Any de turisme cultural i patrimonial

L'Alfàs del Pi

Molta gent l’associa al turisme de sol i platja, i al residencial de jubilats britànics, i del centre i nord d’Europa. Però l’Alfàs del Pi té una història apassionant que l’ha fet crèixer com a poble tot conreant una ferma identitat. La seua afirmació, des de la plantada del pi primigeni al segle XVIII, es tradueix avui en la revalorització del seu patrimoni cultural i natural.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Tradicionalment la marca Costa Blanca s’ha associat a un espai geogràfic en què s’ha potenciat, amb una calculada estratègia comercial, el turisme de sol i platja. La Costa Blanca abraça el litoral de les comarques alacantines, emmarcat entre Dénia i el Pilar de la Foradada, on s’ha desenvolupat l’esmentat model turístic, el qual porta associat un fort impacte ambiental, un consum desmesurat de sòl i una pèrdua d’identitat de l’espai afectat. El model de creixement urbanístic de caràcter extensiu ha colonitzat la Marina Baixa, especialment la primera línia de costa, però també el rerepaís. Extenses urbanitzacions de casa amb piscina entapissen un paisatge accidentat, de muntanyes sòbries pel que fa a coberta vegetal. En aquests espais de nova planta resideix permanentment una part de la població jubilada britànica, alemanya, escandinava, i així fins a gairebé noranta destinacions.

També s’hi aplega una població flotant local i forana, que va i ve i que ha fet de la Costa Blanca una mena de paradís particular amb platges excepcionals, bon clima i amb una qualitat de vida que posa el llistó molt alt. Enfront d’aquest escenari, cal treballar de valent per valorar de nou el territori, retornar-li la identitat i convertir el patrimoni natural i cultural i el paisatge resultant en els principals actius. Aquest és, si més no, el compromís adoptat per l’Ajuntament de l’Alfàs del Pi.

Allò que fou un camp conreat

Tot començà, segons el relat de la història, en un castell morisc que tenia per objectiu defensar el poble de Polop dels atacs de la pirateria. O almenys d’aquella època, que s’estengué entre els segles VIII i XIII, prové el topònim fahs (‘camp conreat’ o ‘terra fèrtil’). La fortificació originària pertanyia al municipi de Polop, que es localitza terra endins, emparat per les imponents parets calcàries del massís del Ponoig. Allà s’hi conreava de tot, però en especial la vinya. Vi i panses n’eren els productes més preuats. 

Per la seua banda, l’Alfàs ocupava un espai pla, amable, d’interior també, però alhora pròxim a la costa. Protegit dels perills del mar per la muralla natural de la serra Gelada, el separaven del Mediterrani poc més de tres quilòmetres de camí. L’assentament primigeni es resumí durant segles en la minsa fórmula d’un llogaret que depengué de Polop fins al segle XIX, i d’ací el topònim històric d’Alfàs de Polop.

Però no fou fins a mitjan segle XVII quan l’Alfàs i la baronia de Polop en el seu conjunt van experimentar un veritable capgirament. Beatriu Fajardo Mendoza, per aquell temps baronessa de Polop, manà construir el Reg Major, una séquia de gairebé dinou quilòmetres de recorregut, que havia de recollir les aigües del Ponoig per tal de combatre l’escassetat d’aigua i convertir en regadiu les terres de secà, cosa que faria augmentar la producció agrícola en benefici propi. En les obres, que s’iniciaren el 1659, hi participaren nombrosos pagesos locals de manera qüestionablement voluntària. Actualment, l’Ajuntament de l’Alfàs del Pi pretén recuperar el patrimoni associat al Reg Major al seu pas pel municipi, i en concret el Molí de Mànec, l’únic dels sis existents que és de propietat pública. 

El far de l’Albir representa un mirador de primer ordre sobre la costa alfasina.

El regadiu no només va permetre augmentar la producció i el conreu de nous productes, com el tabac i la dacsa, sinó que afavorí l’assentament de població a la baronia, en especial a Benidorm i la Nucia, fins aleshores pràcticament inhabitats. La repoblació de la zona comportà més endavant la segregació de dues partides rurals, que es convertiren en municipis pròpiament dits. La Nucia en fou la primera el 1705, i el 1836 fou el torn de l’Alfàs del Pi. Els alfasins, que per aquell temps sumaven 250 ànimes (avui, més de 20.000), en reclamaven la independència des de finals del segle XVIII. La reivindicació popular, que es concretà l’any 1786 en la plantada d’un pi al bell mig del llogaret, assolí mig segle després el seu objectiu. L’Alfàs de Polop esdevingué definitivament l’Alfàs del Pi. El topònim, val a dir-ho, conserva una innegable veneració envers aquest element vegetal amb una forta càrrega totèmica. Des de llavors, a la plaça Major un pi dona la benvinguda al foraster.

D’antics i nous pobladors

El patrimoni històric present al municipi demostra que l’indret va ser habitat amb anterioritat per ibers i romans. Dins l’estratègia de qualitat turística del consistori, té un lloc preferent la revalorització dels patrimonis cultural i natural. Els valors de la sostenibilitat, la integració social i l’esport com a fonaments saludables i de civisme formen part igualment de les línies engegades pel consistori en un esforç per millorar-ne la qualitat de vida de veïns i visitants. 

En aquesta línia, destaca el projecte del jaciment arqueològic de la Vil·la Romana de l’Albir, iniciat el 1979, quan arran d’unes obres es va descobrir una necròpoli romana. Les excavacions per traure a la llum aquest important conjunt arqueològic es van estendre durant la dècada dels vuitanta i noranta. Una tercera fase s’engegà el 2008 i fou cabdal per fer visible el que ha esdevingut un dels jaciments més significatius de les comarques alacantines, compost d’una necròpoli, una vil·la i un mausoleu, datats dels segles III a VII dC. L’any 2011, la vil·la romana va obrir les portes com a museu a l’aire lliure. De fet, el primer d’aquestes característiques reconegut per la Generalitat Valenciana. Ubicada a la platja de l’Albir, tot recorrent els seus espais podreu copsar la transcendència de l’aigua com a element vertebrador de la civilització romana. L’aigua entesa, en aquest cas, com a font de salut, de puresa i benestar en les termes que posseïa la vil·la, construïdes fa 1.500 anys.

I ja que hi som, aprofitem l’ocasió per fer una visita al far de l’Albir i penetrar en els dominis del Parc Natural de la Serra Gelada. L’esmentada construcció marca el límit nord-oriental de la serra, al qual només es pot accedir a peu o amb bicicleta, mitjançant un agradable itinerari accessible i inclusiu. Des del punt d’informació del parc natural, on trobareu també aparcament per al cotxe, el camí cimentat mena en dos quilòmetres i mig i poc desnivell a aquest punt d’una qualitat paisatgística excepcional. 

Al llarg del recorregut, un seguit de miradors permeten contemplar la costa septentrional més pròxima. Aquesta desplega la badia d’Altea i més enllà, Calp. Entremig, amb una certa estridència calcària, es pronuncia la serra de Toix i l’estret barranc del Mascarat. Al fons de l’estampa, fa acte de presència l’imponent penyal d’Ifac. La immensa mola rocallosa de 332 metres d’altitud roba espai al mar, on niuen tota mena d’espècies alades i una d’humana que desafia la gravetat: els incombustibles escaladors.
Arribats al far, aquesta perspectiva s’enriqueix amb un cert vertigen quan el vent fa acte de presència. La sensació de buit que proporciona el penya-segat sobre el qual s’erigeix l’edifici situa el visitant en una autèntica disjuntiva metafísica. No hi passeu de llarg, però. Avui el far ha cobrat una nova vida. Des del 2013, acull un centre d’informació amb la història de l’edifici i un fons documental amb fotografies i documents que permeten comprendre l’evolució i la vida dels alfasins. 

La serra Gelada, una muralla natural amb penya-segats imponents, separa el poble del mar.

Es diu que el far de l’Albir data del 1863, quan s’hi accedia per un complicat camí de muntanya, escarpat, a trams arriscat fins i tot. Es diu també que l’últim faroner fou Antonio Hurtado, gadità de naixement, que hi arribà a principis dels cinquanta del segle passat, tot just aprovades les oposicions. Hurtado acabà casant-se amb Pepita Ripoll, filla del poble, que havia conegut en unes festes de l’Albir. Al far, nasqué la seua filla Loli Hurtado. L’espai, per aquell temps, excel·lia amb un trio d’ingredients: solitud, aïllament i comunió amb la naturalesa, accentuats per la dificultat de comunicacions amb el poble. Hurtado recorda que quan marxà del far a finals dels cinquanta, forçat per la mecanització de la torre, encara calia emprar el camí de muntanya original, ja que l’accés actual no es construí fins al 1961. Al final d’aquella dècada, s’apagà definitivament la potent làmpada de petroli i, amb ella, un ofici i un estil de vida.

De camí cap a la punta de l’Albir, també coneguda com la punta Bombarda, la terra es torna rogenca. Als nostres peus, una mina d’ocre. Sembla que l’activitat extractiva podria haver començat al Paleolític superior, tot i que no n’existeix una demostració científica. Va ser aprofitada posteriorment pels romans, rebatejada com a Mina Virgen del Carmen, entre mitjan segle XIX i principis del XX, i fou closa definitivament durant la Guerra Civil.

Continuem. A tocar del far, la torre Bombarda va fer les funcions de guaita per protegir al segle XVI la costa de corsaris, pirates barbarescos i altres malfactors del mar. De la torre en queda la base, que s’eleva poc més de quatre metres del terra. D’una consistència sorda, imponent, fa pensar que la resta del conjunt, avui desaparegut, devia imposar respecte. La Bombarda, com la del cap Negret a Altea i la de les Caletes a Benidorm, formava part d’un sistema centralitzat de defensa, impulsat per Carles I i implantat principalment pel seu fill, Felip II. L’objectiu era controlar l’amenaça de pirates i corsaris, que s’havia disparat des de l’assentament dels turcs a Alger el 1516. De les vint-i-sis torres que antigament componien el sistema defensiu a la costa d’Alacant, se’n conserven vint-i-una, i tan sols catorze són visitables. Aquestes xifres donen una idea de l’esforç militar, polític i tècnic que suposà la defensa del litoral mediterrani i dels seus pobles. 

A la rereguarda, uns metres terra endins, un aljub de la mateixa època degué abastir el contingent humà de la fortificació. Avui aquesta discreta construcció per a la recollida d’aigües observa impertorbable el pas dels visitants, que arriben a ser nombrosos durant els caps de setmana. A les hores centrals del dia, grups d’amics, famílies, parelles i passejants solitaris poblen l’artèria principal de la serra Gelada.   

La serra Gelada, un parc natural banyat pel mar

Declarades parc natural el 2005, aquestes muntanyes i el seu espai marítim conformen una autèntica talaia que separa les badies d’Altea i Benidorm. Aquesta espina geològica, que s’estén al llarg de sis quilòmetres, té un perfil asimètric: bondadós si l’observem des de l’interior, abrupte i sincopat quan cau al mar. La serra s’interromp de sobte en tocar l’aigua. El vessant es torna penya-segat, el qual proporciona majestuositat i defensa natural infranquejable. 

No obstant, de les 5.564 hectàrees protegides, el 88% es troben en medi marí. Aquest parc natural marítim i terrestre, el primer de la seua categoria al País Valencià, destaca per la seua singularitat i l’alt valor ecològic. Illes i illots, com el de la Mitjana, el de Benidorm o el de l’Olla, són el contrapunt del blau intens del Mediterrani.  

Una de les joies geològiques de la serra són les dunes eòliques enfiladores. El seu nom ho diu tot: aquestes dunes, d’origen quaternari, són capaces d’enfilar-se penya-segat amunt fins a assolir els 200 metres d’altitud. La seua presència entaula un joc de contrastos cromàtics entre el color clar de les sorres transportades pels vents i el to intens dels penya-segats. L’espectacle natural d’aquest fenomen poc freqüent no deixarà indiferent a ningú, i més quan sabem que l’aflorament de la serra Gelada és un dels més desenvolupats del món.  

Preneu finalment aquestes ratlles com una invitació a descobrir la serra a peu un dia de tardor, quan la bonança n’enriqueix i satura la paleta cromàtica. Recorreu-la de cap a cap, tot seguint l’itinerari abalisat amb marques grogues, que us portarà des de la platja de l’Albir fins a la població de Benidorm. Són poc més de sis quilòmetres en els quals haureu de preveure la manca d’aigua, el caràcter rocallós del terreny i, tot i no tenir grans desnivells, sí que hi ha fortes baixades i pujades. Que vaja bé l’excursió!
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.