Catalunya va ser el bressol del feixisme espanyol. Més ben dit, l’anticatalanisme i l’antiobrerisme de les elits espanyolistes a Catalunya. Així ho explica el llibre El Fascio de las Ramblas. Los orígenes catalanes dels fascismo español (Pasado&Presente, 2023), escrit per dos dels principals especialistes en la història de l’extrema dreta al nostre país, Xavier Casals Meseguer i Enric Ucelay-Da Cal.
En un moment d’auge de l’extrema dreta a casa nostra, en sintonia amb el que passa a Europa, els dos investigadors van més enllà de les habituals atribucions de la gènesi del feixisme espanyol a pensadors inspiradors del falangisme com Ramiro Ledesma Ramos o Onésimo Redondo. Posen el focus, de fet, a com l’herència colonial d’Espanya a Cuba és part del germen del feixisme espanyol i com això comença a brotar a la Catalunya dels anys abans de la dictadura de Miguel Primo de Rivera. Plantegen que “el model d’una societat civil dominada per forces armades sorgeix a Cuba al segle XIX, passa pel Marroc i reapareix a Barcelona coincidint amb la gran tendència europea perquè Barcelona és una gran ciutat on hi ha una divisió nacional i social i totes dues esclaten, simultàniament, el març de 1919”, explica el professor Ucelay-Da Cal.
La capitania de L’Habana es va convertir, aquells anys, en un “artefacte político-militar complexe” i els seus titulars exercien un poder absolut “amb el suport de les elits locals i una milícia subordinada a l’exèrcit”. A la vegada, recull el llibre, van articular un discurs que equiparava pàtria, nació i imperi per “denunciar l'autonomisme com un ‘separatisme disfressat’”. Aquests discursos són els que es van exportar a Barcelona després de la pèrdua de la guerra de Cuba per part dels espanyols. El “desastre” va estimular “un militarisme nou” projectant “l’ombra del poder militar virreinal d’ultramar a la península”.
Aquest moviment va eclosionar en una Barcelona, la d’entre 1919 i 1923, “caracteritzada per una conflictivitat política i social intensa amb un poderós tema identitari de fons”. Una fase primerenca de feixisme de tall monàrquic amb un “discurs i una pràctica política encunyada a Ultramar (tot i que tamisada al Marroc)” i un “caràcter essencialment organitzatiu i una elaboració ideològica escassa”. Els seus tres principals exponents, segons el llibre, són la Liga Patriótica Española “que va practicar l’escuadrisme contra el catalanisme”, el Sindicat Lliure “que va combatre amb les armes la poderosa CNT” i, finalment, cap a 1922, La Traza “un partit-milícia de clara inspiració mussoliniana”. Són aquests col·lectius els que, principalment, conformen el conegut com a Fascio de les Rambles.
Què és el que fa que aquest grups puguin ser considerats feixistes i no senzillament autoritaris com tants altres en el passat? Ucelay explica que “ja no és el vell discurs conservador, ja no són els militars manant. Són els militars manant amb un discurs nacionalista espanyol nou”. Considera que hi ha un “canvi d’actituds”, perquè després de 1919, apareix una idea segons la qual “les dretes han de fer servir el mateix esquema d’actuació que han fet servir les esquerres revolucionàries” per “combatre com combaten ells”. Aquest historiador considera que “el Fascio de la Rambla encarna això”.
Seguint la seva hipòtesi, al franquisme la Falange només li serveix per fer de claca, “no li importa” i les formes de control que fa servir “s’han desenvolupat abans, no neixen als anys trenta”. Al seu entendre, “El franquisme és un conjunt d’organitzacions que en últim extrem remeten al poder de la Capitania i a una idea de capitania on els militars manen”.
Els autors aporten encara un altre element crucial per reforçar la seva tesi. Aquests grups són feixistes perquè “el feixistes italians hi estan posats. El 1923, Mussolini dona mig milió de pessetes a Ramon Sales (fundador dels Sindicats Lliures). Ells s’hi veuen reflectits. Quan Raffaele Guariglia arriba com a ambaixador el 1932 diu en un informe a Mussolini que Barcelona és la ciutat més feixista del món, una ciutat que vibra amb el nacionalista i la modernitat, on el moviment obrer vibra”. De fet, assenyala, també, que Gramsci, l’any 1920, “diu que la ciutat modèlica d’on aprenen els feixistes és Barcelona. Es basa en què aquí és on s’està produint la lluita entre modernitat i retard”.
Ucelay i Casals podrien aplicar a l’Estat espanyol, amb aquest llibre, a les tesis de Zeev Sternhel. Segons diu aquest historiador israelià al llibre La droite révolutionnaire, 1885-1914: Les origines françaises du fascisme el feixisme té arrels en els moviments dretans que reaccionen a la cultura republicana i/o revolucionària d’esquerres i al parlamentarisme. Ucelay, però, matisa que “la cronologia es diferent, ja que als anys noranta del vuit-cents Espanya confronta guerres civils (o lluites d'alliberament nacional, és el mateix) a Cuba i Filipines, mentre que França encara intenta pair la desfeta de la Guerra franco-alemanya de 1870-1871”.