Política

Tusk, l’esperança europea de Puigdemont

En la presentació del seu llibre, Carles Puigdemont assenyalava la figura del polonès Donald Tusk, president del Consell Europeu, com un personatge «neutral» que podria fer d’intermediari europeu per trobar una solució dialogada en el conflicte entre Catalunya i l’Estat espanyol.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’1 d’octubre va deixar moltes sensacions a Catalunya. D’un costat, els qui havien fet el referèndum sentien haver guanyat la partida a l’Estat, que malgrat la repressió no va saber aturar la votació després de la jornada més tensa de les darreres dècades. D’altra banda, els promotors de l’1 d’octubre van esperar l’empara d’Europa davant d’unes càrregues policials desmesurades. La solidaritat continental, però, va arribar amb comptagotes i la decepció, entre la majoria del sobiranisme, va ser important.

D’entre tots els personatges europeus, la figura de Donald Tusk va adquirir rellevància en aquelles dates. El president del Consell d’Europa va ser dels pocs que es van pronunciar sobre la violència policial d’aquell dia. Sense deixar de donar suport a la Constitució espanyola, Tusk va fer una crida per «trobar maneres per evitar l’escalada i l’ús de la força». L’expressió, en principi, no satisfeia del tot les esperances del sobiranisme. Si bé, atès el silenci europeu, la de Tusk va esdevenir una excepció respectada, valorada i celebrada.

A pesar de formar part del Partit Popular europeu, Tusk es desentén dels arguments voraços de gran part del seu grup polític. Alhora, malgrat la seua crida a prescindir de la força policial, Tusk va ser dels primers a desmarcar-se de la declaració unilateral d’independència produïda el 27 d’octubre al Parlament de Catalunya. «Per a Europa res no canvia», deia a través de Twitter, puntualitzant que «Espanya continua sent el nostre únic interlocutor». Per contra, desitjava «que el Govern espanyol emprara la força de l’argument, no l’argument de la força».

I malgrat tot això, o potser precisament per tot això, Carles Puigdemont pensa en Donald Tusk com l’intermediari europeu capaç de bastir ponts entre Espanya i Catalunya i trobar una solució dialogada al conflicte des de les institucions continentals, des d’on fins ara ha predominat el silenci, quan no el suport incondicional a Espanya.

Tusk va nàixer el 1957 a Gdansk, ciutat polonesa a tocar d’Alemanya. Ningú no dubta que el fet de ser un home de frontera l’ha fet més respectuós amb certes reivindicacions territorials i amb pobles en situació desfavorida. Gdansk, ciutat portuària, pertany a la província polonesa de Pomerània, històricament prussiana i de disputa tradicional entre imperis. Tot en un país amb experiència en invasions i derrotes que va experimentar l’enèsima refundació el 1989, després de l’etapa soviètica.

Gdansk va veure néixer el sindicat Solidarnosc el 1980, d’orientació cristiana i contrari al monopoli de les organitzacions del mateix àmbit dependents de l’estructura estatal de poder en què Tusk va militar. Abans ja s’havia implicat en entitats estudiantils contràries al Govern establert i a les seues plataformes verticals de control. El seu carisma al si d’Europa radica en el fet d’haver estat un dels responsables de la integració polonesa en el vell continent, «traient-la de la perifèria a la qual l’havia arrossegat el tradicionalisme reaccionari i quasi euroescèptic dels bessons Kaczynski, propensos a estridències nacionalistes, recobrant així la credibilitat i la influència del país més gran dels que ingressaren a la UE el 2004», explica el CIDOB -Barcelona Centre for International Affairs- al seu web. Tusk va governar el seu país entre el 2007 i el 2014 amb la Plataforma Cívica, partit de centredreta integrat al PP europeu que ell mateix va ajudar a fundar. Segons el mateix CIDOB, la segona legislatura de Tusk al capdavant del Govern polonès contrasta amb la primera. I és que la seua austeritat per aturar el dèficit va provocar descontent social. Una situació molt generalitzada arreu d’Europa. Sense oblidar, tampoc, els escàndols descoberts al si d’alguns dels ministeris del seu Govern, que el debilitaren seriosament.

Al capdavant del Consell d’Europa, Tusk destaca per estar enemistat amb l’actual Govern del seu país, amb qui no ha transigit. Jaroslaw Kaczynski, president del partit catòlic i euroescèptic Llei i Justícia que governa Polònia, ja va intentar que el seu compatriota Tusk no continuara presidint el Consell d’Europa. Una prova que Tusk, lluny d’apropar-se a la dreta política, en marca distàncies des del Partit Popular europeu.

Alhora, Tusk ha esdevingut el polític més valorat d’entre els que hi ha al front de les tres principals institucions europees: el Parlament, la Comissió i el Consell que ell mateix presideix. Jordi Sebastià, portaveu de Compromís al Parlament Europeu, destaca, precisament, això. Segons ell, a hores d’ara, el Consell d’Europa és qui realment mou els fils de la política continental. «En altres moments la Comissió Europea era forta i tenia un líder. Ara, però, Jean-Claude Juncker és molt feble i està molt qüestionat», diu el polític valencià, qui recorda la intenció d’Angela Merkel, partidària de col·locar el polític alemany Manfred Weber com a substitut del luxemburguès. Alhora, Antonio Tajani, president del Parlament i proper a Sílvio Berlusconi, no sembla un exemple de creença en el projecte europeu. «Per tant, els vertaders portaveus d’Europa són el Consell i, particularment, Donald Tusk».

Sebastià també rememora les paraules de Tusk l’1 d’octubre, «dia en què Mariano Rajoy va començar a morir a Europa». Aquelles declaracions «van ser molt interessants en lectura europea. Més enllà d’exigir el compliment de la llei espanyola, no justificava l’ús de la violència». Segons el membre de Compromís, això evidenciava «l’ultimàtum de Tusk contra Rajoy». «Tusk, a pesar de ser del PP, té una visió d’Europa més enllà dels estats».

Segons l’eurodiptuat Jordi Solé, d’Esquerra Republicana, «la resposta dels principals líders de la Unió Europea ha estat molt decebedora: no només s’han posat més sovint al costat dels governs europeus que dels pobles d’Europa, sinó que també van ser extremadament tous a l’hora de denunciar la violència de l’1 d’octubre». Per això, segons Solé, «Donald Tusk segurament és el que ens ha decebut menys, quan l’octubre passat li demanava a Rajoy que resolgués el conflicte sense fer ús de la força -i ho feia com un home que sap què vol dir que un policia et pegui».

Ara, Tusk és conegut pel seu distanciament obert amb Donald Trump, president nord-americà que s’ha declarat enemic d’Europa. També amb Theresa May, primera ministra britànica, a qui està imposant condicions ben serioses per culminar el Brexit i les relacions comercials posteriors entre el Regne Unit i la Unió Europea. Solé el descriu com «un polític de perfil discret que té per davant una tasca difícil: la de posar d’acord 28 països que, sovint, tenen opinions i voluntats no només diferents, sinó fins i tot contràries. I segurament ser discret és una condició indispensable perquè qualsevol mediació funcioni».

El president exiliat ha presentat a Brussel·les un llibre en què es recopilen les seues converses amb Olivier Mouton, un periodista belga interessat en la qüestió catalana. Carles Puigdemont, la crisi catalana, una oportunitat per a Europa, és el títol de la publicació que serveix, entre més coses, per demanar més implicació europea en l’afer esmentat. Puigdemont ha reconegut que no ha mantingut cap contacte amb Donald Tusk en aquest sentit, però no s’ha estat de proposar-lo perquè desenvolupe una feina ben complicada. «És l’únic que s’ha expressat d’una forma correcta», justificava Puigdemont. Ara caldrà veure si Tusk és també l’únic personatge que vol desenvolupar aquest paper que fins ara no ha tingut qui l’assumisca.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.