Repressió

«Ningú té dret a discernir entre qui forma part de l’1 d’octubre i qui no»

Adrià Carrasco és conegut per ser, de moment, l’únic exiliat català relacionat amb el procés que no tenia res a veure amb el Govern Puigdemont ni amb el Parlament. De fet, és un jove senzill que s’expressa amb claredat i que celebra, des de Brussel·les, la flama viva que encara manté el carrer amb la mobilització. L’Adri, tal com és conegut, és a Bèlgica. Va optar per l’exili un cop va saber que la Fiscalia l’acusava de rebel·lió i terrorisme. Forma part dels CDR i s’enfronta a desenes d’anys de presó per obrir la tanca d'un peatge.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Qui és l’Adri?

­—Un jove de 25 anys, com tants altres. Sóc veí d’Esplugues de Llobregat i he militat en diversos col·lectius al poble, entre els quals hi ha els CDR. A través dels CDR participava, com tanta altra gent, en les mobilitzacions que organitzàvem. La situació em semblava insostenible i per això em mobilitzava, perquè volia canviar les coses. A banda d’això tenia una feina estable. Sóc tècnic de so i treballava a la FNAC. A la botiga hi ha una saleta de concerts on toquen els grups musicals. Encara vivia amb el pare i la mare i buscava pis per independitzar-me. Per tant, és pot dir que soc un noi bastant normal.

—En quin moment decideix marxar a l’exili?

—Jo estava dormint a casa meva quan va picar a la porta la Guàrdia Civil. No va ser una decisió, sinó un instint. Sabia que no em deixaria sotmetre a una justícia il·legítima que no reconec. Ho vaig tenir tot clar quan van trucar a la porta. No vaig haver de pensar. Vaig marxar.

—Això de marxar ho havia parlat amb la seva família o amics?

—Sí. Realment no esperes que passi. Sempre que milites en algun lloc pot passar alguna cosa, però mai no imagines que arribarà. Però sí que ho havíem parlat i jo tenia clar que no em deixaria agafar. Que faria el possible.

—Des que va marxar, a l’abril, van passar uns quatre mesos sense notícies seves fins que va reaparèixer a Bèlgica al setembre.

—No és una decisió senzilla. Les coses van anar passant, vaig anar rebent informacions i avaluant la forma de sortir d’Espanya. I un cop vaig arribar aquí, vaig necessitar una estabilitat, una base material per començar a fer una mica més de reivindicació política. Per això vaig trigar.

—Què va suposar aquest temps en l’anonimat pel que fa a la seva relació amb la família o amb els amics?

—És complicat. Al principi no sabia res de ningú. De cop i volta et canvia la vida al cent per cent i no pots fer-hi res: ho has d’acceptar i tirar endavant.

—Quant de temps va trigar a fer la primera comunicació amb casa seva?

—No ho sé, perquè en principi tot era molt difús. No és que no et vulgui contestar, és que no et sabria dir.

—Durant aquell temps estava al dia del que ocorria?

—Sí.

—Quina sensació va tenir quan va veure que el seu entorn s’organitzava per donar-li suport?

—Molt bona, evidentment. No és el mateix estar sol davant d’aquest monstre que comptar amb una gent tan vàlida que pensa com tu i que està disposada a arriscar-se per ajudar-te. El suport va ser essencial per a la meva arribada aquí.

—Des que fa públic l’exili, com és la seva estada a Bèlgica?

—A nivell personal prou bé. Estic estudiant francès i coneixent una mica el lloc. Adaptant-me, buscant noves relacions i noves amistats. Vaig fent feines. A nivell legal jo tinc una ordre de crida i cerca a Espanya. A Europa encara no hi ha euroordre de detenció, tot i que és possible que arribi. Aquí soc un ciutadà europeu més fins que no arribi l’euroordre.

—S’ha plantejat continuar amb la seva militància des d’allà?

—Sí. De fet he participat en diversos actes dels CDR i de l’ANC de Brussel·les. M’he pres un descans bastant llarg de la militància, però és una cosa que no pots deixar d’un dia per l’altre.

—Entre els seus plans hi ha viure durant un llarg temps a Brussel·les?

—Sí. No tinc gaire esperança de poder tornar aviat, ni l’any que ve ni d’aquí a dos, segurament. Un cop assumit això, queda adaptar-se i tirar endavant. Sé que hi ha gent que està pitjor que jo, malauradament. Ho encaro amb optimisme i amb ganes de treballar.

—Durant aquest temps ha tingut contacte amb el Govern a l’exili?

—Sí. Ens hem anat veient sovint amb el Lluís Puig, amb la Meritxell [Serret]... Hi ha bon rotllo.

—I durant els mesos en què ningú no sabia on era vostè? Va reaparèixer en roda de premsa amb l’equip d’advocats dels exiliats. Van contactar amb vostè per oferir-li ajuda? Com va funcionar tot plegat?

—El fet que jo arribi aquí no està tan lligat al fet que aquí hi hagi una xarxa. Jo sempre he seguit els criteris dels advocats. Abans d’arribar jo no hi havia cap relació. Els advocats em van contactar a través de les famílies i del grup de suport.

—El seu entorn d’Esplugues comentava a aquest setmanari que vostè és distant amb l’àmbit institucional. Té por que això canviï a Bèlgica, estant a prop dels consellers exiliats?

—Sempre he tingut clar que els CDR compartirien lluita amb gent poc afí políticament per assolir la República. Aquell treball d’acceptació dels companys de lluita ja el tenia plantejat. Això no impedeix que a vegades vegi contradiccions i coses que no m’agraden. Però intento deixar-les de banda, aparcar-les per un temps —les que es poden aparcar, evidentment— perquè tenim un enemic comú i si no ens unim contra ell segurament no el podrem vèncer. Amb guerres obertes no anem enlloc. A banda d’això, penso que han de continuar presents les lluites de classe per evitar desnonaments i per aconseguir més drets laborals. De fet, una de les millors maneres per fer república és demostrar com la faríem i com volem que sigui. I això passa per la justícia social i pel socialisme.

—Més que al posicionament ideològic, em referia a la dinàmica institucional pel fet d’estar a prop de part de l’anterior Govern català.

—Quan t’apropes a certes persones les descobreixes. No necessàriament hi ha d’haver cap relació distant.

—Des del seu punt de vista, què representen els casos repressius com el seu o el de Tamara Carrasco, també membre dels CDR que no pot sortir del terme de Viladecans?

—Hi ha molts factors. Un és que l’Estat espanyol i la majoria d’estats són repressors per naturalesa perquè decideixen què fan amb el poder. A banda d’això, el meu cas i el de la Tamara obeeixen a una estratègia política per dos motius molt clars: un és la voluntat de desmobilitzar la lluita. El segon és l’intent de trobar el braç violent de l’independentisme per justificar la violència i poder dir al món que això és una rebel·lió, un cop d’Estat, que els independentistes som violents, que som el pitjor. Volen atribuir als CDR una violència que no existeix.

—Quin paper pot fer vostè des de l’exili?

—Contribuir a la internacionalització del procés, explicar què està passant a Espanya i a Catalunya. Que no hi ha només polítics perseguits, sinó també gent de base. Que aquesta gent no té miraments i que faran el que sigui per aturar-nos. I evidentment no podran, perquè som molts i ens ho creiem. Alhora, m’agradaria demostrar amb la meva experiència que, si la repressió et toca, et pot arruïnar la vida i és una merda. Però se li pot donar la volta. El que volen és injectar-nos la por i utilitzar-la per tutelar-nos. I m’agradaria expressar que no ho podem permetre. Perquè si ho permetem ens hauran guanyat. Vull enviar un missatge de resistència, de perseverança. D’aparcar la por i de seguir sortint al carrer més que mai. I de tirar endavant.

—Té esperances en el paper de la Unió Europea sobre el seu cas?

—Tinc esperances a curt termini que, si arriba una euroordre de detenció, la guanyarem. És tan escabrós que em demanin extradició per terrorisme sense cap prova... És tan surrealista que no entrarà en el cap de cap jutge belga. D’altra banda, en la Unió Europea no he tingut mai gaire confiança. Però qualsevol ajuda serà benvinguda, evidentment. No la hi negaré a ningú. Però, si arriba, serà a llarg termini, a través del Tribunal Europeu de Drets Humans o alguna cosa per l’estil.

—Des de la distància, com veu l’evolució del moviment independentista els darrers mesos?

—Temia que la por impregnés els cervells de la gent i pensessin que, si es mobilitzaven o feien accions similars a les que fèiem la Tamara o jo, tinguessin por i deixessin de sortir al carrer. Però està resultant al contrari. I això em dona una gran alegria. D’altra banda, crec que des del Govern s’ha d’oblidar la terminologia que s’utilitza des de la dreta espanyola: comandos, violència... tots aquests termes que ajuden a validar un relat que és totalment fals. Si nosaltres l’utilitzem els fem un favor. I això no pot ser.

—Va haver-hi molta polèmica sobre el final de la manifestació del darrer 1 d’octubre i sobre els termes en què es va expressar la desobediència civil. Què en pensa?

—Segurament la desobediència civil és un terme diferent per a segons a qui li preguntis. Però jo no vaig veure violència: violència són els desnonaments, els cops de porra, les pilotes de goma, gent sense ulls, gent dormint al carrer, la precarietat laboral... Aquesta és la violència que em sembla més greu. D’altra banda, crec que tenim un problema: només parlem de violència quan presumptament l’exerceix el poble, com si l’única legítima fos la que exerceix l’Estat. I això és un error. No pot ser que així que un xaval tiri una pedra se l’acusi de terrorista, de violent o d’alterador de l’ordre, dis-li com vulguis, quan mentrestant hi ha policia repartint pals a tort i a dret sense mirar qui hi ha davant.

—També hi ha hagut polèmica sobre les cares tapades d’alguns manifestants durant l’aniversari de l’1 d’octubre.

—Sí. Estic molt emprenyat. Molta gent expressa la seva opinió a les xarxes. També el president Carles Puigdemont. I em va semblar molt malament. Quan els Mossos d’Esquadra deixin de portar una càmera per reconèixer-te la cara i facin recompte del que han provocat les manifestacions ultres, ens podrem destapar la cara. Però, mentrestant, la seguretat és el primer i és totalment legítim anar amb la cara tapada mentre hi hagi repressió. Tant a Catalunya com a fora. Però que surti el president a dir que qui va amb la cara tapada no és de l’1 d’octubre em sembla un insult a molta gent que hem anat a protestar contra el fet que hi hagi polítics empresonats. En aquell moment, tapar-se la cara era una manera de salvaguardar-nos. A més, penso que ningú no té dret a discernir entre qui forma i qui no forma part de l’1 d’octubre.

—Com interpreta, per últim, el que està passant al Parlament entre els partits del Govern, Junts per Catalunya i Esquerra Republicana?

—Crec que és un error. S’haurien d’unir i fer un front comú per combatre el feixisme i tirar endavant junts. La història ens alliçona. Hi ha hagut moments en què partits i organitzacions que, tot i que no tenien una manera similar d’entendre la política, sí que tenien un enemic comú. I no es van ajuntar. Això encara ho estem pagant.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.