Al calendari del Govern espanyol del PSOE i Sumar, el 12 de desembre era una data encerclada en roig. L'executiu que encapçala el socialista Pedro Sánchez tenia l'última gran oportunitat per pressionar diplomàticament a favor de l'oficialitat del català a la Unió Europea. Era el darrer Consell de la Unió Europea sota la batuta espanyola, és a dir, amb l'Estat espanyol atresorant capacitat d'influència per assolir un dels compromisos de la formació del puny i la rosa amb les forces independentistes catalanes d'ERC i Junts per Catalunya.
Els recels d'alguns estats envers la proposta d'ascendir el gallec, el basc i el català a la primera divisió de les llengües europees ha provocat un pas enrere del Govern espanyol, el qual pot condemnar a l'estancament sine die i, fins i tot, a una mort lenta la proposta d'oficialitat. L'executiu de coalició del PSOE i Sumar han retirat la iniciativa de l'ordre del dia del Consell de la Unió Europea, l'organisme que havia de votar aquest dimarts si s'atorgava aquest estatus al basc, el gallec i el català. Ni el mateix ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, acudirà finalment a la reunió. Ho farà el secretari d'Estat per a la Unió Europea, Pascual Navarro.
Per a fer-ho efectiu, el Govern espanyol necessitava el suport dels vint-i-set estats membres de la Unió Europea. «S'ha d'aprovar per unanimitat. No val ni una majoria simple, ni tampoc una majoria qualificada. Han de votar tots favorablement perquè es materialitze l'oficialitat», recordava en les pàgines d'aquest setmanariVicent Climent-Ferrando, professor del Departament de Traducció i Ciències de Llenguatge de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i investigador de la Càtedra UNESCO de Polítiques Lingüístiques per al Multilingüisme.
Sense cap impediment tècnic perquè es duguera a terme l'oficialitat, ni tampoc legal, com mostrava un informe recent d'experts independents que havia encarregat Plataforma per la Llengua, els únics obstacles existents «eren de raonament polític», com ja va anticipar al principi d'aquest procés l'acadèmic Vicent Climent. La decisió presa per l'executiu espanyol, en conseqüència, és el símbol del fracàs de les seues accions diplomàtiques. Ni Sánchez, ni Albares han estat capaços de nugar els vots de tots els membres del club comunitari.
Suècia i Finlàndia van ser els primers a expressar-ne els recels a donar el vistiplau a la proposta. Els suecs, de fet, van qüestionar la idoneïtat de l'oficialitat «per l'impacte en l'efectivitat del treball» i pel seu possible cost per a les arques públiques. «Augmentar el nombre de llengües oficials i de treball incrementaria la càrrega financera i administrativa, i probablement també alentiria la presa de decisions de la Unió Europea i retardaria l'entrada en vigor de les regulacions comunitàries», va sostenir en el seu moment l'executiu finès.
Els altres països que atresoren recels han estat els bàltics, amb Letònia i Lituània al capdavant. Ambdós estats temen que el reconeixement de l'oficialitat del català, el basc i el gallec creara un precedent polític i legal que obrira la porta a atorgar el mateix estatus al rus, atès que en els seus territoris estatals hi ha importants comunitats de parla russòfona. L'Estat francès, paradigma del monolingüisme i del menyspreu a la pluralitat lingüística que ostenta dintre de les seues fronteres, també era reaci a la mesura, precisament, perquè podia alimentar les peticions per part dels corsos, occitans o bretons a favor del respecte als seus drets lingüístics a les institucions comunitàries.
Amb l'objectiu de superar les reticències de diferents estats, l'executiu espanyol del PSOE i Sumar havia articulat un vestit a mida per a l'oficialitat del català, el gallec i el basc. El plantejament del gabinet de Sánchez recollia com a condició perquè una llengua fora dipositària d'aquest estatus lingüístic ser «originària» d'un estat membre del club comunitari, posseir un determinat «reconeixement constitucional» o ser un idioma que s'usara a les cambres parlamentàries estatals, com ocorre a l'Estat espanyol d'ençà que els republicans i els postconvergents van exigir-ho als socialistes com a requisit per avalar l'actual configuració de la mesa del Congrés dels Diputats.
La coalició governamental espanyola, fins i tot, va intentar apaivagar els recels dels estats membres amb la promesa que assumiria el cost econòmic derivat de l'ascens a la primera divisió idiomàtica del gallec, el basc o el català. Brussel·les, no debades, va estimar que la inversió econòmica per donar compliment a la mesura promocionada per l'Estat espanyol era de 132 milions d'euros cada any. El document preliminar de la Comissió Europea desglossava que la despesa era de 44 milions d'euros per cadascuna de les llengües.
En espera permanent
La renúncia del Govern espanyol a una votació sobre l'oficialitat al Consell de la Unió Europea d'aquest dimarts situa l'ascens lingüístic del gallec, el català i el basc a la màxima competició continental dels idiomes en un escenari d'espera permanent. L'Estat espanyol perd la presidència europea quan acabe aquest mes de desembre i a partir de gener aquesta responsabilitat serà exercida per Bèlgica, qui no atresora cap interès especial per desenvolupar l'oficialitat d'aquestes tres llengües. A més, l'executiu espanyol perdrà la capacitat de pressió diplomàtica i d'influència que atorga la presidència per aconseguir el vistiplau dels 27 estats membres.
Sense aquests recursos per complir amb la promesa feta a les forces independentistes catalanes, la llengua pròpia de Catalunya, País Valencià o les Illes Balears quedarà pendent de jugar una eliminatòria per a la qual és possible que mai hi haja una data. O dit d'una altra manera: restarà en un estancament perpetu que no albira una resolució a curt termini perquè el català abandone la seua condició de llengua discriminada a les institucions europees i el club d'aquells idiomes on els seus parlants compten amb menys drets lingüístics que altres comunitats lingüístiques.
La llengua pròpia de Mercè Rodoreda, Isabel Clara-Simó, Maria del Mar Bonet o Montserrat Roig continuaria experimentat la paradoxa de ser una llengua amb deu milions de parlants, però mancada d'una oficialitat europea que altres llengües amb comunitats idiomàtiques més xicotetes sí que tenen. És el cas, per exemple, del lituà amb tres milions, del maltès amb mig milió, del finès amb cinc milions, del croat amb poc menys de quatre milions i mig, o del búlgar amb vuit milions i mig de parlants. El català, de fet, ocuparia la catorzena posició de llengua més parlada a la Unió Europea d'un total de 25 idiomes.