimarts 6 de març de 2018. Congrés dels Diputats. Comissió d’investigació relativa al presumpte finançament il·legal del Partit Popular. Punt únic de l’ordre del dia: “Compareixença de don Francisco Enrique Camps Ortiz, expresident de la Generalitat Valenciana, per a informar sobre l’objecte d’aquesta comissió”. L’interrogatori dels portaveus dels diversos partits canvia de to quan, de sobte, arriba el torn de Ciutadans i del seu diputat, Toni Cantó. Després de saludar l’expresident, Cantó revela una trobada casual poc després que Camps abandonara el Palau:

—Toni Cantó: Com es troba vostè?

—Francisco Camps: Com em trobe? Fenomenal! Sobretot ara, parlant amb vostè, amb qui tinc tanta relació des de fa tants anys.

—T. Cantó: Per això li ho preguntava, perquè note que avui ha vingut amb molta més energia i amb una actitud molt diferent de la que jo vaig percebre en la darrera trobada personal que vaig tenir amb vostè. Crec recordar que fou a l’eixida del Teatre Principal, a l’esquerra. Ens vam trobar en un portal d’aquell mateix carrer i recorde haver-me quedat personalment tocat després de parlar amb vostè un moment. Vam parlar del moment personal tan delicat que vostè estava passant, va dir-me que estava preparant una tesi sobre la llei electoral i jo el vaig veure molt tocat. No n’hi havia per a menys. Després d’haver sigut tot allò que es pot ser a nivell de partit i a les administracions —a l’Ajuntament de València, el Congrés dels Diputats o la Generalitat—, haver d’enfrontar-se al trajecte que vostè ha recorregut és una experiència personal dura, no?

L'expresident valencià, Francisco Camps, es toca el cor durant l'interrogatori de Cantó a la comissió d'investigació sobre el finançament il·legal del PP celebrada al Congrés.

—F. Camps: Sens dubte. Però ha de saber que aquella nit jo estava tan tocat perquè una persona com vostè —a qui he respectat sempre, que treballà per a l’Ajuntament de València amb Rita Barberà i de qui tots sentim una satisfacció enorme com a actor— em parlà amb estima, amb respecte, i va dir-me: “Vostè ha sigut el millor president de la Generalitat Valenciana, és una pena que els valencians l’hàgem perdut com a president, és molt injust el que estan fent amb vostè”. Allò, venint de vostè, em va arribar al cor [tocant-se el cor amb el puny de la mà dreta]. Vostè, que és una persona famosa, coneguda i estimada, va apropar-se a mi a la porta de ma casa —on durant tants anys els de Compromís i Podem m’han fet tants escraches— per dir-me: “Quina pena que hages hagut de deixar la presidència de la Generalitat per una qüestió tan fal·laç”. Per a mi fou molt emotiu. Fou una trobada entre dues persones, tant vostè com jo, que vivíem unes circumstàncies personals molt dures que no cal recordar. Em va semblar d’una altíssima dignitat, d’una gran honorabilitat, que vinguera a contar-me tot allò. Li ho agrairé tota la vida. Li ho he dit a molta gent, perquè després li he sentit dir coses que no tenen res a veure amb allò que vam tenir l’oportunitat de comentar en la soledat d’aquella vesprada-nit valenciana.

[...]

Malgrat el to amable amb què havia iniciat la seua intervenció, Cantó serà atacat de forma descarnada per Camps, que li retreurà la seua eixida d’UPyD i el seu ingrés a Ciutadans per tal de poder “tenir càrrecs públics”. Una acusació que li fa en dues ocasions:

—T. Cantó: Continua pertanyent al Partit Popular?

—F. Camps: Sincerament, crec que sí. Això li ho haurien de dir els meus companys de partit. En qualsevol cas, per a mi, que sóc al PP abans que existiren les sigles del PP, el fet del carnet és absolutament menor. Per a mi, allò que importa és que sempre defensaré aquestes sigles i que sempre defensaré aquest projecte polític, en tinga o no el carnet. I ja m’entendrà per què ho dic. Aquelles persones que van agafant carnets per tenir escons no són el meu tipus de persona. […] Unes altres persones no són com jo. Ho sé. N’hi ha que busquen carnets per tenir càrrecs públics.

[...]

Cantó intervé en el seu torn de paraula durant la compareixença de Camps al Congrés, que va tenir lloc el 6 de març d'enguany.

La invectiva no enerva Cantó, que després pregunta a Camps si es considera una bona persona. L’expresident només ha de remetre’s a les paraules que ell mateix li havia dedicat en aquella trobada fortuïta:

—T. Cantó: Coneix sobradament el senyor Arcadi Espada, que ens acompanya a la comissió i que ha escrit un llibre sobre vostè titulat Un buen tío. Supose que vostè es considera un bon tio...

—F. Camps: Això no he de considerar-ho jo, sinó vostè... Ja m’ho va dir aquella nit i vaig agrair-li-ho molt.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.