La platja, amb l’ajut de la boirina, és un lloc fantasmagòric. Als vials que neixen a tocar del passeig, gairebé no hi ha cotxes aparcats. Carrer Verbania: totes les persianes toquen a terra. Als baixos, quatre en ratlla: Villes S’Agaró, Finques Sant Pol, Les Exclusives i Engel & Volkers. Segons dades d’aquest darrer grup immobiliari, S’Agaró, a la Costa Brava, és un dels indrets més cars en termes d’habitatge. En les zones més luxoses, el preu es pot enfilar als deu mil euros per metre quadrat. Al fons, un bloc de nova construcció flanquejat per les grues. No és l’únic al paratge.
Acostant-se a un dels taulells, encara es pot trobar alguna ganga. Seixanta metres quadrats, amb vistes al mar, però no a primera línia, dues habitacions dobles, bany i plaça d’aparcament. “Només” tres-cents cinquanta mil euros. Menys de sis mil euros el metre quadrat. Per als que es vulguin gratar una mica més la butxaca, una planta baixa amb piscina privada i cent quaranta-set metres (amb tres-cents de jardí), a tocar de mar, s’acosta gairebé al milió d’euros. No costa, tampoc, trobar alguna oferta per sobre dels dos milions.
Gent del nord
Les informacions es presenten en català, castellà, anglès i rus. No debades, la població russòfona és el grup d’estrangers més representatiu del municipi de Castell d’Aro, Platja d’Aro i S’Agaró, on el 31% dels empadronats és població estrangera, la meitat, russos o ucraïnesos.
Sobretot, però, en aquest municipi hi ha segones residències. Segons dades de l’Idescat, prop del 68% dels habitatges no són residències habituals. La poca vida que hi ha aquest final de tardor es concentra a l’avinguda de Platja d’Aro de S’Agaró (Baix Empordà). La fleca, el supermercat, l’estanc, la papereria i, clar, més immobiliàries.
En una d’elles, Hertton Properties, Toni Sánchez atén les preguntes d’EL TEMPS. Els seus clients es reparteixen entre gent de Barcelona, els primers que es van interessar a fer-hi segones residències ja fa més de cent anys, i estrangers “sobretot belgues, holandesos i francesos”. Busquen “segones residències, pisos o cases ben situats, reformats” i la majoria “és gent amb un perfil econòmic saludable, amb poder adquisitiu”, que demana “certs requisits que comporten un preu més elevat”. Majoritàriament, volen un lloc on puguin passar l’estiu i els que s’interessen per viure-hi són francesos. “El tema rus, amb la guerra, ha baixat bastant, però ha remuntat la gent d’Ucraïna, que busca residència habitual aquí”, relata Sánchez.
Si la majoria de perfils busquen a través de plataformes en línia, aquests darrers també es valen de contactes a la zona. Persones com la Natalia Sidelnikova, CEO de Move Spain, una empresa que s’encarrega d’ajudar amb els tràmits a aquells que volen venir a viure a la Costa Brava o a Barcelona des de l’estranger.
Nascuda a Ucraïna, la seva vida l’ha passat fonamentalment a Moscou treballant en recursos humans per multinacionals com BP. El 2007 va comprar una casa a Lloret de Mar per estiuejar-hi i el 2013 va decidir venir a viure a Catalunya i instal·lar-se a S’Agaró. Diu que es va “enamorar del país” i que li agraden el clima o la gent, “que és molt liberal”; també que “els tràmits són clars. Hi ha burocràcia, com arreu, però sempre es pot parlar. La gent t’ajuda”. Agraeix haver trobat gent oberta i explica que moltes de les seves amigues “són catalanes, espanyoles”.
Treballa amb russos, però també holandesos, anglesos o irlandesos. Sobretot, persones amb “calés, d’un nivell alt, amb formació, bona feina i bones relacions al seu país. Gent oberta que no té por de res i no és tímida”. També nota que ha crescut el nombre d’ucraïnesos el darrer any. “És gent de perfil alt; a S’Agaró molts hi tenien la seva segona residència i ara hi han vingut a viure”, explica Sidelnikova, que remarca que hi ha bona relació entre la comunitat russa i la ucraïnesa de la zona i que, per exemple, es troben en esdeveniments internacionals que ella organitza.
Sobre la seva clientela, diu que, clima a banda, un dels factors que els fa interessar-se per venir aquí és “que Espanya té un règim d’impostos molt favorables, sobretot per a la gent que pot teletreballar amb visats nòmades”. Aquest darrer perfil és el que més creix i reconeix que ara la gent lloga abans de comprar, “gent que vol experimentar, provar coses”.
Tot i això, el president de l’Associació de Promotors Immobiliaris a les comarques gironines, Joan Company, destaca que “la compra d’estrangers de segones residències a la Costa Brava continua molt activa”. Des de les compravendes que s’han fet fins al tercer trimestre de 2023, “la compra d’estrangers està per sobre del 30%,quan habitualment estàvem en el 26 o 27%”. En canvi, “la compra de primera residència ha baixat”. Les hipoteques han pujat, i això afecta una part dels compradors, però no aquells que volen una segona residència, “els quals tenen un poder adquisitiu més alt i en la majoria dels casos no necessiten finançament”. Encara més, “històricament, el client estranger venia atret pels preus, més econòmics que no pas a França o Bèlgica. Ara, els darrers tres o quatre anys, és un perfil més alt. No busca preus baixos, ho fa per una qüestió d’inversió”. Per exemple, per esquivar els tipus impositius més alts que hi ha a França. La majoria, diu, vol segona residència o “llogar i especular”.
Destaca el client estranger, en especial el francès, que s’aboca a la costa. “El 2022, a Roses, s’han fet més compravendes que no pas a Girona capital”, assenyala.
Duien la tempesta al cor
S’Agaró, però, no ha estat sempre així. Ara fa un centenar d’anys que hi van començar a aparèixer les primeres cases arran de mar, masies a banda. “En aquest indret salvatge, sense cases, ni carrers, ni arbres —per falta d’aigua—, jo hi vaig créixer juntament amb les gavines”, relatava Anna Ensesa en el llibre dedicat al seu pare, S’Agaró, el somni de Josep Ensesa, impulsor del primer hotel emblemàtic del paratge de S’Agaró - Sant Pol, La Gavina, a mig camí de Castell d’Aro i Sant Feliu de Guíxols.
Després, però, com cantaven els Dijous Paella, “va ser l’any de la invasió, amb gent de parles estranyes que no miraven la mar i menyspreaven les barques. Duien la tempesta al cor amb motors que espetegaven”. Els terrenys agrícoles, de mica en mica, van anar deixant pas als xalets, les cases adossades i els pisos d’estiueig.
El procés el recorda bé Josep Bou, el darrer pagès que queda en actiu al paratge de Sant Pol - S’Agaró. Un cop Espanya entra a la Comunitat Econòmica Europea, “l’any 86, hi ha el boom de la construcció i canvia tot. Abans podia sortir de casa per un caminet de carros fins a la platja”. Primer, arriba gent de Barcelona, “pel renom que té S’Agaró per a la burgesia”, però ara “han estat substituïts per turistes adinerats, russos o d’altres països”. Per tot, lamenta que “ja no hi ha el caliu de poble que hi havia”.
Carme Serrat, de l’associació Amics per S’Agaró Sant Pol, regenta el quiosc de l’avinguda de Platja d’Aro. Ara viu a Castell d’Aro perquè “aquí és impossible; S’Agaró es considera de luxe”. Ella és nascuda el 1966 i de llavors a ara l’indret on va créixer “és irreconeixible”. Explica que “es vivia bàsicament de l’agricultura, llavors, quan va començar el turisme, i ara hi ha aquest boom i no es viu de res”. Serrat relata que el boom de feina de l’estiu els sobrepassa i després n’han de viure tot l’any: “A l’hivern ens quedem així que no hi ha ni Déu. És ple de cases, però hi vivim pocs, tot està buit”. “Costa passar l’hivern”, rebla.
Segons l’antropòleg Sergio Yanes, “les urbanitzacions tenen una funció merament especulativa des del punt de vista immobiliari”. La seva manera de funcionar s’assimila al gueto pel que fa a les relacions socials, perquè “són cases unifamiliars, normalment, on s’intenta que visqui un cert tipus de gent”. A més, són espais on “no hi ha serveis, perquè la gent que no és d’allà no hi pugui fer vida”. Remarca que “la gent que es vol permetre certa exclusivitat busca gent similar en termes de classe”.
En llocs com S’Agaró, el que es ven, explica, és “el mateix que fa quaranta anys: un espai de qualitat”. A més, són espais que no incentiven “la necessitat de generar vincles amb els veïns, tampoc d’aprendre l’idioma”. I remarca que “no s’integra ningú, perquè no hi ha un lloc on integrar-se”. Creu que “les urbanitzacions són l’antítesi de la comunitat. La gent hi va a viure per ser-hi tan sola com sigui possible. Els serveis socials, en molts pobles, es troben que els veïns avisen de cases amb poc moviment i s’hi troben un avi mort. Són finals una mica paradoxals de gent que va invertir en el seu petit paradís i en els últims dies mor sola, aïllada socialment”.
Les conseqüències de tot plegat les viu en carn pròpia en Josep Bou, de l’Hortet de S’Agaró. És l’últim pagès de la vall des de l’any 2000, quan “els pagesos van començar a desaparèixer perquè no hi va haver relleu generacional”. Un fenomen que passa arreu del país, però que a Sant Pol - S’Agaró es veu reforçat pel boom de la construcció. Ell mateix ha tingut diferents ofertes per comprar-li els terrenys, “misèries”. Ofertes que “devien pensar que jo era ximple”.
Els hiverns després de la covid —“m’ho ha aturat tot”— han estat durs, i ara dubta si haurà de plegar aviat, malgrat que “no m’interessa vendre; el que m’agrada és el camp”. L’estocada forta, però, li va arribar quan van començar a urbanitzar el seu sector i es va veure afectat per les expropiacions per fer carrers i equipaments municipals. Tenia vint mil metres quadrats d’explotació i se’n va quedar amb sis mil. “La diferència és abismal, no puc sobreviure”. A més a més, “les expropiacions no donen per a res i el que ens van pagar ho vam pagar deu vegades més per pagar els carrers”. Des de llavors, tots els seus veïns “han anat venent les terres i han entrat especuladors als quals els interessa vendre al preu més alt possible o treure’n rendiment. Jo soc el contrari”.
És un model oposat, però paga com si la seva fos una parcel·la disposada per a altres finalitats: “Pago IBI com si fos una casa de luxe. Poso números d’exemple: abans un pagès per vint mil metres quadrats pagava uns cinc-cents euros. Quan van reurbanitzar, es va quedar amb nou mil metres i paga uns dotze mil euros. Quants enciams he de vendre per pagar l’IBI que ara em demanen?”.
Bou denuncia que “els interessos dels forans estan perjudicant els dels locals” i lamenta que “han destrossat un paratge que era preciós per fer diner amb totxo. Han fet diner i han destrossat un sistema de vida”.