Carta a Carme Forcadell

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Estimada Carme,

T’escric aquesta carta en la nit del 6 al 7 de setembre. Amb la d’avui, ja has passat 169 nits a la presó. Vint-i-quatre setmanes. Som multitud els qui no hem deixat de pensar en tu ni un sol dia. En vosaltres, que esteu privades de llibertat, a l’exili o en presó com tu, per un Estat repressiu i demofòbic. Cada dia, hi pensem. No pas per compassió, sinó per la injustícia clamorosa que suposa. I perquè sou en presó o a l’exili en el nostre nom, ja que, també en el nostre nom, vau fer el que vau fer. 

El país està recordant els plens del 6 i 7 del 2017 en què es van aprovar la Llei del referèndum d’autodeterminació i la Llei de transitorietat jurídica. Tu vas ser la molt honorable presidenta d’aquell Parlament i, en compliment de la teva responsabilitat, vas permetre el debat proposat per la majoria parlamentària. Mai no oblidarem aquells dos dies, perquè s’hi va donar compliment legislatiu a una demanda política democràticament expressada per la majoria de la ciutadania de Catalunya. És incomprensible, per a qualsevol demòcrata, que tu siguis a la presó per haver permès aquell debat parlamentari sense el qual el referèndum de l’1-O, que ja constitueix l’acte de sobirania històricament més rellevant per a Catalunya en l’època moderna, no s’hauria pogut celebrar mai. 

He pensat sovint, com molts, en aquell 1-O. Vull compartir amb tu un record d’aquell dia, a l’escola Cervantes de Ciutat Vella de Barcelona, on tu vas venir a saludar-nos i donar-nos suport al final de la tarda, abans del tancament dels col·legis, en un gest que va emocionar-nos i del qual és testimoni l’abraçada interminable que us vau donar amb la Sílvia Bel. Després he sabut que per seguretat et van fer marxar, en vista de la possibilitat que la policia espanyola, que va protagonitzar tot el dia una violència brutal que no oblidarem mai, s’hi presentés. Era una sospita versemblant. Sé que vas marxar, no pas per protegir la teva integritat, sinó per protegir la nostra i aquelles deu urnes plenes de paperetes que testimoniaven, com les de tot el país, la determinació d’un poble a expressar-se democràticament i pacíficament respecte al seu futur.

Aquell matí, havia saltat de seguida, com a tot arreu, la xarxa que havia de permetre les votacions amb el cens universal. Davant la nostra mesa, es va quedar a punt de votar una senyora molt gran, asseguda més d’una hora amb una extrema paciència, esperant per poder exercir el seu dret. Em va impressionar la seva absoluta determinació a votar i, també, la seva immensa confiança que finalment podria fer-ho. Més tard vaig descobrir qui era: l’Enrica Casademont. Amb la Sílvia Bel, mesos després, vam anar a la presentació d’un llibre seu, Inoblidables, en què publicava la història de dos familiars seus, l’un desaparegut durant la guerra incivil i l’altre, amagat, malalt i finalment mort en aquells anys tràgics. En la lluita d’aquesta dona per la memòria i contra l’oblit i en l’esforç de restitució d’unes històries segrestades vaig endevinar l’arrel profunda d’aquella seva determinació de les primeres hores de l’1-O. La mateixa dignitat, la mateixa integritat, la mateixa perseverança.

La memòria trena vincles i lligams que la realitat, de vegades, manté separats, per camins diversos. En el meu record, tanmateix, la dignitat, integritat i perseverança de l’Enrica Casademont, militant de la memòria i la restitució, ha quedat ja indestriablement lligada a la teva dignitat, integritat i perseverança com a presidenta del Parlament en aquesta legislatura que va canviar, de manera inexorable, la història i el futur d’aquest país.

No pararem fins que siguis lliure, Carme, a casa i sense càrrecs. I fins que puguis tornar a ser al nostre costat, com ho has estat durant aquests anys, en el combat indeturable i innegociable per la democràcia i pels drets i les llibertats civils, socials i nacionals.

T’envio, des d’aquí, Carme, una immensa abraçada fraternal, amb l’expressió renovada de la meva admiració, reconeixement i gratitud incondicionals.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Antich
Xavier Antich