“Trasllado la decisió del Govern d’Espanya de sol·licitar al Consell la inclusió del català, eusquera i gallec, llengües espanyoles diferents del castellà que gaudeixen d’un estatus oficial a Espanya, al règim lingüístic de la Unió Europea”. Amb aquesta frase inicial s’adreçava el ministre d’Afers Exteriors, Unió Europea i Cooperació, José Manuel Albares, al Consell de la Unió Europea. La carta, enviada el 17 d’agost, demanava tractar el tema en la propera reunió del Consell d’Afers Generals, el 19 de setembre, poques setmanes després de la proposta.
Sorprèn la contundència i la celeritat de procés: es demana una qüestió altament sensible —l’oficialitat del català— sense haver fet els passadissos necessaris, que en argot polític no vol dir més que assegurar-se el vot de manera discreta i amb reunions prèvies bilaterals amb els 27 Estats membres de la UE. Recordem que, a diferència de molts altres temes, l’oficialitat lingüística demana una votació per unanimitat, és a dir, tots els vots a favor dels 27. No val ni una majoria simple (vots a favor de 14 Estats membres) ni una majoria qualificada (vot favorable del 55% dels Estats membres i que representin almenys el 65% de la població de la UE).
La contundència i celeritat només tenen una explicació: les exigències de l’oficialitat lingüística per part dels partits independentistes catalans a canvi del suport a la investidura de Pedro Sánchez, qui depèn, entre d’altres, dels vots catalans per poder ser reelegit president del Govern espanyol. Mai fins ara el Govern espanyol havia fet una proposta tan clara, contundent i expeditiva sobre les llengües a Europa. Hi va haver un únic intent al 2004 per part del president socialista José Luis Rodríguez Zapatero, que va acabar en una opció aigualida: la signatura d’uns acords administratius (2005-2009) entre l’Estat espanyol i algunes institucions europees per poder fer servir la llengua en alguns contextos, amb uns procediments poc pràctics o transparents i amb poca incidència real. La diferència és ben clara. Mentre que al 2004 es van aconseguir les molles, ara es demana el pa sencer: el català, llengua oficial d’Europa. O caixa o faixa.
Quines possibilitats reals n’hi ha? De qui depèn? Quins efectes tindria aquesta oficialitat per a nosaltres, els catalanoparlants? Amb aquest article intentarem donar resposta a totes tres preguntes.
La carta enviada pel ministre Albares ofereix, almenys aparentment, possibilitats reals perquè el català sigui llengua oficial de la UE. L’escrit representa la primera passa del procediment que tot Estat ha de fer: adreçar-se al Consell de la UE perquè aquest modifiqui el reglament 1/1958 pel qual es fixa el règim lingüístic de la Unió Europea. Fins ara, només s’havien proposat com a llengües oficials de la UE les llengües oficials dels Estats (llevat de Luxemburg, que tot i ser el luxemburguès llengua oficial de l’Estat, no va ser proposada com a llengua oficial de la UE). El català, gallec i basc són, totes tres, llengües oficials a l’Estat espanyol però no de l’Estat espanyol. Dit en d’altres paraules, són oficials a diversos territoris —a sis comunitats autònomes, concretament— de l’Estat, però no a tot l’Estat. Recordem que l’Estat espanyol és oficialment monolingüe.
Tot i no haver-hi precedents, el reglament 1/1958 no impedeix que una llengua oficial a un territori dins d’un Estat pugui passar a ser oficial de la UE. La clau de volta és clara: la voluntat política dels 27 Estats membres de la UE, inclòs l’Estat espanyol, i la pròpia capacitat negociadora de l’Estat. Fins a on està disposat a arribar? A canvi de quines concessions? Totes dues variables entren en l’aritmètica europea. En tres setmanes, s’hauran d’aconseguir els vots favorables de tots els Estats membres.
I no serà gens fàcil. És coneguda la indiferència, bel·ligerància o fins i tot animadversió d’alguns Estats a les seves llengües pròpies, mal denominades llengües regionals o minoritàries. Una dada objectiva ens ajudarà a exemplificar aquesta afirmació: ni França, ni Itàlia, ni Grècia, entre molts d’altres països, han ratificat la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (CELRoM), l’únic tractat internacional jurídicament vinculant que protegeix les llengües més vulnerables a Europa. Amb aquests antecedents històrics i ben coneguts, esperem que donin ara el seu vistiplau a la proposta espanyola? La pròpia excomissària europea d’Educació, Cultura i Multilingüisme (2010-2014), Androulla Vassiliou, emetia a les xarxes socials hores després de la petició espanyola una opinió contundent al respecte: I do not believe such a request will be accepted by all member countries —[no crec que tots els països acceptin aquesta petició]. Clar i català...o millor dit, clar i NO al català.
La qüestió de la unanimitat dels 27 ha copsat tots els titulars mediàtics en els darrers dies. Pocs, però, han parat l’atenció en la lletra petita del reglament 1/1958, concretament en l’article 8, que diu: “pel que fa als Estats membres on existeixin diverses llengües oficials, l’ús d’una llengua es regirà, a petició de l’estat interessat, per les normes generals de la legislació d’aquest mateix estat”. Cal parar molta atenció: en cas que el català passi a ser llengua oficial de la UE, com interpretarà l’Estat espanyol aquest article? Quines seran les “normes generals de la legislació de l’Estat” que s’aplicaran? Seria important fer-ne el seguiment per evitar que una hipotètica oficialitat acabi en paper mullat, com van ser els acords dels 2005-2009.
En resum, i per donar resposta succinta a les dues primeres preguntes que plantejàvem: sí, les possibilitats de fer del català llengua oficial d’Europa són reals des d’un punt de vista tècnic/jurídic. Res al reglament 1/1958 ho impedeix. Tot dependrà, per tant, de la voluntat política dels 27 Estats membres, alguns dels quals amb grans reticències envers les minories lingüístiques pròpies, com apuntàvem anteriorment.
Actualment, la manca d’oficialitat del català a la UE l’exclou d’un gran nombre d’iniciatives, projectes i programes europeus, amb unes repercussions nefastes. Més enllà de no poder fer servir la llengua als debats del Parlament Europeu o de no tenir la documentació de la Comissió o del Consell de la UE en català, hi ha tot un seguit de greuges lingüístics concrets i ja detectats. N’esmentem només alguns:
Els catalanoparlants no tenim accés a l’Online Linguistic Support de la UE, la plataforma de suport lingüístic que fan servir de manera majoritària els estudiants que volen certificar el seu nivell de llengües. Està disponible en les 24 llengües oficials més en islandès, noruec, turc, macedoni i serbi, que són llengües no oficials de la UE. El català n’està exclòs.
Els catalanoparlants no tenim accés al concurs de traducció literària Juvenes Traslatores, adreçat a joves de Batxillerat per fomentar el coneixement de les literatures europees, disponible només per a les 24 llengües oficials. El català n’està exclòs.
Els catalanoparlants no tenim accés al model estàndard de CV EUROPASS, disponible en les 24 llengües oficials més en islandès, noruec, turc i macedoni. És el model de CV oficial de la UE, que cal fer servir com a plantilla quan busquem una feina. El català n’està exclòs.
Els catalanoparlants no tenim accés a l’e-Translation, el servei de traducció automàtica disponible per a les administracions públiques, empreses i universitats, i que està disponible per a les 24 llengües oficials més llengües no oficials de la UE com el noruec, l’islandès, el turc, el xinès, el japonès, l’àrab i el rus. El català n’està exclòs.
Aquests són només alguns exemples il·lustratius dels greuges lingüístics identificats que demostren l’exclusió de la llengua catalana —i de les altres llengües europees no oficials— i la necessitat d’un nou paradigma inclusiu que defugi d’aquesta subordinació lingüística.
El context actual és propici per a una negociació políticament ambiciosa i tècnicament realista. L’Estat espanyol ocupa la presidència del Consell de la UE i té, per tant, la capacitat d’establir les prioritats polítiques de la UE. Insistim: l’oficialitat del català és una qüestió de pura voluntat política. No hi ha cap norma jurídica que ho impedeixi. Qualsevol proposta aigualida que no passi per l’oficialitat plena té el risc d’esdevenir un altre pegot —com els acords bilaterals del 2005-2009— plens de paraules ben sonants sobre multilingüisme i sobre el respecte a la diversitat lingüística però sense mesures concretes, realistes i efectives.
Entristeix veure com s’emmarquen els debats polítics sobre el reconeixement del multilingüisme de l’Estat sempre en un context de malabarismes polítics extrems. El cas que ens ocupa, la cadira de la presidència de l’Estat espanyol, denota que provenen de la necessitat política i no d’un convenciment real per part de l’Estat que és urgent reconèixer la realitat lingüística amb un debat serè i de fons. El no reconeixement de la pluralitat lingüística de l’Estat representa un desconeixement i un menyspreu absolut a gran part de la societat que el forma, una societat plural, diversa i heterogènia. Ha arribat l’hora de posar llums llargues a la qüestió del multilingüisme de l’Estat espanyol i a Europa. Des de Catalunya han deixat clar que ja no es volen les molles i que es lluitarà pel pa sencer. Veurem què s’aconsegueix.