Pep Laguarda (1946-2018)

Els dos testaments de Pep Laguarda

El músic valencià, autor del mític ‘Brossa d’ahir’ (1977) i del maleït ‘Plexison impermeable’ (gravat l’any 1979 però inèdit fins al 2012), va morir el 3 d’agost a Rafelbunyol (Horta nord). Reconstruïm els processos d’enregistrament d’aquells dos discs amb l’ajuda del bateria Saki Guillem, i el percussionista Garri Campanillo, que afirma que Laguarda tenia moltes més cançons sense enregistrar.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Diuen que el pop mediterrani —com s’ha anomenat a l’aventura més singular de la música valenciana nascuda a finals dels setanta— no existiria sense Pep Laguarda (Rafelbunyol, 1946-2018) i el disc que va signar amb el grup Tapineria, Brossa d’ahir. Aquest disc és el primer d’una trilogia d’obres —amb Humitat relativa, de Remigi Palmero, i Cambrers, de Juli Bustamante— que marcarien el camí lluminós d’un estil mal conegut i poc transitat.

Brossa d’ahir rep avui el reconeixement de músics de primer ordre com Roger Mas i va ser, en el seu moment, un disc de culte al Japó, però això no va impedir que el segon disc de Laguarda quedés desat en un calaix durant dècades: va ser enregistrat per Edigsa el 1979 i no es va editar fins al 2012 per Discmedi.

Una cosa semblant podria passar amb moltes altres cançons de Pep Laguarda que els seus amics saben que havia escrit.

Pep Laguarda

 

‘Brossa d’ahir’

Manuel Garrido, conegut artísticament com a Garri Campanillo, vivia a pocs metres de la casa de Pep Laguarda, a Rafelbunyol. Tot i que es portaven deu anys eren molt amics i Garrido se n’anà a viure amb Pep quan va fer divuit anys.

“Férem amistat, anàvem junts a la muntanya, a tocar lluny del poble per no molestar. Agarràvem les guitarres i se n’anàvem por ahí a fer la festa, com una colla de gamberrets”, recorda Garri.

Va ser ell qui va animar Laguarda —que ja feia concerts en solitari per animar manifestacions a la universitat— a muntar un grup. “Estaven passant moltes coses: hi havia Els Pavesos, Cotó en Pèl i ell tenia molta cançó protesta i ho feia molt bé. Tant li peguí la pallissa que al final hi va accedir però amb una condició: «Tu has de tocar alguna cosa, tocaràs els bongos encara que siga», em va dir. I vaig tocar els bongos”.

Joan Fuster els va regalar els bongos, al cap de poc, quan la primera formació de Tapineria va anar a casa seva, un dissabte, a xerrar amb ell i ensenyar-li el que anaven fent.

Primer eren només Pep i Garri. Després van proposar que s’hi afegira Viven, “un amic de Pep que havia conegut a Suïssa quan havia anat a treballar”. Viven tocava l’harmònica i les flautes, que donarien un so molt especial a Brossa d’ahir. Després Pep es va assabentar que un altre amic, Joan Marí, que era a Londres, tornava a València. Ja tenien guitarrista. “Joan Marí ­—recorda Garri Campanillo— era qui ens portava discos dels Rolling Stones, dels Beatles i tot allò que no arribava ací. Amb ell, Tapineria ja començà a sonar molt bé”.

Garri Campanillo, en primer terme, i Pep Laguarda

 

El nom de Tapineria ve del carrer de València on vivien Pep i Garri i on assajaven també: “Era un tercer pis —descriu Garri— i donava a les teulades de l’església de Santa Caterina. Era un luxe perquè teníem els vitralls de l’església a la mateixa altura del balcó i era un carrer tan estret que feia la sensació que d’un bot podies passar. Era preciós, a l’estiu, obrir el balcó, posar-se a tocar i veure la llum de les vidrieres”.

El primer que els va oferir un estudi de gravació va ser Toni Pep (José Antonio Rodríguez Sellés): “Ens va escoltar, li va agradar molt i la setmana següent ja vingué amb els bitllets comprats per anar a Madrid a gravar. Però Laguarda va dir que no encara, que calia més temps. Toni Pep es resignà però ens va buscar uns quants concerts: a Rafelbunyol, a València i en algun altre lloc”.

La segona oportunitat no va trigar gaire i els la va oferir Pau Riba, bon amic de Laguarda que, fins i tot, es quedava a casa seua quan baixava a València.

“Toni Pep organitzà un festival a l’Aliança de Poblenou, a Barcelona, on tocàvem nosaltres de teloners; hi havia Eduardo Bort, els Cotó en Pèl i tancava Pau Riba amb una animalada de músics damunt l’escenari, tot i que només feia una cançó llarguíssima, que contagiava una festa increïble. Allà sonàrem molt bé i Pau Riba va dir que s’havia de fer un disc. I va concretar més encara: “Jo conec el Daevid Allen, que s’està a Deià i no seria mala idea anar a gravar allà”.

Daevid Allen era un músic australià, cofundador junt amb Kevin Ayers d’un dels grups clau del rock psicodèlic, Soft Machine, i també de Gong, a França. Diuen que el Maig del 68 Allen es va significar políticament regalant ossets de peluix als policies i això el va fer fugir de la República i aterrar a Deià (Mallorca) amb la seva parella, Gilli Smyth, també vocalista de Gong.

Garri Campanillo recorda que Allen i la seva casa els van deixar impressionats. “Conforme entràvem Allen ens anava dient de quin signe del zodíac érem i nosaltres ens miràvem de reüll al·lucinats. Tu ets Àries; tu, Aquari... Ens vam quedar parats perquè ens els va encertar a tots. Tenia un rotllo molt estrambòtic: encenia lamparetes per a la inspiració aquí i allà i no ens deixava fumar a la majoria d’habitacions, sobretot a l’estudi”.

Al racó mallorquí on l’escriptor Robert Graves va decidir retirar-se i ser enterrat, la càlida Deià, Allen havia muntat un estudi i l’havia batejat com a Bananamoon Observatory. Era una habitació on Allen tenia instal·lat un magnetòfon de quatre pistes, “que ell deia que podia convertir en setze”, segons Garri. Primer, recorda, s’enregistrava la part de Pep i la guitarra i, un cop fet això, anava enregistrant les altres una per una, excepte els cors o les percussions, que tocaven alhora.

Saki Guillem, el bateria de Brossa d’ahir, recorda com es va afegir a l’enregistrament —o més aviat Tapineria s’hi va afegir a les seves sessions amb l’Allen: “Érem a Deia amb el Pau Riba acabant la producció del disc Licors i no sé com va aparèixer per allà el Pep Laguarda i vam empalmar la producció de Licors i la del seu disc. De puta mare! Unes festes fantàstiques. Tot era molt hippy”.

 

D'esquerra a dreta: Viven, Joan Marí, Pep Laguarda, Garri Campanillo, Pinet i els amics Xarli Búfalo (Cors a Plexisón) i Julio Bustamante  //(Foto cedida per Manuel Garrido)

 

Per això en el Brossa d’ahir apareixen també Milan & Bibiloni (Pepe Milan i Joan Bibiloni), el mateix Daevid Allen i el mateix Saki Guillem, que també hi tocava la guitarra: “Hi ha una cançó, Milanta anys-llum blues, que la vaig fer pràcticament tota jo amb una guitarra acústica, altres instruments i la percussió, que era una funda de guitarra... i en Xavier Riba hi feia un violí”.

Guillem ho recorda tot “molt col·laboratiu” i molt casolà: “Tot era una cosa molt casolana. El Brossa d’ahir era un disc que Laguarda volia fer amb els seus amics i posar-hi unes pinzelladetes: quan li feies veure que aquella guitarra estava un pèl desafinada, venia el Joan Bibiloni i gravava una de les seves supermeravelloses guitarres”.

Això no treu que Laguarda aconseguís el seu objectiu: “Tot i haver posat una mica de nivell musical professional, l’esperit que volia ell no es va diluir. Sona afinadet i molt bé però té aquell esperit d’estar cantant a la vora del foc. Això es va respectar i és la gràcia del disc. Aquesta senzillesa. És un disc molt amable. De bon rotllo”.

Saki creu que “el Brossa d’ahir estava molt bé però hauria pogut estar molt millor encara, perquè ningú no s’ho acabava de creure. Ni el mateix productor, que no li’n va fer gaire cas, a pesar que anava dient que estava molt bé. És d’aquells discs que, en el seu moment, ningú li dona massa importància, i després, al cap dels anys, et trobes gent, com el Roger Mas, per exemple, que diu que per ell és mític”.

Per alguns l’aventura de Deià es va fer curta. “Vaig estar tres dies perquè allò ho pagava tot Belter —diu Garrido—. La discogràfica estava disposada a comprar els bitllets i pagar una estada, però no l’estada de tots a Deià tot el temps que durés el procés d’enregistrament”.

Garrido afirma que Daevid Allen va fer unes mescles tan estranyes i psicodèliques, amb sons pel mig, “que ni els Pink Floyd ho haurien fet, unes coses raríssimes amb uns efectes”. Però Pep li deia: “No, no, la guitarra ha de sonar a guitarra i la flauta de fusta a flauta de fusta”. Finalment Allen va accedir al que volia Pep Laguarda i ho va deixar tal qual.

 

Caràtula de 'Brossa d'ahir', obra de Garri Campanillo. A la lluna es pot veure la cara de Marlene Dietrich

 

Garri Campanillo és també l’autor de la portada de Brossa d’ahir: “Pep em va dir que fera una cosa molt senzilleta, la típica casa que pinten els xiquets que és un quadrat i un triangle, i un cercle, que és el sol. Les tres figures geomètriques bàsiques. Però volia que estiguera fet en puntillisme i jo en feia molt i a ritme de reggae vaig fer-ho tot, fins i tot la cara de la lluna, tot i que a última hora me la canviaren i hi posaren la cara de Marlene Dietrich.

Campanillo va haver de marxar al servei militar només tornar a València i, després de la gravació del disc, no va tocar mai amb Tapineria. “Quan vaig tornar a València pel primer permís de la mili, Tapineria ja no existia. S’havien discutit i mai més vam tornar a tocar junts”.

 

Caràtula de 'Plexison impermeable'

 

‘Plexison impermeable’

Per al següent projecte discogràfic, Pep Laguarda va encarregar la direcció musical al Saki Guillem. El bateria i productor afirma que s’esperava una altra cosa: “Jo era ideal per fer-li una continuació del Brossa d’ahir, potser més ben produït, i pensava que la cosa aniria per aquí perquè aquesta era l’ona que m’anava: coses així més Crosby, Still & Nash i The Beatles. Però ell va dir que no: «Vull una cosa més rockera, tinc un ska i tinc no sé què més»”.

Plexison impermeable —el nom li’l dona un presumpte invent, barreja d’auriculars i barret de bany, que permetia escoltar música a la dutxa— havia de ser un disc de rock. Sense rastre de pop mediterrani ni l’esperit de Brossa d’ahir.

“Ell tenia sempre claríssim el que volia fer”, diu. “Si hagués fet més discs —assegura Guillem—, cada disc hauria estat diferent. Perquè del Brossa d’ahir al Plexison no tenen res a veure. Ni les cançons ni la producció ni l’enfocament”.

Saki Guillem va buscar músics professionals: “L’Agustí Fernández al piano; jo tocava la bateria; l’Eduard Altaba, el baix, i Lluís Murillo, la guitarra. Tot músics de sessió...”. El van gravar als estudis d’EMI al carrer Rector Ubach de Barcelona ·”Els estudis estaven molt bé, tenien tècnics boníssims i tots els discs bons es feien allà. Però... es va quedar congelat”.

Sorprenentment per a tots, el disc va quedar al calaix d’Edigsa. Algú ho va atribuir al caràcter fort de Laguarda. El càstig, però, va ser per als fidels seguidors del músic valencià, que van haver d’esperar 33 anys per escoltar el disc. Àlex Eslava, productor de Discmedi, recorda que Laguarda li va oferir l’edició del Plexison després de l’èxit de la reedició de Brossa d’ahir. Ell va acceptar però la maledicció del disc continuà.

Saki Guillem diu que el Plexison “sona bé, encara que ara el faria diferent. De tota manera ell volia exactament això. De vegades el productor o l’arranjador ha de fer el que li diuen. Laguarda volia aquell so rocker”.

Un so maleït, silenciat durant dècades i després injustament ignorat. Diu un vers de La balada de l’àngel bru, de Brossa d’ahir, “Ai, àngel bru, el teu cant es perd per la soledat”. Garri Campanillo només espera que Laguarda deixés escrites o enregistrades moltes cançons que mai no va gravar.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.